dijous, 17 de juny de 2021

Consumits pel foc


 

Una nova novel·la de Jaume Cabré que és en tot com les anteriors menys en la llargada, és relativament breu. Escrita d'una manera una mica kafkiana, molt misteriosa, sobretot quan escriu trossos en alemany. Aquest "Consumits pel foc" fa pensar molt al llarg de l'obra. Que és tan breu com concisa, no hi ha gens de palla en tot el llibre. A mi personalment em recorda uns versos de Josep Maria Flotats en la presentació de l'obra de teatre El despertar de la primavera, que diuen: "Papallones inexorablement atretes/ per la flama que les devora". Flotats parla de l'amor, i en el fons aquest llibre també parla de l'amor, hi ha dues històries del protagonista, l'Ismael, amb dues dones.

Hi ha un passatge que m'ha recordat una altra obra, Oona i Salinger, de Frédéric Beigbeder, de quan diu: "Li va agafar el braç i el va deixar anar en adonar-se del seu gest" (107). O sigui, una altra versió de "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat" (88). La dona a la qual l'Ismael agafa el braç dirà més tard: "Jo vull saber si m'estimaràs sempre" (149), cosa a la qual ell contesta: "D'acord. Però el futur ningú no el sap. I jo amb prou feines recordo el passat". És obvi, això que diu, però no ho havia llegit mai enlloc, Jaume Cabré es mostra molt brillant en això. Aquesta dona és una mica com la nimfa Calypso que vol impedir que ell, com un Ulisses, després de moltes aventures torni amb la seva Penèlope, la Leo.

De nou el tema de l'amor: "No va poder fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció" (174). És tan dur com colpidor. A banda d'això que explico, és una història de lladres i serenos, que fa dir al protagonista: "Jo pecador em confesso", (162), enllaçant amb l'anterior novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso.

Escrita de manera molt original, relacionant les trifulgues del protagonista amb un petit senglar que és com si fós ell, n'és una imatge. I l'originalitat també es manifesta en expressions com "Al cap de molta angúnia" (152), o bé "suava por" (153). I amb els noms que l'Ismael dona als altres personatges, sempre literaris com el seu propi nom (igual que el protagonista de Moby Dick), el de la Bovary o el Zhivago.

És de nou una narració molt atractiva que serveix d'excusa per introduir idees profundes, com solen fer les bones novel·les. Crec que ja està tenint molt d'èxit, i segur que encara en tindrà més.

CABRÉ, Consumits pel foc. Barcelona: Proa, 2021

dilluns, 3 de maig de 2021

L'any sense primavera



Aquest és un llibre doblement artístic, per les imatges de Jordi Borràs i les paraules d'Estel Solé. L'Estel es posa en el lloc dels protagonistes del confinament, en primera persona, i també en el seu propi paper de mare, embarassada durant el confinament. 

El llibre va per parts, la primera és "Hibernació": "El silenci de la vida fora de casa és eixordador. Botigues, bars, i restaurants amb les persianes abaixades" (12), una bona paradoxa.

Continua amb "La primera línia", amb fotos dels sanitaris: "Treballem com si fóssim de la NASA, suem com si estiguessim al Carib" (32). "La rereguarda", és el següent, amb fotografies de dones fent mascaretes. Així va fent un repàs de tots els protagonistes de la panèmia.

Hi ha una constant, unes paraules que es van repetint en tot el llibre: "com si no hi hagués demà" (77 i 96), "per ballar com si no hi hagués un demà" (136) -amb els nens confinats, per distreure'ls-, "Em pren la mà, com si s'acabés el món" (184), "amb aquell punt de bogeria de qui no dona per fet l'endemà" (198). En moments en què tots sabem que ens pot tocar la loteria d'agafar un virus i morir, és quan  "no hem estimat mai tant la vida", que diu l'òpera de Puccini.

Pel que fa a les imatges, és colpidora la mà protegida amb guants portant unes roses, segurament del jardí de casa, per a un familiar mort. També la de la mateixa persona collint flors silvestres per afegir-les al taüt perquè no n'ha pogut comprar a les botigues de flors. També són colpidores totes les imatges, com la de la coberta, de llocs habitualment concorreguts, tan deserts pel confinament. Calella de Palafrugell n'és un.

La cara d'il·lusió d'una àvia, parlant per telèfon amb el mòbil en què pot veure la cara dels familiars, és una molt bona fotografia. Un mossèn fent la missa per Whatsapp tamé és una imatge antològica.

Aquest és un llibre que val la pena de tenir, per si algun dia no ens en recordem del que vam viure. Com sempre Jordi Borràs hi ha estat per a tots nosaltres.   

BORRÀS, Jordi, SOLÉ, Estel  L'any sense primavera. Barcelona: Ara llibres, 2020

divendres, 9 d’abril de 2021

Les coses humanes



Aquesta novel·la, a la qual li fan justícia tots els premis que ha rebut, m'ha arribat personalment moltíssim, més enllà del fet que sigui molt actual. El tema de com es pot tractar a les xarxes la suposada violació d'una dona, el linxament que es porta a terme amb l'acusat abans que se l'hagi jutjat, el sofriment de la dona que el denuncia quan se li fan reviure els fets: tot plegat és el que denuncia  l'escriptora, que deixa al lector que es faci la seva pròpia idea de tot plegat. "Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira", deia Ramón de Campoamor.

Sobre aquesta cita que surt en el llibre: "A banda, hi ha la qüestió del consentiment. Cal saber apuntar bé. Ràpidament es converteix en un acte social, una violació. L'escandalitzo? (...) Acabaran per concloure: ella s'ho ha buscat (181). Era Kundera a Els amors ridículs, em sembla recordar, que deia que les dones, la majoria de les vegades que ho fan, diuen o criden "No", amb la qual cosa una part important de les relacions són una violació en potència. El que aquest llibre posa sobre la taula és com, encara que la víctima no hagi demostrat la seva absència de consentiment, hi ha altres maneres d'expressar-ho, "l'encongiment, per exemple, el rebuig total expressat pel seu cos" (285). La noia no va mostrar el seu desacord per la por que tenia, i ell, precisament romàntic no ho va ser, i a sobre no es va adonar de res. Això de "Mama-me-la, puta", em sembla el pitjor de tot, encara que hi hauria persones que ho acceptarien en una relació. Ell no és cap sant, i ho fa amb ella per una juguesca amb els amics, cosa que fa pensar d'entrada que la noia l'ha acusat per despit. Però la manera com plora fa pensar que segur que té raó.

D'aquí ve la reacció de la societat. Em fa pensar en Eduard Pujol, un polític brillant que va ser arraconat en un moment després que es digués que havia assetjat una dona, sense saber-se si és veritat. La Laura Borràs, en ser preguntada per un periodista sobre si creia en la seva innocència, va contestar fugint d'estudi, tot defensant el feminisme del seu partit. És molt trist. 

Tornant a la noia, és molt fort quan diu: "No tornaré a fer l'amor fins que estigui amb un home en el qual pugui confiar realment", i afegeix: "No crec que el trobi mai"(228). El pessimisme de tot aquest llibre es condensa en aquestes paraules, i en la idea general que "les relacions humanes semblen destinades a la traïció  i al fracàs" (105). 

El llibre atrapa des de la primera paraula fins a la darrera, i fa pensar molt. Ho té tot. Davant d'aquesta escriptora a la resta només ens pertoca d'acceptar de ser-hi a l'ombra. 

TUIL, Karine Les coses humanes. Barcelona: Ara llibres, 2021

dimecres, 7 d’abril de 2021

Tàndem

 

Ressenya de Jesús Bonals


Una vegada més, Maria Barbal l’encerta i ens ofereix una obra rodona. Totalment rodona. Potser perquè és breu?

Recordo el deliciós País íntim, de la mateixa autora. Tan ben escrit, de tan agradable lectura. Però... en el cas de País íntim  em va fer la impressió que la narració s’allargassava en excés, que la segona part no tenia la força de la primera, que semblava gairebé una altra trama, un altre llibre, un afegit que no acabava de lligar del tot.

Després de girar el darrer full de Tândem, amb un final esplèndid i tan ben resolt, penso que potser Barbal assoleix l’excel·lència en la nouvelle, més que no pas en la novel·la. ¿Li passa com a Pere Calders, que va arribar al punt més alt d’excel·lència en el conte i que, en canvi, no va aconseguir el mateix nivell en la novel·la?

De totes maneres aquestes consideracions ara no venen al cas, si del que es tracta de comentar aquest Tàndem. Uns personatges corrents, unes vides corrents, una trama mínima..., però quina fina sensibilitat es desprèn de cada línia, de cada paràgraf, de cada episodi!

Malgrat aquesta simplicitat de l’argument, que ben resolta la narració! Malgrat la senzillesa, quines sorpreses inesperades no ens depara l’autora a mesura que avancem en la lectura!

Entre els molts encerts, m’agradaria remarcar al recurs a les dues veus narradores, la de l’Armand i la de l’Elena, a l’estil del que va fer Pedrolo a Cendra per Martina, dividida en tres nouvelles narrades en primera persona per cadascun dels integrants del trio protagonista, l’Adrià, la Júlia i la Martina. En aquest cas Barbal recorre només a dos narradors, i els va alternant: en el primer capítol parla l’Armand, en el segon capítol l’Elena, en el tercer l’Armand, en el quart l’Elena, i així successivament. L’esquema és força diferent, doncs, del del llibre de Pedrolo, però el resultat és tant o més bo.

Què més cal dir d’aquesta petita joia? Doncs que l’encerta plenament en el tractament de l’enamorament en l’etapa del que en podríem anomenar la maduresa avançada, o si voleu la pre-vellesa, en el que podria anomenar-se, seguint Margarit, l’Edat Roja, la dècada de la seixantena, quan els humans li comencem a veure les orelles al llop de la vellesa que s’atansa, i a més d’un li entra el desfici d’aprofitar allò que resta de dia, segons l’encertadíssim títol de la magnífica novel·la de Kazuo Ishiguro.

Moltes vegades aquest desfici es limita a un sentiment no confessat i platònic, que no acaba de cristal·litzar, sigui per timidesa, sigui perquè els lligams i els interessos creats amb el o la cònjuge de tota la vida són massa forts... Però a vegades sí que es materialitzen, i porten al protagonista a desencadenar el trencament, sovint per iniciativa del cònjuge masculí, -ben al contrari de la narració que ens ocupa-, i que sovint porta a un final penós, i ara sí irreversible, quan ja s’ha arribat a les veritables portes de la vellesa. Un final trist que la Maria Barbal generosament ens estalvia.

Als que us agrada la bona literatura, si us plau no us perdeu aquesta petita joia.

dissabte, 13 de març de 2021

La memòria dels avis


Ressenya de Jesús Bonals

La història no s’aprèn als llibres d’història, sinó en els llibres de memòries, que especifiquen al detall la lletra menuda de la vida quotidiana. A Catalunya hi ha hagut magnífics llibres de memòries que, per al lector curiós, son més clarificadors que molts tractats d’Història.

Malgrat això, a molts els fa mandra deixar per a posteritat els seus records, tan valuosos, sovint amb l’excusa que ells són personatges anònims i humils, i la seva trajectòria vital no té cap interès per als seus conciutadans.

Per sort el Dr. Carrera, -fill predilecte de Navarcles i metge que ha assolit una reconeguda excel·lència en la professió-, no deu pensar així i l’estiu passat, des del seu recés de la Guàrdia de Calders, tan a prop del seu poble, va redactar aquest llibret “La memòria dels avis”, que és un autèntic obsequi per a aquells navarclins als quals agrada conèixer la història del seu -i nostre- poble.

L’obra es curta, es llegeix d’una tirada, i no té pretensions literàries. Però sí té valor literari. Per a aconseguir que et llegeixin, o que t’escoltin, cal dominar el secret de la narració, i Josep Maria Carrera demostra que ho domina amb escreix.

Naturalment, havent nascut el 1937, poc ens podria explicar de la guerra que es va acabar el 39 quan tenia dos anys. És aquí on entra en acció la memòria dels avis. És en el seu testimoni en el que es basa l’autor per fer-nos un retrat vivíssim d’aquells anys convulsos, que per sort han estat força historiats, però que unes memòries il·luminen amb una força que mai no té el llibre d’història. Només havia llegit una cosa d’un nivell d’interès semblant: el llibre, auto editat i malauradament no ofert a la venda, “Santa innocència”, d’Ignasi Costa Padró.

El llibre del Dr. Carrera ofereix una pila d’anècdotes molt interessants. En diré només una, que m’ha fet pensar força: el fet que els mestre, o el capellà, o tots dos, el triessin a ell, encara un infant, per fer el discurs de benvinguda al senyor Bisbe en la seva visita pastoral al poble. Probablement això volia dir que el mestre ja s’havia adonat de la seva capacitat i devia animar els seus pares a  fer-li començar el batxillerat i després ingressar a la Universitat, en un moment en què al poble gairebé no estudiava ningú, llevat d’alguns pocs que anaven al Seminari amb la intenció de ser capellans.

I bé, no pretenc pas amb aquesta ressenya estalviar-vos la lectura del llibre. Només, per acabar, em plau dir-vos que estem davant d’un opuscle molt reeixit i d’un gran interès per a tots el navarclins que estimen el seu poble, i per a tots els lectors, siguin d’on siguin, als qual interessa la lletra menuda de la nostra història.

CARRERA, Josep M. La memòria dels avis. Editorial Rúbrica: El Prat de Llobregat, 2020

dissabte, 13 de febrer de 2021

Gemma


Aquesta novel·la és com un llibre clàssic: un sol nom, com Don Quixot, L'Odissea o Anna Karenina, sense un títol que sigui imatge d'alguna cosa, com Una habitació amb bona vista, però amb un disseny molt suggerent. També això passarà era el contrari, un títol que diu alguna cosa, que convida a llegir. I que, sense haver llegit aquesta novel·la anterior, em parla d'una de les trames de Gemma (curiosament en català en el títol, no pas en la història). Sospito que, per allò que els escriptors parlen sempre del mateix, el primer llibre ja parlaria de com s'acaben les relacions amb el desamor. La manera com la narradora es desenamora d'un actor de teatre glamurós, és molt poc convencional, les dones acostumen a ser més entregades. És per allò de "n'hi ha que es permeten el luxe de dir que no, i d'altres que van darrere i darrere", que m'ha dit algú una vegada. Jo creia en la tesi de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas, que les dones, per poc que facis, s'enamoren. I sobre el disseny, a banda de molt estètic, fa pensar en com la narradora, que tant es deu assemblar a la Milena real, perquè l'important d'un llibre no és que sigui real o imaginari, sinó que sigui ben narrat, es voldria submergir en el passat que li ha tornat a la memòria com en Marcel Proust. Això en tornar al restaurant dels pares de l'amiga morta a l'adolescència, Gema.

"Només la frivolitat permet certs salts mortals" (27), diu en parlar de quan coneix Bruno, l'actor. Això també em fa pensar en el disseny de la coberta, indirectament. A la mateixa plana parla de com els autors de teatre i els de lletres com ella, també escriptora, tenen "egos gegantins, amors i odis furibunds", però, sobretot, i no ho diu, són inconstants pel seu èxit excessiu. Això i el fet de parlar utilitzant la paraula "follar" (recordo un professor a la carrera dient que aquesta paraula no pot sortir en un poema), són coses que em sobten, i és que "yo no digo mi canción sino a quien conmigo va", i jo no comparteixo aquesta manera de ser, tot i ser conscient del gran talent d'aquesta escriptora. Hi ha un passatge que val per tot el llibre, quan un amic parla d'una relació amb una amiga seva: "Però quan vam acabar em va dir que en realitat la penetració no li interessava" (79), i la narradora diu: "La Sandra, la més burgesa i convencional de les meves amigues, era la que en realitat ho era menys. La llibertat és un do, com la bellesa o el talent, gairebé mai es conquereix" (80). Això em fa pensar en una altra persona amb el mateix nom de l'escriptora que ens ocupa, que sempre he trobat molt bell, Milena Jesenska, la nòvia de Kafka. En el camp de concentració de Rabensbruck, la seva amiga Margarete explica d'ella: "Com parlava, com es movia, com brandava el cap: amb cada gest expressava: "Sóc un ésser lliure"". Això ho explica al llibre biogràfic Milena.

Evidentment tinc ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquesta autora, perquè aquesta és una escriptora en efervescència constant, d'un atractiu innegable, però no sé si serà de seguida. La felicitat és el desig de repetir, diu Kundera (Milan, per cert), i a mi m'agraden les històries romàntiques (que no pas novel·la rosa), sentimentals tipus Jane Austen. Crec que mai he estat tan dura en una ressenya, sempre provo de trobar les coses bones, però com que d'èxit no li'n faltarà... Llegiu-lo i em dieu què n'heu pensat vosaltres.

BUSQUETS, Milena. Barcelona: Ara llibres, 2021

diumenge, 17 de gener de 2021

Els bons dies

 


La literatura, com les metàfores, sol ser feta d'escaiences. Com la que planteja aquest llibre entre l'època de la transició a Espanya i Catalunya i el desembocament del procés independentista l’octubre de 2017. Una semblança que porta a un dels protagonistes d'aquest llibre, un dels tres narradors, a revisitar el París que va conèixer a finals dels setanta, com segurament el va conèixer l'autor del llibre que ens ocupa, que ara es deu trobar desencisat pel desenvolupament dels esdeveniments al nostre país. Amb els "grisos" perseguint els idealistes com aleshores.

Aquesta obra fa passar "per la batedora literària", amb "la capacitat de fagocitar la vida que té la literatura" (42), aquesta realitat mitificada que porta al títol, Els bons dies, parlant d'una joventut perduda com la de Patrick Modiano. Amb una nova escaiença, la d'aquest escriptor i un dels protagonistes, Patrick Molino. "Tenir la memòria que t'has construït al llarg dels anys per tota possessió és ser ric" (96): ho diu el Martí, que viu com un rodamon tocant la guitarra al metro, en comptes de tornar a Barcelona com fa el seu amic Ricard, perquè per a ell no és casa seva, i el mateix Ricard tornarà a París en adonar-se que seva tampoc ho és. 

Hi ha un passatge que m'ha embadalit, és quan parla de la musa de tots aquests bohemis, la autoanomenada Jane Gaul, que ara "vestia bé, com una dona benestant que era, no com la jove que volia seduir estudiants sense futur i poetes sense rima" (100), és molt ben trobat. Aquí es posa de manifest aquesta lluita entre els ideals i les convencions en les que cauen els personatges, exceptuant-ne el Martí, que es mantindrà bohemi per sempre. La "Barcelona tan grisa" (141), de totes maneres, a mi no m'ho sembla tant. Les coses es poden veure de més d'un costat, i per a mi el primer d'octubre de 2017 és una mica com l'onze de setembre de 1714, en què, tot i caure vençuts, vam esdevenir immortals. No és qüestió de fer com els homosexuals i parlar d'orgull, però gairebé. 

El títol d'aquest llibre és un honor a la joventut viscuda de manera plena. En una ciutat màgica com Paris. A partir del moment en què parla la Jane no es pot deixar, i com que és curt s'acaba ràpid, com els anys viscuts en aquesta ciutat per la majoria dels protagonistes.

VALLBONA, Rafael Els bons dies. Barcelona: Ara llibres, 2019