dimarts, 22 d’agost de 2017

El monestir de l'amor secret



Vaig aprendre, a la carrera de filologia, que quan llegim els clàssics, i de fet, quan llegim en general, és perquè "voldríem que fos així", que la nostra realitat fos com la de les novel·les. Aquesta història d'amor homosexual que es manté "dins l'armari" fins al final del llibre pràcticament, amb un desig i un amor que tendeix a fer-se fort per la seva mateixa prohibició -com un ham que es clava més amb l'esforç d'arrencar-se'l, que deia André Maurois- fa sacsejar el pensament del lector constantment.

És que "amor i concupiscència són antagònics" (188), sí o no? Aquesta obra sembla que es digui que si tots dos s'estimen tant no hi ha res de dolent en el fet que tinguin relacions físiques. Però la majoria de les relacions solen ser desiguals. Un que ho vol i l'altre que no, fins al punt que el primer pot acabar forçant l'altre. Això passa fins i tot dins una parella casada, com en aquest mateix llibre. O un que estima molt però és conscient de la realitat fins al punt de renunciar al cos. Es pot ser dissident de moltes maneres, fins i tot contradictòries, a la vida.

És com si els dos amants secrets de la història d'aquest llibre fossin precursors de l'alliberament de la majoria dels homosexuals que es produeix avui en dia, almenys al món occidental. Alliberament que també es relaciona amb la lluita per tenir una religió menys hipòcrita i obscurantista, per fer-la més autènticament cristiana. Tot defensant que "les escriptures es poden interpretar de diverses maneres" (65). Rient-se'n del masclisme imperant en l'època, el qual es posa de manifest en fragments com aquest: "la densa tenebra mental que sovint caracteritza les femelles" (163). En aquest llibre, els estudis de metge de Galzeran apareixen com un símbol de la lluita contra el mal, i els episodis de pesta com una imatge d'aquest mal. Això m'ha recordat moltíssim una obra d'Albert Camus, La pesta, que vaig llegir fa molts anys. L'error dels que vivien a l'Edat Mitjana era creure que l'homosexualitat és un mal per ella mateixa, i això és el que fa patir tant els dos protagonistes.

Hi ha un passatge que sembla que compari l'efecte que fa en Galzeran, el protagonista, sobre en Berenguer, que serà el seu amant, amb la sàlvia, la medicina que el fa viure: "Els ulls pesen, l'aire és sàlvia, l'aire és Galzeran" (45). Però "l'art mèdica tard o d'hora fracassa" (111), i la intel·ligència de Galzeran també topa amb les convencions quan impedeix un suïcidi i és castigat per haver-lo impedit, en una època que encara no sap què és la depressió (melancolia en diuen), i considera un pecat el suïcidi. Una època fosca, tan fosca com ho és encara gran part del món. Però "si cada dia marques una ratlla en el mateix lloc del roure, al cap dels anys l'hauràs foradat" (135).

Aquesta segona part de la història de Galzeran, que de fet és anterior a El càstig, segurament mereixia no quedar finalista, sinó haver estat guanyadora del premi Sant Jordi de l'any 2007. Però va com va. El títol original, L'hora quieta, que es refereix a l'hora d'encontre entre els dos protagonistes, era menys comercial, però clarament molt més original i poètic.

M. Dolors Farrés El monestir de l'amor secret. Barcelona: Proa, 2008


dijous, 10 d’agost de 2017

El càstig



Aquest llibre m'ha captivat tant que de seguida que pugui en vull llegir la continuació, la qual de fet és anterior en la seva gestació, El monestir de l'amor secret. Passa una mica com amb El Hòbbit i El senyor dels anells. El seu protagonista, superdotat però humà; homosexual en una època i cultura religiosa on això el fa sentir molt culpable, tot i que també aconsegueix de fer-lo dubtar; innocent i madur alhora fins al punt de saltar-se quatre cursos dels ensenyaments per exercir de metge, amb una saviesa que s'arriba a comparar a la de Ramon Llull.

"Primum non nocere, que deia Hipòcrates. Primer no danyar" (55). Això sembla que hauria de ser vàlid tant per a un futur metge com per a qualsevol persona. Però és pràcticament impossible de viure sense equivocar-se, i a vegades per tant sense fer mal. Galzeran, el protagonista, pateix en descobrir-se homosexual, però hauria de patir més per allò que no té present, amb el mal que fa sense adonar-se'n, i sobretot perquè aquesta homosexualitat no va acompanyada mai d'autèntic amor, tot i la seva delicadesa natural.

De fet, el seu carisma el desvela una de les seves parelles: "Ets d'aquells que, a la que et descuides, esdevenen els protagonistes del grup encara que siguin nouvinguts" (182). Un professor seu admet: "T'hem esperonat tan fort que només tenies dues opcions: o quedar-te aclofat de dolor o alçar-te renillant i clavant cosses a tort i a dret" (258). Anar a contracorrent, estudiar a repèl, és el millor per a qui estudia, encara que només per algú amb una forta personalitat, que deia Thomas Bernhard. També m'he sentit identificada amb la frase "l'alumne que pot aspirar a un futur gloriós és el que llegeix i llegeix sense repòs" (128), com li diu el professor que s'adona de l'aptitud superior de Galzeran per als estudis.

A banda de Galzeran, ens ha cridat l'atenció una noia molt pobra que només té la riquesa d'estimar, "tan invisible com es pensava de petita" (190), i una mare de la qual es diu: "per primera vegada des que es va casar, la missenyora tasta una emoció reservada a uns pocs privilegiats: l'eufòria" (94). L'eufòria, com la depressió, fa privilegiats els qui les sofreixen sobretot en el món de l'art.

És un llibre molt ben documentat, amb moltes referències històriques, amb personatges reals com Francesc d'Eiximenis i la referència a Pere el Cerimoniós. També hi tenen un paper important les plagues de pesta habituals a l'edat mitjana.

Qui escriu això creu ferventment que, de la mateixa manera com tots som minusvàlids en alguna cosa, també som diferents als altres en alguna cosa. Sempre hi haurà algun moment en què, com deia Forster a Howards End, no ens podrem captenir com se suposa que ens hauríem de captenir. Veure Galzeran lluitant amb ell mateix en comptes d'acceptar-se ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això diuen que són els clàssics, i per això ens cal aquesta novel·la.

FARRÉS, M. Dolors El càstig. Punto Rojo Libros, 2016