Jo sempre havia preferit els gossos als gats. I fa poc m'han parlat d'una malaltia molt dura que poden encomanar. Fins i tot recordo Kundera a El vals de l'adéu dient que només se'n refiava, crec recordar, dels que llegeixen i tenen gos, això darrer perquè el gos és una evolució, una creació de l'home que Déu, si existeix, amb el seu "ordinador diví", no va programar. També recordo un amic filòleg dient-me que algun dia els gossos parlaran.
Però aquest llibre del qual en faig ressenya ara m'ha fet pensar en una cosa que em va passar amb un gos que tenia la meva àvia. El meu pare deia que era "tonto". Un dia, barallant-se amb un gat, el pobre animal es va enfilar en un pal de telèfon, i jo vaig haver de veure com el nostre gos no deixava de bordar-li, cruelment, i no feia cas dels meus crits i cops per fer-lo deixar estar el gat tranquil. De sobte, un altre gat va venir per darrere i va esgarrapar el nostre gos, que va sortir corrents de cop.
Aquest gat m'ha fet pensar en el que deia Kundera, també, que els animals tenen ànima com nosaltres. Un Kundera que estava en contra del mateix que explica el personatge del poeta en aquest llibre, la invasió russa de Txecoslovàquia. I és que al final d'aquest llibre que denuncia tota forma de feixisme, els gats i gossos acaben convivint amb tota l'harmonia que els permet la seva atàvica oposició.
Però sí que deixa clara la diferència entre els dos animals mascota dels humans, essent els gats sempre independents, no submisos, lliures. En una al·legoria com la de l'illa d'aquesta història, amb uns habitants que han fugit del continent, que són diferents. Recordo Margarit en un poema dient que quan estimes algú ets com un gos fidel al seu amo. Però crec que també s'hauria de poder estimar com un gat, són dues maneres de fer-ho igual de vàlides.
Aquest llibre tan curt, condensadíssim, com que l'he agafat de la biblioteca he hagut d'enganxar-li incomptables post-it. No té pèrdua. Però l'únic que no me n'ha arribat és l'atac a les persones que volen tenir un cotxe o un mòbil. Crec que denunciar el feixisme no és atacar tots els nostres desitjos materials. Com quan abans tenir mòbil era cosa de rics, de fantasmes, de persones que guanyen diners per gastar-los en fatxenderies. Que tota forma de progrés no és menyspreable, i no es pot matar tot el que és gras. Però ja diuen que els artistes no tenen cap necessitat de ser inqüestionables, i aquest llibre és un deu de peus a cap.
AUPY, Isabelle L'home a qui ja no agradaven els gats. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2024
