Viure ràpid

 

Que tant se val tots els spoilers, la previsibilitat d'una obra, l'haver vist la pel·lícula basada en una novel·la, el saber el final, en definitiva. Res de tot això es carrega ni un mil·límetre del sentiment, l'emoció que desvetllen en nosaltres obres com aquesta. Com a la novel·la Crónica de una muerte anunciada.

¿Com pots quedar indiferent amb frases així?: "Si algú em deia que era vídua, m'hi abraonava amb un llançaflames. Estabornida de pena sí, vídua no"(16). Aquesta és una novel·la que tindria de real sobretot que parla d'un fet concret, la mort per accident de Claude, la parella de l'autora. Perquè es tracta d'un amor tan autèntic, el d'ella, que costaria de trobar-lo a la realitat que tots coneixem. L'ambivalència és total en aquest sentit, com sol passar a la vida. És novel·la realista o realitat novel·lada? Les dues coses alhora. 

Per cert, que moltes vegades diu el que diu com ho diu, el que sol fer la bona poesia. De fet, tot el llibre és ple de lirisme, un lirisme que va creixent cap al final, i que em recorda la cançó "Dirge" de Death in Vegas (un nom premonitori), la que va escoltar el Claude poc abans de morir, i que l'autora escoltava en bucle després. Una cançó que va creixent en intensitat com el sentiment dins d'aquesta novel·la, que al final fa plorar.

Aquest "condicional perfet" (22) del "si això no hagués passat d'aquesta manera", que és dins tots aquests títols dels successius capítols que enumeren totes les coses que podien no haver permès que passés el que va passar, em fa pensar en el poema de Rudyard Kipling, If, tot i que en principi no hi té res a veure. L'autora ha fet un treball d'investigació gens gratuït tot recollint qualsevol dada del que van ser les darreres hores de la seva parella, fins el darrer minut.

A vegades penso en per què tenir parella, si quan et deixa o mor has de patir tant. Però era Margarit que deia "De com fracassa sense risc la vida". Aquesta frase: "La felicitat era que n'hi havia poc, que era escàs" (132), fa pensar en la felicitat que ha pogut viure aquesta escriptora al capdavall, en la llargada continguda d'aquest llibre, en el "si breve dos veces bueno". El "viure ràpid, morir jove" de Lou Reed. 

L'eclipsi del darrer capítol em fa pensar que per a la Brigitte Giraud el Claude també era com la llum del sol, com a mínim com un dels seus raigs, que és del que es tracta el veritable amor. El final del llibre m'ha fet pensar que quan ella parla d'un moment determinat de la seva relació que és l'instant que no vol oblidar mai, és perquè és un moment immutable , amb aquest: "Tot bé?". "Me n'anava tranquil·la", diu, perquè sabia que l'estimava. 

GIRAUD, Brigitte Viure ràpid. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2023

Les afinitats electives

 

Hi ha professors que imparteixen una matèria de manera objectiva, i només de tant en tant es deixen anar, amb alguna anècdota que sorprèn els alumnes. D'altres, com he vist a fer a Jordi Llovet, són els que parlen sempre del que volen, amb absoluta llibertat, i només de tant en tant introdueixen alguna informació pertinent a l'assignatura que imparteixen. També Goethe fa servir la seva novel·la per parlar del que vol, i tot el que explica com a part de l'acció és més aviat superflu, no té veritable importància. Igual com en un poema no és mai tot poesia. Que si algú mor, l'altre s'enamora o desapareix, això no és pas el que ens du a adquirir més saviesa, que és el que Salvador Oliva diu que ens passa, per exemple, en acabar de llegir un poema, si ens ha arribat.

De la mateixa manera, diu Goethe en aquesta novel·la: "Cadascú té la llibertat d'ocupar-se d'allò que l'atreu, del que el fa content, del que li sembla útil, però el veritable objecte d'estudi de la humanitat és l'home" (235). El que ens deien a la carrera: pots estudiar química tant com vulguis, però l'únic que et servirà per viure són els estudis literaris, perquè en la literatura hi ha la veritable saviesa, allò que no s'aprèn mai "empollant", sinó amb la passió, el ser despert.

Tant és així, que aquesta novel·la inclou directament una sèrie d'aforismes, en els diaris de l'Ottilie, la protagonista, absolutament ben trobats, obra del geni de Goethe. Els que més m'han arribat: "Davant dels grans mèrits d'un altre no hi ha cap altra salvació que l'amor" (214) i "Veure tractar el que és difícil amb facilitat ens permet albirar l'impossible" (215).

La traductora d'aquest llibre, Carlota Gurt, diu que Goethe afirmava que fa falta de llegir aquesta obra fins a tres vegades fins a entendre-la, per cert. Jo, amb una sola lectura, i repassant les notes que n'he fet, voldria explicar el que n'he entès. Aquest títol tan atractiu que prové justament de la química de la qual parlàvem, per cert, en fer referència a l'atracció entre els elements, una metàfora de l'atracció en les relacions humanes, m'ha colpit molt. Es tracta de "les afinitats espirituals o anímiques" (69-70), sobretot. Però jo en destacaria aquesta frase: "Les afinitats es tornen interessants quan provoquen separacions" (70). S'hauria de recordar el que explica una biografia de Goethe sobre tots els enamoraments que va tenir fins que no es va casar: sempre s'enamorava de dones casades o noies amb xicot. La famosa Carlota a Weimar de Thomas Mann.

Sobre això de les separacions: Alberoni afirma a Enamorament i amor que l'enamorament prové sempre del trencament, sigui respecte a una altra parella, respecte a la nacionalitat o l'estatus social, o, en el cas de Romeo i Julieta, la rivalitat entre dues famílies.

El que veritablement costa d'entendre d'aquesta novel·la, allò que la fa misteriosa, i per això mateix valuosa, és el joc de parelles amb el qual juga el seu autor, la A i la B amb la C i la D de la pàgina 73. Perquè d'entrada sembla que hi és tothom d'acord, però en un moment donat les convencions surten a la supefície, i a partir d'aquest moment tot es complica. Però, "Sí, si algú hagués retingut un dels dos a l'extrem més allunyat de la casa, l'altre s'hi hauria anat acostant per si sol, de mica en mica, sense ni proposar-s'ho" (310). Com en les afinitats electives entre els elements, en definitiva.

Aquesta novel·la seria exactament igual que una gran simfonia, que té aquell tros que t'atrapa, l'arbre que deia Kundera que destaca al costat de la gespa, el farciment més irrellevant, per molt que soni fort, i és que en aquesta obra hi passen coses fortes. D'un veritable clàssic, un monstre de les lletres, immortal, a Alemanya.

GOETHE, Johann Wolfgang von Les afinitats electives. Editorial Alpha: Barcelona, 2023