dimecres, 27 de desembre de 2017

PATRIA, de Fernando Aramburu (Ressenya de Jesús Bonals)




TXORIA TXORI

Tinc l’orgull, -no dubto que segurament compartit amb molts d’altres, és clar-, de ser una de les persones que he aconseguit acabar les 642 pàgines de Patria, de Fernando Aramburu. Em poso a mi mateix aquesta medalla perquè estem en una època en què la majoria de la gent tenim més possibilitats de tenir els diners per comprar un llibre llarg com aquest que no pas el temps per llegir-lo. Sis-centes quaranta-dues pàgines són moltes, i exigeixen una pila d’hores de lectura de les quals molts no disposen/disposem. No voldria ser esgarriacries, però seria interessant saber de manera fiable quants compradors, del mig milió que ha tingut fins ara aquesta novel·la, se l’han llegit. Malauradament d’això no se’n fan estudis sociològics. Però deixem aquesta consideració i anem al gra.

Vagi per davant que estem davant d’un llibre excel·lent. Aplaudiments entusiastes en arribar a la paraula FI, que l’autor s’ha estalviat. Encara que aquesta és la conclusió positiva que n’he tret, he de reconèixer que el volum ha dormit força/massa mesos a la prestatgeria dels llibres d’imminent lectura, i durant aquest temps uns quants títols l’han avançat trencant la llei natural del respecte a l’ordre de la cua. I això per què? Perquè d’entrada tenia reticències davant d’aquest llibre.

La primera era degut al seu propi èxit fulgurant. En principi miro amb prevenció els èxits de vendes i sempre em pregunto si l’èxit no serà a causa d’un màrqueting sospitós. Però quan l’èxit perdura setmanes i setmanes, arribo a la conclusió que els lectors primerencs ja han tingut temps d’acabar-lo i recomanar-ne la lectura, cosa que permet mantenir el llibre al capdamunt de les llistes de més venuts. És aleshores que poso el llibre al prestatge dels de lectura obligada i imminent, i el cert és que, si segueixo aquesta prevenció, els llibres long seller no m’han decebut mai. Al contrari, m’han fet sentir avergonyit de les meves prevencions, i ruc d’haver perdut tant de temps abans de poder fruir d’unes magnífiques lectures.

La segona és perquè alguns dels que me n’han alabat tant les excel·lències de Patria, són amics/coneguts/saludats que aprecio, i que són bellíssimes persones, però que sé de quin peu calcen pel que fa al tema del nacionalisme basc, del qual no són pas precisament entusiastes, per no dir que més aviat els desagrada. ¿No serà que aquest llibre té/tindria/ pot tenir un rerefons polític esbiaixat per aquesta banda?

La tercera reticència és que la literatura en llengua castellana jo la tinc situada en un lloc una mica reculat en el rànquing de de preferències, entre les grans literatures occidentals. La primera preferència és per a mi la literatura en llengua catalana, que és la meva, i que és magnífica. Després per al meu gust ve l’escrita en llengua alemanya, la russa, la italiana, l’escrita en llengua anglesa, la francesa, i finalment la literatura en llengua castellana. Això entre les grans literatures, cosa que no obsta perquè tampoc no m’hagin entusiasmat llibre traduïts del portuguès, del grec, del txec, i del noruec, i segurament que encara me’n descuido algunes.

Com que Patria va superar totes aquestes reticències, tal com he dit abans el vaig llegir amb molt de gust i ara voldria mirar d’entrar veritablement en matèria i explicar perquè penso que ens trobem davant d’una gran novel·la.

Primer encert, el tema: dues grans amigues veuen trencada la seva amistat a causa del conflicte basc: El fill de l’una es fa d’ETA i mata/participa en l’assassinat -no aclareixo quina d’aquestes dues opcions és la certa, perquè descobrir-ho és una de les intrigues de l’obra- del marit de l’altra, empresari sotmès a l’impost revolucionari que paga/no paga. Tampoc no aclareixo quina d’aquestes dues darreres opcions és la certa, per la mateixa  raó abans adduïda. Un tema digne dels grans drames i tragèdies de la literatura universal. Comencem, doncs bé. Dues amigues, el fill de l’una mata el marit de l’altra. Algú ha tractat abans aquest tema? Ho desconec, però si aquest argument no figura al llistat dels grans temes de la literatura, Fernando Aramburu hauria tingut el mèrit de situar-l’hi.

Segon encert: el mètode narratiu triat. Perfecte. Els avanços i retrocessos en el temps, encertadíssims. Els diversos punts de vista, portats a l’extrem que el narrador passa amb naturalitat de tercera a la primera persona, dintre d’un mateix paràgraf, sense que la comprensió se’n ressenteixi. L’alternança, tan pròpia del drama modern, de moments de tensió altíssima amb altres d’aparentment irrellevants, i que un lector poc atent podria titllar de suprimibles -cosa que alleugeriria la gruixària tan considerable del volum-, però que no es poden suprimir, no solament perquè fan el paper necessari d’intervals de descompressió, sinó perquè la informació que aporten a la narració és imprescindible. L’ample ventall de familiars de l’una i l’altra amiga, amb la presència de tantes i tantes situacions que es donen a la vida real de qualsevol família: no hi falta el fill homosexual, l’altre que gairebé és alcohòlic – o sense gairebé-, la filla que un ictus postra en una cadira de rodes, la filla que no acaba mai de resoldre la seva vida sentimental, - que bo l’episodi de Klaus-Dieter!-  Que magnífica la descripció de l’entorn paisatgístic, amb la pluja sempre present. Les descripcions de Donosti, que només pot arribar a fer un escriptor que coneix molt bé el lloc, de la mateixa manera que fins i tot són bones les descripcions de Saragossa, on l’autor va estudiar, i segurament aquesta circumstància explica que les pàgines que narren l’estada de la filla del Txato a la capital d’Aragó siguin tan reeixides.

No acabaria d’enumerar encerts, i em sap greu no poder-ho fer perquè m’allargaria massa, però no vull oblidar-me de citar el darrer capítol, on a cada paràgraf el narrador va alternant de l’una a l’altra amiga, que s’acosten cap a l’emotiu desenllaç que clou l’obra. Davant de tants encerts, es impossible no acabar amb els vibrants aplaudiments de què he parlat al principi. Gràcies, Fernando Aramburu, per una narració tan ben estructurada i tan emotiva.

Dit tot això, no es pot acabar aquesta ressenya sense parlar del rerefons ideològic i polític on s’emmarca aquest drama de les dues amigues abocades/víctimes de la tragèdia. Hom es pregunta: és imparcial, Aramburu? Des de la distància, des del desconeixement d’un tema que ens sembla que en sabem alguna cosa a través dels diaris i els llibres, -però no pas amb la intensitat amb el que el coneix l’autor, que si no fos així no hauria pogut descriure amb tant de detall la figura i el periple, de Joxe Mari, des de la seva estada a França, passant per l’època de membre d’un talde, i acabant per la seva estada a la presó-, es fa difícil emetre un judici encertat. La impressió de qui signa això és que l’autor ha sabut reflectir de manera correcta el conflicte civil entre els propis bascos. L’autor no entra, ni l’hi requereix la història que s’ha proposat contar, anar més enllà. Si parléssim de l’origen del conflicte, si entréssim en el tema dels Gal, potser els dos bàndols no quedarien tan equilibrats. Però, repeteixo, la narració no exigeix aquest veredicte històric, i l’autor fa molt bé de no voler emetre’l. Es limita a explicar, jo crec que amb fidelitat i honradesa, l’infern on els bascos es va veure immersos, i del qual sortosament han pogut sortir. No vull acabar sense desitjar a aquest estimat poble que mai més no tornin a caure en la tragèdia que els va tocar viure. I que els que en poden/els correspon gestionar-ne les seqüeles, sàpiguen fer-ho sense que les brases que encara hi ha sota la cendra, revifin.

ARAMBURU, Fernando Patria. Tusquets: Barcelona, 2017

4 comentaris:

  1. M'han parlat molt bé d'aquesta novel·la i fins ara sempre he decidit no llegir-la. ´Cada cop que alguna persona me'l recomanava, jo responia: ja em crec tot el que em dius, però no m'has fet venir ganes de llegir-lo, de moment no el llegiré. Perquè, doncs per un dels motius que anomena el teu pare. Perquè les persones que me n'han parlat tan bé, no són precisament neutrals en temes d'independentisme i pensava que la qüestió ideològica podria esbiaixar cap a un costat i no tenia moltes ganes de llegir segons què.

    Aquesta ressenya del teu pare, fa que per primer cop em plantegi llegir aquest llibre. Potser encara no ho faré immediatament, però realment si ho faig serà gràcies a aquestes línies.

    Gràcies doncs, per un punt de vista que m'ha agradat i animat.

    ResponElimina
  2. Hola,
    No sé si arribe tard o prompte al llibre. M'ha costat decidir-me. I ara sols em resta un dubte: perd molt la lectura de la traducció al català? La seua lectura hauria de ser en la versió original en castellà?
    Que me'n recomaneu?

    ResponElimina

El vostre eco