dijous, 24 de setembre de 2020

Aquell estiu sufocant


Tal i com diu la coberta d'aquest llibre, el seu escriptor fou un dels màxims exponents de l'impressionisme literari. Tot se'ns mostra en flaixos, sense acabar d'explicar-se mai del tot. Escrit en primera persona, la història tracta tant del qui escriu, com del seu pare, sempre tan preocupat per les aparences, per la comèdia, del tenue, del vestit, o sigui d'allò que vesteix. Important per a un aristòcrata, com és el cas. Un pare que té una relació fredíssima amb el seu fill, a qui només vol fer estudiar per poder fer-lo entrar a la universitat, castigant-lo durant aquest estiu sufocant.

És una història de passions soterrades, de persones que hauran de comportar-se "com els somnàmbuls..., que mentrestant, potser també somnien una mica en desitjos salvatges" (81). El contrast entre el "cotó fluix" (26) i el voler sentir-se viu enmig d'aquest estiu sufocant. Amb el que seria una referència al mite de la caverna de Plató: "els anys ja llunyans de la infantesa, durant els quals el nen veu amb tota claredat unes figures tenebroses als racons més foscos, mentre els adults parlen sense preocupar-se i passen de llarg pel costat d'aquests racons tenebrosos com si no hi hagués res" (84): o sigui, no veuen les ombres que projecta el foc sobre la paret de la caverna, no són conscients de la seva presó. 

El protagonista es queixa que "totes les coses boniques i misterioses i excitants només existissin per als altres" (77), perquè sap que amb aquestes coses "potser podria escriure versos" (89).

Altres impressions dins aquest llibre són per exemple quan troba les seves amigues massa de color rosa, o quan compara la llum de la lluna a trobar-se sota la dutxa. Aquest llibre és el quart que llegeixo de la col·lecció Petits plaers de Viena, i, com el primer, m'ha omplert molt, no té pèrdua. Però s'ha de mirar de lluny, com un quadre impressionista, de prop, a simple vista, no s'hi entén res.

KEYSERLING, Eduard von Aquell estiu sufocant. Barcelona: Viena edicions, 2019

dissabte, 19 de setembre de 2020

El regne de les dones



Ves per on, llegir aquesta obra m'ha obert una mica més els ulls sobre l'anterior de la qual he parlat en aquest blog. Un personatge parla de Turguénev, "el rapsoda de l'amor virginal, de la puresa, de la joventut" (68), i ara entenc perquè el matrimoni de l'amic culte no funciona. Perquè està enamorat d'un somriure, i amb això no n'hi ha prou. L'altre amic, més terrenal, tindrà fills amb ella, això vol dir que hi tindrà relacions físiques, que és el que l'altre no hauria fet mai. Una mica com Quixot i Sancho.

Pel que fa a aquesta obra, "el regne de les dones" seria el matrimoni. L'Anna, la protagonista se n'adona que, tot i ser bella, especial, i tenir una situació social privilegiada, però de nova rica, no pot conformar-se amb un pobre per parella, però que tampoc pot aspirar a segons qui. "Estic sola com la lluna al cel, i a més, minvant, i diguin el que diguin, estic segura que aquest buit només es pot omplir amb l'amor, en el sentit tradicional de la paraula" (59).

L'Anna és somniadora, malgrat tot, i quan li arriba de la planta de sota, on deuen parlar d'ella, "una remor semblant al soroll de la mar: segurament parlaven d'ella i d'en Pimenov" (85), és perquè la possibilitat de l'amor, igual que el seu record, sempre seria com el remor de la mar en una conquilla buida i seca. Aquest fragment ens fa adonar de com de fort la protagonista ho sent tot.

És conscient de viure en una presó com la de Maupassant, que cita el mateix personatge que parla de Turguénev, que també diu "m'estimaria més una literatura que ensenyi com fugir de la presó" (65). Aquest llibre no ensenya aquesta sortida, només fa present la situació de l'Anna, fent pensar molt. Alhora reflexiona sobre un altre personatge femení, la Maixa, que tot i estar molt enamorada, per la seva situació social "aquesta atracció no era bona en un matrimoni, sinó per deixar-se portar per la luxúria" (49), que pensa aquell qui ella estima, qui realment no és digne d'aquest amor.

Com sempre en Txèkhov, un dels mestres del relat breu, l'obra es llegeix molt bé, però a mi m'agrada més com a l'escriptor darrere de la pel·lícula Ulls negres, també realista com aquesta, però amb un punt d'idealisme molt més convincent. De totes maneres, com les dues obres anteriors d'aquesta col·lecció, Petits plaers de Viena, és completament recomanable.

TXÈKHOV, Anton El regne de les dones. Barcelona: Viena edicions 2019

 

dissabte, 12 de setembre de 2020


Aquesta petita obra no és un conte, però tampoc una novel·la prototípica, de la mateixa manera que hi ha poblacions que no serien un poble però tampoc ben bé una ciutat. Una de les seves virtuts és la referència constant a l'Oneguin de Puixkin, obra de la qual jo n'he llegit el llibre i visionat la pel·lícula. Dos amics és una obra molt més realista que no pas romàntica, per això acaba sense tocar-te el cor com sí ho fa El braçalet de granats, de la que ja he parlat anteriorment.

Però el sentit, una cosa que s'aprèn amb aquesta obra és que no tothom serveix per ser parella de tothom, que hi ha relacions que només poden fer fallida. Dels dos amics, Borís té molta cultura, Piotr no en té gens i fins i tot no té ni paladar. Piotr es proposa de casar el seu amic, i tot i que l'amor no passa per l'enteniment, que deia Herman Hesse, tampoc és cec. A la llarga sorgeixen les desavinences, també en l'amistat dels dos amics. 

En el recorregut que faran a diverses cases per trobar una dona per a Borís, la primera, massa atrevida i inconvenient segons Piotr, ja fa aquest comentari: "En canvi, en els darrers temps, tothom s'ha llançat a descriure la vida quotidiana. I ja em dirà, no sé què té d'interessant la nostra existència quotidiana aquí a la terra" (34). És com equivocar-se en general: serveix per aprendre, és "una experiència", que s'acostuma a dir, però deixa sempre un mal regust de boca. Com ho fa en part aquest llibre, que tot i això acaba relativament bé. 

Tal i com ja he dit, l'obra fa moltes referències a l'Oneguin de Puixkin, per diferenciar-se'n. En el sentit que les dones que li presenta Piotr a Boris no són la Tatiana. Hi ha, però, un duel que sí que ens recorda aquest escriptor.

La història captiva com solen fer-ho els escriptors russos, de la primera a la darrera paraula. Tot i fragments de la força d'aquest:"Aquesta amabilitat embafadora, aquest culte permanent a la seva persona, aquesta modesta afirmació dels propis mèrits, aquesta indulgència d'àngel que es contempla des de les altures celestials..." (60), que només és una petita mostra del nivell que trobem en el llibre, Borís, el protagonista, al capdavall s'equivoca igualment, com el seu amic l'ha advertit. Tots els éssers humans ho podem fer. Errare humanum est.

El disseny de la coberta, a diferència d'El braçalet de granats, és més geomètric en els arabescos, element que estaria d'acord amb el tocar de peus a terra de la història. Aniré llegint més obres d'aquesta col·lecció, Petits plaers de Viena, perquè s'ho val.

TURGÉNEV, Ivan Dos amics. Barcelona: Viena edicions, 2019

dilluns, 7 de setembre de 2020

El braçalet de granats


L.van Beethoven

Sonata núm. 2 (op. 2, núm.2)

Largo appasionato


És tan fàcil estimar de debò en un llibre... Els escriptors russos de l'època del que ens ocupa solen ser molt romàntics, com Puixkin. Aquesta novel·la curta d'una col·lecció, Petits plaers de Viena, es llegeix ràpid no pas per la seva brevetat, sinó per com t'enganxa. 

És un llibre fet de contrastos, com el del temporal d'agost amb què comença, i el temps plàcid de setembre amb què continua. Com la pau rere el temporal en la història. O com la manera com un dels personatges reflexiona sobre el veritable amor, i el que en serien manifestacions esperpèntiques, amors fallits. Que contrastarien amb un amor "d'aquells que apareixen un cop cada mil anys" (118). 

Enmig de tota aquesta baixa estofa, per dir-ho d'alguna manera, hi ha persones que demostren la seva categoria, persones que hom tindria per un fleuma, i no ho són "gens ni mica. Era un soldat valent" (82), diu el que reflexiona. Perquè a vegades la bondat, ser capaç de no venjar-se, és subversiu, propi dels més intel·ligents, aquells aparentment de curta volada.

Aquesta composició musical de Beethoven, amb molt de sentiment, que surt al principi del llibre, després de la portada, i es cita al final en l'obra, em recorda el que deia Màrius Torres a Cartes a Mahalta: la diferència entre un amor de debò i el que viu la majoria de la gent és com la diferència entre una composició de música càssica elevadíssima i una cançó vulgar.

No puc explicar res més per no fer espoiler, però aquest "braçalet de granats" (que també simbolitzaria aquest amor), és el que és aquest llibre en ell mateix, una joia, absolutament recomanable.

KUPRÍN, Aleksandr El braçalet de granats. Barcelona: Viena edicions, 2020

dissabte, 5 de setembre de 2020

Memòries


Ressenya de Jesús Bonals

Quan aquesta primavera ens va caure a sobre la plaga bíblica del confinament, vaig decidir que havia arribat l’hora de poder llegir algun dels molts llibres gruixuts de la meva biblioteca que fins ara havia deixat de banda, precisament per ser massa gruixuts. I vaig triar les Memòries de Sagarra, en una edició de l’editorial Aedos de 1964. És a dir, de fa 56 anys!

No em penedeixo de l’elecció. Al contrari, em pregunto com he pogut ser tan gamarús de deixar passar tants anys sense dignar-me obrir aquest extraordinari tresor que tenia a les postades carregades de llibres de casa.

I per què dic que aquest llibre és tan bo? Doncs perquè es tracta d’una de les millors obres narratives que s’han escrit durant el segle XX en aquesta nostra petita geografia (però no pas petita literatura).

Potser al lector que no hagi llegit les meves anteriors  ressenyes publicades en aquest blog el sorprendrà que faci servir la paraula narrativa per referir-me a un llibre de memòries. Doncs sí: unes memòries són una narració.

De fet, la classificació habitual entre ficció i no ficció em sembla un error total. Per molt que sigui acceptat i generalitzat, no deixa de ser un error. Que una història sigui real o de ficció és irrellevant: el que importa és que el que s’hi explica estigui ben narrat. És ingenu pensar que tot el que figura en unes memòries ha succeït realment, de la mateixa manera que ho és pensar que tot el que s’explica en en un llibre de ficció és inventat.

Dit sense embuts: els llibres de memòries estan tan plens de mentides com els de ficció ho estan d’episodis que no són en absolut ficticis i que de fet han succeït realment, encara que sovint, però no sempre, en un altre context i amb uns altres protagonistes.

Ja que en aquest cas estem davant d’un llibre de memòries, cal donar per suposat que Sagarra s’inventa allò que li ve de gust, de la mateixa manera que  calla una infinitat de coses que no vol esbombar. La mateixa precisió amb què l’autor inventa a pleret i pinta fesomies, vestimenta o escenaris, n’és una prova. És cert que a tots alguns detalls de la infància i la joventut ens queden inexplicablement fixats per tota la vida, però és impossible, ni que hom sigui Sagarra, que algú recordi tants detalls, de tants episodis i tants personatges, com succeeix a les 900 pàgines del llibre. Allà on la memòria no hi arriba, i arriba la literatura. I el resultat, francament és molt bo.

Repeteixo, el resultat com literari i narratiu és magnífic. Si haguéssim de fer una tria dels millors llibres de narrativa catalana del segle XX, sens dubte caldria incloure-hi aquestes Memòries, al costat del “Quadern gris” de Josep Pla, o les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales, o “Unes mans plenes de sol” de Manuel de Pedrolo, i alguna mitja dotzena més que no enumero per no fer-me pesat.

El volum -i mai tan ben dit perquè el totxo fa un bon volum i un bon pes- es podria dividir en tres parts molt clarament definides. La  primera, on s’explica la història dels seus avantpassats, ocupa pràcticament la tercera part del llibre, de manera que no arribem al naixement de l’autor fins al final d’aquesta tercera part. La segona va des del seu naixement fins al moment que acaba la carrera de Dret. Durant aquest període assistim a l’eclosió de la seva vocació poètica i literària i a la publicació amb èxit dels seus primers llibres. La tercera és dedicada integralment als seus dos anys a Madrid, on estudiava per ingressar a la carrera diplomàtica Un projecte que acaba abandonant en obtenir els seus primers èxits com a autor teatral, perquè, diu, no li fa cap gràcia haver de passar un bon grapat d’anys en un consolat d’algun país primitiu, insalubre i llunyà, a l’espera d’anar progressant en l’escalafó i poder acabar tenint un destí com Déu mana en un país europeu i civilitzat. Les Memòries s’acaben, doncs cap als 25 anys, quan Sagarra encara té per davant tants anys d’èxits teatrals, així com el daltabaix de la guerra i la difícil represa del teatre català a la postguerra. Uns episodis interessantíssims d’una vida molt intensa que sens dubte donarien per un segon volum d’una llargada semblant al que acabo de llegir però que no va voler escriure mai. Rumors o maledicències en pretenen explicar el per què, però no em toca a mi opinar sobre aquesta qüestió, més enllà d’afirmar que és una llàstima.

Totes les tres parts que he dit tenen el seu encant. La primera, la història dels avantpassats, et deixa bocabadat: ¿com és possible que Sagarra aconsegueixi mantenir l’atenció i l’interès del lector dissertant durant centenars de pàgines d’un tema aparentment tan àrid? Només conec un altra autor que capaç d’aconseguir aquest repte, el Martí de Riquer de Quinze generacions d’una família catalana, un altre llibre que mereixeria figurar també en el cànon d’aqueta escassa dotzena de les millors obres de la narrativa catalana del segle XX. També ho aconsegueix, encara que una extensió incomparablement menor a les 1500 pàgines del llibre de Riquer, el gran Manuel de Pedrolo, en el seu millor llibre abans esmentat, quan basteix una increïble genealogia dels avantpassats del protagonista, la qual ocupa només un capítol, una vintena de pàgines.

La segona part, amb l’inici de la seva producció poètica, i la presència en el relat de pràcticament tots els grans escriptors i polítics de la seva època, entre ells Verdaguer, Maragall, Prat de la Riba, etc, etc, i el relat del seu viatge a Itàlia, és també extraordinàriament interessant.

La tercera part, la de la seva estada a Madrid és brillantíssima, estilísticament la més ben treballada, i al llarg d’una pila de pàgines fa un retrat demolidor del Madrid d’aleshores. Però la inacabable processó de la gent que hi coneix, entre altres Juan Ramon Jiménez o Emilia Pardo Bazán, etc. etc., et deixa tan aclaparat que, al meu entendre, la línia narrativa se’n ressent una mica. Potser en una segona lectura ho veuria d’una altra manera, però és el que penso, i ho he de dir, sense que això desmereixi la immensa qualitat d’aquest monument literari que hauria d’estar permanentment present a totes les llibreries del país perquè les noves generacions, que inexorablement van pujant, tinguin un accés fàcil a llibres com aquest, i els més llestos, que sempre hi són, no es trobin que no el coneixen simplement perquè no saben ni que existeix.

SAGARRA, Josep Maria Memòries. Barcelona: Editorial Aedos, 1964

dimecres, 15 de juliol de 2020

El poder transformador de la lectura





Avui m'ha tocat de fer crítica d'una crítica. "No n'espereu gran cosa, de les exegesis literàries", diu la Laura Borràs que deia Kafka, un dels autors que a ella li han arribat especialment. Com ho mostraria el títol del llibre que ens ocupa, que es relacionaria amb La transformació (La metamorfosi en una tergiversació que ha arrelat massa), en parlar d'El poder transformador de la lectura.

 

Aquest llibre, després d’una introducció on bàsicament se'ns parla del sentit de la crítica, els cànons i els clàssics, continua amb uns comentaris extensos sobre alguns dels clàssics de la literatura universal i catalana. És un punt molt remarcable del llibre que, tot i parlar d'obres en castellà com el Quixot, no dediqui cap capítol a cap obra en aquest idioma. Jo tampoc no faig mai crítica d'obres castellanes. Més encara, no llegeixo mai res en castellà (exceptuant la darrera entrada en aquest blog, on comento una traducció que només es troba en castellà), perquè faig meva la teoria del meu pare: com que els temes bàsics de la literatura universal els pots trobar en qualsevol idioma, ho pots trobar tot en la literatura russa, si vols. A més, em deceben molt tants i tants de catalans que senten aquesta mena d'adoració cega per la literatura en castellà.

 

Dels diferents capítols en destaco quatre especialment: els dedicats a Madame Bovary de Gustave Flaubert, Els morts de James Joyce, Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga i a l’obra de Joan Margarit. D'aquests quatre, només he llegit Els morts i Joan Margarit, però els altres dos m'han arribat moltíssim a través de la seva explicació. Es tractaria d'una mena d'"antillibre. Un llibre que servís per ja no haver de llegir altres llibres" (48), en les seves pròpies paraules.

 

De Madame Bovary em sento identificada amb aquesta "Emma caracteritzada (a banda del seu esperit novel·lesc) per la delicadesa, la sofisticació i l'ambició" (136), tot el contrari del marit que l'ha decebuda, un metge rural. Recordo l'À revours (A repèl) de Joris-Karl Juysmans, on la figura del metge era tot el contrari que no la de l'artista, per tant digna de menyspreu. Actualment, amb la Covid, tothom felicita els metges, amb raó, però jo diria que sense el "benestar", la cultura, no hi ha cap "estar" que valgui la pena, segons deia Ortega y Gasset. El pare de la Laura era metge, però, segons diu ella, era també un apassionat de la literatura i les arts.

 

De la ressenya d'Els morts, de Joyce, m'agrada molt quan la Laura ressalta com l'enamorat de disset anys de la protagonista va morir per amor, perquè, segons ens van dir a la carrera, estava engripat i va romandre en el fred de l'hivern i la neu sota la finestra del seu amor frustrat.

 

De Bearn o la sala de les nines em quedo amb "Acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo" (204). Quina millor manera de fer això sinó amb la poesia, la literatura? La felicitat de la infantesa no tornarà, però la pots recrear amb els versos.

 

Sobre Margarit: "Escric per a ser llegit, i, per tant, per a ser entès" (255). Sobre això, com en tot, hi ha molt a dir. La mateixa Laura cita Borges en relació a l'Ulisses de Joyce (que per a mi sempre hauria d'haver escrit com a Els morts): "Un libro no debe requerir un esfuerzo, la felicidad no debe requerir un esfuerzo" (44). Però per altra banda, si no has de fer un mínim d'esforç per llegir, com per estimar, potser és que aquella obra no t'arribarà mai al cor. És clar que hi ha un cert tipus de llibres que no es llegeixen pel plaer de llegir-los, sinó per la vanitat de poder dir que els has llegit.

 

La Laura a vegades l'he llegit d'una tirada, d'altres m'ha costat, però crec que el seu valor és innegable. Jo voldria que una noia d'aquesta categoria arribés a ser la primera presidenta de la Generalitat de Catalunya, però com ha passat amb tots els que despunten una mica, té mala peça al teler. De totes maneres, com cita ella a Marià Villangómez, "Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig".

 

BORRÀS, Laura El poder transformador de la lectura. Barcelona: Ara llibres, 2020

 

dissabte, 30 de maig de 2020

Mi vida



En aquest blog és el primer cop que publico una ressenya d'un llibre en castellà. Aquest és un llibre que fa temps que volia llegir, pel tema afí a qui escriu això de la crítica literària, i no es troba en català. De fet, una de les raons de no haver-m'hi posat fins ara és que no volia patir submergint-me en la part que explica com va malviure aquest escriptor en el gueto de Varsòvia. Així doncs, aquesta part l'he ignorat olímpicament. Jo també tinc "el miedo a la vara alemana, al campo de concentración alemán, a la cámara de gas alemana, en resumen: a la barbarie alemana" (27).

Aquest crític enamorat des d'adolescent de la literatura, sobretot de l'alemanya, va ser un infant inadaptat, com Alberto Moravia diu que ho han estat sovint els que han arribat a ser artistes. Ell és aquell qui "alguna vez flanqueó la llama/ permanecerá en su órbita" (45), una cita de Stefan George que el crític fa servir, per l'experiència d'èxit d'estudiant que és en l'origen de tot el que vindrà després, sobretot de com es llegeix de bé aquest llibre, perquè si et llegeixen bé és que ets un bon escriptor. I si ets un bon escriptor és també pel teu bagatge, encara que hagués viscut al gueto de Varsòvia i per tant no pogués seguir  la carrera de filologia alemanya i literatura a què el cridava la seva voluntat.

És molt ben trobat el seu principi de no deixar-se intimidar pels clàssics, la seguretat en ell mateix és una de les coses que sorprenen d'aquest crític literari, però no ens sorprèn gens que el seu talent fes que  les editorials, els diaris, la ràdio i la televisió acceptessin a la primera les seves ressenyes, les seves propostes, si tenia aquesta seguretat. Una de les ideess que té clares és que en literatura l'important és comprendre que forma i fons són inseparables. També, més modernament, Salvador Oliva ha dit que la poesia no és feta d'idees, sinó de forma, o fins i tot de llengua. Amb un encert genial, Marcel Reich-Ranicki afirma que els escriptors solen ser ocells que no entenen d'ornitologia. L'ornitologia és segons ell un camp exclusiu dels crítics.

Més d'una vegada sosté i reitera que els escriptors només es porten bé amb els crítics que han parlat bé d'ells, i encara millor si no n'han escrit mai res. Aquest crític explica que en la literatura, en darrer terme, cerquem "nuestras penas", ens cerquem a "nosotros mismos" (490): la crítica és "la forma més civilitzada d'autobiografia", com deia Oscar Wilde. Alhora, aquest crític també dubta que la literatura hagi fet mai els homes millors, fins i tot que hagi mai estat escrita amb aquesta finalitat.

Com que he tingut personalment l’ocasió de fer crítica davant de la televisió de l'Hospitalet, m'ha arribat molt el plantejament del programa de televisió que va arribar a fer Reich-Ranicki, El quartet literari: que en les conversacions de pocs minuts "no se leyera nada y estuvieran prohibidas las chuletas" (501), o sigui, res de teleprompter. No m'estranya que digui que les seves recomanacions aterraven a la llista de bestsellers; he descobert l'èxit que té aquesta forma de fer crítica, per molt superficial que pugui semblar.

A banda de tot el que he explicat sobre la literatura i la crítica, en aquest llibre es teoritza algunes vegades sobre l'amor, i a la darrera pàgina hi ha un pensament de Gottfried von Strassburg dins Tristany que em faig meu: "A quien el amor no ha hecho sufrir/ jamás le ha dado el amor felicidad".

REICH-RANICKI, Marcel Mi vida. Sant Vicenç dels Horts: Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores, 1999