En molt poc temps he llegit dos llibres que parlen de la Primera Guerra Mundial. Aquest d'ara, i Història d'un piano de Ramon Gener. El segon no m'ha convençut, no el recomanaria. Que per cert no mereix de ser la novel·la més venguda per Sant Jordi passat. Sobretot pel final, que trobo molt fluix. Però tots dos coincideixen en la descripció de la duresa (com totes) d'aquesta guerra.
En totes dues hi ha la voluntat de contraposar la sensibilitat dels protagonistes amb el sadisme de la guerra. En el cas de Ramon Gener, amb un personatge que és un jove pianista, que no mataria ni una mosca, que s'acostuma a dir. I en el cas de la novel·la que ens ocupa, per l'origen de classe alta dels dos alumnes d'un idíl·lic internat anglès.
Que "només es pot ser valent quan es té por" (50) m'ha fet pensar en un Astèrix, que deia que "la veritable valentia consisteix a saber-se dominar la por". Un altre passatge, quan un dels dos protagonistes parla sobre un altre estudiant de qui creu que no hauria d'anar dient que és duc. És com si algú es presentés dient: "Hola, em dic tal i sóc terriblement atractiu" (24). Que no ho ha de dir ningú de si mateix. El que em recorda el que m'han recomanat alguna vegada, que no digui que sóc poeta, que això no toca, encara que ho sigui. Pots dir que ets metge, però que ets poeta sembla presumptuós, a més de poder indicar que estàs una mica cap allà. Sobre com parlar d'algú també: "Fa molt de temps que em vaig prometre a mi mateix no dir-te pel nom fins que tingués clar que series meu" (503). No sé per què, però fer servir el cognom en comptes del nom sempre m'ha semblat una manera de rebotar-se. I sobre això: "El perdó és millor que la venjança" (453). Ja diuen que "venjar-se és de febles, perdonar és de forts, ignorar és d'intel·ligents".
Si en un llibre és bo de sorprendre i convèncer, aquest fa un gir al mig del llibre que no puc explicar, però que m'ha sorprès molt. És per a mi un llibre excel·lent, no de matrícula, perquè trobo que la relació amorosa entre tots dos protagonistes, que algú ha comparat amb els de Retorn a Brideshead, no és tan aconseguida, i sempre més terrenal. Però és que l'obra de Evelyn Waugh és més que un clàssic, com podria arribar a ser-ho aquesta, és una obra mestra.
WINN, Alice In memoriam. Barcelona: Amsterdam, 2024
