dissabte, 30 de maig de 2020

Mi vida



En aquest blog és el primer cop que publico una ressenya d'un llibre en castellà. Aquest és un llibre que fa temps que desitjava llegir, pel tema afí de la crítica literària, i no es troba en català. De fet, una de les raons que no m'hi posés és per no patir en la part que explica com va malviure el seu escriptor en el gueto de Varsòvia. Així és com aquesta part l'he ignorat olímpicament. Jo també tinc "el miedo a la vara alemana, al campo de concentración alemán, a la cámara de gas alemana, en resumen: a la barbarie alemana" (27).

Aquest crític literari enamorat de la literatura des d'adolescent, sobretot de l'alemanya, ha estat inadaptat en la infantesa com diu Alberto Moravia que ho han estat els que han arribat a ser artistes, moltes vegades. Aquell qui "alguna vez flanqueó la llama/ permanecerá en su órbita", cita de Stefan George (45): una experiència d'èxit d'estudiant que és en l'origen de tot el que vindrà després, sobretot de com es llegeix de bé aquest llibre. Això, tot i que no va poder fer mai la carrera de filologia alemanya que desitjava.

És molt ben trobat quan parla de no deixar-se intimidar pels clàssics, la seguretat en ell mateix és una de les coses que sorprèn d'aquest crític literari, però no sorprèn gens quan veus com les editorials, diaris, ràdio i televisió accepten a la primera les seves ressenyes, les seves propostes. Una de les coses que té clares és que l'important en literatura és que forma i fons són inseparables. També Salvador Oliva diu que la poesia no és feta d'idees, sinó de forma. És genial quan diu, Marcel Reich-Ranicki, que els escriptors solen ser ocells que no entenen d'ornitologia, això és exclusiu dels crítics.

També reitera més d'una vegada com els escriptors només es porten bé amb els crítics que han parlat bé d'ells, i millor si no n'han escrit mai res. Voldria ressaltar com aquest crític explica que en la literatura, en darrer terme, hi cerquem "nuestras penas", "nosotros mismos" (490): la crítica, "la forma més civilitzada d'autobiografia", que deia Oscar Wilde. Alhora que aquest crític també dubta que la literatura hagi fet mai els homes millors, fins i tot que hagi estat escrita amb aquesta finalitat.

Com que qui escriu això ha tingut l’ocasió de fer crítica davant de la televisió de l'Hospitalet, m'ha arribat molt el plantejament del programa de televisió que va arribar a fer Reich-Ranicki, El quartet literari: que en les conversacions de pocs minuts "no se leyera nada y estuvieran prohibidas las chuletas" (501), o sigui, res de teleprompter. No m'estranya que digui que les seves recomanacions aterraven a la llista de bestsellers, he descobert l'èxit que té aquesta forma de fer crítica, per molt superficial que pugui semblar.

A banda de tot el que he explicat sobre la literatura i la crítica, en aquest llibre es teoritza algunes vegades sobre l'amor, i hi ha una cita a la darrera pàgina que compro, de Gottfried von Strassburg dins Tristany: "A quien el amor no ha hecho sufrir/ jamás le ha dado el amor felicidad".

REICH-RANICKI, Marcel Mi vida. Sant Vicenç dels Horts: Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores, 1999

dissabte, 9 de maig de 2020

Cap fred, cor calent




Ressenya de Jesús Bonals

“Si vols saber història, llegeix memòries”, és un refrany que fa temps que s’hauria d’haver inventat. Amb el pas dels anys, i de tants i tants llibres llegits, cada vegada veig més clar que aquest refrany és avui d’una vigència indiscutible.

Ara bé, cal matisar de seguida: no es pot donar credibilitat a tot el que s’explica en unes úniques memòries, n’hem de llegir moltes. Cada una de les memòries ens aporta una visió, des d’un angle o punt de vista, i és un complement de les altres. Sovint, fins i tot hi ha contradicció entre elles. Quan això passa, quan sobre un mateix fet dos memorialistes en diuen exactament el contrari, és evident que un dels dos testimonis menteix. És el lector, el qual se suposa que té criteri propi, qui ha de decidir a qui creu més.

En el cas present ens trobem davant d’un relat molt interessant que dona una visió documentada, però també, és clar, molt personal, dels deu darrers anys. Destriar, des del punt de vista de qui escriu aquesta ressenya, quins són els elements d’aquesta narració en què Artur Mas es irrebatible, i en quins la seva justificació dels fets és més aviat forçada, seria un tema no pas menor, però, amb el permís del lector, crec que no em correspon fer-ho. Del que voldria parlar és d’aquest text com a obra literària, i només com a obra literària.

En l’aspecte literari, he de dir que el llibre és un 10. Narrativa en estat pur, amanida, és clar, amb judicis de valor que no entrebanquen el ritme narratiu. He dit moltes vegades, i ho repeteixo, que les memòries, si són bones, són tan narrativa com ho és la novel·la. He dit també que la disjuntiva literària no hauria de ser, com ho és ara, entre “ficció” i “no ficció”, sinó entre “narrativa” i “no-narrativa”. Però com que en aquest punt ningú no em fa gaire cas, passo full  i continuo.

Aquest llibre és veritable narrativa, i de la bona. Perquè aquest gènere literari funcioni, cal que l’estructura de la narració sigui molt bona i encertada, i que l’autor hagi ponderat adequadament el temps i l’extensió que cal dedicar a cada episodi, així com l’ordre en què aquests han d’anar apareixent al relat. Artur Mas no solament excel·leix en tot això, sinó  que a més aconsegueix una cosa poc freqüent en els textos narratius: sap incrementar correctament, a mesura que s’avança en el relat, la intensitat dramàtica dels fets exposats. Aquesta intensitat dramàtica progressa amb pas segur i ritme adequadament accelerat, i la història acaba, no pas com en els drames shakesperians amb una mortaldat general dels personatges que ben poc li falti perquè abasti fins i tot l’apuntador, però sí amb una escabetxina judicial de persones condemnades, confiscades, empresonades i exiliades.

Per posar la cirereta a l’encert literari d’aquest llibre, cal remarcar també que el títol és molt ben trobat. Cap fred: Queda ben clar i palès al llarg del llibre que en aquest drama polític i personal del “Procés”, Artur Mas va actuar sempre amb el cap fred. Potser, diria jo, fins i tot massa, ja que el profund convenciment que té de l’encert de les seves decisions, el va portar, un cop preses, a continuar tossudament pel camí que havia triat, fins i tot quan ja es veia a venir que el camí portava a l’abisme. Cor calent: perquè va actuar sempre amb el cor calent d’una profunda estima pel país i per la seva aspiració de llibertat.

Més enllà dels aspectes literaris, ¿què es pot dir sobre la línia ideològica subjacent a l’actuació del protagonista del llibre durant els deu anys que s’hi relaten?

Doncs primer que aquest text hauria de servir, si fos abundosament llegit, perquè el lector es fes una idea bastant autèntica del polític i de la persona d’Artur Mas. Malgrat la imatge generalment vigent d’un home fred, distant i més aviat antipàtic, tots els que hem tingut  ocasió de conèixer-lo personalment sabem, que, per contra, es tracta d’una persona humana, amable i empàtica en la distància curta. El lector del llibre, si el llegeix fins al final, haurà de concloure que és així i que si havia fet cas de l’estereotip anava ben equivocat.

La justificació que fa Artur Mas del periple que va des que va ser elegit president de la Generalitat el 2010 fins a l’actualitat és ben fonamentada, honesta i coherent. Ara bé, des del meu punt de vista, hi ha almenys dos moments en què es va equivocar, i les conseqüències d’aquest parell d’errors, han estat determinants. No els detallo, aquests pretesos errors, per dues raons: primer, perquè en l’espai tan curt del que disposo, em seria molt difícil raonar perquè dic que són errors. I en segon lloc, perquè la història encara no s’ha acabat, i ves a saber si una estratègia que aparentment ens ha portat a recular, ves a saber si al final serà la via encertada, i anys a venir les conseqüències d’aquells pretesos errades potser seran les que ens portaran a la desitjada llibertat.

En resum, un llibre magnífic i altament recomanable, no solament per la seva qualitat literària, sinó perquè ens mostra la veritable imatge d’un polític tan rellevant i ens fa un relat interessantíssim d’un dels més importants episodis de la nostra història, que permetrà al lector assabentar-se de moltes coses que el sorprendran.

MAS i GAVARRÓ, Artur Cap fred, cor calent. Barcelona: Columna, 2020


dilluns, 6 d’abril de 2020

El taller de nines



Aquest llibre me'l va enviar l'editorial Amsterdam, que sovint ho fa, sense que jo l'hagués demanat. Amb el confinament actual l'he pogut llegir, en les seves gairebé quatre-centes pàgines, i en algun moment he pensat que realment me l'havien prescrit.

Perquè hi ha almenys dos elements amb els que es dirigiria a mi, com a vegades, de manera màgica, et projectes en un llibre, en un passatge, en un vers. En primer lloc, l'Iris, la protagonista, que treballa en una feina monòtona i esclava, vol aconseguir de ser pintora. Qui escriu això també somnia de ser artista i només artista algun dia.

En segon lloc, Silas, l'home pertorbat, que ningú volia d'amic en la infantesa, també s'assembla una mica a qui escriu això, però abans, no ara, per sort, que soc força més sociable. En aquest sentit, aquest llibre m'ha sorprès i pertorbat a mi, que és el que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre.

Un llibre que és una mescla de realisme i idealisme, que trobo que està molt bé, però que al capdavall les dues històries en paral·lel són novel·la, art, difícilment passarien en la vida. Perquè aquest príncep blau que ve a ser el pintor Louis Frost per a l'Iris, crec que és el que "voldríem que fos així", que la nostra vida fos igual que el que aquesta història ens explica. Que és el que ens passa amb els clàssics de la literatura. El que sí és molt semblant a la realitat és que aquest pintor formi part dels pre-rafaelistes anglesos de la meitat del segle XIX. I que  Louis no es vulgui casar també és un element de realisme malgrat tota la resta, tan agradable.

I el personatge que és el que s'anomena vulgarment un "psicòpata" (tot i que qualsevol mental gens agressiu n'és, etimològicament, de psicòpata), no sé si el trobaríem en la realitat tal com se'ns mostra. Aquest personatge és un taxidermista, que disseca animals, i sembla que per a ell l'Iris és un "espècimen"(182) més, que la vol tenir encara que sigui morta. Potser això sí que pot passar, perquè recordo la meva àvia que la perseguia un home que la volia "viva o morta", i que per sort va morir abans de poder-ho fer.

Aquest contrast entre el que és agradable i el que és dur sembla que un element de la història el simbolitzi, que és el quadre on l'Iris surt després d'haver posat per a Louis. El quadre, l'art, la bellesa en contrast en la sòrdida realitat que l'envolta, tot i que els pre-rafaelites se situaven en contra de la idealització de l'art posterior a Rafael. La vida, una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, que deia una professora a la carrera. Aquest llibre no nés gens d'espès, és tot ell un vel de joia de llegir.

MACNEAL, Elizabeth El taller de nines. Barcelona: Ara llibres, 2019

dissabte, 21 de març de 2020

El rec



No sé si l'Olga Xirinacs admira Josep Pla com jo l'admiro, però hi ha dos fets amb els que s'hi relacionaria. En primer lloc, quan l'Olga descriu, en tercera persona, els detalls de la seva infantesa feliç al voltant del rec que passava per la seva casa, ho fa amb el talent reconegut de Pla per descriure. De fet, aconsegueix de transmetre tota una atmosfera, es nota que té molt presents alguns instants.

En segon lloc, quan parlem d'Olga Xirinacs ho hauríem de fer amb el mateix respecte amb què Pla és respectat. La seva història d'èxits literaris és inacabable, però tot i això, no ha impedit que hagi caigut en un cert oblit inexplicable. El paradís, el regne de la infantesa, crec que és el primer paradís, sense el qual no hi hauria hagut el segon, aquell que "en perdre'l" l'Olga "va sentir tanta pena que no se'n podrà refer mai més" (154): el dels èxits literaris. El meu pare, en relació amb això, em va explicar que actualment Catalunya és plena d'"uns quants molt bons escriptors", i no un de sol, i són masses a compartir uns lectors que van escassos. "Compartir" en un sentit diferent, el que li toca, del que és moda actualment: si comparteixes alguna cosa és que en perds una part important, com Catalunya quan comparteix diners i competències amb Espanya.

Hi ha un poema de l'Olga que trobo deliciós, i que estaria molt relacionat amb aquest llibre, amb la idea del petit regne que torna amb els moments tristos de la vida per ajudar-nos a viure (tot i que l'enyorança fa mal, a vegades):

(...)
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)


La poesia és i serà sempre un palau sense regne, quan tot ha passat, però encara en som rics. Aquest corrent subterrani seria el del rec, en l'inconscient. 

Hi ha un moment en què compara la memòria amb una "immensa biblioteca sense ordre" (70). I qui escriu això treballa en una biblioteca, per tant l'hi ha arribat molt. Per això pot ser que els moments viscuts "no els sapiguem trobar i interpretar, però de ser-hi, hi són. "Aquest llibre n'és una mostra"(155), diu al final d'aquestes memòries.

Les referències culturals de l'autora al llarg d'aquests vint-i-sis estius són considerables. Des d'Espriu amb "la Lola petita que ha viscut per guardar-nos els colors de l'aire" (49); passant per Proust amb "Olors noves i olors velles, que es van quedar al cervell per si algun dia eren necessàries" (50); el mite grec de Sísif, "cal tornar-hi cada dia" (52); o Kandinsky amb les "muntanyes blaves" (84). L'Olga és més del Modernisme que no pas dels "cubs rígids, ortopèdics" (91). 

Però el regne no era perfecte, com que ella era de fora, estiuejant de casa bona, alguns nens que coneixia la molestaven. Aquest element de realisme m'ha colpit tant com quan parla de la seva solitud de gran, quan ella també sabrà "què és perdre la vida per dins" (132), segurament amb la mort de Vicenç, el seu marit.  Trobo curiós quan parla dels "dos extrems que fan moure el món: l'esperança i la por" (34). Jo hauria dit que són l'esperança i l'enyorança, però també és veritat.

Ja són uns quants llibres que he llegit d'aquesta autora, que no acostuma a repetir-se. Li envejo aquesta capacitat d'escriure sempre més profunda que no narrativament ben construïda, tot i que també. És un plaer i un goig de poder continuar llegint-la a cada nou llibre.

XIRINACS, Olga El rec. Memòries de vint-i-sis estius. Valls: Cossetània edicions, 2020.

diumenge, 1 de març de 2020

Taquilla inversa a TV L'H

En l'enllaç que us adjunto podreu veure'm durant sis minuts i mig fent prescripció de cinc llibres de no ficció. Per a mi ha estat un alliberament, em moro de ganes de recomanar el que m'agrada!



https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14625215

dilluns, 6 de gener de 2020

Mites



Ves per on, aquest blog en el qual ara em llegiu tindria relació amb una part d'aquest extens llibre. És quan l'autor parla del personatge mitològic Eco, que va ser castigat a repetir les últimes paraules que li haguessin dit, cada vegada que es disposés a parlar. Per a qui escriu això, "l'eco se sent" voldria fer referència a aquella part d'una obra que amb la seva interpretació reverbera més enllà d'ella mateixa. Quan a la carrera estudiàvem una assignatura anomenada "Pensament grec i cultura occidental", no m'imaginava que la mitologia grega fos darrere de tantes paraules que coneixem avui. Com les "muses" en relació a la música i els museus.

Aquest llibre és ben bé com la paraula "catarsi", el "procés de purificació ritual que et redimeix" (252). És ple de perles que és difícil de condensar en aquesta ressenya, però potser la perla que més m'ha arribat és  quan Stephen Fry parla de Hefest. Fill de la deesa Hera, contràriament a la majoria de mites que ens han arribat, era "tan bru, lleig i diminut" (78). Però quan és hora de venjar-se per tot el que li han fet, diu el següent:

  Per a Hefest va ser un dolç moment de venjança, però com que essencialment era bona persona no s'hi va recrear. Malgrat    el dolor de veure's rebutjat que havia hagut de suportar tota la vida (o potser a causa d'això), a ell no el movien la ràbia o el ressentiment, sinó el desig de complaure, de ser útil i donar alegria als altres (82).

Tot això podria assemblar-se molt al que li passa al protagonista de les novel·les de R.J. Palacio, l'Auggie, un nen que neix amb una terrible malformació de la cara. Aquesta correspondència d'un mite amb una obra literària actual és una de les troballes més importants per a mi en aquest llibre, en el que és un autèntic eco. Tot i "l'enigma enganyós, ambigu i vertiginós fet de violència, passió i simbolisme que rau en el cor dels mites grecs i que es nega a ser resolt" (223).

La traducció d'aquest llibre, d’Anna Llisterri, té molt de mèrit, per cert, perquè les paraules de les quals se'n comenta l'etimologia sembla que tinguin més relació amb el català que no amb l'anglès, a vegades. M'ha cridat molt l'atenció això: "En anglès, la paraula que designa la llar de foc, hearth, comparteix orígens amb heart, 'cor'; el mateix passa en grec modern, en què kardia es pot referir tant a la llar de foc com al cor"(69). Com amb "taquicàrdia" i "tachycardia", en català i en anglès respectivament, parlem de quan el cor s'accelera. A vegades hom estima sense poder tenir cap llar amb aquell qui estima, aleshores no és amor, em pregunto?

També voldria destacar els comentaris afegits de l'autor sobre el mite de Sísif (274). Projectant-lo sobre el comportament de l'ésser humà, hi veu el cantó dolent tant com el bo. Sap veure les coses per més d'un costat, tal i com com ho va introduir en la filosofia Protàgores.

Una tònica constant d'aquest llibre és el parlar sempre de personatges mitològics que destaquen per la seva bellesa i atractiu eròtic, i també que totes les històries amoroses acabin malament excepte en un parell d'exemples. "Quan l'amor arriba tard és com un huracà"(326).

Aquest llibre no és pas dels primers que s'han escrit sobre els mites grecs, però és com un  huracà en ell mateix. Hi ha moments que l'autor narra ben bé com en una novel·la, i enganxa molt. És llarg però no es fa llarg, tot i que no és lectura per a golafres, sinó per als que els agrada de trobar goig en la lectura.

FRY, Stephen Mites. Barcelona: Ara llibres, 2019

dijous, 26 de desembre de 2019

La por del porter davant del penalty



Ressenya de Jesús Bonals


He trigat 45 anys a llegir un llibre de 100 pàgines! No és broma: el vaig comprar quan va sortir, -pels crèdits veig que va ser el gener de 1974-, i l’he acabat avui, dia de Nadal de 2019. Compteu. Em sembla que no m’equivoco si dic que he trigat 45 anys a acabar-lo.

Per què vaig comprar un llibre que ha resultat ser tan decebedor? Suposo que perquè a la contraportada deia que Handke era un “gran renovador de la prosa i el teatre en llengua alemanya, i el seu màxim exponent des de Bertolt Brecht”. Jo era, i soc, un gran admirador de Brecht. Els afers del senyor Juli Cèsar i l’Òpera de tres rals: oh, oh, oh!, això és bona literatura. Si Handke era tan bo com Brecht, bé valia la pena de llegir aquell petit llibret. Vaig, doncs començar a llegir-lo. No podia i no podia, però si era com Brecht... apa, un esforç més, unes pàgines més... Fins que el vaig arraconar, derrotat.

I per què l’he acabat avui? Doncs perquè enguany a aquest senyor Peter Handke li acaben de donar el premi Nobel. Serà possible? Des que ho vaig saber em vaig proposar acabar aquest llibre, i comprovar, arribant fins a la darrera pàgina, si aquella autèntica impossibilitat que tenia de jove de continuar llegint, encara era vigent. Però cada vegada que, ara, de vell, he girat full he hagut de violentar-me a mi mateix, per resistir l’impuls imperiós de llençar El porter... a la paperera. M’ha costat molt arribar a la pàgina 100, la darrera. Aquest segon assalt ha durat setmanes. Mentre llegia aquest llibre infecte n’he acabat tres o quatre més que s’intercalaven en la lectura, i que, no sé com, arribava al seu final mentre El porter... se’m resistia. Moltes vegades durant aquestes últimes setmanes  he pensat si el meu entossudiment a acabar-lo valia la pena. Avui, finalment, he fet el cim! Quin descans!  I confirmat del tot: aquest llibre és una autèntica caca, per molt premi Nobel que sigui l’autor.

Arribat a aquest punt, he de deixar clara una cosa: mai no he permès que la ideologia d’un autor sigui un element que m’influeixi a l’hora de valorar un text literari. Per a mi un llibre és bo o dolent per la manera com està escrit, pensi com pensi l’autor. Per exemple: Brecht era comunista, després de la guerra es va quedar a viure a l’Alemanya comunista i que jo sàpiga no va fer escarafalls davant la dictadura de Stalin, i malgrat això,  jo, que no he estat mai comunista, l’admiro i per a mi, Brecht és indiscutiblement un dels escriptors més grans de la literatura alemanya, que per cert per al meu gust és la millor del món. Ho dic de passada, perquè ara no és el tema que ens ocupa, però ja que ho he dit afegiré que la literatura russa és gairebé tan bona, i probablement l’americana acabarà superant-les totes dues, perquè l’art floreix quan hi ha qui el paga, i qui té l’hegemonia política també té els diners, i qui té els diners pot pagar l’art. Tanco parèntesi.

Dic això, que la ideologia no m’influeix, perquè Handke s’ha fet famós pel seu recolzament a Milosevic, Karadzic i tota la colla de criminals de guerra al conflicte de Iugoslàvia. Evidentment que això em repugna i mai no podré entendre com un gran escriptor pot caure tan baix. Però, repeteixo, això no ho he tingut en compte. El llibre és dolent perquè és dolent, i punt.

Una altra cosa que podria influir-hi es, certament, la traducció. He de dir que la traducció no sé si és fidel o no és fidel, perquè els meus minsos coneixements d’alemany no em permeten filar tan prim, però el cert és que la traducció no funciona i contribueix a fer indigest el llibre. Això em deixa perplex, perquè la signa Joan Fontcuberta, i de Joan Foncuberta n’he llegit algunes de les millors traduccions de l’alemany. ¿Hi ha, doncs, dos Joans Fontcuberta? ¿Potser el Joan Fontcuberta d’EL porter... és el mateix de les grans i magnífiques traduccions de més endavant, però aquí encara n’estava aprenent? Misteri.

L’altre cosa que podria influir-hi és que aquí el protagonista és el dolent, i els llibres que tenen per protagonista el dolent sempre són feixucs. Sembla, perquè l’autor no diu res clar, tot s’ha d’intuir, que el protagonista és un assassí que se’n va a un poble de la frontera, sembla que amb la intenció de fugir a l’estranger, però s’acaba el llibre i encara no ho ha fet. Mentrestant l’autor ens cansa explicant-nos la manera de pensar del tal Bloch, que sembla no està gaire bé del cap. Ens informa del que fa i el que menja, incloent-hi, per exemple, si mata una mosca amb una pala, etc. etc. Quina presa de pèl al lector!


Quedo escarmentat, la veritat, Tinc algun altre llibre del premi Nobel Handke a la meva biblioteca. Us ben asseguro que estic ben vacunat i no en llegiré cap més. Ara l’únic dubte que tinc és si els llibres d’aquest autor els he de conservar per aquell atàvic respecte als llibres amb què he estat educat, o bé si els he de llençar definitivament a la paperera, que és on em sembla que haurien d’estar.

HANDKE, Peter La por del porter davant del penalty. Barcelona: Edicions 62, 1974