Abans que el teu record torni cendra. Ressenya de Jesús Bonals

La temptació, que sempre tenim els ja granadets, de tancar-nos a rellegir les gran obres d’antany, és un error de dimensions colossals. En el nostre país, i també a tot al món, ara s’escriu més que mai, i, com no pot ser d’una altra manera, es creen grans obres que seria estúpid deixar-se perdre. És clar que també s’escriu molta palla, però enmig de la palla apareixen títols que et deixen bocabadat, com aquest ABANS QUE TEU RECORD TORNI CENDRA, primera novel.la de Maria Escalas, que ara que l’he llegit, em sabria molt greu haver-me-la perdut, per una errònia displicència davant les novetats.

L’autora domina a la perfecció allò que és l’essència de la novel·la: la narració. Si a més hi ha unes gotes de d’emoció i de lirisme, que en aquest cas hi són ben presents, ja ens trobem davant d’una obra notable. Si a més l’autora domina el llenguatge, en aquest cas un català acolorit de mallorquinismes genuïns, especialment, en els diàlegs, ja hem arribat a l’excel·lència. Si a més l’autora coneix a la perfecció l’època -república, guerra i postguerra a Mallorca- i la descriu sense sectarismes però sense por de ser políticament incorrecta, hem arribat al capdamunt: a una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps.

S’ha d’advertir, de totes maneres, que aquesta extraordinària novel·la té alguns elements que a algun lector superficial el podrien desanimar: el protagonista principal és ¡un capellà!. La cultura religiosa, malauradament tan absent de les noves generacions, vessa per tots els porus de l’obra, per totes les pàgines del llibre. Un senzill exemple: ¿quanta gent sap què es el salpàs?

La immersió en la Mallorca profunda que produeix en el lector el llenguatge mallorquí usat, que com he dit abans és un dels al·licients de l’obra, també pot ser un obstacle per a alguns lectors una mica distrets. Ara bé, la trama és tan rica i tan ben plantejada que, d’aquestes dues dificultats -i alhora al·licients-, el lector en pot prescindir sense problemes. Es evident que un coneixement religiós més complet per part del lector donaria profunditat a la història, igual com ho faria un bon coneixement de la varietat mallorquina de la nostra llengua. Però sense saber què és el secret de la confessió o sense consultar de tant en tant el DCVB per saber que vol dir, per exemple, què vol dir una “al·lota curra”, pel context s’entén tot i no cal interrompre la lectura.

No pararia d’esmentar encerts, i encerts sorprenents. Un dels més difícils i més ben aconseguit, és la manera com s’intercala en la narració l’episodi previ de la guerra de ¡Filipines!. Poso el signe d’admiració perquè hom esperaria si de cas que el protagonista hagués anat a la guerra de Cuba, però no: ¡les Filipines!. Hom s’imagina, després dels dos o tres primers fragments intercalats al principi, que la història filipina ja està acabada, i que desapareixerà, però no: és un contrapunt que es manté sorprenentment fins a la darrera pàgina i contribueix de manera decisiva a aquella emoció lírica de què parlava al principi.

Acabo, però encara hi ha una cosa més que no puc deixar al tinter. Tots els que ens hem interessat pel tema, central a la nostra història i la nostra realitat present com és la guerra “incivil”, coneixem força bé com van anar les coses a Catalunya, amb gairebé un equilibri de barbaritats comesos pels dos bàndols, -la revolució i la posterior "repressió”. Pel que fa a la resta de l’Estat, hem llegit molt sobre els assassinats i les penes de mort per raons polítiques que es van produir a la zona franquista, especialment a Andalusia i Extremadura, però ens falta, o em falta, una informació més concreta sobre altres zones de l’estat que des del primer moment van quedar al zona “nacional”. Havia sentit a parlar de Bernanos, i Les grands cimetières sous la Lune, i per tant sabia que a Mallorca hi havia hagut una repressió molt dura de tot el que fes olor d’esquerres, amb moltes víctimes, algunes amb un simulacre de judici, i d’altres sense. Però el llibre, que repeteixo no és en absolut un pamflet, m’ha fet comprendre millor que unes dotzenes de llibres d’història el que va passar en aquella illa. És tan viva la imatge que en transmet la Maria, Maria, Maria (si llegiu el llibre sabreu perquè ho dic tres vegades), -com en el cas de la mort del pobre Ventureta a Les veus del Pamano-,  que podria ser que el lector no pogués resistir la duresa del relat i es veiés obligat a fer una pausa en la lectura per refer-se.

En resum, un aplaudiment entusiasta per a Maria Escalas. No podia haver començat millor la seva carrera com a escriptora.

ESCALAS, Maria Abans que el teu record torni cendra. Barcelona: Ara llibres, 2016