tag:blogger.com,1999:blog-56664905764969131512024-03-11T04:22:58.965+01:00L'eco se sentHelena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.comBlogger110125tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-45065681145492864122023-11-20T17:30:00.000+01:002023-11-20T17:30:25.307+01:00Viure ràpid<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3qnInrhC9dcGs436m6EEGTWuutcCeTKwa8aauOP4cSqT2keN7fBbWunzqe5fkD98CcDf-maTLW1Mx6PbKRvi2TaJcd-Jd3GMIrrcPwMmu8itvwz49cSW3O5rLMM5y00xp533opPNDgStTimVHlMK2vFjWai0YgqwiKzg2PnDiCwBuPiOLYDh02fAo4tSb/s1000/Viure%20r%C3%A0pid.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1000" data-original-width="618" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3qnInrhC9dcGs436m6EEGTWuutcCeTKwa8aauOP4cSqT2keN7fBbWunzqe5fkD98CcDf-maTLW1Mx6PbKRvi2TaJcd-Jd3GMIrrcPwMmu8itvwz49cSW3O5rLMM5y00xp533opPNDgStTimVHlMK2vFjWai0YgqwiKzg2PnDiCwBuPiOLYDh02fAo4tSb/w248-h400/Viure%20r%C3%A0pid.jpg" width="248" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><span style="font-family: georgia;">Que tant se val tots els <i>spoilers</i>, la previsibilitat d'una obra, l'haver vist la pel·lícula basada en una novel·la, el saber el final, en definitiva. Res de tot això es carrega ni un mil·límetre del sentiment, l'emoció que desvetllen en nosaltres obres com aquesta. </span><span style="font-family: georgia;">Com a la novel·la </span><i style="font-family: georgia;">Crónica de una muerte anunciada</i><span style="font-family: georgia;">.</span></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">¿Com pots quedar indiferent amb frases així?: "Si algú em deia que era vídua, m'hi abraonava amb un llançaflames. Estabornida de pena sí, vídua no"(16). Aquesta és una novel·la que tindria de real sobretot que parla d'un fet concret, la mort per accident de Claude, la parella de l'autora. Perquè es tracta d'un amor tan autèntic, el d'ella, que costaria de trobar-lo a la realitat que tots coneixem. L'ambivalència és total en aquest sentit, com sol passar a la vida. És novel·la realista o realitat novel·lada? Les dues coses alhora. </span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Per cert, que moltes vegades diu el que diu com ho diu, el que sol fer la bona poesia. De fet, tot el llibre és ple de lirisme, un lirisme que va creixent cap al final, i que em recorda la cançó "Dirge" de Death in Vegas (un nom premonitori), la que va escoltar el Claude poc abans de morir, i que l'autora escoltava en bucle després. Una cançó que va creixent en intensitat com el sentiment dins d'aquesta novel·la, que al final fa plorar.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquest "condicional perfet" (22) del "si això no hagués passat d'aquesta manera", que és dins tots aquests títols dels successius capítols que enumeren totes les coses que podien no haver permès que passés el que va passar, em fa pensar en el poema de Rudyard Kipling, <i>If</i>, tot i que en principi no hi té res a veure. L'autora ha fet un treball d'investigació gens gratuït tot recollint qualsevol dada del que van ser les darreres hores de la seva parella, fins el darrer minut.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">A vegades penso en per què tenir parella, si quan et deixa o mor has de patir tant. Però era Margarit que deia "De com fracassa sense risc la vida". Aquesta frase: "La felicitat era que n'hi havia poc, que era escàs" (132), fa pensar en la felicitat que ha pogut viure aquesta escriptora al capdavall, en la llargada continguda d'aquest llibre, en el "si breve dos veces bueno". El "viure ràpid, morir jove" de Lou Reed. </span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">L'eclipsi del darrer capítol em fa pensar que per a la Brigitte Giraud el Claude també era com la llum del sol, com a mínim com un dels seus raigs, que és del que es tracta el veritable amor. El final del llibre m'ha fet pensar que quan ella parla d'un moment determinat de la seva relació que és l'instant que no vol oblidar mai, és perquè és un moment immutable , amb aquest: "Tot bé?". "Me n'anava tranquil·la", diu, perquè sabia que l'estimava. </span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">GIRAUD, Brigitte <i>Viure ràpid</i>. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2023</span></div><p></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-1995295733144187982023-11-06T14:24:00.001+01:002023-11-06T20:40:42.925+01:00Les afinitats electives<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhsujNhiag4QvQxGxM5UugrUJOzJiAfULwf8VFSFe6mIUTzuFoSFzs-eIihVseOkApbjeRj_eUdNBrJ2yIZuw6Af68tDq7ycNWZYuNZYTS4wUhoIx6_rKXnXj8MakH424K5NVj6zPU-XgfwMQMZRcdqLO_9fvfjaMJ9uOo8NKlwix24C3khP2xvkF_xG0N0/s1276/Les_afinitats_electives.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1276" data-original-width="744" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhsujNhiag4QvQxGxM5UugrUJOzJiAfULwf8VFSFe6mIUTzuFoSFzs-eIihVseOkApbjeRj_eUdNBrJ2yIZuw6Af68tDq7ycNWZYuNZYTS4wUhoIx6_rKXnXj8MakH424K5NVj6zPU-XgfwMQMZRcdqLO_9fvfjaMJ9uOo8NKlwix24C3khP2xvkF_xG0N0/s320/Les_afinitats_electives.jpg" width="187" /></a></div><br /> <p></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Hi ha professors que imparteixen una matèria de manera objectiva, i només de tant en tant es deixen anar, amb alguna anècdota que sorprèn els alumnes. D'altres, com he vist a fer a Jordi Llovet, són els que parlen sempre del que volen, amb absoluta llibertat, i només de tant en tant introdueixen alguna informació pertinent a l'assignatura que imparteixen. També Goethe fa servir la seva novel·la per parlar del que vol, i tot el que explica com a part de l'acció és més aviat superflu, no té veritable importància. Igual com en un poema no és mai tot poesia. Que si algú mor, l'altre s'enamora o desapareix, això no és pas el que ens du a adquirir més saviesa, que és el que Salvador Oliva diu que ens passa, per exemple, en acabar de llegir un poema, si ens ha arribat.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">De la mateixa manera, diu Goethe en aquesta novel·la: "Cadascú té la llibertat d'ocupar-se d'allò que l'atreu, del que el fa content, del que li sembla útil, però el veritable objecte d'estudi de la humanitat és l'home" (235). El que ens deien a la carrera: pots estudiar química tant com vulguis, però l'únic que et servirà per viure són els estudis literaris, perquè en la literatura hi ha la veritable saviesa, allò que no s'aprèn mai "empollant", sinó amb la passió, el ser despert.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Tant és així, que aquesta novel·la inclou directament una sèrie d'aforismes, en els diaris de l'Ottilie, la protagonista, absolutament ben trobats, obra del geni de Goethe. Els que més m'han arribat: "Davant dels grans mèrits d'un altre no hi ha cap altra salvació que l'amor" (214) i "Veure tractar el que és difícil amb facilitat ens permet albirar l'impossible" (215).</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">La traductora d'aquest llibre, Carlota Gurt, diu que Goethe afirmava que fa falta de llegir aquesta obra fins a tres vegades fins a entendre-la, per cert. Jo, amb una sola lectura, i repassant les notes que n'he fet, voldria explicar el que n'he entès. Aquest títol tan atractiu que prové justament de la química de la qual parlàvem, per cert, en fer referència a l'atracció entre els elements, una metàfora de l'atracció en les relacions humanes, m'ha colpit molt. Es tracta de "les afinitats espirituals o anímiques" (69-70), sobretot. Però jo en destacaria aquesta frase: "Les afinitats es tornen interessants quan provoquen separacions" (70). S'hauria de recordar el que explica una biografia de Goethe sobre tots els enamoraments que va tenir fins que no es va casar: sempre s'enamorava de dones casades o noies amb xicot. La famosa <i>Carlota a Weimar</i> de Thomas Mann.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Sobre això de les separacions: Alberoni afirma a <i>Enamorament i amor</i> que l'enamorament prové sempre del trencament, sigui respecte a una altra parella, respecte a la nacionalitat o l'estatus social, o, en el cas de Romeo i Julieta, la rivalitat entre dues famílies.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">El que veritablement costa d'entendre d'aquesta novel·la, allò que la fa misteriosa, i per això mateix valuosa, és el joc de parelles amb el qual juga el seu autor, la A i la B amb la C i la D de la pàgina 73. Perquè d'entrada sembla que hi és tothom d'acord, però en un moment donat les convencions surten a la supefície, i a partir d'aquest moment tot es complica. Però, "Sí, si algú hagués retingut un dels dos a l'extrem més allunyat de la casa, l'altre s'hi hauria anat acostant per si sol, de mica en mica, sense ni proposar-s'ho" (310). Com en les afinitats electives entre els elements, en definitiva.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquesta novel·la seria exactament igual que una gran simfonia, que té aquell tros que t'atrapa, l'arbre que deia Kundera que destaca al costat de la gespa, el farciment més irrellevant, per molt que soni fort, i és que en aquesta obra hi passen coses fortes. D'un veritable clàssic, un monstre de les lletres, immortal, a Alemanya.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">GOETHE, Johann Wolfgang von <i>Les afinitats electives</i>. Editorial Alpha: Barcelona, 2023</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-27244608715035239992023-07-14T15:56:00.001+02:002023-07-14T19:08:53.483+02:00Hombres fatales<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQRJJ4MwydBnjtQdy0YcPNa8UJ0Nqfm3l8MT5-wybkzQS3BdjLpWbNgXbSSN0FSQu7rA7n3gYkhqZCdAM_fVcLKpVeJmqbodAEvK3IXBCva2jSKzYhwP4v5KbrmQ7W_p24oWZNh3XnNc6AfiWTC8cxjh00GyywWbAvhpxT80KtaYV8Ic9ygfWgFCepLVKF/s657/Hombres-fatales.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="657" data-original-width="416" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQRJJ4MwydBnjtQdy0YcPNa8UJ0Nqfm3l8MT5-wybkzQS3BdjLpWbNgXbSSN0FSQu7rA7n3gYkhqZCdAM_fVcLKpVeJmqbodAEvK3IXBCva2jSKzYhwP4v5KbrmQ7W_p24oWZNh3XnNc6AfiWTC8cxjh00GyywWbAvhpxT80KtaYV8Ic9ygfWgFCepLVKF/s320/Hombres-fatales.jpg" width="203" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">El títol d'aquest llibre seria en ell mateix com una pretesa dona fatal, crida l'atenció i fa llegir l'assaig, que és en castellà, idioma que no surt mai en aquest blog, però l'excepció confirma la regla.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Només al final sabrem el per què d'aquest títol, després de set capítols dedicats a històriques dones fatals de la literatura i el cine, sempre des del punt de vista dels homes. En destaco la Susanna de la Bíblia, que és el motiu de la pintura de la coberta. També la Carmen de l'òpera de Bizet, i sobretot la Conchita de Buñuel, dins <i>Ese obscuro objeto del deseo</i>. Ella, "virgen, se niega implacablemente a acostarse con Mateo por más que declare amarlo" (61). I és que les dones fatals ho poden ser per lleugeres tant com per excessivament castes. Així són els homes com el Pablo Picasso de la cita del principi, "Para mi, sólo hay dos clases de mujeres: diosas o felpudos" (9). Recordo haver llegit alguna vegada que Picasso deia a alguna de les seves amants que l'estimava un dia, i el següent que no havia estimat mai cap dona. També ens va dir una professora d'història de l'art que Picasso o era molt estimat o era molt odiat. Aquestes dicotomies que l'acompanyen formen part del geni d'aquest pintor, però la cita del principi del llibre em sembla molt masclista. Com el "llir entre cards" d'Ausiàs March.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">També destaco el capítol dedicat a la Lolita de Nabokov. L'autora d'aquest assaig deixa molt malament el Humbert que abusa de la Lolita de dotze anys. I és que, com es veu al final, els que són veritablement fatals són els homes. I és que "para el deseo el objeto es tan sólo un pretexto" (136), i "la persona deseada no es un simple instrumento de satisfacción" (151).</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">És la tesi del llibre, que es revela al final, i colpeix els lectors que poden tenir possibles prejudicis. La tergiversació que s'ha fet de la paraula "fatal", que és només el que és escrit que passarà, i no pas sinònim de dolent, s'ha de recordar, per cert. Un llibre imprescindible.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">JULIBERT, Elisenda. <i>Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine</i>. Barcelona: Acantilado, 2022</span></div> <p></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-82864438853045699632023-05-20T15:42:00.000+02:002023-05-20T15:42:31.675+02:00Camins de vent i d'aquarel·la<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgv8U0OUvB0LYySkTBSRh5Fpzw8boEQm0GaDbfSJHpd6X3NMlonYIllBqjF75OYgCmZkZuCqU55nFBYk9MhPtZEdIx0PK2_FaGBaQ3Sr4dWZYiSHvuoAkgBDF6-5_Fez58VvSZW32xUuzZbRx24ed6Ax0UKW8JTq41maHn8luDjUWNVmWnlimcr_QIQUQ/s382/Camins%20de%20vent.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="382" data-original-width="270" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgv8U0OUvB0LYySkTBSRh5Fpzw8boEQm0GaDbfSJHpd6X3NMlonYIllBqjF75OYgCmZkZuCqU55nFBYk9MhPtZEdIx0PK2_FaGBaQ3Sr4dWZYiSHvuoAkgBDF6-5_Fez58VvSZW32xUuzZbRx24ed6Ax0UKW8JTq41maHn8luDjUWNVmWnlimcr_QIQUQ/w283-h400/Camins%20de%20vent.jpg" width="283" /></a></div><br /><p></p><p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquest
llibre és com la fotografia, de fet un poema visual, del final (125): es pot
comentar en molts sentits o direccions, com les diferents eines d’un ganivet
suís, tan indicat per anar per la muntanya. Per començar es pot comentar l’aquarel·la
de la coberta, que parlaria de com abans de pujar una muntanya primer pots
haver de baixar una vall. El que seria el desnivell positiu al costat del
negatiu. A vegades sembla que vas enrere, i només estàs agafant forces per
tornar-hi amb més força.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">A
continuació, i a banda de tota la resta d’inspirades aquarel·les, es poden
comentar les fotografies del Xavier, com la que m’ha servit per fer el disseny
del cartell per a aquesta presentació (113). Una imatge que il·lustra el que és
el vent, una cosa invisible, pel rastre que deixa en l’aigua d’un estany. Una
aigua que he volgut relacionar amb les aquarel·les de l’Enric. I amb el títol
del llibre. Amb uns reflexos sobre la superfície de l’aigua que fan pensar en
la poesia, que és feta sovint dels reflexos que són les imatges en un text.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Finalment,
la mateixa poesia que s’entremescla amb la narració de la travessa. A vegades de
manera més directa, incloent-hi fins a dos haikus especialment inspirats, d’estil
crec que molt japonès: “Llac mil·lenari/ passa un excursionista/ cap al refugi”
(62). Es tractaria de l’instant trobat entre el llac perenne i l’excursionista
efímer. O bé el haiku que introdueix la Pirene, aquest personatge inventat, el
qual ja sortia a <i>Les hores isardes</i>, que serveix per omplir de màgia el
llibre: “L’isard més àgil/ travessa la carena:/ corre amb el vent” (69). El que
me’n crida més l’atenció és que a les carenes s’hi concentra el vent, i la
poesia és en l’escaiença de les coses, que he llegit alguna vegada. Tot això es
pot arribar a observar com l’“espiadimonis” (118) que hauria de ser el lector en
un llibre ple d’imatges “inesborrables” com les que té gravades a la retina el
Xavier. Perquè “tot està connectat” (118), tot té un sentit en aquest llibre.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Com aquest
“tocar de peus a terra” (111), que diu el Xavier, amb “la mirada en la
llunyania”, que diria Kafka. O quan les muntanyes mostren els “cloquers” (74),
els campanars, dels “paisatges fantàstics” de Kandinsky. Aquest “muntanyenc de
barba blanca” (27) que és ell, fa pensar també en la magdalena de Proust, quan
en un dia sense vent s’hi belluguen les branques d’un arbre, el passat que
reneix en la senectud.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquest
“desaconsellen banyar-se en els estanys” (64) em fa pensar en el llibre <i>Hem
nedat a l’estany amb lluna plena</i>, i és que els valents protagonistes
d’aquest llibre també s’hi banyen, amb tota la màgia que té. Com aquest “cel
alt tant a l’abast” (53).<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Tornant al
principi, voldria afegir que el poema visual del final parlaria de com els
pinzells, com la resta d’eines del ganivet suís, vénen a ser la lluita, el cim que
volem aconseguir els catalans amb la independència. Uns “tucs d’enyor, cims de
retrobament” (100) pel passat gloriós que trobem a faltar i al qual voldríem
tornar. Enllaçant amb <i>Les hores isardes</i>, “Un buit no es pot omplir del
que era, però es pot omplir del que serà” (152).<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">PUJOL, Xavier, DOMINGO, Enric. <i>Camins de vent i d'aquarel·la</i>. Barcelona, </span><span style="font-family: georgia; font-size: large;">2023</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-40827397503929503122023-03-20T17:18:00.000+01:002023-03-20T17:18:24.175+01:00Llibres per recordar<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaKCMSxN8Ywm9bH03Q2MHnkjpufjAcgqas0BFjxIZOB4s56bioQ7BQMakdxM0-38rRaYsp2I0Hkp93730yduYHQrHOX6qePsMrdqjGhuCIWSw9hJyCrQ8QQgZ5CIeuCuLX-RXST1KYewP3mJNHbpOw6bQ9ylOrosUfCwmDScbZfGR9RPlOlo3bS8bfKA/s680/Taquilla%20inversa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="373" data-original-width="680" height="220" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaKCMSxN8Ywm9bH03Q2MHnkjpufjAcgqas0BFjxIZOB4s56bioQ7BQMakdxM0-38rRaYsp2I0Hkp93730yduYHQrHOX6qePsMrdqjGhuCIWSw9hJyCrQ8QQgZ5CIeuCuLX-RXST1KYewP3mJNHbpOw6bQ9ylOrosUfCwmDScbZfGR9RPlOlo3bS8bfKA/w400-h220/Taquilla%20inversa.jpg" width="400" /></a></div><br />En aquest enllaç teniu el vídeo de la meva participació al programa Taquilla inversa de TV L'Hospitalet:<p></p><p>https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15142443#.ZBiFfK-ATao.link</p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-11007109656686993692023-02-10T12:57:00.001+01:002023-02-10T12:57:28.455+01:00Ara Pla<p style="text-align: center;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjt-PJObur4LrTKaXNhgxPZ8agVXLPjxq99qvYaMkbkCbczlFAoZTmG6nBgLJJZvXHECYKDzHl9guXP_p4irwyh6DIs-Tqu9S8yzgOna0xqp0sBGDhxv4N_eUxmm8a8einMy8JPiU4Suy1zwqrM4ONfo0y5ZPXnvPZG21z_v06d6SGBIedgBSc1oHiYrg/s386/Coberta%20Ara%20Pla%20-%20Helena%20Bonals_page-0001%20(1).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="386" data-original-width="270" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjt-PJObur4LrTKaXNhgxPZ8agVXLPjxq99qvYaMkbkCbczlFAoZTmG6nBgLJJZvXHECYKDzHl9guXP_p4irwyh6DIs-Tqu9S8yzgOna0xqp0sBGDhxv4N_eUxmm8a8einMy8JPiU4Suy1zwqrM4ONfo0y5ZPXnvPZG21z_v06d6SGBIedgBSc1oHiYrg/s320/Coberta%20Ara%20Pla%20-%20Helena%20Bonals_page-0001%20(1).jpg" width="224" /></a></div><br /><p style="text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="text-align: center;"><span style="font-family: georgia;">Ressenya de Teresa Duch Dolcet</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;">Val a dir que aquesta és la primera vegada que faig una ressenya d’una altra ressenya.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Això si es pot dir que el llibre ARA PLA d’Helena Bonals Barberà és un ressenya. Potser</span></p><p><span style="font-family: georgia;">ho és si li hem de donar un nom, però jo diria que és un gran projecte per donar a</span></p><p><span style="font-family: georgia;">conèixer l’obra de Pla, en concret EL QUADERN GRIS, des d’una altra mirada. Dic gran</span></p><p><span style="font-family: georgia;">projecte perquè el treball de l’Helena ha estat comentar, dia per dia, totes les notes</span></p><p><span style="font-family: georgia;">del dietari que Pla va escriure des del 8 de març de 1918 fins al 15 de novembre de</span></p><p><span style="font-family: georgia;">1919. Ho fa partint de la versió de Narcís Garolera, que ella també recomana al lector</span></p><p><span style="font-family: georgia;">per poder fer més entenedors els seus comentaris a ARA PLA.</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;">L’Helena llegeix cada anotació del dietari de Pla, en fa una anàlisi i comenta allò</span></p><p><span style="font-family: georgia;">que li ha cridat més l’atenció i he de dir que he coincidit bastant amb ella, tot i que la</span></p><p><span style="font-family: georgia;">meva anàlisi en el moment de llegir-los no ha anat tan lluny com la seva. Ho fa de</span></p><p><span style="font-family: georgia;">forma planera, llegible i amb sentit de l’humor. Sense voler, en la lectura m’he trobat</span></p><p><span style="font-family: georgia;">comparant la franquesa de Pla amb la franquesa de l’Helena. Amb Pla, rep tothom, de</span></p><p><span style="font-family: georgia;">manera que si una imatge em ve al cap en llegir-lo, és la seva manera de fer anar el fuet a tort i </span></p><p><span style="font-family: georgia;">a dret; després, només a vegades, ho acaba suavitzant una mica, no sé si perquè li sap</span></p><p><span style="font-family: georgia;">greu o perquè ha canviat de pensament. L’autora no és tan inexorable, però tot i</span></p><p><span style="font-family: georgia;">essent una entusiasta de Pla, no li tremola la mà a l’hora de criticar o ironitzar sobre</span></p><p><span style="font-family: georgia;">algunes de les frases de l’escriptor. I m’agrada perquè evidencia el seu criteri literari,</span></p><p><span style="font-family: georgia;">per res incondicional. Res no em fa perdre tant l’interès en la lectura com trobar en</span></p><p><span style="font-family: georgia;">l’escriptor una lleialtat absoluta a una persona, a un personatge, a una causa, a un</span></p><p><span style="font-family: georgia;">factor, a un mòbil. No hi ha res totalment negre ni totalment blanc; per això Pla va</span></p><p><span style="font-family: georgia;">posar un títol tan genial al seu llibre que, per cert, de gris no en té res.</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;">A part de l’ingent treball del comentari i d’esmentar molts altres autors, prova</span></p><p><span style="font-family: georgia;">de la seva extraordinària afició a la lectura i causa d’aquell criteri, l’autora ens fa un</span></p><p><span style="font-family: georgia;">gran regal perquè ens explica indirectament com és, què pensa del que passa al seu</span></p><p><span style="font-family: georgia;">voltant, als seu país, al món, i quins són els seus sentiments respecte a un grapat de</span></p><p><span style="font-family: georgia;">temes. S’agraeix la generositat per construir aquest retrat intimista que ens permet</span></p><p><span style="font-family: georgia;">conèixer-la millor.</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;">Molt encertat el títol que, per una banda, suggereix una mirada actualitzada de</span></p><p><span style="font-family: georgia;">l’obra i per l’altra, coincideix amb l’expressió de sorpresa o admiració, tan</span></p><p><span style="font-family: georgia;">genuïnament empordanesa. M’imagino Josep Pla, ja gran, amb la seva boina i el seu</span></p><p><span style="font-family: georgia;">mig somriure, mirant-se la portada i buscant els tres adjectius, que potser serien:</span></p><p><span style="font-family: georgia;">senzilla, clara, afortunada. I tal vegada a continuació diria: Ara pla! Qui és aquesta</span></p><p><span style="font-family: georgia;">noia? La vull conèixer!</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;">Estic d’acord amb l’Helena que aquest és un llibre per llegir-lo a poc a poc. Un</span></p><p><span style="font-family: georgia;">parell de capítols del QUADERN GRIS i els corresponents comentaris d’ARA PLA, abans</span></p><p><span style="font-family: georgia;">d’anar a dormir i te’n vas al llit amb un somriure que podrà ser divertit, murri o</span></p><p><span style="font-family: georgia;">còmplice, però mai gris. Jo ja me l’he llegit, i més de pressa, però no el penso desar a la</span></p><p><span style="font-family: georgia;">prestatgeria perquè vull posar en pràctica el meu propi consell, fruit d’aquesta primera</span></p><p><span style="font-family: georgia;">lectura.</span></p><p><br /></p><p>BONALS, Helena <i>ARA PLA</i>. Manresa: Autoedició, 2022</p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-67182116654621771032022-12-11T18:20:00.000+01:002022-12-11T18:20:22.289+01:00El Mag<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCz2Z2elMDduyvr9UqzGdVRk6nwUUYGnNXYYNhm1ecy99kyX94A6TjFu-wZWHPFmJxkYCQK8_SyTddbwcx_-z5g-INRC1cJZhHt6SrOhXpi6o3gAct1MPH9XjgtWet1e_Tr2rcc8PezjEpY5cJIzXxvKMYmFGf5IN7-TdI2ZRIbWo-C6vvMHyicofX8A/s883/El%20mag.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="883" data-original-width="552" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCz2Z2elMDduyvr9UqzGdVRk6nwUUYGnNXYYNhm1ecy99kyX94A6TjFu-wZWHPFmJxkYCQK8_SyTddbwcx_-z5g-INRC1cJZhHt6SrOhXpi6o3gAct1MPH9XjgtWet1e_Tr2rcc8PezjEpY5cJIzXxvKMYmFGf5IN7-TdI2ZRIbWo-C6vvMHyicofX8A/s320/El%20mag.jpg" width="200" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;">Ressenya de Jesús Bonals</span></div><p></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">La biografia novel·lada és un genera literari dificilíssim. Difícil?
Difícil, no: impossible a les nostres latituds. Submergir-se en la vida i
l’obra de l’autor novel·lat, sense deixar per verd cap ni un dels detalls
disponibles: una obra literària extensa, una pila de dietaris i de cartes i de
ressenyes periodístiques, etc, etc, és una tasca ingent que requereix
centenars, milers i desenes de milers d’hores que un públic lector tan minso
com el nostre no pot arribar a retribuir mínimament mitjançant els drets
d’autor que pugui generar el resultat de la investigació i la redacció
corresponents.<o:p></o:p></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">És per això que en la nostra llengua no disposem de cap biografia que pugui
arribar a la sola de les sabates de les que podem trobar en llengua anglesa. ¿A
Alemanya, amb un públic lector tan extens i potent, també els passa el mateix?
No ho sé, però el fet és que un llibre com <i>El mag</i>, sobre una autor
importantíssim de la literatura alemanya hagi aparegut... en anglès!, fa
pensar.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Deixant de banda consideracions sobre una realitat que als catalans no ens
agrada, però que difícilment podrem modificar queixant-nos, el que cal dir és
que ens trobem davant d’un llibre magnífic. La vida de Thomas Mann, i la
història de l’Alemanya i l’Europa, i fins i tot de l’Amèrica del seu temps
discorre davant dels nostres ulls d’una manera que ens deixa bocabadats i que
ja no podrem oblidar mai més, especialment cada vegada que comencem la lectura d’un
llibre de Mann, sens dubte un dels genis més grans de la literatura europea de
segle XX. Per cert, crida l’atenció que un escriptor en llengua anglesa, com
Colm Toibin, del qual sembla que cal esperar una actitud displicent sobre tota
obra no escrita en la seva llengua anglesa, que és ara l’hegemònica, dediqui el
seu treball, segur que de molts anys, a una obra escrita en alemany. Sorprèn,
però, l’autor ho fa. I el resultat és magnífic.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">L’única cosa que cal lamentar és que un treball tan interessant com aquest probablement
aviat quedarà ineluctablement sepultat per un pila ingent de d’altres novetats,
i d’aquí a quatre dies ja serà impossible trobar aquest llibre a les llibreries,
sigui per la manera tan desastrosa amb què, ai las, funciona la distribució
dels llibres, sigui perquè la mateixa editorial en destruirà els exemplars
sobrants, enviant-los a convertir-se en pasta de paper. Abans que això passi,
un consell: compreu-ne un exemplar i llegiu-lo atentament. Estic segur que,
quan arribeu a la darrera pàgina, m’agraireu el consell.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Després de tants elogis, potser em direu si és que no hi ha res en un
llibre com aquest que no acabi de funcionar. Doncs sí, des del meu punt de
vista, la flaca hi és. Què?, em direu. Doncs, per a mi, a l’autor se li’n va la
ploma en tractar el tema de l’homosexualitat mai no confessada de Thomas Mann.
És evident que és un tema important, i sense tenir-lo present no es pot
entendre l’obra del biografiat. Però, des del meu punt de vista, Colm Toibin,
potser perquè ell mateix és homosexual, dona una importància excessivament preeminent
a aquest tema, fins al punt que l’obra i la vida del biografiat queden, en
alguns moments, gairebé en un segon terme. Jo crec que en aquest punt, un ús
discrecional i mesurat de les tisores, hauria contribuït a millorar encara més
el llibre. És una opinió, que manifesto tot i estar segur que hi haurà lectors
que els passatges que a mi em semblen pleonàstics, a ell li poden semblar
fantàstics i imprescindibles.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Hi ha tantes coses bones que podria dir a aquesta invitació irresistible a
llegir l’obra de Mann, que aquesta ressenya no s’acabaria mai. Però n’hi ha una
que no puc deixar al tinter. Toibin no solament interpreta la vida de Mann
d’una manera que tot sembla indicar que s’ajusta d’una manera increïblement
fidel a la realitat, sinó que s’atreveix amb el més difícil: a introduir,
mitjançant diàlegs, la veu i les paraules de Mann, de la seva dona, dels seus
fills i dels seus germans, etc etc. Cal una gran gosadia per atrevir-se a
conjecturar unes paraules que Coibin mai, evidentment, no va poder sentir. Però
el resultat és tant i tant versemblant, que si el mateix Thomas Mann pogués
llegir aquesta diàlegs, m’hi jugo un pèsol que els donaria per bons.</span></span></p></div><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">TOIBIN, Colm El Mag. Barcelona: Amsterdam, 2022</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-23855969736577868552022-12-04T13:52:00.002+01:002022-12-04T13:55:19.562+01:00Estimada Mirta<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiefSLzYsJ77g8ju_S_c93OCoRhM6p1vs-UI25y6Kc0E1kBcw6H4uVhbdgOEI35odsRugzS4HJX9fx198aF5IfT7t8O3HZs3Hmz9HuXwmGF6A1XsAZ-huFgxxHpqpDmIY653on1V4pUE9tH5eBWMDDAGRezROvZj0oZQ9mZb5CJ9CHJ7YzSx5tzJ5AyxA/s2560/estimada-Mirta-web%20(1).jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2560" data-original-width="1628" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiefSLzYsJ77g8ju_S_c93OCoRhM6p1vs-UI25y6Kc0E1kBcw6H4uVhbdgOEI35odsRugzS4HJX9fx198aF5IfT7t8O3HZs3Hmz9HuXwmGF6A1XsAZ-huFgxxHpqpDmIY653on1V4pUE9tH5eBWMDDAGRezROvZj0oZQ9mZb5CJ9CHJ7YzSx5tzJ5AyxA/s320/estimada-Mirta-web%20(1).jpg" width="204" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><p>Vet aquí la tercera gran novel·la d'aquesta autora, que té moltes coses de les dues anteriors, per allò que els autors escriuen sempre la mateixa obra. Tant o més colpidora, i, tot i que Kafka deia que els lectors exageren per arribar al lector, el que més colpeix és saber que la història és basada, i molt, en la realitat, segurament. Em recorda la pel·lícula <i>Imagining Argentina</i>, que vaig anar a veure al cinema, i que em va obligar a sortir fora de la sala de tant que patia amb les tortures que hi sortien.</p><p>Tota la novel·la és molt ben trabada, però és plena d'alguns tòpics, que de totes maneres són tractats de manera molt original per part de l'autora, sobretot en els diàlegs, tan ben construïts. En primer lloc el tema de l'emigració a Argentina després de la Guerra Civil per part de molts catalans, mallorquins en el cas de la novel·la. Que em recorda el cas de Jordi Arbonès, traductor de l'anglès que va emigrar a Argentina seguint la seva dona, i ja no va tornar a Catalunya per viure-hi, perquè la seva família havia arrelat allà.</p><p>També el tema de la lluita entre els fatxes i els d'esquerra, que ja sortia a <i>Abans que el teu record torni cendra</i>. Tot i acceptar que els més aviat comunistes també feien de les seves, la novel·la se centra en anar contra els militars que van fer desaparèixer tanta gent. Hi ha un personatge especialment depravat, psicòpata i prou, que és del que Ramon Folch i Camarasa anomenava "sang i semen". Però cal recordar que el seu pare, Folch i Torres, va obligar el germà del Ramon a anar a la guerra amb els rojos, tot i ser "de dretes i de missa", perquè l'important era Catalunya. I hi va morir.</p><p>A continuació, el tema de la religió i la presència d'un capellà que té una gran integritat, que tot i ser de missa però d'esquerres, afirma que l'Esglesia és "catòlica", universal, perquè també ho és pels rics. Un personatge real, cal dir, com molts d'altres que surten a la història. Que connecta amb el capellà de la primera novel·la de l'autora.</p><p>El tema dels fills de rics que es fan el més "progres" possibles. Jo havia anat a una escola de "pijos", perquè el meu pare n'era professor, els quals vaig tornar a veure fa poc. Parlant amb un ex company de classe, em va sobtar que expliqués com en una família rica com la seva, els havia sortit una filla el més possible d'esquerres, feminista i independentista.</p><p>Sobre això de l'independentisme, cal explicar que la història es repeteix. Que hi ha coincidències entre totes les revolucions, també entre el primer d'octubre aquí a Catalunya i el que va passar a Argentina els anys 70, encara que aquí no van arribar a matar ningú. "Que ens deixin actuar" (189), "alguna cosa devien haver fet" (330), són frases que s'han sentit aquí i que l'autora, que escrivia el llibre durant els fets d'octubre, ha repetit.</p><p>Més encara, el tema de l'amor que trenca, com el de <i>Romeo i Julieta</i>. Hi ha qui defensa que tots els estudiants haurien de llegir aquesta obra de Shakespeare com a formació sentimental, en canvi un personatge del llibre reivindica les històries d'amor que no surten als llibres.</p><p>Per últim, un tema característic en les novel·les de Maria Escalas. Es tracta de la reivindicació de la sensualitat femenina, en contrast amb les dones no fogoses. Recordo la meva àvia quan em va dir "jo estimo molt però no sóc apassionada" (i quina paraula més bonica), i la veritat és que jo m'hi assemblo molt. Però admiro molt l'actitud de l'escriptora alhora, cadascú és sempre cadascú.</p><p>De les tres novel·les d'aquesta autora continuo quedant-me amb la segona, però. És només que mai he pogut veure pel·lícules de terror, i tan sols he llegit <i>Dràcula</i>, que em va afectar força, com l'<i>Estimada Mirta</i>. Però he pogut llegir-la! Suposo que pel que he dit que és tan ben trabada, d'escena en escena, tot està entrelligat de manera magistral, i la darrera part del llibre es llegeix en un esprint, no es pot deixar, un 10 d'obra.</p><p>ESCALAS, Maria <i>Estimada Mirta</i>. Barcelona: Amsterdam, 2022</p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-83621630762741093342022-08-11T11:54:00.001+02:002022-08-11T11:54:12.475+02:00Les hores isardes<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgh3unS_4DpQoNe7f915r83oLTes6U9G6XoiRhaFMdTJ6PDcr2fT1oZeH4kdY2TJw2sb9xUnSb1WSHstmcYDSffbZi6ak0yiHl6XMoho-mTXxwrb-CvzcOqZ_fAN0YIqaXjr4FqEnQW7PHJL4CtN1Q1DJbFU_uA0XRn2Z4Iu3yyZz8SYfTXavVqB3kxow/s500/leshoresisardes29abril2022-05.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="375" data-original-width="500" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgh3unS_4DpQoNe7f915r83oLTes6U9G6XoiRhaFMdTJ6PDcr2fT1oZeH4kdY2TJw2sb9xUnSb1WSHstmcYDSffbZi6ak0yiHl6XMoho-mTXxwrb-CvzcOqZ_fAN0YIqaXjr4FqEnQW7PHJL4CtN1Q1DJbFU_uA0XRn2Z4Iu3yyZz8SYfTXavVqB3kxow/w400-h300/leshoresisardes29abril2022-05.jpg" width="400" /></a></div><br /><p></p><p><span style="font-size: medium;">Una delícia de llibre, per les fotografies, les aquarel·les i sobretot els textos que les acompanyen. Són també tres les dèries que té el Xavier, la muntanya, la fotografia i l'escriptura, que inclou la poesia, i tres són els autors del llibre, pròleg inclòs. Aquest dietari d'una setmana de ruta a vegades sembla novel·lat, com quan el Xavier es troba la Pirene, que no queda clar si és un personatge inventat.</span></p><p><span style="font-size: medium;">Algunes perles dins la narració: "I si el reflex és la realitat, i el que hi ha a dalt és un miratge?"(71), sembla que parli de la poesia. "La felicitat va i ve com les nuvolades, com la pluja, com les boires... De sobte t'arriba i no saps quan durarà" (126), em recorda el que deia Folch i Camarasa sobre l'amor, que sempre ve sense avisar i sense causa aparent. "Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà" (152), això em genera molta esperança. "Si el cel existeix no deu ser gaire diferent d'aquest paisatge" (160), fa enveja, tot plegat.</span></p><p><span style="font-size: medium;">A banda d'això, hi ha dos fragments que serien el que a la carrera en dèiem "stream of consciousness", el que són dos somnis del Xavier. I el poema de cap al final, que representa que ha escrit la Pirene, no té pèrdua. No em pensava que m'agradaria tant, aquest llibre.</span></p><p><span style="font-size: medium;">PUJOL I GUARRO, Xavier; DOMINGO I CORTÈS, Enric. <i>Les hores isardes</i>, 2022 </span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-67771718381917158632022-06-27T13:00:00.001+02:002022-06-27T13:00:43.110+02:00Baltasana. La muntanya em parlava<p><br /></p><p><span style="font-size: medium;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhT7CL7V0srup6ChN8YxBDbUUSw1yI8hTrH0L29IdRsjMMcUmYklLHcyS4Cj3z5EJCgy0m2LgLIH0wriH-w4v6g0TeZ4VmVNtBdyZ7Wpdhwn4pstNEHjnqA57EAuM3lZKcUN34WKrZmjYmkQS7XPZOjVd3SJu9hwbLDxvVgvLmjQqItjvoSZE5BVbxj-w/s256/Baltasana-i1n21700722.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="256" data-original-width="175" height="256" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhT7CL7V0srup6ChN8YxBDbUUSw1yI8hTrH0L29IdRsjMMcUmYklLHcyS4Cj3z5EJCgy0m2LgLIH0wriH-w4v6g0TeZ4VmVNtBdyZ7Wpdhwn4pstNEHjnqA57EAuM3lZKcUN34WKrZmjYmkQS7XPZOjVd3SJu9hwbLDxvVgvLmjQqItjvoSZE5BVbxj-w/s1600/Baltasana-i1n21700722.jpg" width="175" /></a></span></div><span style="font-size: medium;"><br /><span style="font-family: georgia;">Un llibre que és una joia, per les il·lustracions i el text, de mare i filla respectivament. Amb una obra dins l'obra, el que la muntanya i els seus habitants expliquen a la protagonista, enmig del que seria més real, que tampoc ho és del tot. </span></span><p></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Les històries que la muntanya explica, dins <i>Món Baltasana</i>, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. </span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada <i>Orchis Sambucina</i>, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que <i>Mens agitat molem</i>, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Cap al final del llibre, però, la voluntat de l'autora és de fer reflexionar sobre el canvi climatic, en el que jo no crec, tot i que em sembla una bona manera de fer tenir sensibilitat per l'ecologia. Aquesta novel·la no té res a veure amb l'anterior, <i>La llum de l'impostor</i>, però és igualment ben aconseguida. M'ha fet passar una molt bona estona.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">DUCH DOLCET, Teresa Baltasana. La muntanya em parlava. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2022</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-16868200141489317982022-02-27T13:20:00.002+01:002022-03-04T17:51:48.028+01:00Dones valentes<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgzpprc0OmukDbIHhhO8SLW9aP2PIAp0LEmUA7HugiMO822XC4zx1SHmjAi2l_GDb0zq3K2OHnS9e9MYP1IYJLc6kbSK65HAVjEsYl7NUy4lX6WkYfPIWbHQxezpeHWZTUX-QvFSNkoO_Nm6m3EmroXlcQOB6Vh_rymib4VZat3uqgXDRE6IjDxGn5pIg=s2245" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2245" data-original-width="1587" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgzpprc0OmukDbIHhhO8SLW9aP2PIAp0LEmUA7HugiMO822XC4zx1SHmjAi2l_GDb0zq3K2OHnS9e9MYP1IYJLc6kbSK65HAVjEsYl7NUy4lX6WkYfPIWbHQxezpeHWZTUX-QvFSNkoO_Nm6m3EmroXlcQOB6Vh_rymib4VZat3uqgXDRE6IjDxGn5pIg=s320" width="226" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><p>Aquest és un llibre sobre dones valentes escrit per una dona valenta. Deixebla de Tomàs Alcoverro, porta a terme la seva vocació periodística amb molta passió. De fet és impossible de no apassionar-se per totes aquestes dones que van a contracorrent, que volen escombrar tota aquesta brutícia, la duresa de la vida que les envolta, la idea del meu cartell, que també m'ha inspirat el capítol dedicat a les esclaves domèstiques.</p><p>Les vivències d'aquestes dones són tan traumàtiques que a vegades la Txell plora amb elles, i es pregunta si caldria fer reviure aquestes experiències per tenir-ne el testimoni. Hi ha un moment que les connotacions del que explica ens fan pensar en Catalunya, salvant totes les distàncies: "Les noies que hi fan cap han desistit d'adreçar-se a la policia perquè les acaben retornant a les cases d'on fugen, amb l'excusa que no es pot interferir en <i>qüestions internes</i>" (105). Nenes sense infantesa, àvies que no reposen, dones silenciades durant tant de temps, actualment viuen una primavera que tant de bo creixi encara més.</p><p>A la carrera ens van explicar que a vegades el que en un país és el més normal del món, en un altre no ho és gens. La mentalitat de pràcticament tota la societat del Liban és així, mai es retreurien de tenir esclaves domèstiques provinents de Síria, tractades sense pietat. Això és l'<i>habitus</i>, per dir-ho tècnicament. </p><p>Destaco aquest passatge: "Huriya! Huriya!", 'Llibertat', repeteix, mentre escenifica que li posen un anell de compromís i després ajunta els canells com si se l'enduguessin emmanillada. Quin honor i quina obertura de mires, la Yazi! Està ben de tornada" (169). Que les dones només serveixen per casar-se i tenir fills, és una cosa que nosaltres només ho acceptàvem en el passat, en l'Edat Mitjana sobretot, per això sembla tan increïble tot el que explica la Txell. Al nostre costat mateix, com si res. </p><p>Per a tots els habitants de l'Orient Mitjà la vida sol ser molt dura, però per les dones encara més. Aquest llibre no té pèrdua, i és molt indicat de fer aquesta presentació en escaure's el Dia de la dona. Si no feu vaga, almenys compreu i llegiu-vos-el.</p><p>FEIXAS TORRAS, Txell <i>Dones valentes</i>. Barcelona: Ara llibres, 2020</p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-49940938800352955812021-12-19T19:38:00.001+01:002021-12-22T19:29:28.833+01:00Ahir<p><span style="font-size: medium;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiZLI4tPkFYwc6ijZfKPR0OxY3ogZuVuY5xKZYLXI0FUBRr7VldqCbpvoCY1G-WqL1UVEnIV45IahuLWgMaGnmFP-_AWE6kVSm_2QpxwtXqcVGfm4MjRn7J82zsTfVi5Ortj1wuJUjjvthzEZVhtKoMeAlUaR_VjL7t64q-nnQZHDB4DzDW94Ag_k9hjw=s372" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="372" data-original-width="229" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiZLI4tPkFYwc6ijZfKPR0OxY3ogZuVuY5xKZYLXI0FUBRr7VldqCbpvoCY1G-WqL1UVEnIV45IahuLWgMaGnmFP-_AWE6kVSm_2QpxwtXqcVGfm4MjRn7J82zsTfVi5Ortj1wuJUjjvthzEZVhtKoMeAlUaR_VjL7t64q-nnQZHDB4DzDW94Ag_k9hjw=s320" width="197" /></a></span></div><span style="font-size: medium;"><br />Un llibre breu, com un llamp, però. Amb la força de les millors històries sobre l'enamorament. Una relació condicionada pel passat entre dues persones, l'"Ahir" del títol. Que, independentment de com acabi, deixa un bon regust de boca. Perquè, com sembla que volia dir l'expressió <i>Et in Arcadia ego</i>, "jo també he estat feliç", el que li passa al protagonista. </span><p></p><p><span style="font-size: medium;">"Els dies de la fàbrica esdevenen dies de joia; despertar-me al matí, una alegria; l'autobús, un viatge al voltant de la terra i la plaça principal, el centre de l'univers" (82). Per una experiència com aquesta, val la pena d'enamorar-se, tot i que el passat ho condicioni tot. Tot i la tristesa de ser un refugiat, com ho va ser l'escriptora d'aquesta novel·la. </span></p><p><span style="font-size: medium;">Costa una mica entendre la reacció d'ella, se l'estima però el menysprea alhora, i a ell li ha de costar de perdonar-la, pel mal que li fa. És una mica com el “Yesterday” dels Beatles, aquest “Ahir”. No m'agrada que el protagonista deixi d'escriure, com si això fos una bona cosa. És potser el que menys bé em prenc d'aquesta obra, per sort Agota Kristof no va deixar d'escriure mai.</span></p><p><span style="font-size: medium;">KRISTOF, Agota <i>Ahir</i>. Barcelona: Amsterdam llibres, 2021</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-84767268155500144332021-12-09T21:09:00.003+01:002021-12-10T10:52:17.051+01:00Allò que va passar a Cardós<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3yYElnkoxvq2ANmi4eDbCVh5wzdXLtQ72ZxYPf6Xz3urcEy4BhWY0r_EzGGzmD5-zYboF2AEZumNnyFPD4B4AHHo0J8nLeTReHWjFOGqJo6K88lYePfbl58pFtbbgPE0MthSBsp-Xo8Cn/s2048/allo-va-passar-cardos-ramon-solsona-proa.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="1354" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3yYElnkoxvq2ANmi4eDbCVh5wzdXLtQ72ZxYPf6Xz3urcEy4BhWY0r_EzGGzmD5-zYboF2AEZumNnyFPD4B4AHHo0J8nLeTReHWjFOGqJo6K88lYePfbl58pFtbbgPE0MthSBsp-Xo8Cn/s320/allo-va-passar-cardos-ramon-solsona-proa.jpg" width="212" /></a></div><br /><span style="font-size: medium;">Sobre aquest llibre sóc molt ambivalent, m'ha agradat i no m'ha agradat. Es llegeix molt bé, i les interrupcions constants en la narració, que d'entrada frenen la lectura, de sortida fan mantenir el suspens i per tant augmenten les ganes de llegir. A banda de la narració hi ha algun fragment molt líric, però també una descripció del sexe que, potser és que sóc molt puritana, però és el que menys m'ha agradat de tot.</span><p></p><p><span style="font-size: medium;">El món que descriu l'obra és molt original, un món que, més enllà de l'obra de lladres i serenos, fa servir les obres al Pallars, d'excavació de les muntanyes per dur aigua i progrés en aquesta zona del país, en època de Franco, per recordar-nos d'on venim. Una anècdota, quan parla de com els dentistes arrencaven els queixals abans, sense anestèsia. El llibre també és molt dur, no estalvia detalls escabrosos. Però té en històries com les dels germans Dinamita, uns comunistes que treballen molt bé alhora que fan activisme contra els de Franco, un punt d'humor i de tendresa. Com quan canten la cançó <i>Soy minero</i>: "Te hacía creer que picar piedra era lo mejor que se puede hacer en este mundo!" (345).</span></p><p><span style="font-size: medium;">Sobre el lirisme: "El vent enllustra el cel amb un blau lluminós"(330), o bé "la suau dringadissa de fulles mortes que encara s'aguanten als verns i que van caient molt a poc a poc, aquí una, allà una altra, espaiadament, com si obeïssin un ordre preestablert que determina en quin moment li toca desprendre's a cada fulla fins que no en quedi cap" (289). Però sobretot: "El Santi s'acosta a un pi altíssim que, bo i mort, es manté dret i exhibeix en un últim acte de supèrbia tot el brancam repelat que temps enrere havia donat una ombra majestuosa sense cap competidor a la vora" (332). Com passa amb les obres mestres, de fet aquesta novel·la és la més ben aconseguida que li conec a Ramon Solsona, de qui també he llegit <i>Línia Blava</i>.</span></p><p><span style="font-size: medium;">Quan Folch i Camarasa deia que no li agradaven les novel·les de sang i semen, em fa pensar en aquesta obra. Hi trobo a faltar més reflexió, tot i que els personatges fan reflexionar per ells sols, com el mossèn de la història, o el mateix protagonista, el Santi. Trobo a faltar un final més feliç de la història d'amor. Però el "tra-tra-tra"de les obres d'excavació seria un símbol de la duresa d'aquesta novel·la. Que crec que val la pena de llegir després de tot.</span></p><p><span style="font-size: medium;">SOLSONA, Ramon <i>Allò que va passar a Cardós</i>. Barcelona: Proa, 2016</span></p><p><br /></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-53603584772297504912021-11-08T14:05:00.001+01:002021-11-08T14:06:25.129+01:00Caimó<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgRt_yPifr5IUkzs6LRwh9qkhlfN9OMcKbiazvAKsmsADOP7egXMtMgYZ1N8XMzyVmIQWt9vs6m79snfYLDFdwCCo39bpr4_1ezbmYALoqWVACnMmgnFreJrTFsAAGvgUrOuhGPkLol-rrf/s499/caimo-toni-strubell.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="499" data-original-width="358" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgRt_yPifr5IUkzs6LRwh9qkhlfN9OMcKbiazvAKsmsADOP7egXMtMgYZ1N8XMzyVmIQWt9vs6m79snfYLDFdwCCo39bpr4_1ezbmYALoqWVACnMmgnFreJrTFsAAGvgUrOuhGPkLol-rrf/s320/caimo-toni-strubell.jpg" width="230" /></a></div><p><br /></p><p>La novel·la històrica, la poesia social, mai han estat el meu fort. Però tot i això mai no n'he prescindit totalment. Sortir de la torre de vori per anar a les barricades, que deia Ramon Cotarelo, és interessant per a mi també. Aquest llibre parla d'un indiani revolucionari català del s. XIX injustament oblidat, sobretot per efecte del franquisme posterior. És escrit de manera que enganxa molt, amb una història novel·lada sense inventar-se res, però amb imaginació, com va dir el seu autor en la presentació del llibre a la qual vaig assistir. Unint els punts de la informació que tenia de Caimó amb els traços segurs del bon dibuixant, com en aquells jocs d'entreteniment per a la canalla. Els diàlegs entre els personatges del llibre són molt brillants. És el producte d'una història que calia novel·lar algún dia, i el temps en què ens trobem, de repressió espanyola sobre tots plegats, fa més necessària aquesta novel·la que mai.</p><p>"Persona intachable, pero de ideas peligrosas y de grande prestigio en el país", diu la cita al principi del llibre. "Cal dir que els horts van ser l'únic punt on les descàrregues dels militars no anaven dirigides precisament als núvols" (217). Això passa en el capítol de "El foc de la Bisbal", el primer enfrontament entre els federalistes defensors de la República contra els conservadors. Però Caimó dirà més tard: "Quan he manat jo disparar contra gent que portés cap creu, mossèn Geonés?" (247). Aquest "marrec d'ulls desperts i geni esmolat" del primer capítol, de quan se'n va a viure amb el pare a Puerto Rico, és tot un avís del carisma que arribarà a tenir Pere Caimó, a qui els "ganxons", habitants de Sant Feliu, anomenaven "Pare" en tot un homenatge. Però la novel·la també fa referència a Isabel Vilà, un altre personatge important, el de "la primera sindicalista catalana".</p><p>Pla, a <i>El quadern gris</i>, fa referència als "federals de Sant Feliu de Guíxols" al principi del seu dietari. Caimó és oblidat també per viure fora de Barcelona, a l'Empordà. A mi aquest llibre m'ha captivat moltíssim, té la força de moltes obres històriques de títol concís com <i>Don quixot</i>. I la pintura de la coberta feta pel mateix Caimó parla de la sensibilitat que havia de tenir aquest personatge entre d'altres virtuts.</p><p>STRUBELL, Toni <i>Caimó</i>. Girona: Llibres del segle, 2021</p><p><br /></p><p><br /></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-76712214850040178872021-08-30T11:18:00.000+02:002021-08-30T11:18:53.647+02:00Filla de l'1 d'octubre<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjivSSwZXe0X6SvvcG12jp1aVQVz2H8Ffr8I8v1XRaWI6QRWMdiA5_kMAepiIdfgIegeb7wcA0TWVSdig6WeO0iEj7jTMyDMBDiwZqIc_spLbsQgbijFjW5HcMJRgBsAuaIbANTR52PvE0g/s359/Laura+Borr%25C3%25A0s.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="359" data-original-width="229" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjivSSwZXe0X6SvvcG12jp1aVQVz2H8Ffr8I8v1XRaWI6QRWMdiA5_kMAepiIdfgIegeb7wcA0TWVSdig6WeO0iEj7jTMyDMBDiwZqIc_spLbsQgbijFjW5HcMJRgBsAuaIbANTR52PvE0g/s320/Laura+Borr%25C3%25A0s.jpg" width="204" /></a></div><br /><p></p><p><br /></p><p><span style="font-size: medium;">Aquest llibre m'arriba una mica tard, perquè és previ a les eleccions del 14 de febrer del 2021, i per tant en ell la Laura Borràs encara no sabia si sortiria escollida. Però igualment té molt d'interès.</span></p><p><span style="font-size: medium;">La Laura era professora de literatura a la universitat, després va ser directora de la Institució de les lletres catalanes, i finalment el president Puigdemont va aconseguir fer-li fer el salt al buit d'entrar en política, com a diputada, a Madrid i com a candidata a esdevenir presidenta, la que seria la primera dona presidenta de Catalunya.</span></p><p><span style="font-size: medium;">La Laura sempre ha estat molt activa, gairebé no hi havia cap acte cultural a Catalunya on ella no participés, per això diu: "necessitaria que els dies fossin com jo, XXL!" (104). De fet, quan després de no esdevenir presidenta de la Generalitat, sinó del Parlament, la Laura ha continuat sent molt activa des d'aquest càrrec. Recordo com en una de les seves moltes conferències literàries un cop va explicar com li deia al seu pare "no tinc temps, no tinc temps!", i ell li responia: "Laura, l'únic que tenim és temps".</span></p><p><span style="font-size: medium;">Hi ha un element en ella que a mi, personalment, em captiva. I és la seva manera de vestir elegant i sofisticada, com la Madame Bovary de la qual ella parla a <i>El poder transformador de la lectura</i>. La Laura ha estat i és jove, guapa i amb talent, ho té tot.</span></p><p><span style="font-size: medium;">En aquest llibre recull anècdotes, per exemple, sobre com, quan ella li va dir a Pedro Sánchez que Junts per Cat tenia 155 raons per no votar la seva investidura, va resultar que hi va haver exactament 155 vots en contra, el que ella en diu "justícia poètica" (96). També com sempre en ella, el llibre és ple de cites en vers.</span></p><p><span style="font-size: medium;">La coberta del llibre ens mostra la Laura en una visita als presos de Lledoners. Tampoc sabia encara que serien alliberats amb els indults, però igualment ella defensa que hi hauria d'haver una amnistia general. Insisteix molt en això i en què hauríem d'anar cent per cent units, cosa que encara no s'ha aconseguit. Aquest és un llibre més de tota la literatura que han generat el primer d'octubre, els presos polítics i els exiliats. Un testimoni que val molt la pena.</span></p><p><span style="font-size: medium;">BORRÀS, Laura <i>Filla de l'1 d'octubre</i>. Relat personal de tres anys de compromís polític. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2021</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-20622076262320850892021-08-04T12:06:00.001+02:002021-08-05T13:47:03.833+02:00Les nenes que llegien al lavabo<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-DCFhmvqu9dAdUJMipQ1uvOPPlvpBLi5d3SJAOh35Dil5NGt9Qks-CX-c5bAcXtw0RyIXR6N5UrkQIWPMpuYlWYYySgCV1VxXHVGQpkc9EmjpVVHBqVdJ4rYU6UqWwt3yZ-1Od-fBjMpd/s1524/les-nenes-que-llegien-al-lavabo.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1524" data-original-width="1011" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-DCFhmvqu9dAdUJMipQ1uvOPPlvpBLi5d3SJAOh35Dil5NGt9Qks-CX-c5bAcXtw0RyIXR6N5UrkQIWPMpuYlWYYySgCV1VxXHVGQpkc9EmjpVVHBqVdJ4rYU6UqWwt3yZ-1Od-fBjMpd/s320/les-nenes-que-llegien-al-lavabo.jpg" width="212" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span><p></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Un assaig que amb aquest títol fa referència a quan llegeixes per gust, el que vulguis, sense vergonya i sense haver de llegir el que se suposa que has de llegir, per esnobisme. </span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">"La lectura no és verdura" (39). Perquè no s'ha d'associar amb una penitència. També m'agrada aquest passatge: "Perquè no: llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles" (37). Aquest llibre és una alliberació per tots els que, com jo, no poden amb llibres com l'<i>Ulisses</i> de Joyce. És el que venia a dir Laura Borràs a <i>El poder transformador de la lectura</i>: que l'acte de llegir hauria de produir felicitat, i aquests llibres que costen tant no ho fan. Com la música dodecafònica.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Els millors llibres, els que parlen de tu. Una altra cita que és una joia: "Quan ets petit les cobertes de llibres agrupades en parades de llibreries i editorials, semblen capses de bombons" (68). Un bombó ho són moltes vegades els llibres prohibits al llarg de la història, una raó més per tenir ganes de llegir-los.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquestes nenes que llegien al lavabo volen fer referència a totes les persones que llegeixen o escriuen i no són homes, blancs i de classe alta. Les dones, les lesbianes, els malalts mentals, els presos polítics, els queers, etc., són els que l'autor defensa. Tot fent-ne una imatge: "Hi ha revolucions que comencen en els llocs més insospitats: als marges, en una nota, en un subratllat, als peus de pàgina" (181). De la mateixa manera com tot el que és perifèria, no "mainstream", té un gran valor. Molt bo: "contra el cànon, canonades" (103).</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">L'autor fa referència a molts anticànons de la història, com Emily Dickinson, i parla de la novel·la <i>La xava</i> de Juli Vallmitjana, una descoberta per al meu blog d'Anticànons. Aquest és un llibre per llegir al lavabo per l'apassionant i el molt a contracorrent que és.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">PORTELL, Sebastià <i>Les nenes que llegien al lavabo</i>. Barcelona: Ara llibres, 2021</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-33422414538198074812021-07-24T17:38:00.001+02:002021-07-24T17:39:00.857+02:00La casa de foc<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiu1OdgdTLmaNrqIj4TOyNtYxB3ZAKhT7DVi1tHovmj5wbpjXkhuWNCZo_cIDsQd9FiJvi5C7xpJ4xMgswCF2uov74Yp-FlBw528tVAeVN3Q9K1S-Yr-E7yN_Jzx0WI7STK-K0Xzj8ankHe/s357/La+casa+de+foc.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="357" data-original-width="229" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiu1OdgdTLmaNrqIj4TOyNtYxB3ZAKhT7DVi1tHovmj5wbpjXkhuWNCZo_cIDsQd9FiJvi5C7xpJ4xMgswCF2uov74Yp-FlBw528tVAeVN3Q9K1S-Yr-E7yN_Jzx0WI7STK-K0Xzj8ankHe/s320/La+casa+de+foc.jpg" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p><p style="text-align: center;"><span style="font-family: georgia;">Ressenya de Jesús Bonals</span></p><p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><i><span style="line-height: 107%;">La història d’un saurí</span></i><span style="line-height: 107%;"> podria ser també un títol per a
aquesta magnífica novel·la. ¿I qui és en aquest llibre el saurí capaç, com
diuen que ha saben fer els saurins, d’endevinar on cal foradar el pou per trobar-hi
aigua? <b>En Jordi de Can Sol</b>. Però, em direu, si a encapçalament l’autor
dedica l’obra a aquest mateix Jordi de Can Sol...! Cal suposar que el Jordi tal
de Can Sol és un personatge de ficció, no un amic o un conegut de l’autor, perquè
tot el que en diu i n’insinua el podria posar en un bon compromís si fos una
persona real, de carn i ossos, encara que sigui mort. Però algú ha vist mai que
un autor dediqui el llibre a un personatge de ficció del mateix llibre que
acaba d’escriure?<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Crec que, amb aquest detall<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>transgressor, Francesc Serés ens fa l’ullet i en està dient que <i>La
casa de foc</i> és el millor llibre dels que ha escrit. Em ve a la memòria el
gran Pedrolo, que mai va dedicar cap del centenar de llibres que va publicar, però
va fer una excepció. <i>A la meva filla Adelais</i> va escriure a la primera
pàgina d<i>’Unes mans plenes de sol</i>, que des del meu punt de vista és el
seu millor llibre, i probablement també ho era des del punt de vista de
Pedrolo, tot i que ell no ho va verbalitzar mai. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Per cert, l’escenari rural, en aquest cas
potser seria més exacte dir neo rural del llibre de Serés, com en el cas de les
<i>mans plenes de sol</i> de Pedrolo, podria<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>potser ocasionar que aquest llibre de Serés fos negligit i arraconat per
raó de l’escenari, com més d’una vegada ho han fet alguns saberuts barcelonins.
Tan de bo això no passi, tot i que les 600 pàgines del llibre de Serés fan que
en sigui candidat, perquè quan el primer lector d’un llibre llarg avisa que
estem davant de la publicació d’un gran llibre, ja han passat unes quantes
setmanes i sovint, ja no en queden exemplars a les llibreries: ja els han
retornat a les catacumbes del magatzem, a l’espera que algú dicti la sentència
que els ha de convertir en pasta de paper. Amenitats d’aquest sistema comercial
a que es veuen sotmesos els nostres creadors. Però tornem al llibre:<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">En Jordi de Can Sol no és solament el veritable protagonista, molt més que
el narrador, sinó que és un personatge extraordinàriament ben dibuixat i
aconseguit, un personatge viu, entranyable i desconcertant, del qual n’anem
coneixent els replecs psicològics no pas a través del que ens <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>en pugui informar el narrador, sinó a través
de les seves “rèpliques” als diàlegs que transcriu l’autor, algunes tan
llargues que es converteixen en veritables monòlegs, però que no cansen mai el
lector, perquè no contenen mai res sobrer.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">En el primer capítol l’autor recorre molt encertadament al vell recurs de
començar pràcticament <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>pel final i d’aquesta
manera ens assabentem anticipadament que el Jordi de Can Sol no sobreviurà a
les 600 pàgines. En observar que Serés adoptava aquesta tan vella estratagema
narrativa, em vaig preguntar, amb una mica o molta desconfiança, si l’autor
sabria mantenir el <i>suspense </i>al llarg d’aquell considerable totxo després
d’haver desvelat un detall tan important,<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Doncs bé,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>l’autor no solament aconsegueix
mantenir l’enjòlit, sinó que aquest augmenta a mesura que avança al llibre, amb
una nova pila de trames i subtrames, en un crescendo fantàsticament ben
aconseguit. I això malgrat que al llarg de les esmentades 600 pàgines va deixant
anar el desenllaç, provisional, d’aquestes trames, i dic provisional perquè al
final resulta que alguns d’aquesta desenllaços no eren encara el veritable
desenllaç final. Jo crec que, si li hem de trobar algun defecte a una obra
magna com aquesta, són precisament les dues o tres darreres dotzenes de pàgines
en què el narrador ho vol deixar tot tancat, incloent-hi la mort del gos, el <i>Núvol</i>,
que certament és un<i> </i>“personatge” important del llibre, però que no calia
explicitar, si més no de manera tan extensa. Tampoc no ens arregla gens saber
el quan i el perquè l’autor decideix abandonar el Sallent. Els lectors hauríem
quedat millor sense saber aquest detall, i deixant sense tancar aquest extrem,
de la mateixa manera que ens quedem en el dubte de si el Jordi és culpable o no
de l’incendi del paller que dona preu al títol del llibre. Molt probablement <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>aquí li ha faltat valor per fer servir una
mica més les tisores. Ho dic simplement a<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>benefici d’inventari, i potser com a resultat d’una primera lectura.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquest llibre em suggereix tantes coses que, si les esmentés totes, aquesta
ressenya massa llarga, i al lector gairebé li sortiria més a compte llegir-se
el llibre que no pas la meva ressenya. Però n’hi ha una que no em puc deixar al
tinter. El <b>caràcter gairebé teatral</b> d’aquesta novel·la, que per cert
facilitaria molt la seva adaptació a teatre, i al cinema. Fins i tot, si exceptuem
aquelles darreres pàgines després del clímax, ja he dit que per al meu gust una
mica massa llargues, l’autor respecta escrupolosament<b> la unitat de temps,
d’acció i de lloc</b> que prescrivien els clàssics com a elements indispensables
per al bon teatre. Ara que en veiem obligats, quan engeguem la tele , que per
cert cada vegada molts ho fem menys, a causa del nivell tan baix a què ha
arribat, quina alenada dirà frec no seria que hi apareguessin adaptacions
d’obres com aquesta. També he de dir que, malgrat que no sé quin recorregut
comercial tindrà una obra tan bona en aquest nostre país tan petit, sí que ben segur
que el podria tenir molt gran en la traducció a l’alemany, i a altres llengües
de països que ja han descobert que la llengua catalana té una gran literatura
que milita a la primera divisió de la literatura mundial. <o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Finalment, no puc evitar de dir que les drogues hi són protagonistes. Ja
esteu avisats. Però llegiu el llibre, si us plau.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"> SERÉS, Francesc <i>La casa de foc</i>. Barcelona: Edicions Proa, 2020</span><o:p></o:p></span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-47126973163360286422021-07-06T16:24:00.000+02:002021-07-06T16:24:52.804+02:00L'analfabeta<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoJAlFzkVwCB6H1uLeb9MPDee6iqCQMMVGls6tT3f7pD0YLuDWaB6GCW5QV4I7nPZuxg2OkC_gZgTkg99TSDppA1VnTVvuJufwPt0xJq_FZ2USWrfJprTyBlO-_ipChtxpg80dyCbqeLYq/s296/L%2527analfabeta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="296" data-original-width="229" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoJAlFzkVwCB6H1uLeb9MPDee6iqCQMMVGls6tT3f7pD0YLuDWaB6GCW5QV4I7nPZuxg2OkC_gZgTkg99TSDppA1VnTVvuJufwPt0xJq_FZ2USWrfJprTyBlO-_ipChtxpg80dyCbqeLYq/w309-h400/L%2527analfabeta.jpg" width="309" /></a></div><p><br /></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquest és un llibre autobiogràfic que mostra com neix i creix el gust per la lectura i l'escriptura en la seva autora. En una classe de poble, un internat i el treball en una fàbrica de refugiats. Fins i tot en una llengua nova i molt diferent de l'original com ho és el francès respecte l'hongarès (d'aquí el títol d'<i>Analfabeta</i>). </span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Una mostra de la capacitat d'escriure de l'Agota Kristof és en el poema que va fer a l'internat: "Ahir, tot era més bell,/la música als arbres,/ el vent al meu cabell,/ i a tes mans esteses,/ el Sol" (22). El vent que se sol associar amb l'art.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Les influències d'aquesta escriptora són sobretot Thomas Bernhard, Samuel Beckett i Franz Kafka, com explica l'autora en l'entrevista del final, sobretot Bernhard, que "viurà eternament per servir d'exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors"(35). És curiós com explica que "per escriure poemes, la fàbrica és ideal. Com que el treball és monòton, es pot pensar en una altra cosa i les màquines tenen un ritme regular que ajuda a comptar versos" (47). Escriptors com Kafka també van fer una literatura que tenia relació amb la feina com li passa a ella. El fet de ser refugiada se'ns mostra en tota la seva duresa, que va portar al suïcidi a quatre coneguts seus.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquesta edició de l'Editorial Amsterdam, un llibre força breu, és feta de manera molt cuidada, el que en fa un petit tresor. Fa venir ganes de llegir més obres de l'autora.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">KRISTOF, Agota L'analfabeta. Barcelona: Ara llibres, 2019</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-65376023607675696432021-06-17T12:11:00.001+02:002021-06-17T12:11:21.993+02:00Consumits pel foc<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxX0OAYAGtahcG2_Z3t0EVXRWnkzK14eYVAaUVuDbtJps8_-_3KPPxJK4s6PLOyb24BLzhXRhv_zFY-CQ_-wAFHo88c2mfmMgyCUplnmRDjdAsyxq_e2VN5Iy93EanwN0W3aa7j6kFZHCv/s358/cabr%25C3%25A9.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="358" data-original-width="229" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxX0OAYAGtahcG2_Z3t0EVXRWnkzK14eYVAaUVuDbtJps8_-_3KPPxJK4s6PLOyb24BLzhXRhv_zFY-CQ_-wAFHo88c2mfmMgyCUplnmRDjdAsyxq_e2VN5Iy93EanwN0W3aa7j6kFZHCv/s320/cabr%25C3%25A9.jpg" /></a></div><br /> <p></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Una nova novel·la de Jaume Cabré que és en tot com les anteriors menys en la llargada, és relativament breu. Escrita d'una manera una mica kafkiana, molt misteriosa, sobretot quan escriu trossos en alemany. Aquest "Consumits pel foc" fa pensar molt al llarg de l'obra. Que és tan breu com concisa, no hi ha gens de palla en tot el llibre. A mi personalment em recorda uns versos de Josep Maria Flotats en la presentació de l'obra de teatre <i>El despertar de la primavera</i>, que diuen: "Papallones inexorablement atretes/ per la flama que les devora". Flotats parla de l'amor, i en el fons aquest llibre també parla de l'amor, hi ha dues històries del protagonista, l'Ismael, amb dues dones.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Hi ha un passatge que m'ha recordat una altra obra, <i>Oona i Salinger</i>, de Frédéric Beigbeder, de quan diu: "Li va agafar el braç i el va deixar anar en adonar-se del seu gest" (107). O sigui, una altra versió de "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat" (88). La dona a la qual l'Ismael agafa el braç dirà més tard: "Jo vull saber si m'estimaràs sempre" (149), cosa a la qual ell contesta: "D'acord. Però el futur ningú no el sap. I jo amb prou feines recordo el passat". És obvi, això que diu, però no ho havia llegit mai enlloc, Jaume Cabré es mostra molt brillant en això. Aquesta dona és una mica com la nimfa Calypso que vol impedir que ell, com un Ulisses, després de moltes aventures torni amb la seva Penèlope, la Leo.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">De nou el tema de l'amor: "No va poder fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció" (174). És tan dur com colpidor. A banda d'això que explico, és una història de lladres i serenos, que fa dir al protagonista: "Jo pecador em confesso", (162), enllaçant amb l'anterior novel·la de Jaume Cabré, <i>Jo confesso</i>.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Escrita de manera molt original, relacionant les trifulgues del protagonista amb un petit senglar que és com si fós ell, n'és una imatge. I l'originalitat també es manifesta en expressions com "Al cap de molta angúnia" (152), o bé "suava por" (153). I amb els noms que l'Ismael dona als altres personatges, sempre literaris com el seu propi nom (igual que el protagonista de <i>Moby Dick</i>), el de la Bovary o el Zhivago.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">És de nou una narració molt atractiva que serveix d'excusa per introduir idees profundes, com solen fer les bones novel·les. Crec que ja està tenint molt d'èxit, i segur que encara en tindrà més.</span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">CABRÉ, <i>Consumits pel foc</i>. Barcelona: Proa, 2021</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-33116971199819155502021-05-03T11:58:00.003+02:002021-05-03T15:00:28.689+02:00L'any sense primavera<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYNkGEbM8Y3wocr-tiVxk8d3aSOg6sYi5voUgETTSogt_j52Fyj28UWZuQnGRf2dhfrt7V5jFsrJ-7nthybASV6-JK0A49e41yT5f1jE_bbYtRW0X4jtW71MfAk23WC7uwo1OzKnZQ86Lk/s229/L%2527any+sense.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="203" data-original-width="229" height="284" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYNkGEbM8Y3wocr-tiVxk8d3aSOg6sYi5voUgETTSogt_j52Fyj28UWZuQnGRf2dhfrt7V5jFsrJ-7nthybASV6-JK0A49e41yT5f1jE_bbYtRW0X4jtW71MfAk23WC7uwo1OzKnZQ86Lk/w320-h284/L%2527any+sense.jpg" width="320" /></a></div><br /><div><br /></div><div>Aquest és un llibre doblement artístic, per les imatges de Jordi Borràs i les paraules d'Estel Solé. L'Estel es posa en el lloc dels protagonistes del confinament, en primera persona, i també en el seu propi paper de mare, embarassada durant el confinament. </div><div><br /></div><div>El llibre va per parts, la primera és "Hibernació": "El silenci de la vida fora de casa és eixordador. Botigues, bars, i restaurants amb les persianes abaixades" (12), una bona paradoxa.</div><div><br /></div><div>Continua amb "La primera línia", amb fotos dels sanitaris: "Treballem com si fóssim de la NASA, suem com si estiguessim al Carib" (32). "La rereguarda", és el següent, amb fotografies de dones fent mascaretes. Així va fent un repàs de tots els protagonistes de la panèmia.</div><div><br /></div><div>Hi ha una constant, unes paraules que es van repetint en tot el llibre: "com si no hi hagués demà" (77 i 96), "per ballar com si no hi hagués un demà" (136) -amb els nens confinats, per distreure'ls-, "Em pren la mà, com si s'acabés el món" (184), "amb aquell punt de bogeria de qui no dona per fet l'endemà" (198). En moments en què tots sabem que ens pot tocar la loteria d'agafar un virus i morir, és quan "no hem estimat mai tant la vida", que diu l'òpera de Puccini.</div><div><br /></div><div>Pel que fa a les imatges, és colpidora la mà protegida amb guants portant unes roses, segurament del jardí de casa, per a un familiar mort. També la de la mateixa persona collint flors silvestres per afegir-les al taüt perquè no n'ha pogut comprar a les botigues de flors. També són colpidores totes les imatges, com la de la coberta, de llocs habitualment concorreguts, tan deserts pel confinament. Calella de Palafrugell n'és un.</div><div><br /></div><div>La cara d'il·lusió d'una àvia, parlant per telèfon amb el mòbil en què pot veure la cara dels familiars, és una molt bona fotografia. Un mossèn fent la missa per Whatsapp tamé és una imatge antològica.</div><div><br /></div><div>Aquest és un llibre que val la pena de tenir, per si algun dia no ens en recordem del que vam viure. Com sempre Jordi Borràs hi ha estat per a tots nosaltres.<span> </span></div><div><span><br /></span></div><div>BORRÀS, Jordi, SOLÉ, Estel <i>L'any sense primavera. </i>Barcelona: Ara llibres, 2020</div>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-24146165850839741332021-04-09T11:34:00.013+02:002021-04-09T17:45:02.505+02:00Les coses humanes<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTZunkzzv9C6UsQsaWly-_a3SZpftCaxxZJJuJ8KblkYiME10pVUyyxMqJ-t0FndbQz8LD5sUGYmTeg7O8Rfcz_5eB5XyQOSeWRcc4sX5lmujgFwMrt-iJkaCcaVyhvier4ZlWAkbgTrnN/s432/coses+humanes+3.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="432" data-original-width="298" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTZunkzzv9C6UsQsaWly-_a3SZpftCaxxZJJuJ8KblkYiME10pVUyyxMqJ-t0FndbQz8LD5sUGYmTeg7O8Rfcz_5eB5XyQOSeWRcc4sX5lmujgFwMrt-iJkaCcaVyhvier4ZlWAkbgTrnN/s320/coses+humanes+3.jpg" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span><p></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Aquesta novel·la, a la qual li fan justícia tots els premis que ha rebut, m'ha arribat personalment moltíssim, més enllà del fet que sigui molt actual. El tema de com es pot tractar a les xarxes la suposada violació d'una dona, el linxament que es porta a terme amb l'acusat abans que se l'hagi jutjat, el sofriment de la dona que el denuncia quan se li fan reviure els fets: tot plegat és el que denuncia l'escriptora, que deixa al lector que es faci la seva pròpia idea de tot plegat. "<span style="background-color: white; border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;">Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira", deia <span style="border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Ramón de Campoamor.</span></span></span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span style="background-color: white; border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sobre aquesta cita que surt en el llibre: "A banda, hi ha la qüestió del consentiment. Cal saber apuntar bé. Ràpidament es converteix en un acte social, una violació. L'escandalitzo? (...) Acabaran per concloure: ella s'ho ha buscat (181). Era Kundera a <i>Els amors ridículs</i>, em sembla recordar, que deia que les dones, la majoria de les vegades que ho fan, diuen o criden "No", amb la qual cosa una part important de les relacions són una violació en potència. El que aquest llibre posa sobre la taula és com, encara que la víctima no hagi demostrat la seva absència de consentiment, hi ha altres maneres d'expressar-ho, "l'encongiment, per exemple, el rebuig total expressat pel seu cos" (285). La noia no va mostrar el seu desacord per la por que tenia, i ell, precisament romàntic no ho va ser, i a sobre no es va adonar de res. Això de "Mama-me-la, puta", em sembla el pitjor de tot, encara que hi hauria persones que ho acceptarien en una relació. Ell no és cap sant, i ho fa amb ella per una juguesca amb els amics, cosa que fa pensar d'entrada que la noia l'ha acusat per despit. Però la manera com plora fa pensar que segur que té raó.</span></span></span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span style="background-color: white; border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">D'aquí ve la reacció de la societat. Em fa pensar en Eduard Pujol, un polític brillant que va ser arraconat en un moment després que es digués que havia assetjat una dona, sense saber-se si és veritat. La Laura Borràs, en ser preguntada per un periodista sobre si creia en la seva innocència, va contestar fugint d'estudi, tot defensant el feminisme del seu partit. És molt trist. </span></span></span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span style="background-color: white; border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tornant a la noia, és molt fort quan diu: "No tornaré a fer l'amor fins que estigui amb un home en el qual pugui confiar realment", i afegeix: "No crec que el trobi mai"(228). El pessimisme de tot aquest llibre es condensa en aquestes paraules, i en la idea general que "les relacions humanes semblen destinades a la traïció i al fracàs" (105). </span></span></span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span style="background-color: white; border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El llibre atrapa des de la primera paraula fins a la darrera, i fa pensar molt. Ho té tot. Davant d'aquesta escriptora a la resta només ens pertoca d'acceptar de ser-hi a l'ombra. </span></span></span></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span style="background-color: white; border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant-east-asian: inherit; font-variant-numeric: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; font-stretch: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">TUIL, Karine <i>Les coses humanes</i>. Barcelona: Ara llibres, 2021</span></span></span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-70721364850671853902021-04-07T15:04:00.006+02:002021-04-07T15:04:50.120+02:00Tàndem<p> </p><p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; font-size: 14pt; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqQgNZCR7R-9jH79sxAwOdKltQkLg3T4ITVSTjTLBI0O6AfhoR0ynnoRzqV-1Zti2uMv7H3_eQCzUXHMfk2gsPpm8O0GGHDRQX2oIIdu9fESbf-Ypd_u72DVBFjZyZcDNmLMIfkp44Xot0/s369/Tandem.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="369" data-original-width="250" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqQgNZCR7R-9jH79sxAwOdKltQkLg3T4ITVSTjTLBI0O6AfhoR0ynnoRzqV-1Zti2uMv7H3_eQCzUXHMfk2gsPpm8O0GGHDRQX2oIIdu9fESbf-Ypd_u72DVBFjZyZcDNmLMIfkp44Xot0/s320/Tandem.jpg" /></a></span></div><p class="MsoNormal" style="font-size: 14pt; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: 14.0pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;"><b>Ressenya de Jesús Bonals</b></span></span></span></p><span style="font-family: georgia;"><br /><span style="font-size: medium;">Una vegada
més, Maria Barbal l’encerta i ens ofereix una obra rodona. Totalment rodona.
Potser perquè és breu?<o:p></o:p></span></span><p></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Recordo el
deliciós <i>País íntim</i>, de la mateixa autora. Tan ben escrit, de tan
agradable lectura. Però... en el cas de <i>País íntim</i> <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>em va fer la impressió que la narració s’allargassava
en excés, que la segona part no tenia la força de la primera, que semblava
gairebé una altra trama, un altre llibre, un afegit que no acabava de lligar
del tot.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Després de
girar el darrer full de <i>Tândem</i>, amb un final esplèndid i tan ben resolt,
penso que potser Barbal assoleix l’excel·lència en la <i>nouvelle</i>, més que no
pas en la novel·la. ¿Li passa com a Pere Calders, que va arribar al punt més
alt d’excel·lència en el conte i que, en canvi, no va aconseguir el mateix
nivell en la novel·la?<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">De totes
maneres aquestes consideracions ara no venen al cas, si del que es tracta de
comentar aquest <i>Tàndem</i>. Uns personatges corrents, unes vides corrents,
una trama mínima..., però quina fina sensibilitat es desprèn de cada línia, de
cada paràgraf, de cada episodi!<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Malgrat
aquesta simplicitat de l’argument, que ben resolta la narració! Malgrat la senzillesa,
quines sorpreses inesperades no ens depara l’autora a mesura que avancem en la
lectura!<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Entre els
molts encerts, m’agradaria remarcar al recurs a les dues veus narradores, la de
l’Armand i la de l’Elena, a l’estil del que va fer Pedrolo a <i>Cendra per
Martina</i>, dividida en tres <i>nouvelles </i>narrades en primera persona per
cadascun dels integrants del trio protagonista, l’Adrià, la Júlia i la Martina.
En aquest cas Barbal recorre només a dos narradors, i els va alternant: en el
primer capítol parla l’Armand, en el segon capítol l’Elena, en el tercer
l’Armand, en el quart l’Elena, i així successivament. L’esquema és força
diferent, doncs, del del llibre de Pedrolo, però el resultat és tant o més bo.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Què més cal
dir d’aquesta petita joia? Doncs que l’encerta plenament en el tractament de
l’enamorament en l’etapa del que en podríem anomenar la maduresa avançada, o si
voleu la pre-vellesa, en el que podria anomenar-se, seguint Margarit, <i>l’Edat
Roja, </i>la dècada de la seixantena, quan els humans li comencem a veure les
orelles al llop de la vellesa que s’atansa, i a més d’un li entra el desfici
d’aprofitar <i>allò que resta de dia</i>, segons l’encertadíssim títol de la magnífica
novel·la de Kazuo Ishiguro.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Moltes
vegades aquest desfici es limita a un sentiment no confessat i platònic, que no
acaba de cristal·litzar, sigui per timidesa, sigui perquè els lligams i els
interessos creats amb el o la cònjuge de tota la vida són massa forts... Però a
vegades sí que es materialitzen, i porten al protagonista a desencadenar el
trencament, sovint per iniciativa del cònjuge masculí, -ben al contrari de la
narració que ens ocupa-, i que sovint porta a un final penós, i ara sí
irreversible, quan ja s’ha arribat a les veritables portes de la vellesa. Un
final trist que la Maria Barbal generosament ens estalvia.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Als que us
agrada la bona literatura, si us plau no us perdeu aquesta petita joia.</span></span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-68546306695522580592021-03-13T19:50:00.000+01:002021-03-13T19:50:28.529+01:00La memòria dels avis<p><span style="font-size: 18.6667px;"><span style="font-family: georgia;"><b></b></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: 18.6667px;"><span style="font-family: georgia;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPkc1lzJ83OVUYupPYxMW_dTjZS9TrpIve57XeEALFDMgpoFmk_3eLxg-wfDjb9U-BkxDJgOsoAyDdjwfGNXdIwmOeJMZvE_YP9RFg6PSVNPqfcDIQFPzRJje19UUCm7OIlCLUxcOkvUZJ/s605/La+mem%25C3%25B2ria+dels+avis.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="605" data-original-width="385" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPkc1lzJ83OVUYupPYxMW_dTjZS9TrpIve57XeEALFDMgpoFmk_3eLxg-wfDjb9U-BkxDJgOsoAyDdjwfGNXdIwmOeJMZvE_YP9RFg6PSVNPqfcDIQFPzRJje19UUCm7OIlCLUxcOkvUZJ/s320/La+mem%25C3%25B2ria+dels+avis.jpg" /></a></b></span></span></div><span style="font-size: 18.6667px;"><span style="font-family: georgia;"><b><br />Ressenya de Jesús Bonals</b></span></span><p></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">La història
no s’aprèn als llibres d’història, sinó en els llibres de memòries, que
especifiquen al detall la lletra menuda de la vida quotidiana. A Catalunya hi
ha hagut magnífics llibres de memòries que, per al lector curiós, son més
clarificadors que molts tractats d’Història.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">Malgrat
això, a molts els fa mandra deixar per a posteritat els seus records, tan
valuosos, sovint amb l’excusa que ells són personatges anònims i humils, i la
seva trajectòria vital no té cap interès per als seus conciutadans.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">Per sort el
Dr. Carrera, -fill predilecte de Navarcles i metge que ha assolit una
reconeguda excel·lència en la professió-, no deu pensar així i l’estiu passat,
des del seu recés de la Guàrdia de Calders, tan a prop del seu poble, va
redactar aquest llibret “La memòria dels avis”, que és un autèntic obsequi per
a aquells navarclins als quals agrada conèixer la història del seu -i nostre-
poble.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">L’obra es
curta, es llegeix d’una tirada, i no té pretensions literàries. Però sí té
valor literari. Per a aconseguir que et llegeixin, o que t’escoltin, cal
dominar el secret de la narració, i Josep Maria Carrera demostra que ho domina
amb escreix.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">Naturalment,
havent nascut el 1937, poc ens podria explicar de la guerra que es va acabar el
39 quan tenia dos anys. És aquí on entra en acció la memòria dels avis. És en
el seu testimoni en el que es basa l’autor per fer-nos un retrat vivíssim
d’aquells anys convulsos, que per sort han estat força historiats, però que unes
memòries il·luminen amb una força que mai no té el llibre d’història. Només
havia llegit una cosa d’un nivell d’interès semblant: el llibre, auto editat i
malauradament no ofert a la venda, “Santa innocència”, d’Ignasi Costa Padró.<o:p></o:p></span></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">El llibre
del Dr. Carrera ofereix una pila d’anècdotes molt interessants. En diré només
una, que m’ha fet pensar força: el fet que els mestre, o el capellà, o tots
dos, el triessin a ell, encara un infant, per fer el discurs de benvinguda al
senyor Bisbe en la seva visita pastoral al poble. Probablement això volia dir
que el mestre ja s’havia adonat de la seva capacitat i devia animar els seus pares
a fer-li començar el batxillerat i
després ingressar a la Universitat, en un moment en què al poble gairebé no
estudiava ningú, llevat d’alguns pocs que anaven al Seminari amb la intenció de
ser capellans.<o:p></o:p></span></span></p>
<span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">I bé, no pretenc pas amb aquesta ressenya
estalviar-vos la lectura del llibre. Només, per acabar, em plau dir-vos que estem
davant d’un opuscle molt reeixit i d’un gran interès per a tots el navarclins
que estimen el seu poble, i per a tots els lectors, siguin d’on siguin, als
qual interessa la lletra menuda de la nostra història.</span></span><div><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></span></div><div><span style="font-size: 14pt; line-height: 107%;"><span style="font-family: georgia;">CARRERA, Josep M. <i>La memòria dels avis</i>. Editorial Rúbrica: El Prat de Llobregat, 2020</span></span></div>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-49259096595807296422021-02-13T19:20:00.000+01:002021-02-13T19:20:16.481+01:00Gemma<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6d1lQyfc0eHq_X0VW7hemkBaqFptX3Mxe4nvg_4JrTeDwrZt5Xar4Haqv8P5UIn1llyaPDlahwGLe8fc7OajgwJIYbScgYM9OItjkP4-BBhebybSUHOFtDHyhoAJWZj7zBArB2wtSmg1J/s285/Gemma.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="285" data-original-width="177" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6d1lQyfc0eHq_X0VW7hemkBaqFptX3Mxe4nvg_4JrTeDwrZt5Xar4Haqv8P5UIn1llyaPDlahwGLe8fc7OajgwJIYbScgYM9OItjkP4-BBhebybSUHOFtDHyhoAJWZj7zBArB2wtSmg1J/w249-h400/Gemma.jpg" width="249" /></a></div><br />Aquesta novel·la és com un llibre clàssic: un sol nom, com <i>Don Quixot</i>, <i>L'Odissea</i> o <i>Anna Karenina</i>, sense un títol que sigui imatge d'alguna cosa, com <i>Una habitació amb bona vista</i>, però amb un disseny molt suggerent. <i>També això passarà</i> era el contrari, un títol que diu alguna cosa, que convida a llegir. I que, sense haver llegit aquesta novel·la anterior, em parla d'una de les trames de <i>Gemma </i>(curiosament en català en el títol, no pas en la història). Sospito que, per allò que els escriptors parlen sempre del mateix, el primer llibre ja parlaria de com s'acaben les relacions amb el desamor. La manera com la narradora es desenamora d'un actor de teatre glamurós, és molt poc convencional, les dones acostumen a ser més entregades. És per allò de "n'hi ha que es permeten el luxe de dir que no, i d'altres que van darrere i darrere", que m'ha dit algú una vegada. Jo creia en la tesi de <i>El sol de la tarda</i>, de Robert Saladrigas, que les dones, per poc que facis, s'enamoren. I sobre el disseny, a banda de molt estètic, fa pensar en com la narradora, que tant es deu assemblar a la Milena real, perquè l'important d'un llibre no és que sigui real o imaginari, sinó que sigui ben narrat, es voldria submergir en el passat que li ha tornat a la memòria com en Marcel Proust. Això en tornar al restaurant dels pares de l'amiga morta a l'adolescència, Gema.<p></p><p>"Només la frivolitat permet certs salts mortals" (27), diu en parlar de quan coneix Bruno, l'actor. Això també em fa pensar en el disseny de la coberta, indirectament. A la mateixa plana parla de com els autors de teatre i els de lletres com ella, també escriptora, tenen "egos gegantins, amors i odis furibunds", però, sobretot, i no ho diu, són inconstants pel seu èxit excessiu. Això i el fet de parlar utilitzant la paraula "follar" (recordo un professor a la carrera dient que aquesta paraula no pot sortir en un poema), són coses que em sobten, i és que "yo no digo mi canción sino a quien conmigo va", i jo no comparteixo aquesta manera de ser, tot i ser conscient del gran talent d'aquesta escriptora. Hi ha un passatge que val per tot el llibre, quan un amic parla d'una relació amb una amiga seva: "Però quan vam acabar em va dir que en realitat la penetració no li interessava" (79), i la narradora diu: "La Sandra, la més burgesa i convencional de les meves amigues, era la que en realitat ho era menys. La llibertat és un do, com la bellesa o el talent, gairebé mai es conquereix" (80). Això em fa pensar en una altra persona amb el mateix nom de l'escriptora que ens ocupa, que sempre he trobat molt bell, Milena Jesenska, la <i>nòvia</i> de Kafka. En el camp de concentració de Rabensbruck, la seva amiga Margarete explica d'ella: "Com parlava, com es movia, com brandava el cap: amb cada gest expressava: "Sóc un ésser lliure"". Això ho explica al llibre biogràfic <i>Milena</i>.</p><p>Evidentment tinc ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquesta autora, perquè aquesta és una escriptora en efervescència constant, d'un atractiu innegable, però no sé si serà de seguida. La felicitat és el desig de repetir, diu Kundera (Milan, per cert), i a mi m'agraden les històries romàntiques (que no pas novel·la rosa), sentimentals tipus Jane Austen. Crec que mai he estat tan dura en una ressenya, sempre provo de trobar les coses bones, però com que d'èxit no li'n faltarà... Llegiu-lo i em dieu què n'heu pensat vosaltres.</p><p>BUSQUETS, Milena. Barcelona: Ara llibres, 2021</p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5666490576496913151.post-18645995588442492992021-01-17T22:09:00.002+01:002021-01-18T14:10:28.118+01:00Els bons dies<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJR4TaAaplHFOAZzcJyg8NAAB0ScK1uoF5UUe7jTjKQZLPwpq0vPFtqiP_TwblWrmkAswVVv1FwrBcNfPppYHcMh6gr9dawTQq6nOLXJWQXTz4vHNs2yKmmxC5MVZrkK9JuZY9p1DQ4RKA/s875/Els+bons+dies.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="875" data-original-width="552" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJR4TaAaplHFOAZzcJyg8NAAB0ScK1uoF5UUe7jTjKQZLPwpq0vPFtqiP_TwblWrmkAswVVv1FwrBcNfPppYHcMh6gr9dawTQq6nOLXJWQXTz4vHNs2yKmmxC5MVZrkK9JuZY9p1DQ4RKA/s320/Els+bons+dies.jpg" /></a></div><br /><p></p><p><span style="font-size: medium;">La literatura, com les metàfores, sol ser feta d'escaiences. Com la que planteja aquest llibre entre l'època de la transició a Espanya i Catalunya i el desembocament del procés independentista l’octubre de 2017. Una semblança que porta a un dels protagonistes d'aquest llibre, un dels tres narradors, a revisitar el París que va conèixer a finals dels setanta, com segurament el va conèixer l'autor del llibre que ens ocupa, que ara es deu trobar desencisat pel desenvolupament dels esdeveniments al nostre país. Amb els "grisos" perseguint els idealistes com aleshores.</span></p><p><span style="font-size: medium;">Aquesta obra fa passar "per la batedora literària", amb "la capacitat de fagocitar la vida que té la literatura" (42), aquesta realitat mitificada que porta al títol, <i>Els bons dies</i>, parlant d'una joventut perduda com la de Patrick Modiano. Amb una nova escaiença, la d'aquest escriptor i un dels protagonistes, Patrick Molino. "Tenir la memòria que t'has construït al llarg dels anys per tota possessió és ser ric" (96): ho diu el Martí, que viu com un rodamon tocant la guitarra al metro, en comptes de tornar a Barcelona com fa el seu amic Ricard, perquè per a ell no és casa seva, i el mateix Ricard tornarà a París en adonar-se que seva tampoc ho és. </span></p><p><span style="font-size: medium;">Hi ha un passatge que m'ha embadalit, és quan parla de la musa de tots aquests bohemis, la autoanomenada Jane Gaul, que ara "vestia bé, com una dona benestant que era, no com la jove que volia seduir estudiants sense futur i poetes sense rima" (100), és molt ben trobat. Aquí es posa de manifest aquesta lluita entre els ideals i les convencions en les que cauen els personatges, exceptuant-ne el Martí, que es mantindrà bohemi per sempre. La "Barcelona tan grisa" (141), de totes maneres, a mi no m'ho sembla tant. Les coses es poden veure de més d'un costat, i per a mi el primer d'octubre de 2017 és una mica com l'onze de setembre de 1714, en què, tot i caure vençuts, vam esdevenir immortals. No és qüestió de fer com els homosexuals i parlar d'orgull, però gairebé. </span></p><p><span style="font-size: medium;">El títol d'aquest llibre és un honor a la joventut viscuda de manera plena. En una ciutat màgica com Paris. A partir del moment en què parla la Jane no es pot deixar, i com que és curt s'acaba ràpid, com els anys viscuts en aquesta ciutat per la majoria dels protagonistes.</span></p><p><span style="font-size: medium;">VALLBONA, Rafael <i>Els bons dies</i>. Barcelona: Ara llibres, 2019</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0