dissabte, 8 de juliol de 2017

La sorra vermella (comentari escrit per Jesús Bonals)


L’únic retret que es pot fer a aquesta novel·la tan rodona, tan treballada, tan documentada, i narrativament tant ben resolta és la tira de paper, pretesament publicitària, que porta incorporada a la portada: 1941: dos homes busquen a Barcelona una nena perduda.

És clar que també és això, però... a veure...dos homes? No seria més exacte, si de cas, “dos exiliats”? No seria millor, en comptes de busquen,” tornen clandestinament al país per buscar...” una nena perduda? No seria més correcte una nena robada? D’altra banda algú, després de llegir tot el llibre, ¿pot afirmar que aquest episodi, tot i ser un element de la trama força central, és el més important, i allò que resumeix la novel·la? L’encertada frase d’Antoni Puigverd que hi ha a sota, Una novel·la sobre el coratge i l’instint, l’amor i l’amistat, que s’imposa a la tragèdia de la guerra i a la misèria de la dictadura, salva la tira, però malauradament el lector es queda amb la primera frase, i la temptació del possible comprador de deixar el llibre a la pila de la llibreria, i examinar-ne un altre, és ben real. Pobre lector desorientat per la tira: no sap que si passa de llarg es perd un dels millors textos novel·lístics que s’han publicar darrerament.

Un altre retret, -que de fet no ho és en absolut, però que no seria gens estrany que s’acabés publicant en algun mitjà, signat per algun saberut que escriu d’oïda i que no es pren ni tan sols la molèstia de llegir sencers els llibres que comenta-, seria la frase menyspreativa que massa vegades s’ha de sentir: “Un altre llibre sobre la guerra!" Doncs sí senyor, una altre llibre sobre la guerra. I molts que encara en falten!

No hi ha cap tema literari sobre el que s’hagi escrit massa. Es poden escriure, i s’escriuran, piles de llibres sobre el periple d’un supervivent de la guerra que torna enmig de molts perills a la seva Ítaca, on l’espera la seva Penèlope. O sobre la història de dos amants pertanyents a dues famílies enfrontades que acaba com acaben tots els drames de Shakespeare. I alguns d’aquests llibres seran molt i molt bons, malgrat que ens expliquin una història que ja sabem.

L’altre dia llegia que hi ha escrits més de 5.000 llibres sobre el tema de l’inici de la vida a través d’una sola parella després de l’anhiquilació de tots els habitants del planeta. Per cert, mal m’està el dir-ho, un d’ells l’he escrit jo: el Viatge a l’interior d’un gra d’arena. Un llibre del qual, després de les dues revisions que n’he fet en edicions successives- no reimpressions-, n’estic molt orgullós fins al punt que crec que és el millor que he escrit.

Tenint en compte allò que deia, ¿com volem recriminar que s’escrigui i es torni a escriure sobre la “nostra” guerra, la de 1936-39, molt probablement un dels episodis més importants en la vida de moltes persones, i de moltes famílies, i en definitiva de les nacions d’aquesta península durant molts segles? I no exagero: gràcies a Déu molts països no saben què és una guerra civil, perquè és la pitjor desgràcia que hi pot haver en un país, i en aquestes nacions afortunades que no l’han patit, hi ha un consens general que la guerra civil s’ha d’evitar de de totes totes: és un tema nefand i tabú, el pitjor de tots.

D’altra banda durant els quaranta anys de dictadura només es va poder escriure des de visió del bàndol guanyador, i durant els quaranta anys següents de llibertat vigilada només de mica en mica s’han anat deslligant les llengües i s’ha començat a escriure amb amb el rigor i amb la imparcialitat amb la que J.N. Santaulàlia aborda el tema en aquest magnífic llibre.

Que ho hagi fet està molt bé, i s’agraeix molt, perquè el rigor i la imparcialitat i l’excel·lent documentació és una condició necessària però no suficient per a una bona novel·la: aquest llibre no és un llibre d’història i allò que el converteix en una obra mestra no és el rigor sinó la qualitat narrativa, que és excel·lent. La manera com ha teixit la trama, que va des de l’inici de la guerra fins a l’any 41, alternant els diversos “temps” i els diversos “protagonistes”, i encara més, els diversos punts de vista, sense deixar res penjat, és senzillament perfecta. Em trec el barret que no porto, i em trauria tots els barrets si els portés davant la magistral tècnica narrativa de l’autor.

Trobar la manera de narrar una història, sigui de ficció o sigui verídica, -fins i tot unes memòries o una biografia- és essencial, i només és a l’abast dels millors. J.N. Santaulàlia ho aconsegueix d’una manera que només es pot qualificar d’excel·lent. Només per això aquest llibre ja seria un 10. Ara bé, encara hi ha més: l’ambientació dels episodis, especialment els de la guerra i els dels afusellaments al camp de la Bota, per exemple, són tan versemblants que si no fos que sabem que l’autor ha nascut després de la guerra, ens preguntaríem si no és que ho va viure personalment.

I ara torno al principi: l’episodi del rescat de la nena robada, -que també està molt ben resolt, i que és d’una acció trepidant, i que també està molt ben ambientat, i que aconsegueix transmetre un fort suspense - no és la part més destacable d’aquesta novel·la impressionant,. Ara bé tampoc no es una història supèrflua, i serveix per cloure la narració d’una manera molt encertada, que asserena i emociona el lector després de tantes escenes d’una duresa que a algú se li pot fer gairebé insuportable per a la seva sensibilitat.

Li desitjo a aquest llibre la fortuna que es mereix. Els joves conscienciats, universitaris i preuniversitaris, l’haurien de llegir, i els agradaria. Som un país petit i mesquí, i a vegades penso que no ens mereixem els grans escriptors que tenim. En un país normal aquest llibre seria un bestseller i podria donar lloc a una sèrie cinematogràfica o televisiva cent vegades millor que les mediocritats que ens ofereixen dia rere dia. És el nostre trist destí de poble  amb una cultura fagocitada per una altra de més gran i que no té un Estat a darrera. Això no obstant, alguns pocs ciutadans, probablement els mateixos de sempre, tenim el privilegi de gaudir, si volem, de llibres magnífics com aquest. Ningú que el llegeixi quedarà decebut, us ho asseguro. Al contrari pensarà: quina sort que no me l’hagi perdut.

1 comentari:

  1. Gràcies, Jesús. Me n'alegro que hagis passat una estona agradable llegint la meva novel·la. I t'agraeixo també els generosos elogis que en fas. Una abraçada.

    ResponElimina

El vostre eco