dilluns, 19 de juny de 2017

La fletxa, el peveter, i els gegants de Matadepera (ressenya escrita per Jesús Bonals)



Quan vaig saber que havia sortit El retorn dels Bassat, de Vicenç Villatoro, el vaig comprar de seguida. El tema de la presència dels jueus a Catalunya, i a la península, m’interessa molt, perquè crec que és en element importantíssim per entendre la nostra història, malgrat que sempre hagi estat menystingut, o simplement ignorat.

Que, per exemple, fins fa quatre dies no s’hagi sabut que el gran Joan Lluís Vives, que durant el franquisme va ser exalçat com el gran intel·lectual espanyol, en realitat era jueu, i que va ser professor durant tota la vida a les universitats europees sense tornar mai a posar els peus a Espanya per si de cas, i que la seva mare va ser desenterrada per cremar-ne les restes a la foguera ja que no ho havien pogut fer mentre vivia, i que això s’hagi pogut mantenir amagat durant segles, és una mostra de la llosa de silenci sobre els jueus que hi ha hagut sempre en aquests verals. Que Menéndez y Pelayo, -que la seva Historia de los heterodoxos españoles va buscar sota les pedres, vull dir als arxius més amagats, per fer un inventari de les víctimes de la foguera, i que malgrat que era un home respectuós amb el nihil obstat eclesiàstic era posseïdor, als vint-i-cinc anys, d’una erudició digna de ser comparada amb el nostre Joan Coromines i el seu fitxer d’etimologies catalanes i espanyoles-, no arribés a detectar el cas de Vives i la seva mare, és una bona prova de com està de soterrat i ben soterrat aquest tema.

Però no vull desviar-me: ara aquí estic fent la ressenya del llibre de Villatoro i Bassat  i per tant no em puc estendre més en la justificació de la meva afirmació sobre la importància dels jueus en la conformació de totes i cada una de les nacions de la península. Tot i que alguna cosa més m’agradaria dir-ne si la llargada prevista per a aquesta ressenya m’ho permetés.

Cal fer, però, encara un altra marrada, a l’estil de les moltes que fa l’autor del llibre, per dir que a Terrassa/Matadepera hi viuen dos grans novel·listes catalans, Cabré i Villatoro. Ho dic perquè, com que alguna crítica, aparentment negativa, hauré de fer sobre el llibre que estic comentant, no voldria que ningú es pugui pensar que poso en dubte la categoria d’aquest gegant de la nostra literatura que és Villatoro, que poso a l’altura de Cabré, i que si aquesta ressenya fos prou llarga, m’agradaria poder argumentar extensament perquè penso que entre aquests dos autors terrassencs, amb tots els paral·lelismes i també totes les evidents dissemblances, es podria construir fàcilment un capítol més de les Vides paral·leles de Plutarc.

Dit això, i entrant per fi en matèria, he de dir que aquest llibre ha representat un tap en les meves lectures. Jo llegeixo sempre, i quan acabo un llibre en començo un altre, i la lectura d’aquest volum de 600 pàgines m’ha durat massa dies, tants que, si no fos pel tap que ha representat, hauria pogut tenir temps de llegir mitja dotzena de llibres més. I perquè parlo de tap? Doncs perquè el sistema narratiu adoptat per Villatoro, basat jo diria en una juxtaposició d’articles breus, fa que la història no aconsegueixi mai arrossegar com ho fa la narrativa.

Potser l’autor, que disposava d’una gran quantitat d’informació i no volia deixar res al tinter, i per això ha optat per un llibre d’una factura semblant al Danubi de Claudio Magris, que no és una novel·la, i que cal llegir més aviat com un assaig. Algú dirà: la biografia no és novel·la, ja se sap... D’acord, però hi ha biografies, i fins i tots narracions històriques com les Quinze generacions d’una família catalana, de Riquer, que acaben arrossegant com una bona novel·la – i que de fet és, en aquest cas, una novel·la de novel·les, malgrat que hem de suposar que el que explica Riquer no és ficció sinó que és veritat.

En posar-se Villatoro a escriure sobre un tema que estic segur que l’apassionava, disposava de moltes i moltes històries suggeridores i capaces d’esdevenir una d’aquelles novel·les incrustades a les 1500 pàgines del llibre de Riquer. Però va optar per tallar la informació a trossos ben digeribles, i per no prioritzar-ne algunes entrant a fons en d’altres, en aquelles que tenien més possibilitats narratives. El resultat: una lectura que de cap manera es por titllar de feixuga, però que destrempa sovint l’interès narratiu que de tant en tant apunta en alguns fragments. Total, un llibre magnífic, però que no és de cap manera una narració a l’estil de les grans biografies, especialment les angleses. Penso ara, per exemple, en el Els Wittgenstein, d’Alexander Waugh, que també és la història d’una família austríaca, també jueva, i també víctima de la persecució nazi, un llibre que t’acaba arrossegant més que qualsevol novel·la, potser perquè s’atreveix a tractar a fons la biografia del Wittgenstein filòsof, o la del seu germà Paul, el pianista manco, que es fa fer famós amb els Concerts per a la mà esquerra que ell mateix va encarregar als millors compositors de l’època.

Fet aquest retret, que més que un retret és un avís per al lector, amb la intenció d’evitar que es faci unes falses expectatives que després no trobarà al llibre, la llista d’encerts de Villatoro és inacabable: una exhaustiva informació sobre els judeospanyols dels Balcans, que molts ja coneixíem a través del primer volum de l’autobiografia d’Elias Canetti, La llengua salvada, -no pas absolta, ep!, que el llibre estava traduït al català des de 1984!

Villatoro fa un repàs exhaustiu d’una pila d’obres que han tractat el tema dels sefardites de l’imperi otomà, i les referències que en fa ens constitueixen una formidable invitació a llegir-los. El retrat que fa de ciutats tan entranyables com Trieste, Corfú, i Constantinoble/Estambol -ho poso en ladino-, etc. és extraordinàriament atractiu, i també ens convida al viatge.

El llibre és, a més, un corprenedor relat de tantes i tantes vides segades per l’Holocaust, aquest horror i aquest malson inexplicable en l’Europa pretesament civilitzada del segle XX. Aquí sí que Villatoro l’encerta de ple: aconsegueix fer-nos molt propers l’horror i la por de les víctimes d’un genocidi cruel, gratuït i imperdonable que va atrapar molts que no s’acabaven de creure que els seus propis veïns, que semblaven gent respectable, fossin capaços de tanta maldat. Un horror que, malgrat ser ben conegut, a vegades ja el veiem com un fet llunyà, com una història molt antiga, i no pas, com va ser realment, una barbàrie espantosa que ens va passar molt a prop, i fa molt poc.

La història dels Bassat de Barcelona durant les dues guerres, la nostra i la mundial. I la de les fulles d’afaitar, i del Filomatic, amb els anuncis del Gila, i del Bassat publicista, autor del disseny de l’acte inaugural dels Jocs del 92, que ens va deixar a molts literalment enganxats al seient davant la tele. Un episodi -que, per cert, hauria d’haver merescut de l’autor esplaiar-s’hi a més a fons, perquè els Jocs són un fet central en la vida de Bassat i fins i tot en la història del nostre país-, que ens va deixar bocabadats no solament per l’encesa del peveter mitjançant una fletxa, que l’autor despatxa ràpid perquè encara li queda molta teca per explicar, però una idea que va ser espectacular i molt original, independentment que fos la fletxa qui va fer l’encesa o algun altre artefacte preparat per si fallava. La vox populi s’inclina sobre això darrer com el més possible i el més prudent, perquè no s’hi valia a exposar-se a un fracàs, en tot cas l’artefacte seria un truc de prestidigitador que tothom estava disposat a assumir com a normal, perquè allò que és rellevant és que la idea sortís bé, com efectivament hi va sortir. Una opinió, la de l’estri substitutori, que és força generalitzada, i que deixa una mica fora de joc les consideracions filosòfiques que fa l’autor sobre el risc a fracassar, consideracions que considero que es podia estalviar, i dedicar més temps a descriure l’espectacle. Però potser el vulgo i tots plegats anem ben equivocats, i és veritat que Bassat se la va jugar, i si és així demano excuses a Villatoro i Bassat per la meva incredulitat recalcitrant.

I continuant espigolant en el munt immens d’informació i de personatges, -que fan necessaris i oportuns els quadres genealògics del final del llibre-, esmentarem només la història del candidat que pels pèls no va aconseguir ser president del Barça, un episodi també central en la vida de Bassat i que mereixia no passar-hi tant de puntetes. En fi, i per acabar: un llibre ple de mil anècdotes curiosíssimes que haurien permès una narració apassionant si Villatoro hagués volgut, que prou que en sap, i que ho hauria pogut fer perfectament si aquest hagués estat el pla escollit per a l’elaboració de llibre.

Ara bé, si accepteu el llibre tal com l’autor ha decidit construir-lo, i en llegiu tranquil·lament cada dia un trosset, sense esperar de trobar-hi allò clàssic de la introducció, el nus i el desenllaç, tan propis de la narrativa, sinó que us sentiu satisfet amb un doll d’informació -interessantíssima i exposada d’una manera que hauríem de dir més aviat periodística-, sobre una realitat que tots hauríem de conèixer millor si volem conèixer de veritat el nostre país, llegiu aquest llibre. No us decebrà.

VILLATORO, Vicenç El retorn dels Bassat. Barcelona: La Magrana, 2016

dilluns, 10 d’abril de 2017

Abans que el teu record torni cendra. Ressenya de Jesús Bonals



La temptació, que sempre tenim els ja granadets, de tancar-nos a rellegir les gran obres d’antany, és un error de dimensions colossals. En el nostre país, i també a tot al món, ara s’escriu més que mai, i, com no pot ser d’una altra manera, es creen grans obres que seria estúpid deixar-se perdre. És clar que també s’escriu molta palla, però enmig de la palla apareixen títols que et deixen bocabadat, com aquest ABANS QUE TEU RECORD TORNI CENDRA, primera novel.la de Maria Escalas, que ara que l’he llegit, em sabria molt greu haver-me-la perdut, per una errònia displicència davant les novetats.

L’autora domina a la perfecció allò que és l’essència de la novel·la: la narració. Si a més hi ha unes gotes de d’emoció i de lirisme, que en aquest cas hi són ben presents, ja ens trobem davant d’una obra notable. Si a més l’autora domina el llenguatge, en aquest cas un català acolorit de mallorquinismes genuïns, especialment, en els diàlegs, ja hem arribat a l’excel·lència. Si a més l’autora coneix a la perfecció l’època -república, guerra i postguerra a Mallorca- i la descriu sense sectarismes però sense por de ser políticament incorrecta, hem arribat al capdamunt: a una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps.

S’ha d’advertir, de totes maneres, que aquesta extraordinària novel·la té alguns elements que a algun lector superficial el podrien desanimar: el protagonista principal és ¡un capellà!. La cultura religiosa, malauradament tan absent de les noves generacions, vessa per tots els porus de l’obra, per totes les pàgines del llibre. Un senzill exemple: ¿quanta gent sap què es el salpàs?

La immersió en la Mallorca profunda que produeix en el lector el llenguatge mallorquí usat, que com he dit abans és un dels al·licients de l’obra, també pot ser un obstacle per a alguns lectors una mica distrets. Ara bé, la trama és tan rica i tan ben plantejada que, d’aquestes dues dificultats -i alhora al·licients-, el lector en pot prescindir sense problemes. Es evident que un coneixement religiós més complet per part del lector donaria profunditat a la història, igual com ho faria un bon coneixement de la varietat mallorquina de la nostra llengua. Però sense saber què és el secret de la confessió o sense consultar de tant en tant el DCVB per saber que vol dir, per exemple, què vol dir una “al·lota curra”, pel context s’entén tot i no cal interrompre la lectura.

No pararia d’esmentar encerts, i encerts sorprenents. Un dels més difícils i més ben aconseguit, és la manera com s’intercala en la narració l’episodi previ de la guerra de ¡Filipines!. Poso el signe d’admiració perquè hom esperaria si de cas que el protagonista hagués anat a la guerra de Cuba, però no: ¡les Filipines!. Hom s’imagina, després dels dos o tres primers fragments intercalats al principi, que la història filipina ja està acabada, i que desapareixerà, però no: és un contrapunt que es manté sorprenentment fins a la darrera pàgina i contribueix de manera decisiva a aquella emoció lírica de què parlava al principi.

Acabo, però encara hi ha una cosa més que no puc deixar al tinter. Tots els que ens hem interessat pel tema, central a la nostra història i la nostra realitat present com és la guerra “incivil”, coneixem força bé com van anar les coses a Catalunya, amb gairebé un equilibri de barbaritats comesos pels dos bàndols, -la revolució i la posterior "repressió”. Pel que fa a la resta de l’Estat, hem llegit molt sobre els assassinats i les penes de mort per raons polítiques que es van produir a la zona franquista, especialment a Andalusia i Extremadura, però ens falta, o em falta, una informació més concreta sobre altres zones de l’estat que des del primer moment van quedar al zona “nacional”. Havia sentit a parlar de Bernanos, i Les grands cimetières sous la Lune, i per tant sabia que a Mallorca hi havia hagut una repressió molt dura de tot el que fes olor d’esquerres, amb moltes víctimes, algunes amb un simulacre de judici, i d’altres sense. Però el llibre, que repeteixo no és en absolut un pamflet, m’ha fet comprendre millor que unes dotzenes de llibres d’història el que va passar en aquella illa. És tan viva la imatge que en transmet la Maria, Maria, Maria (si llegiu el llibre sabreu perquè ho dic tres vegades), -com en el cas de la mort del pobre Ventureta a Les veus del Pamano-,  que podria ser que el lector no pogués resistir la duresa del relat i es veiés obligat a fer una pausa en la lectura per refer-se.

En resum, un aplaudiment entusiasta per a Maria Escalas. No podia haver començat millor la seva carrera com a escriptora.

ESCALAS, Maria Abans que el teu record torni cendra. Barcelona: Ara llibres, 2016

dimarts, 21 de febrer de 2017

La violació de Lucrècia



Aquesta narració en vers tan punyent fa reflexionar molt en les relacions d'home i dona. La culpabilitat que sent Lucrècia d'haver permès de ser violada és una cosa atàvica en les dones.

"Els homes són de marbre i les dones de cera,/ i per això s'emmotllen a la forma del marbre" (119). A les més fortes se'ls pot acabar girant el cervell si la seva parella és una mala persona. Però, tot i que Lucrècia demana "que els homes no es rebel·lin contra les flors marcides,/ sinó contra l'hivern que maltracta les flors" (121), una cosa elemental, abans del final ella s'exclama "No, no!", "No hi haurà cap dona / que pugui trobar excuses usant la meva excusa" (153). No es podrà convertir en la forma, la comparació que alliberi una dona violada del seu dolor, que li torni l'honor.

Tot i això, Lucrècia s'allibera una mica amb una pintura on es mostra la destrucció de Troia, que seria en paral·lel a la seva pròpia destrucció. Una objectivació de la maldat que Salvador Oliva al pròleg diu que li permet obtenir una "catarsi".

Ha cridat molt l'atenció també a qui escriu això el que el narrador explica de quan un sofreix, que se li augmenta el sofriment en veure la felicitat dels altres, i en canvi l'ajuda "pensar que d'altres han sofert dolors semblants" (143). Poseu una persona amb depressió enmig de gent normal i empàtica i normalment se'n ressentirà. Ens han explicat que Shakespeare, el gran Shakespeare, patia alguna forma de trastorn bipolar, el que es veuria reflectit en aquestes explicacions.

Així com el traductor diu en el pròleg que Shakespeare sempre feia una obra més bona que l'anterior, a mi em va agradar més Venus i Adonis, però aquesta obra també és molt i molt potent.

SHAKESPEARE, William La violació de Lucrècia. Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Ara llibres, 2017

dissabte, 7 de gener de 2017

Curs de feminisme per microones



Amb un nom personal, Natza, que pot ser tant de dona com d'home, i amb la força d'aquesta escriptura condensada, plena de cops de geni, per "microones", tenim aquest "curs de feminisme". Que va dirigit sobretot a lectores com qui escriu això, les que ho tenien poc clar. Ens ha sorprès i convençut, com un personatge rodó en una novel·la, que deia Forster.

Estic d'acord amb la majoria del que diu i proposa, menys amb fer servir el genèric femení en comptes del masculí, per sistema, com fan les de la CUP. També em sobta això de l'avortament lliure i gratuït. Anar al dentista també es paga. Però a la dona no se l'hauria de penalitzar mai, prou pena té. D'acord que els fills són una nosa més que cap altra cosa. Però és que a qui escriu aquesta ressenya se l'ha acusat més d'una vegada de no ser gaire humana (humana, sí).

D'acord que, en relació amb la prostitució, "NO tot té un preu" (150). Amb això de la "necessitat" que existeixi la prostitució passa com amb la necessitat de matar animals per menjar proteïnes, la majoria dels qui en mengen no serien capaços de fer-ho. I les dones respectables no serien capaces de prostituir-se, tot i que estan d'acord que hi hagi aquesta "professió". Tot plegat, doble moral.

Sobre la violència de gènere: sovint penso que els homes que la fan sobre la dona que se'n vol separar és perquè veuen com se'ls hi escapa la possibilitat de tenir sexe gratuït; res més, crec que no les maten perquè s'hi trobin lligats sentimentalment, o per gelosia. Només pensen amb allò, la majoria.

"No som perfectes. Som millors. Som dones" (166). La contundència amb què és escrit m'ajuda molt personalment, perquè jo també he aguantat el masclisme dels homes, començant pel meu avi, que sempre m'estava dient: "Nena, porta'm tal cosa", i si el meu pare s'aixecava li deia "No, no, tu no". A casa el justificaven perquè "És d'una altra època".

Sort que tenim dones valentes com la Natza, que recordo al programa Divendres de TV3 imposant-se a l'Helena Garcia Melero amb un "deixa'm parlar". Ella, però, és de les que és tan competent que no ha tingut gaires problemes a la feina com a dona, com va reconèixer en aquest mateix programa. Que sigui feminista tot i això l'honora. Que faci servir tota la seva intel·ligència per defensar el que moltes vegades és obvi, també.

FARRÉ, Natza Curs de feminisme per microones. Barcelona: Ara llibres, 2016

dijous, 29 de desembre de 2016

L'amor et farà immortal



De com un amor pot inspirar la música, o pot fer tot el contrari, acabar amb el talent. De com la duresa d'una vivència pot fer-nos forts, i a l'inrevés, una experiència d'èxit pot degenerar en un mal tràngol. De com una relació amorosa pot ser molt eròtica i una altra sense gens de sexe. La vida, i l'art, entremesclats com en un bon poema s'entremesclen forma i fons. Parlo de poesia, perquè és allò en què qui escriu això sap moure's.

No serveixo per la música, i tot i que no sóc el monstre que Shakespeare deia que és tot aquell qui no s'emociona amb ella, més aviat la faig fora de la meva vida. "La resta és música", dic tot parafrassejant Pere Quart. No hi ha res com treballar en una botiga de dependenta, escoltant deu hores seguides el fil musical, per avorrir-la per sempre.

A banda d'això que dic, s'ha de reconèixer que Ramon Gener emociona, i molt, com la composició musical més bella que recordeu. El seu entusiasme per la música, que ja es fa visible a Si Beethoven pogués escoltar-me, o al programa Òpera en texans, crec que supera totes les expectatives.

El pare mort d'Alzheimer és el motiu constant que hi ha darrere totes les històries, escrites per entendre i superar el dol, i per ajudar el lector en circumstàncies semblants.

Així com gairebé voldries que no s'acabés mai, també és susceptible d'alguna relectura, perquè no té pèrdua, sobretot quan la vida et sacsegi com a Ramon Gener, com als músics protagonistes de cada capítol.

GENER, Ramon L'amor et farà immortal. Barcelona: Ara llibres, 2016

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/967/l'amor-et-fara-immortal

dijous, 8 de desembre de 2016

Jo també veia Bola de drac



Aquest llibre és com una petita enciclopèdia. Els fragments que parlen del que no et sona gens te'ls pots ben saltar. Aquells on t'hi reconeixes són per xalar de valent. Com diu en un moment donat l'autor sobre Jo confesso de Jaume Cabré, "més que una novel·la, és una experiència" (265), més que un recull és l'estil amb què descriu.

Al capdavall, "se suposa que el que importa és l'efecte" (314), diu en relació a la falsa encesa del peveter amb una fletxa de foc, en la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. El que importa és la forma, com en poesia. El sentit de l'humor, el cinisme i l'agudesa són constants, i et deleixes per saber què dirà d'aquella sèrie que et va agradar tant. Una mostra del geni de l'autor: "El personatge convidat podia triar l'opció blanca o l'opció negra: dues línies d'actuació, a l'estil dels llibres de Tria la teva aventura, dels famosos tests de revista que obliguen a triar entre mar i muntanya, pit o cuixa, fer o que et facin, o de les investigacions d'Ángel Acebes" (237).

No acostumo a fer crítiques negatives, però sí que trobo que parla malament del president Pujol massa vegades, fent llenya de l'arbre caigut. Els catalans tenim massa sentiment d'inferioritat, i som massa puritans. Jo també votava Jordi Pujol, i ho continuaria fent.

Hi ha un altre punt que, en un llibre tan brillant, em manca. Es tracta, posats a parlar de llibres com El zoo d'en Pitus, que hagués parlat de Hem nedat a l'estany amb lluna plena, un clàssic de la literatura per a joves, que va sortir el 1981.

Fent una mica com ho fa Josep Maria Bunyol, no m'he estat de carregar contra el que no m'agrada, que al capdavall no és ni un u per cent d'aquest llibre. Que, per l'edat que tinc, en principi pensava que no m'era destinat. A vegades quan vas a un espectacle pensant que no t'interessarà sols sortir-ne molt satisfeta.

BUNYOL, Josep Maria Jo també veia Bola de drac. Barcelona: Ara llibres, 2016


dimecres, 7 de setembre de 2016

He d’anar-me’n. De conflictes i decisions que capgiren la vida




Cornèlia Abril: perquè com l’abril són les vuit parts d’aquest llibre, d’esplendorosa primavera. Vuit autores sota aquest pseudònim global, totes elles molt diferents, totes elles molt llamineres de llegir.

Hi ha narracions que et captiven en conjunt, d’altres pels detalls, els “llocs buits”, que diu Salvador Oliva. Totes tindrien una certa relació amb el títol i el subtítol. De fet, totes les protagonistes són en lluita amb elles mateixes.

Merengues de color groc, verd i rosa (Sílvia Armangué i Jorba)

Les reflexions sobre l’alimentació de la protagonista, que curiosament de petita associava llegir amb menjar, superant una dicotomia clàssica, han sobtat moltíssim qui escriu això. Sobretot amb el següent:
Sí, una part de mi s’acaba, però el més important de mi -invisible, intocable, inodor i hipoglucèmic- viu per sempre, i m’ho vull creure, perquè em deslliura de l’angoixa i de la pena de viure i de morir (21).
Jo no crec que tinguem ànima, només som un interruptor engegat esperant que algú l’apagui, però sí crec en l’art, el que és invisible, etc., que sempre és, de totes maneres, absolutament rellevant.

Una altra troballa:
Creient que tot era culpa meva, pensant que no tenia força de voluntat, com molta gent em deia sovint; això, penso ara, és una de les coses pitjors de la depressió: creure que, si tu vols, la pots evitar (33).

La majoria de la gent no s’adona que quan tens una malaltia mental és com si duguessis una cama trencada invisible (una hac), o més i tot. Sort que la història acaba molt bé, amb una protagonista que és molt més feliç de més gran que no quan era jove, com li ha passat a qui escriu això.


El somriure del suricata (Maria Cirera i Delgado)

Una narració que deixa un regust de boca entre bo i amarg. El tiet August, “una d’aquelles persones que de tan normals acaben resultant estrambòtiques” (43), seria una imatge, amb el seu comportament, del que ha passat als segles XX i XXI, el retorn de la societat occidental al primitivisme d’abans. Per això tants piercings i tatuatges en els darrers temps, tants “parts naturals”; per això el fauvisme, el cubisme i l’expressionisme de principis de segle XX, l’abstracció, en definitiva.


Secrets i solitud
(Montserrat Medalla i Cufí)

La protagonista d’aquesta història, la Mila, fa honor a Solitud de Víctor Català, no tan sols amb el seu nom, sinó amb el tipus d’història, de construcció clàssica, amb una narració que manté el misteri fins al final i incorpora molts amors frustrats en l’argument. Qui escriu això fa molt de temps que va llegir Solitud, però creu que d’aquesta història en podria sortir una novel·la amb característiques semblants.


Rose Hill House (Pepa Bagaria i Mellado)

En aquest cas la narració s’apropa al gènere negre i una mica a la narrativa anglesa de l’època de Jane Austen, perquè és ubicada en un poble d’Anglaterra.

Si les escaiences fan poesia, que deia Mossèn Ballarín, hi ha un fragment del conte que com a mínim cou tant com un poema punyent. Ja que es tracta de la història d’una dona que va matar el marit que la maltractava, i ho va fer amb un rodet de cuina. Quan la narradora explica com el jutge “colpejava amb força el martell i sobresaltava per un moment el cor de l’Elsa” (122), no cal explicar per què li passa això.

Una obra dins de l’obra, la de la narradora que ha anat a viure en aquest poble i s’ha proposat de fer una novel·la de la història.


Reagrupament familiar (Mercè Bagaria i Mellado)

La part més kafkiana de tot el llibre, de la qual hem fet una interpretació que no sabem si “va a missa”. Justament té relació amb la religió. La història explica com, després d’un accident de cotxe, una mare se’n va a l’infern mentre la seva filla se n’ha anat al cel. Tota l’estona, aquesta mare és pressionada per firmar un paper que li permetria el “reagrupament familiar”, però ella s’hi nega repetidament. No vol que la seva filla també vagi a l’infern, sembla dir. I això és el que hi hauria al darrere de la narració. Que els fills no hagin de pagar pels pecats dels pares, com teòricament passa amb el pecat original. Tampoc els pares haurien de pagar pels pecats dels fills, tot s’ha de dir. Una història que fa pensar molt.


Seandbel (Marta Pérez i Sierra)

La història més romàntica de totes, però no en el sentit d’una novel·la rosa. Ho diem per la manera com l’amant de la protagonista afirma que “Volia que sabessis que el paradís existia si tu hi eres” (177), de la mateixa manera com Kundera, al llarg de la seva obra, sobretot a La immortalitat, inclou sovint el motiu que “La felicitat és el desig de repetir”. Voler trobar la persona estimada en una altra vida seria la màxima demostració d’amor que es pot fer.

Lligat amb el tema amorós, hi ha el càncer que sofreix l’home estimat per la protagonista. Tot i que ell l’havia deixat, ella el cuida fins la mort, sense fer-ho mai pels seus diners, com sol passar. Hi ha un fragment curiós per com al·legoritza el comportament del càncer:
Imaginava que dues marietes intentaven grimpar a una tija o que unes formigues carregades de no sé què obstaculitzaven el seu pas i, després, les marietes queien i abans d’arribar a terra volaven (171).
Això sí que serien els “mots que no he dit mai”, de Joana Raspall en el paratext del principi, per la seva originalitat.


Amputació digital (Matilde Nuri i Espona)

Aquesta història ens ha fet pensar en Paul Wittgenstein, que es va fer compondre una sèrie de “concerts per a la mà esquerra”, ja que la mà dreta l’havia perdut a la Primera Guerra Mundial. La protagonista explica d’una manera força curiosa les vicissituds que viu en provar de ser concertista de piano amb nou dits.
Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimula, em fa prosperar com a intèrpret (191).
Com Thomas Bernhard a El malaguanyat, quan explica que estudiar en un ambient poc acollidor és molt més productiu, encara que només per algú amb molta personalitat, afegia.

L’autora d’aquesta narració coneix a fons la música, quan diu coses com: “Posem en valor melodies que del cor surten i al cor tornen” (190). O bé: “La música, si no és sentiment en harmonia, és un no-res” (188).


Totes aquestes narracions són com música, tenen sentiment, també. Acompanyades de set pintures abstractes i set poemes de Carmen Sanzsoto. Una pinzellada: “una lluna que passa,/ mil llunes que es perden”, una bona metàfora final del que serien la poesia i la prosa, del que és aquesta joia de llibre.

ABRIL, Cornèlia He d'anar-me'n. Barcelona: Edicions Els Llums, 2015