dimecres, 27 de desembre del 2017

PATRIA, de Fernando Aramburu (Ressenya de Jesús Bonals)




TXORIA TXORI

Tinc l’orgull, -no dubto que segurament compartit amb molts d’altres, és clar-, de ser una de les persones que he aconseguit acabar les 642 pàgines de Patria, de Fernando Aramburu. Em poso a mi mateix aquesta medalla perquè estem en una època en què la majoria de la gent tenim més possibilitats de tenir els diners per comprar un llibre llarg com aquest que no pas el temps per llegir-lo. Sis-centes quaranta-dues pàgines són moltes, i exigeixen una pila d’hores de lectura de les quals molts no disposen/disposem. No voldria ser esgarriacries, però seria interessant saber de manera fiable quants compradors, del mig milió que ha tingut fins ara aquesta novel·la, se l’han llegit. Malauradament d’això no se’n fan estudis sociològics. Però deixem aquesta consideració i anem al gra.

Vagi per davant que estem davant d’un llibre excel·lent. Aplaudiments entusiastes en arribar a la paraula FI, que l’autor s’ha estalviat. Encara que aquesta és la conclusió positiva que n’he tret, he de reconèixer que el volum ha dormit força/massa mesos a la prestatgeria dels llibres d’imminent lectura, i durant aquest temps uns quants títols l’han avançat trencant la llei natural del respecte a l’ordre de la cua. I això per què? Perquè d’entrada tenia reticències davant d’aquest llibre.

La primera era degut al seu propi èxit fulgurant. En principi miro amb prevenció els èxits de vendes i sempre em pregunto si l’èxit no serà a causa d’un màrqueting sospitós. Però quan l’èxit perdura setmanes i setmanes, arribo a la conclusió que els lectors primerencs ja han tingut temps d’acabar-lo i recomanar-ne la lectura, cosa que permet mantenir el llibre al capdamunt de les llistes de més venuts. És aleshores que poso el llibre al prestatge dels de lectura obligada i imminent, i el cert és que, si segueixo aquesta prevenció, els llibres long seller no m’han decebut mai. Al contrari, m’han fet sentir avergonyit de les meves prevencions, i ruc d’haver perdut tant de temps abans de poder fruir d’unes magnífiques lectures.

La segona és perquè alguns dels que me n’han alabat tant les excel·lències de Patria, són amics/coneguts/saludats que aprecio, i que són bellíssimes persones, però que sé de quin peu calcen pel que fa al tema del nacionalisme basc, del qual no són pas precisament entusiastes, per no dir que més aviat els desagrada. ¿No serà que aquest llibre té/tindria/ pot tenir un rerefons polític esbiaixat per aquesta banda?

La tercera reticència és que la literatura en llengua castellana jo la tinc situada en un lloc una mica reculat en el rànquing de de preferències, entre les grans literatures occidentals. La primera preferència és per a mi la literatura en llengua catalana, que és la meva, i que és magnífica. Després per al meu gust ve l’escrita en llengua alemanya, la russa, la italiana, l’escrita en llengua anglesa, la francesa, i finalment la literatura en llengua castellana. Això entre les grans literatures, cosa que no obsta perquè tampoc no m’hagin entusiasmat llibre traduïts del portuguès, del grec, del txec, i del noruec, i segurament que encara me’n descuido algunes.

Com que Patria va superar totes aquestes reticències, tal com he dit abans el vaig llegir amb molt de gust i ara voldria mirar d’entrar veritablement en matèria i explicar perquè penso que ens trobem davant d’una gran novel·la.

Primer encert, el tema: dues grans amigues veuen trencada la seva amistat a causa del conflicte basc: El fill de l’una es fa d’ETA i mata/participa en l’assassinat -no aclareixo quina d’aquestes dues opcions és la certa, perquè descobrir-ho és una de les intrigues de l’obra- del marit de l’altra, empresari sotmès a l’impost revolucionari que paga/no paga. Tampoc no aclareixo quina d’aquestes dues darreres opcions és la certa, per la mateixa  raó abans adduïda. Un tema digne dels grans drames i tragèdies de la literatura universal. Comencem, doncs bé. Dues amigues, el fill de l’una mata el marit de l’altra. Algú ha tractat abans aquest tema? Ho desconec, però si aquest argument no figura al llistat dels grans temes de la literatura, Fernando Aramburu hauria tingut el mèrit de situar-l’hi.

Segon encert: el mètode narratiu triat. Perfecte. Els avanços i retrocessos en el temps, encertadíssims. Els diversos punts de vista, portats a l’extrem que el narrador passa amb naturalitat de tercera a la primera persona, dintre d’un mateix paràgraf, sense que la comprensió se’n ressenteixi. L’alternança, tan pròpia del drama modern, de moments de tensió altíssima amb altres d’aparentment irrellevants, i que un lector poc atent podria titllar de suprimibles -cosa que alleugeriria la gruixària tan considerable del volum-, però que no es poden suprimir, no solament perquè fan el paper necessari d’intervals de descompressió, sinó perquè la informació que aporten a la narració és imprescindible. L’ample ventall de familiars de l’una i l’altra amiga, amb la presència de tantes i tantes situacions que es donen a la vida real de qualsevol família: no hi falta el fill homosexual, l’altre que gairebé és alcohòlic – o sense gairebé-, la filla que un ictus postra en una cadira de rodes, la filla que no acaba mai de resoldre la seva vida sentimental, - que bo l’episodi de Klaus-Dieter!-  Que magnífica la descripció de l’entorn paisatgístic, amb la pluja sempre present. Les descripcions de Donosti, que només pot arribar a fer un escriptor que coneix molt bé el lloc, de la mateixa manera que fins i tot són bones les descripcions de Saragossa, on l’autor va estudiar, i segurament aquesta circumstància explica que les pàgines que narren l’estada de la filla del Txato a la capital d’Aragó siguin tan reeixides.

No acabaria d’enumerar encerts, i em sap greu no poder-ho fer perquè m’allargaria massa, però no vull oblidar-me de citar el darrer capítol, on a cada paràgraf el narrador va alternant de l’una a l’altra amiga, que s’acosten cap a l’emotiu desenllaç que clou l’obra. Davant de tants encerts, es impossible no acabar amb els vibrants aplaudiments de què he parlat al principi. Gràcies, Fernando Aramburu, per una narració tan ben estructurada i tan emotiva.

Dit tot això, no es pot acabar aquesta ressenya sense parlar del rerefons ideològic i polític on s’emmarca aquest drama de les dues amigues abocades/víctimes de la tragèdia. Hom es pregunta: és imparcial, Aramburu? Des de la distància, des del desconeixement d’un tema que ens sembla que en sabem alguna cosa a través dels diaris i els llibres, -però no pas amb la intensitat amb el que el coneix l’autor, que si no fos així no hauria pogut descriure amb tant de detall la figura i el periple, de Joxe Mari, des de la seva estada a França, passant per l’època de membre d’un talde, i acabant per la seva estada a la presó-, es fa difícil emetre un judici encertat. La impressió de qui signa això és que l’autor ha sabut reflectir de manera correcta el conflicte civil entre els propis bascos. L’autor no entra, ni l’hi requereix la història que s’ha proposat contar, anar més enllà. Si parléssim de l’origen del conflicte, si entréssim en el tema dels Gal, potser els dos bàndols no quedarien tan equilibrats. Però, repeteixo, la narració no exigeix aquest veredicte històric, i l’autor fa molt bé de no voler emetre’l. Es limita a explicar, jo crec que amb fidelitat i honradesa, l’infern on els bascos es va veure immersos, i del qual sortosament han pogut sortir. No vull acabar sense desitjar a aquest estimat poble que mai més no tornin a caure en la tragèdia que els va tocar viure. I que els que en poden/els correspon gestionar-ne les seqüeles, sàpiguen fer-ho sense que les brases que encara hi ha sota la cendra, revifin.

ARAMBURU, Fernando Patria. Tusquets: Barcelona, 2017

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Reencarnacions miserables



Una vegada més, llegir una novel·la d'Olga Xirinacs és una mica com llegir les entrades del seu blog. L'acció és mínima, les reflexions hi són constants. Algunes fins i tot ja les hi havia llegit o escoltat. I l'espai on transcorre la història, un ambient molt kafkià.

"Un vertader text de Kafka ens empresona, Eusebius" (20). Aquest reencarnat amb memòria de les seves antigues vides, podria ser l'insecte monstruós en què Gregor Samsa es desperta un bon dia. Ell i el seu germà bessó Virgili, a qui coneix des que es troben a la panxa de la seva nova mare, de la seva nova vida, són una autèntica "transformació". En el cas d'Eusebius es tracta d'un reencarnat tip de viure, cansat d'anar de cos en cos. 

No sembla pas el cas d'aquesta escriptora que continua fent novel·la rere novel·la. "però els llibres són la verdadera reencarnació dels homes" (220), diu qui narra la història. He llegit alguna vegada que el veritable amor és com l'energia, no es destrueix, es transforma. Es convertiria en art generalment."¿no asseguren que l'energia no es perd ni després de morir? (111), diu un personatge. Tot això fa reflexionar en la possibilitat real de la reencarnació.

Com a mínim aquest tema serveix per novel·lar-lo, i per fer algunes reflexions, sovint en prosa poètica. "Al mar s'hi ofeguen totes les hores, com els rius" (189). Les referències a la mort hi són ben presents, en contra del que es fa avui en dia. També: " hi ha un temps per a cada cosa: per a la tendresa, per al dolor, per a la lucidesa i per a l'oblit" (188), com diu la Bíblia. Però a l'Olga Xirinacs no l'oblidem pas. Com ella, molts lluitem per reanimar-nos, per "recuperar l'ànima" (175), la de la infantesa, en les nostres vides.

Com a conclusió m'agradaria de fer referència al disseny de la coberta d'aquesta novel·la. Aquesta paraula, "Reencar-/nacions" partida amb aquest guió, ens fa pensar en com una reencarnació seria com la continuació d'una paraula encara que es trobi seccionada en dos. No sabem si és fet expressament, però és ben trobat. A més a més, la il·lustració ens recorda els collages de l'escriptora habituals en el seu blog. Una edició maca per a un bon interior.

XIRINACS, Olga Reencarnacions miserables. Tarragona: Arola Editors, 2017

dimarts, 22 d’agost del 2017

El monestir de l'amor secret



Vaig aprendre, a la carrera de filologia, que quan llegim els clàssics, i de fet, quan llegim en general, és perquè "voldríem que fos així", que la nostra realitat fos com la de les novel·les. Aquesta història d'amor homosexual que es manté "dins l'armari" fins al final del llibre pràcticament, amb un desig i un amor que tendeix a fer-se fort per la seva mateixa prohibició -com un ham que es clava més amb l'esforç d'arrencar-se'l, que deia André Maurois- fa sacsejar el pensament del lector constantment.

És que "amor i concupiscència són antagònics" (188), sí o no? En aquesta obra sembla que es digui que si tots dos s'estimen tant no hi ha res de dolent en el fet que tinguin relacions físiques. Però la majoria de les relacions solen ser desiguals. Un que ho vol i l'altre que no, fins al punt que el primer pot acabar forçant l'altre. Això passa fins i tot dins una parella casada, com en aquest mateix llibre. O un que estima molt però és conscient de la realitat fins al punt de renunciar al cos. Es pot ser dissident de moltes maneres, fins i tot contradictòries, a la vida.

És com si els dos amants secrets de la història d'aquest llibre fossin precursors de l'alliberament de la majoria dels homosexuals que es produeix avui en dia, almenys al món occidental. Alliberament que també es relaciona amb la lluita per tenir una religió menys hipòcrita i obscurantista, per fer-la més autènticament cristiana. Tot defensant que "les escriptures es poden interpretar de diverses maneres" (65). Rient-se'n del masclisme imperant en l'època, el qual es posa de manifest en fragments com aquest: "la densa tenebra mental que sovint caracteritza les femelles" (163). En aquest llibre, els estudis de metge de Galzeran apareixen com un símbol de la lluita contra el mal, i els episodis de pesta com una imatge d'aquest mal. Això m'ha recordat moltíssim una obra d'Albert Camus, La pesta, que vaig llegir fa molts anys. L'error dels que vivien a l'Edat Mitjana era creure que l'homosexualitat és un mal per ella mateixa, i això és el que fa patir tant els dos protagonistes.

Hi ha un passatge que sembla que compari l'efecte que fa en Galzeran, el protagonista, sobre en Berenguer, que serà el seu amant, amb la sàlvia, la medicina que el fa viure: "Els ulls pesen, l'aire és sàlvia, l'aire és Galzeran" (45). Però "l'art mèdica tard o d'hora fracassa" (111), i la intel·ligència de Galzeran també topa amb les convencions quan impedeix un suïcidi i és castigat per haver-lo impedit, en una època que encara no sap què és la depressió (melancolia en diuen), i considera un pecat el suïcidi. Una època fosca, tan fosca com ho és encara gran part del món. Però "si cada dia marques una ratlla en el mateix lloc del roure, al cap dels anys l'hauràs foradat" (135).

Aquesta segona part de la història de Galzeran, que de fet és anterior a El càstig, segurament mereixia no quedar finalista, sinó haver estat guanyadora del premi Sant Jordi de l'any 2007. Però va com va. El títol original, L'hora quieta, que es refereix a l'hora d'encontre entre els dos protagonistes, era menys comercial, però clarament molt més original i poètic.

M. Dolors Farrés El monestir de l'amor secret. Barcelona: Proa, 2008


dijous, 10 d’agost del 2017

El càstig



Aquest llibre m'ha captivat tant que de seguida que pugui en vull llegir la continuació, la qual de fet és anterior en la seva gestació, El monestir de l'amor secret. Passa una mica com amb El Hòbbit i El senyor dels anells. El seu protagonista, superdotat però humà; homosexual en una època i cultura religiosa on això el fa sentir molt culpable, tot i que també aconsegueix de fer-lo dubtar; innocent i madur alhora fins al punt de saltar-se quatre cursos dels ensenyaments per exercir de metge, amb una saviesa que s'arriba a comparar a la de Ramon Llull.

"Primum non nocere, que deia Hipòcrates. Primer no danyar" (55). Això sembla que hauria de ser vàlid tant per a un futur metge com per a qualsevol persona. Però és pràcticament impossible de viure sense equivocar-se, i a vegades per tant sense fer mal. Galzeran, el protagonista, pateix en descobrir-se homosexual, però hauria de patir més per allò que no té present, amb el mal que fa sense adonar-se'n, i sobretot perquè aquesta homosexualitat no va acompanyada mai d'autèntic amor, tot i la seva delicadesa natural.

De fet, el seu carisma el desvela una de les seves parelles: "Ets d'aquells que, a la que et descuides, esdevenen els protagonistes del grup encara que siguin nouvinguts" (182). Un professor seu admet: "T'hem esperonat tan fort que només tenies dues opcions: o quedar-te aclofat de dolor o alçar-te renillant i clavant cosses a tort i a dret" (258). Anar a contracorrent, estudiar a repèl, és el millor per a qui estudia, encara que només per algú amb una forta personalitat, que deia Thomas Bernhard. També m'he sentit identificada amb la frase "l'alumne que pot aspirar a un futur gloriós és el que llegeix i llegeix sense repòs" (128), com li diu el professor que s'adona de l'aptitud superior de Galzeran per als estudis.

A banda de Galzeran, ens ha cridat l'atenció una noia molt pobra que només té la riquesa d'estimar, "tan invisible com es pensava de petita" (190), i una mare de la qual es diu: "per primera vegada des que es va casar, la missenyora tasta una emoció reservada a uns pocs privilegiats: l'eufòria" (94). L'eufòria, com la depressió, fa privilegiats els qui les sofreixen sobretot en el món de l'art.

És un llibre molt ben documentat, amb moltes referències històriques, amb personatges reals com Francesc d'Eiximenis i la referència a Pere el Cerimoniós. També hi tenen un paper important les plagues de pesta habituals a l'edat mitjana.

Qui escriu això creu ferventment que, de la mateixa manera com tots som minusvàlids en alguna cosa, també som diferents als altres en alguna cosa. Sempre hi haurà algun moment en què, com deia Forster a Howards End, no ens podrem captenir com se suposa que ens hauríem de captenir. Veure Galzeran lluitant amb ell mateix en comptes d'acceptar-se ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això diuen que són els clàssics, i per això ens cal aquesta novel·la.

FARRÉS, M. Dolors El càstig. Punto Rojo Libros, 2016

divendres, 14 de juliol del 2017

Els cercles concèntrics



Cal no enganyar-se: aquesta novel·la és, de fet, un llibre de poesia. Amb la diferència, però, que l'estructura narrativa fa que no es pugui deixar. Un apartat et duu al següent, però si et deixes arrossegar i llegeixes com un golafre, corres el perill de perdre't tot el que hi ha "darrere les paraules", que diu Margarit.

Comencem pel títol: Els cercles concèntrics, manllevat de Vinyoli, poeta de qui la protagonista, narradora en primera persona, que és professora de llengua i literatura, n'està fent una tesi. Una tesi que creu que li treu temps de ser mare, de tenir descendència, tal i com es reprodueixen els cercles en l'aigua en llançar-hi una pedra. Però de seguida ens assabentem que no pot fer realitat la seva aspiració i ha d'intentar la fecundació in vitro, un tema que és present al relat fins al final. Amb uns salts en el temps, de l'adolescència en un poble fins al principi de la maduresa en aquest mateix poble, on la protagonista i la seva parella tornen un estiu. El "tot és lluny i a prop" (152), vers de Vinyoli que s'escau al que expliquem, a aquests salts en el temps. Diu la narradora:"les persones que coneixem es queden dins nostre per sempre més" (26), amb això nega que ens trobem sols malgrat l'absència de les persones que estimem. M'ha sobtat moltíssim aquesta frase.

La sala d'espera del ginecòleg seria com una metonímia de l'espera de la protagonista per quedar embarassada. "El temps que un passa en les sales d'espera és un temps sense fets, inoperant, sense vida" (146). La bicicleta que ella tenia de petita al poble, que la seva parella prova que pugui tornar a fer servir, seria una al·lusió, amb els radis de la roda espatllats, a la infertilitat de tots dos. Quan ell prova de matar mosques amb un drap de cuina, recorda la dificultat de fecundar un òvul. I, sobretot, al final, aquest "paisatge que recorda Mondrian, potser perquè és una terra abrupta, sense transicions" (153), el paisatge que sembla eixorc i "serà vi" (154), que diu l'altre per animar-la.

Tot el llibre gira a l'entorn del desig de maternitat frustrat de la protagonista. Qui escriu això té un punt de vista absolutament diferent sobre aquesta qüestió: mai no ha volgut tenir fills. Potser per això ha gaudit amb aquest relat, que gira al voltant d'una temàtica complementària al seu punt de vista.

CASAS i MATA Els cercles concèntrics. Lleida: Pagès editors, 2017

dissabte, 8 de juliol del 2017

La sorra vermella (comentari escrit per Jesús Bonals)


L’únic retret que es pot fer a aquesta novel·la tan rodona, tan treballada, tan documentada, i narrativament tant ben resolta és la tira de paper, pretesament publicitària, que porta incorporada a la portada: 1941: dos homes busquen a Barcelona una nena perduda.

És clar que també és això, però... a veure...dos homes? No seria més exacte, si de cas, “dos exiliats”? No seria millor, en comptes de busquen,” tornen clandestinament al país per buscar...” una nena perduda? No seria més correcte una nena robada? D’altra banda algú, després de llegir tot el llibre, ¿pot afirmar que aquest episodi, tot i ser un element de la trama força central, és el més important, i allò que resumeix la novel·la? L’encertada frase d’Antoni Puigverd que hi ha a sota, Una novel·la sobre el coratge i l’instint, l’amor i l’amistat, que s’imposa a la tragèdia de la guerra i a la misèria de la dictadura, salva la tira, però malauradament el lector es queda amb la primera frase, i la temptació del possible comprador de deixar el llibre a la pila de la llibreria, i examinar-ne un altre, és ben real. Pobre lector desorientat per la tira: no sap que si passa de llarg es perd un dels millors textos novel·lístics que s’han publicar darrerament.

Un altre retret, -que de fet no ho és en absolut, però que no seria gens estrany que s’acabés publicant en algun mitjà, signat per algun saberut que escriu d’oïda i que no es pren ni tan sols la molèstia de llegir sencers els llibres que comenta-, seria la frase menyspreativa que massa vegades s’ha de sentir: “Un altre llibre sobre la guerra!" Doncs sí senyor, una altre llibre sobre la guerra. I molts que encara en falten!

No hi ha cap tema literari sobre el que s’hagi escrit massa. Es poden escriure, i s’escriuran, piles de llibres sobre el periple d’un supervivent de la guerra que torna enmig de molts perills a la seva Ítaca, on l’espera la seva Penèlope. O sobre la història de dos amants pertanyents a dues famílies enfrontades que acaba com acaben tots els drames de Shakespeare. I alguns d’aquests llibres seran molt i molt bons, malgrat que ens expliquin una història que ja sabem.

L’altre dia llegia que hi ha escrits més de 5.000 llibres sobre el tema de l’inici de la vida a través d’una sola parella després de l’anhiquilació de tots els habitants del planeta. Per cert, mal m’està el dir-ho, un d’ells l’he escrit jo: el Viatge a l’interior d’un gra d’arena. Un llibre del qual, després de les dues revisions que n’he fet en edicions successives- no reimpressions-, n’estic molt orgullós fins al punt que crec que és el millor que he escrit.

Tenint en compte allò que deia, ¿com volem recriminar que s’escrigui i es torni a escriure sobre la “nostra” guerra, la de 1936-39, molt probablement un dels episodis més importants en la vida de moltes persones, i de moltes famílies, i en definitiva de les nacions d’aquesta península durant molts segles? I no exagero: gràcies a Déu molts països no saben què és una guerra civil, perquè és la pitjor desgràcia que hi pot haver en un país, i en aquestes nacions afortunades que no l’han patit, hi ha un consens general que la guerra civil s’ha d’evitar de de totes totes: és un tema nefand i tabú, el pitjor de tots.

D’altra banda durant els quaranta anys de dictadura només es va poder escriure des de visió del bàndol guanyador, i durant els quaranta anys següents de llibertat vigilada només de mica en mica s’han anat deslligant les llengües i s’ha començat a escriure amb amb el rigor i amb la imparcialitat amb la que J.N. Santaulàlia aborda el tema en aquest magnífic llibre.

Que ho hagi fet està molt bé, i s’agraeix molt, perquè el rigor i la imparcialitat i l’excel·lent documentació és una condició necessària però no suficient per a una bona novel·la: aquest llibre no és un llibre d’història i allò que el converteix en una obra mestra no és el rigor sinó la qualitat narrativa, que és excel·lent. La manera com ha teixit la trama, que va des de l’inici de la guerra fins a l’any 41, alternant els diversos “temps” i els diversos “protagonistes”, i encara més, els diversos punts de vista, sense deixar res penjat, és senzillament perfecta. Em trec el barret que no porto, i em trauria tots els barrets si els portés davant la magistral tècnica narrativa de l’autor.

Trobar la manera de narrar una història, sigui de ficció o sigui verídica, -fins i tot unes memòries o una biografia- és essencial, i només és a l’abast dels millors. J.N. Santaulàlia ho aconsegueix d’una manera que només es pot qualificar d’excel·lent. Només per això aquest llibre ja seria un 10. Ara bé, encara hi ha més: l’ambientació dels episodis, especialment els de la guerra i els dels afusellaments al camp de la Bota, per exemple, són tan versemblants que si no fos que sabem que l’autor ha nascut després de la guerra, ens preguntaríem si no és que ho va viure personalment.

I ara torno al principi: l’episodi del rescat de la nena robada, -que també està molt ben resolt, i que és d’una acció trepidant, i que també està molt ben ambientat, i que aconsegueix transmetre un fort suspense - no és la part més destacable d’aquesta novel·la impressionant,. Ara bé tampoc no es una història supèrflua, i serveix per cloure la narració d’una manera molt encertada, que asserena i emociona el lector després de tantes escenes d’una duresa que a algú se li pot fer gairebé insuportable per a la seva sensibilitat.

Li desitjo a aquest llibre la fortuna que es mereix. Els joves conscienciats, universitaris i preuniversitaris, l’haurien de llegir, i els agradaria. Som un país petit i mesquí, i a vegades penso que no ens mereixem els grans escriptors que tenim. En un país normal aquest llibre seria un bestseller i podria donar lloc a una sèrie cinematogràfica o televisiva cent vegades millor que les mediocritats que ens ofereixen dia rere dia. És el nostre trist destí de poble  amb una cultura fagocitada per una altra de més gran i que no té un Estat a darrera. Això no obstant, alguns pocs ciutadans, probablement els mateixos de sempre, tenim el privilegi de gaudir, si volem, de llibres magnífics com aquest. Ningú que el llegeixi quedarà decebut, us ho asseguro. Al contrari pensarà: quina sort que no me l’hagi perdut.

dilluns, 19 de juny del 2017

El retorn dels Bassat. La fletxa, el peveter, i els gegants de Matadepera (ressenya escrita per Jesús Bonals)



Quan vaig saber que havia sortit El retorn dels Bassat, de Vicenç Villatoro, el vaig comprar de seguida. El tema de la presència dels jueus a Catalunya, i a la península, m’interessa molt, perquè crec que és en element importantíssim per entendre la nostra història, malgrat que sempre hagi estat menystingut, o simplement ignorat.

Que, per exemple, fins fa quatre dies no s’hagi sabut que el gran Joan Lluís Vives, que durant el franquisme va ser exalçat com el gran intel·lectual espanyol, en realitat era jueu, i que va ser professor durant tota la vida a les universitats europees sense tornar mai a posar els peus a Espanya per si de cas, i que la seva mare va ser desenterrada per cremar-ne les restes a la foguera ja que no ho havien pogut fer mentre vivia, i que això s’hagi pogut mantenir amagat durant segles, és una mostra de la llosa de silenci sobre els jueus que hi ha hagut sempre en aquests verals. Que Menéndez y Pelayo, -que la seva Historia de los heterodoxos españoles va buscar sota les pedres, vull dir als arxius més amagats, per fer un inventari de les víctimes de la foguera, i que malgrat que era un home respectuós amb el nihil obstat eclesiàstic era posseïdor, als vint-i-cinc anys, d’una erudició digna de ser comparada amb el nostre Joan Coromines i el seu fitxer d’etimologies catalanes i espanyoles-, no arribés a detectar el cas de Vives i la seva mare, és una bona prova de com està de soterrat i ben soterrat aquest tema.

Però no vull desviar-me: ara aquí estic fent la ressenya del llibre de Villatoro i Bassat  i per tant no em puc estendre més en la justificació de la meva afirmació sobre la importància dels jueus en la conformació de totes i cada una de les nacions de la península. Tot i que alguna cosa més m’agradaria dir-ne si la llargada prevista per a aquesta ressenya m’ho permetés.

Cal fer, però, encara un altra marrada, a l’estil de les moltes que fa l’autor del llibre, per dir que a Terrassa/Matadepera hi viuen dos grans novel·listes catalans, Cabré i Villatoro. Ho dic perquè, com que alguna crítica, aparentment negativa, hauré de fer sobre el llibre que estic comentant, no voldria que ningú es pugui pensar que poso en dubte la categoria d’aquest gegant de la nostra literatura que és Villatoro, que poso a l’altura de Cabré, i que si aquesta ressenya fos prou llarga, m’agradaria poder argumentar extensament perquè penso que entre aquests dos autors terrassencs, amb tots els paral·lelismes i també totes les evidents dissemblances, es podria construir fàcilment un capítol més de les Vides paral·leles de Plutarc.

Dit això, i entrant per fi en matèria, he de dir que aquest llibre ha representat un tap en les meves lectures. Jo llegeixo sempre, i quan acabo un llibre en començo un altre, i la lectura d’aquest volum de 600 pàgines m’ha durat massa dies, tants que, si no fos pel tap que ha representat, hauria pogut tenir temps de llegir mitja dotzena de llibres més. I perquè parlo de tap? Doncs perquè el sistema narratiu adoptat per Villatoro, basat jo diria en una juxtaposició d’articles breus, fa que la història no aconsegueixi mai arrossegar com ho fa la narrativa.

Potser l’autor, que disposava d’una gran quantitat d’informació i no volia deixar res al tinter, i per això ha optat per un llibre d’una factura semblant al Danubi de Claudio Magris, que no és una novel·la, i que cal llegir més aviat com un assaig. Algú dirà: la biografia no és novel·la, ja se sap... D’acord, però hi ha biografies, i fins i tots narracions històriques com les Quinze generacions d’una família catalana, de Riquer, que acaben arrossegant com una bona novel·la – i que de fet és, en aquest cas, una novel·la de novel·les, malgrat que hem de suposar que el que explica Riquer no és ficció sinó que és veritat.

En posar-se Villatoro a escriure sobre un tema que estic segur que l’apassionava, disposava de moltes i moltes històries suggeridores i capaces d’esdevenir una d’aquelles novel·les incrustades a les 1500 pàgines del llibre de Riquer. Però va optar per tallar la informació a trossos ben digeribles, i per no prioritzar-ne algunes entrant a fons en d’altres, en aquelles que tenien més possibilitats narratives. El resultat: una lectura que de cap manera es por titllar de feixuga, però que destrempa sovint l’interès narratiu que de tant en tant apunta en alguns fragments. Total, un llibre magnífic, però que no és de cap manera una narració a l’estil de les grans biografies, especialment les angleses. Penso ara, per exemple, en el Els Wittgenstein, d’Alexander Waugh, que també és la història d’una família austríaca, també jueva, i també víctima de la persecució nazi, un llibre que t’acaba arrossegant més que qualsevol novel·la, potser perquè s’atreveix a tractar a fons la biografia del Wittgenstein filòsof, o la del seu germà Paul, el pianista manco, que es fa fer famós amb els Concerts per a la mà esquerra que ell mateix va encarregar als millors compositors de l’època.

Fet aquest retret, que més que un retret és un avís per al lector, amb la intenció d’evitar que es faci unes falses expectatives que després no trobarà al llibre, la llista d’encerts de Villatoro és inacabable: una exhaustiva informació sobre els judeospanyols dels Balcans, que molts ja coneixíem a través del primer volum de l’autobiografia d’Elias Canetti, La llengua salvada, -no pas absolta, ep!, que el llibre estava traduït al català des de 1984!

Villatoro fa un repàs exhaustiu d’una pila d’obres que han tractat el tema dels sefardites de l’imperi otomà, i les referències que en fa ens constitueixen una formidable invitació a llegir-los. El retrat que fa de ciutats tan entranyables com Trieste, Corfú, i Constantinoble/Estambol -ho poso en ladino-, etc. és extraordinàriament atractiu, i també ens convida al viatge.

El llibre és, a més, un corprenedor relat de tantes i tantes vides segades per l’Holocaust, aquest horror i aquest malson inexplicable en l’Europa pretesament civilitzada del segle XX. Aquí sí que Villatoro l’encerta de ple: aconsegueix fer-nos molt propers l’horror i la por de les víctimes d’un genocidi cruel, gratuït i imperdonable que va atrapar molts que no s’acabaven de creure que els seus propis veïns, que semblaven gent respectable, fossin capaços de tanta maldat. Un horror que, malgrat ser ben conegut, a vegades ja el veiem com un fet llunyà, com una història molt antiga, i no pas, com va ser realment, una barbàrie espantosa que ens va passar molt a prop, i fa molt poc.

La història dels Bassat de Barcelona durant les dues guerres, la nostra i la mundial. I la de les fulles d’afaitar, i del Filomatic, amb els anuncis del Gila, i del Bassat publicista, autor del disseny de l’acte inaugural dels Jocs del 92, que ens va deixar a molts literalment enganxats al seient davant la tele. Un episodi -que, per cert, hauria d’haver merescut de l’autor esplaiar-s’hi a més a fons, perquè els Jocs són un fet central en la vida de Bassat i fins i tot en la història del nostre país-, que ens va deixar bocabadats no solament per l’encesa del peveter mitjançant una fletxa, que l’autor despatxa ràpid perquè encara li queda molta teca per explicar, però una idea que va ser espectacular i molt original, independentment que fos la fletxa qui va fer l’encesa o algun altre artefacte preparat per si fallava. La vox populi s’inclina sobre això darrer com el més possible i el més prudent, perquè no s’hi valia a exposar-se a un fracàs, en tot cas l’artefacte seria un truc de prestidigitador que tothom estava disposat a assumir com a normal, perquè allò que és rellevant és que la idea sortís bé, com efectivament hi va sortir. Una opinió, la de l’estri substitutori, que és força generalitzada, i que deixa una mica fora de joc les consideracions filosòfiques que fa l’autor sobre el risc a fracassar, consideracions que considero que es podia estalviar, i dedicar més temps a descriure l’espectacle. Però potser el vulgo i tots plegats anem ben equivocats, i és veritat que Bassat se la va jugar, i si és així demano excuses a Villatoro i Bassat per la meva incredulitat recalcitrant.

I continuant espigolant en el munt immens d’informació i de personatges, -que fan necessaris i oportuns els quadres genealògics del final del llibre-, esmentarem només la història del candidat que pels pèls no va aconseguir ser president del Barça, un episodi també central en la vida de Bassat i que mereixia no passar-hi tant de puntetes. En fi, i per acabar: un llibre ple de mil anècdotes curiosíssimes que haurien permès una narració apassionant si Villatoro hagués volgut, que prou que en sap, i que ho hauria pogut fer perfectament si aquest hagués estat el pla escollit per a l’elaboració de llibre.

Ara bé, si accepteu el llibre tal com l’autor ha decidit construir-lo, i en llegiu tranquil·lament cada dia un trosset, sense esperar de trobar-hi allò clàssic de la introducció, el nus i el desenllaç, tan propis de la narrativa, sinó que us sentiu satisfet amb un doll d’informació -interessantíssima i exposada d’una manera que hauríem de dir més aviat periodística-, sobre una realitat que tots hauríem de conèixer millor si volem conèixer de veritat el nostre país, llegiu aquest llibre. No us decebrà.

VILLATORO, Vicenç El retorn dels Bassat. Barcelona: La Magrana, 2016

dilluns, 10 d’abril del 2017

Abans que el teu record torni cendra. Ressenya de Jesús Bonals



La temptació, que sempre tenim els ja granadets, de tancar-nos a rellegir les gran obres d’antany, és un error de dimensions colossals. En el nostre país, i també a tot al món, ara s’escriu més que mai, i, com no pot ser d’una altra manera, es creen grans obres que seria estúpid deixar-se perdre. És clar que també s’escriu molta palla, però enmig de la palla apareixen títols que et deixen bocabadat, com aquest ABANS QUE TEU RECORD TORNI CENDRA, primera novel.la de Maria Escalas, que ara que l’he llegit, em sabria molt greu haver-me-la perdut, per una errònia displicència davant les novetats.

L’autora domina a la perfecció allò que és l’essència de la novel·la: la narració. Si a més hi ha unes gotes de d’emoció i de lirisme, que en aquest cas hi són ben presents, ja ens trobem davant d’una obra notable. Si a més l’autora domina el llenguatge, en aquest cas un català acolorit de mallorquinismes genuïns, especialment, en els diàlegs, ja hem arribat a l’excel·lència. Si a més l’autora coneix a la perfecció l’època -república, guerra i postguerra a Mallorca- i la descriu sense sectarismes però sense por de ser políticament incorrecta, hem arribat al capdamunt: a una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps.

S’ha d’advertir, de totes maneres, que aquesta extraordinària novel·la té alguns elements que a algun lector superficial el podrien desanimar: el protagonista principal és ¡un capellà!. La cultura religiosa, malauradament tan absent de les noves generacions, vessa per tots els porus de l’obra, per totes les pàgines del llibre. Un senzill exemple: ¿quanta gent sap què es el salpàs?

La immersió en la Mallorca profunda que produeix en el lector el llenguatge mallorquí usat, que com he dit abans és un dels al·licients de l’obra, també pot ser un obstacle per a alguns lectors una mica distrets. Ara bé, la trama és tan rica i tan ben plantejada que, d’aquestes dues dificultats -i alhora al·licients-, el lector en pot prescindir sense problemes. Es evident que un coneixement religiós més complet per part del lector donaria profunditat a la història, igual com ho faria un bon coneixement de la varietat mallorquina de la nostra llengua. Però sense saber què és el secret de la confessió o sense consultar de tant en tant el DCVB per saber que vol dir, per exemple, què vol dir una “al·lota curra”, pel context s’entén tot i no cal interrompre la lectura.

No pararia d’esmentar encerts, i encerts sorprenents. Un dels més difícils i més ben aconseguit, és la manera com s’intercala en la narració l’episodi previ de la guerra de ¡Filipines!. Poso el signe d’admiració perquè hom esperaria si de cas que el protagonista hagués anat a la guerra de Cuba, però no: ¡les Filipines!. Hom s’imagina, després dels dos o tres primers fragments intercalats al principi, que la història filipina ja està acabada, i que desapareixerà, però no: és un contrapunt que es manté sorprenentment fins a la darrera pàgina i contribueix de manera decisiva a aquella emoció lírica de què parlava al principi.

Acabo, però encara hi ha una cosa més que no puc deixar al tinter. Tots els que ens hem interessat pel tema, central a la nostra història i la nostra realitat present com és la guerra “incivil”, coneixem força bé com van anar les coses a Catalunya, amb gairebé un equilibri de barbaritats comesos pels dos bàndols, -la revolució i la posterior "repressió”. Pel que fa a la resta de l’Estat, hem llegit molt sobre els assassinats i les penes de mort per raons polítiques que es van produir a la zona franquista, especialment a Andalusia i Extremadura, però ens falta, o em falta, una informació més concreta sobre altres zones de l’estat que des del primer moment van quedar al zona “nacional”. Havia sentit a parlar de Bernanos, i Les grands cimetières sous la Lune, i per tant sabia que a Mallorca hi havia hagut una repressió molt dura de tot el que fes olor d’esquerres, amb moltes víctimes, algunes amb un simulacre de judici, i d’altres sense. Però el llibre, que repeteixo no és en absolut un pamflet, m’ha fet comprendre millor que unes dotzenes de llibres d’història el que va passar en aquella illa. És tan viva la imatge que en transmet la Maria, Maria, Maria (si llegiu el llibre sabreu perquè ho dic tres vegades), -com en el cas de la mort del pobre Ventureta a Les veus del Pamano-,  que podria ser que el lector no pogués resistir la duresa del relat i es veiés obligat a fer una pausa en la lectura per refer-se.

En resum, un aplaudiment entusiasta per a Maria Escalas. No podia haver començat millor la seva carrera com a escriptora.

ESCALAS, Maria Abans que el teu record torni cendra. Barcelona: Ara llibres, 2016

dimarts, 21 de febrer del 2017

La violació de Lucrècia



Aquesta narració en vers tan punyent fa reflexionar molt en les relacions d'home i dona. La culpabilitat que sent Lucrècia d'haver permès de ser violada és una cosa atàvica en les dones.

"Els homes són de marbre i les dones de cera,/ i per això s'emmotllen a la forma del marbre" (119). A les més fortes se'ls pot acabar girant el cervell si la seva parella és una mala persona. Però, tot i que Lucrècia demana "que els homes no es rebel·lin contra les flors marcides,/ sinó contra l'hivern que maltracta les flors" (121), una cosa elemental, abans del final ella s'exclama "No, no!", "No hi haurà cap dona / que pugui trobar excuses usant la meva excusa" (153). No es podrà convertir en la forma, la comparació que alliberi una dona violada del seu dolor, que li torni l'honor.

Tot i això, Lucrècia s'allibera una mica amb una pintura on es mostra la destrucció de Troia, que seria en paral·lel a la seva pròpia destrucció. Una objectivació de la maldat que Salvador Oliva al pròleg diu que li permet obtenir una "catarsi".

Ha cridat molt l'atenció també a qui escriu això el que el narrador explica de quan un sofreix, que se li augmenta el sofriment en veure la felicitat dels altres, i en canvi l'ajuda "pensar que d'altres han sofert dolors semblants" (143). Poseu una persona amb depressió enmig de gent normal i empàtica i normalment se'n ressentirà. Ens han explicat que Shakespeare, el gran Shakespeare, patia alguna forma de trastorn bipolar, el que es veuria reflectit en aquestes explicacions.

Així com el traductor diu en el pròleg que Shakespeare sempre feia una obra més bona que l'anterior, a mi em va agradar més Venus i Adonis, però aquesta obra també és molt i molt potent.

SHAKESPEARE, William La violació de Lucrècia. Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Ara llibres, 2017

dissabte, 7 de gener del 2017

Curs de feminisme per microones



Amb un nom personal, Natza, que pot ser tant de dona com d'home, i amb la força d'aquesta escriptura condensada, plena de cops de geni, per "microones", tenim aquest "curs de feminisme". Que va dirigit sobretot a lectores com qui escriu això, les que ho tenien poc clar. Ens ha sorprès i convençut, com un personatge rodó en una novel·la, que deia Forster.

Estic d'acord amb la majoria del que diu i proposa, menys amb fer servir el genèric femení en comptes del masculí, per sistema, com fan les de la CUP. També em sobta això de l'avortament lliure i gratuït. Anar al dentista també es paga. Però a la dona no se l'hauria de penalitzar mai, prou pena té. D'acord que els fills són una nosa més que cap altra cosa. Però és que a qui escriu aquesta ressenya se l'ha acusat més d'una vegada de no ser gaire humana (humana, sí).

D'acord que, en relació amb la prostitució, "NO tot té un preu" (150). Amb això de la "necessitat" que existeixi la prostitució passa com amb la necessitat de matar animals per menjar proteïnes, la majoria dels qui en mengen no serien capaços de fer-ho. I les dones respectables no serien capaces de prostituir-se, tot i que estan d'acord que hi hagi aquesta "professió". Tot plegat, doble moral.

Sobre la violència de gènere: sovint penso que els homes que la fan sobre la dona que se'n vol separar és perquè veuen com se'ls hi escapa la possibilitat de tenir sexe gratuït; res més, crec que no les maten perquè s'hi trobin lligats sentimentalment, o per gelosia. Només pensen amb allò, la majoria.

"No som perfectes. Som millors. Som dones" (166). La contundència amb què és escrit m'ajuda molt personalment, perquè jo també he aguantat el masclisme dels homes, començant pel meu avi, que sempre m'estava dient: "Nena, porta'm tal cosa", i si el meu pare s'aixecava li deia "No, no, tu no". A casa el justificaven perquè "És d'una altra època".

Sort que tenim dones valentes com la Natza, que recordo al programa Divendres de TV3 imposant-se a l'Helena Garcia Melero amb un "deixa'm parlar". Ella, però, és de les que és tan competent que no ha tingut gaires problemes a la feina com a dona, com va reconèixer en aquest mateix programa. Que sigui feminista tot i això l'honora. Que faci servir tota la seva intel·ligència per defensar el que moltes vegades és obvi, també.

FARRÉ, Natza Curs de feminisme per microones. Barcelona: Ara llibres, 2016