Les coses humanes

Aquesta novel·la, a la qual li fan justícia tots els premis que ha rebut, m'ha arribat personalment moltíssim, més enllà del fet que sigui molt actual. El tema de com es pot tractar a les xarxes la suposada violació d'una dona, el linxament que es porta a terme amb l'acusat abans que se l'hagi jutjat, el sofriment de la dona que el denuncia quan se li fan reviure els fets: tot plegat és el que denuncia  l'escriptora, que deixa al lector que es faci la seva pròpia idea de tot plegat. "Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira", deia Ramón de Campoamor.

Sobre aquesta cita que surt en el llibre: "A banda, hi ha la qüestió del consentiment. Cal saber apuntar bé. Ràpidament es converteix en un acte social, una violació. L'escandalitzo? (...) Acabaran per concloure: ella s'ho ha buscat (181). Era Kundera a Els amors ridículs, em sembla recordar, que deia que les dones, la majoria de les vegades que ho fan, diuen o criden "No", amb la qual cosa una part important de les relacions són una violació en potència. El que aquest llibre posa sobre la taula és com, encara que la víctima no hagi demostrat la seva absència de consentiment, hi ha altres maneres d'expressar-ho, "l'encongiment, per exemple, el rebuig total expressat pel seu cos" (285). La noia no va mostrar el seu desacord per la por que tenia, i ell, precisament romàntic no ho va ser, i a sobre no es va adonar de res. Això de "Mama-me-la, puta", em sembla el pitjor de tot, encara que hi hauria persones que ho acceptarien en una relació. Ell no és cap sant, i ho fa amb ella per una juguesca amb els amics, cosa que fa pensar d'entrada que la noia l'ha acusat per despit. Però la manera com plora fa pensar que segur que té raó.

D'aquí ve la reacció de la societat. Em fa pensar en Eduard Pujol, un polític brillant que va ser arraconat en un moment després que es digués que havia assetjat una dona, sense saber-se si és veritat. La Laura Borràs, en ser preguntada per un periodista sobre si creia en la seva innocència, va contestar fugint d'estudi, tot defensant el feminisme del seu partit. És molt trist. 

Tornant a la noia, és molt fort quan diu: "No tornaré a fer l'amor fins que estigui amb un home en el qual pugui confiar realment", i afegeix: "No crec que el trobi mai"(228). El pessimisme de tot aquest llibre es condensa en aquestes paraules, i en la idea general que "les relacions humanes semblen destinades a la traïció  i al fracàs" (105). 

El llibre atrapa des de la primera paraula fins a la darrera, i fa pensar molt. Ho té tot. Davant d'aquesta escriptora a la resta només ens pertoca d'acceptar de ser-hi a l'ombra. 

TUIL, Karine Les coses humanes. Barcelona: Ara llibres, 2021

Tàndem

 

Ressenya de Jesús Bonals

Una vegada més, Maria Barbal l’encerta i ens ofereix una obra rodona. Totalment rodona. Potser perquè és breu?

Recordo el deliciós País íntim, de la mateixa autora. Tan ben escrit, de tan agradable lectura. Però... en el cas de País íntim  em va fer la impressió que la narració s’allargassava en excés, que la segona part no tenia la força de la primera, que semblava gairebé una altra trama, un altre llibre, un afegit que no acabava de lligar del tot.

Després de girar el darrer full de Tândem, amb un final esplèndid i tan ben resolt, penso que potser Barbal assoleix l’excel·lència en la nouvelle, més que no pas en la novel·la. ¿Li passa com a Pere Calders, que va arribar al punt més alt d’excel·lència en el conte i que, en canvi, no va aconseguir el mateix nivell en la novel·la?

De totes maneres aquestes consideracions ara no venen al cas, si del que es tracta de comentar aquest Tàndem. Uns personatges corrents, unes vides corrents, una trama mínima..., però quina fina sensibilitat es desprèn de cada línia, de cada paràgraf, de cada episodi!

Malgrat aquesta simplicitat de l’argument, que ben resolta la narració! Malgrat la senzillesa, quines sorpreses inesperades no ens depara l’autora a mesura que avancem en la lectura!

Entre els molts encerts, m’agradaria remarcar al recurs a les dues veus narradores, la de l’Armand i la de l’Elena, a l’estil del que va fer Pedrolo a Cendra per Martina, dividida en tres nouvelles narrades en primera persona per cadascun dels integrants del trio protagonista, l’Adrià, la Júlia i la Martina. En aquest cas Barbal recorre només a dos narradors, i els va alternant: en el primer capítol parla l’Armand, en el segon capítol l’Elena, en el tercer l’Armand, en el quart l’Elena, i així successivament. L’esquema és força diferent, doncs, del del llibre de Pedrolo, però el resultat és tant o més bo.

Què més cal dir d’aquesta petita joia? Doncs que l’encerta plenament en el tractament de l’enamorament en l’etapa del que en podríem anomenar la maduresa avançada, o si voleu la pre-vellesa, en el que podria anomenar-se, seguint Margarit, l’Edat Roja, la dècada de la seixantena, quan els humans li comencem a veure les orelles al llop de la vellesa que s’atansa, i a més d’un li entra el desfici d’aprofitar allò que resta de dia, segons l’encertadíssim títol de la magnífica novel·la de Kazuo Ishiguro.

Moltes vegades aquest desfici es limita a un sentiment no confessat i platònic, que no acaba de cristal·litzar, sigui per timidesa, sigui perquè els lligams i els interessos creats amb el o la cònjuge de tota la vida són massa forts... Però a vegades sí que es materialitzen, i porten al protagonista a desencadenar el trencament, sovint per iniciativa del cònjuge masculí, -ben al contrari de la narració que ens ocupa-, i que sovint porta a un final penós, i ara sí irreversible, quan ja s’ha arribat a les veritables portes de la vellesa. Un final trist que la Maria Barbal generosament ens estalvia.

Als que us agrada la bona literatura, si us plau no us perdeu aquesta petita joia.