dilluns, 10 d’abril de 2017

Abans que el teu record torni cendra. Ressenya de Jesús Bonals



La temptació, que sempre tenim els ja granadets, de tancar-nos a rellegir les gran obres d’antany, és un error de dimensions colossals. En el nostre país, i també a tot al món, ara s’escriu més que mai, i, com no pot ser d’una altra manera, es creen grans obres que seria estúpid deixar-se perdre. És clar que també s’escriu molta palla, però enmig de la palla apareixen títols que et deixen bocabadat, com aquest ABANS QUE TEU RECORD TORNI CENDRA, primera novel.la de Maria Escalas, que ara que l’he llegit, em sabria molt greu haver-me-la perdut, per una errònia displicència davant les novetats.

L’autora domina a la perfecció allò que és l’essència de la novel·la: la narració. Si a més hi ha unes gotes de d’emoció i de lirisme, que en aquest cas hi són ben presents, ja ens trobem davant d’una obra notable. Si a més l’autora domina el llenguatge, en aquest cas un català acolorit de mallorquinismes genuïns, especialment, en els diàlegs, ja hem arribat a l’excel·lència. Si a més l’autora coneix a la perfecció l’època -república, guerra i postguerra a Mallorca- i la descriu sense sectarismes però sense por de ser políticament incorrecta, hem arribat al capdamunt: a una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps.

S’ha d’advertir, de totes maneres, que aquesta extraordinària novel·la té alguns elements que a algun lector superficial el podrien desanimar: el protagonista principal és ¡un capellà!. La cultura religiosa, malauradament tan absent de les noves generacions, vessa per tots els porus de l’obra, per totes les pàgines del llibre. Un senzill exemple: ¿quanta gent sap què es el salpàs?

La immersió en la Mallorca profunda que produeix en el lector el llenguatge mallorquí usat, que com he dit abans és un dels al·licients de l’obra, també pot ser un obstacle per a alguns lectors una mica distrets. Ara bé, la trama és tan rica i tan ben plantejada que, d’aquestes dues dificultats -i alhora al·licients-, el lector en pot prescindir sense problemes. Es evident que un coneixement religiós més complet per part del lector donaria profunditat a la història, igual com ho faria un bon coneixement de la varietat mallorquina de la nostra llengua. Però sense saber què és el secret de la confessió o sense consultar de tant en tant el DCVB per saber que vol dir, per exemple, què vol dir una “al·lota curra”, pel context s’entén tot i no cal interrompre la lectura.

No pararia d’esmentar encerts, i encerts sorprenents. Un dels més difícils i més ben aconseguit, és la manera com s’intercala en la narració l’episodi previ de la guerra de ¡Filipines!. Poso el signe d’admiració perquè hom esperaria si de cas que el protagonista hagués anat a la guerra de Cuba, però no: ¡les Filipines!. Hom s’imagina, després dels dos o tres primers fragments intercalats al principi, que la història filipina ja està acabada, i que desapareixerà, però no: és un contrapunt que es manté sorprenentment fins a la darrera pàgina i contribueix de manera decisiva a aquella emoció lírica de què parlava al principi.

Acabo, però encara hi ha una cosa més que no puc deixar al tinter. Tots els que ens hem interessat pel tema, central a la nostra història i la nostra realitat present com és la guerra “incivil”, coneixem força bé com van anar les coses a Catalunya, amb gairebé un equilibri de barbaritats comesos pels dos bàndols, -la revolució i la posterior "repressió”. Pel que fa a la resta de l’Estat, hem llegit molt sobre els assassinats i les penes de mort per raons polítiques que es van produir a la zona franquista, especialment a Andalusia i Extremadura, però ens falta, o em falta, una informació més concreta sobre altres zones de l’estat que des del primer moment van quedar al zona “nacional”. Havia sentit a parlar de Bernanos, i Les grands cimetières sous la Lune, i per tant sabia que a Mallorca hi havia hagut una repressió molt dura de tot el que fes olor d’esquerres, amb moltes víctimes, algunes amb un simulacre de judici, i d’altres sense. Però el llibre, que repeteixo no és en absolut un pamflet, m’ha fet comprendre millor que unes dotzenes de llibres d’història el que va passar en aquella illa. És tan viva la imatge que en transmet la Maria, Maria, Maria (si llegiu el llibre sabreu perquè ho dic tres vegades), -com en el cas de la mort del pobre Ventureta a Les veus del Pamano-,  que podria ser que el lector no pogués resistir la duresa del relat i es veiés obligat a fer una pausa en la lectura per refer-se.

En resum, un aplaudiment entusiasta per a Maria Escalas. No podia haver començat millor la seva carrera com a escriptora.

ESCALAS, Maria Abans que el teu record torni cendra. Barcelona: Ara llibres, 2016

dimarts, 21 de febrer de 2017

La violació de Lucrècia



Aquesta narració en vers tan punyent fa reflexionar molt en les relacions d'home i dona. La culpabilitat que sent Lucrècia d'haver permès de ser violada és una cosa atàvica en les dones.

"Els homes són de marbre i les dones de cera,/ i per això s'emmotllen a la forma del marbre" (119). A les més fortes se'ls pot acabar girant el cervell si la seva parella és una mala persona. Però, tot i que Lucrècia demana "que els homes no es rebel·lin contra les flors marcides,/ sinó contra l'hivern que maltracta les flors" (121), una cosa elemental, abans del final ella s'exclama "No, no!", "No hi haurà cap dona / que pugui trobar excuses usant la meva excusa" (153). No es podrà convertir en la forma, la comparació que alliberi una dona violada del seu dolor, que li torni l'honor.

Tot i això, Lucrècia s'allibera una mica amb una pintura on es mostra la destrucció de Troia, que seria en paral·lel a la seva pròpia destrucció. Una objectivació de la maldat que Salvador Oliva al pròleg diu que li permet obtenir una "catarsi".

Ha cridat molt l'atenció també a qui escriu això el que el narrador explica de quan un sofreix, que se li augmenta el sofriment en veure la felicitat dels altres, i en canvi l'ajuda "pensar que d'altres han sofert dolors semblants" (143). Poseu una persona amb depressió enmig de gent normal i empàtica i normalment se'n ressentirà. Ens han explicat que Shakespeare, el gran Shakespeare, patia alguna forma de trastorn bipolar, el que es veuria reflectit en aquestes explicacions.

Així com el traductor diu en el pròleg que Shakespeare sempre feia una obra més bona que l'anterior, a mi em va agradar més Venus i Adonis, però aquesta obra també és molt i molt potent.

SHAKESPEARE, William La violació de Lucrècia. Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Ara llibres, 2017

dissabte, 7 de gener de 2017

Curs de feminisme per microones



Amb un nom personal, Natza, que pot ser tant de dona com d'home, i amb la força d'aquesta escriptura condensada, plena de cops de geni, per "microones", tenim aquest "curs de feminisme". Que va dirigit sobretot a lectores com qui escriu això, les que ho tenien poc clar. Ens ha sorprès i convençut, com un personatge rodó en una novel·la, que deia Forster.

Estic d'acord amb la majoria del que diu i proposa, menys amb fer servir el genèric femení en comptes del masculí, per sistema, com fan les de la CUP. També em sobta això de l'avortament lliure i gratuït. Anar al dentista també es paga. Però a la dona no se l'hauria de penalitzar mai, prou pena té. D'acord que els fills són una nosa més que cap altra cosa. Però és que a qui escriu aquesta ressenya se l'ha acusat més d'una vegada de no ser gaire humana (humana, sí).

D'acord que, en relació amb la prostitució, "NO tot té un preu" (150). Amb això de la "necessitat" que existeixi la prostitució passa com amb la necessitat de matar animals per menjar proteïnes, la majoria dels qui en mengen no serien capaços de fer-ho. I les dones respectables no serien capaces de prostituir-se, tot i que estan d'acord que hi hagi aquesta "professió". Tot plegat, doble moral.

Sobre la violència de gènere: sovint penso que els homes que la fan sobre la dona que se'n vol separar és perquè veuen com se'ls hi escapa la possibilitat de tenir sexe gratuït; res més, crec que no les maten perquè s'hi trobin lligats sentimentalment, o per gelosia. Només pensen amb allò, la majoria.

"No som perfectes. Som millors. Som dones" (166). La contundència amb què és escrit m'ajuda molt personalment, perquè jo també he aguantat el masclisme dels homes, començant pel meu avi, que sempre m'estava dient: "Nena, porta'm tal cosa", i si el meu pare s'aixecava li deia "No, no, tu no". A casa el justificaven perquè "És d'una altra època".

Sort que tenim dones valentes com la Natza, que recordo al programa Divendres de TV3 imposant-se a l'Helena Garcia Melero amb un "deixa'm parlar". Ella, però, és de les que és tan competent que no ha tingut gaires problemes a la feina com a dona, com va reconèixer en aquest mateix programa. Que sigui feminista tot i això l'honora. Que faci servir tota la seva intel·ligència per defensar el que moltes vegades és obvi, també.

FARRÉ, Natza Curs de feminisme per microones. Barcelona: Ara llibres, 2016