dijous, 28 de juliol de 2016

Intents de treure suc a la vida



Aquest diari sembla escrit tal com raja, sense les correccions sorgides amb els anys d'un El quadern gris, sense gaire temps ni contrast, que és el que necessitem les persones humanes perquè no som pas com déus. Gairebé a una pàgina per dia al llarg d'un any, el 2013, se'n pot treure molt de suc de les reflexions que fa una gran persona, que a més és gran.

És un llibre que fa riure molt a voltes, però que ha fet plorar també al final a qui escriu això. La sensibilitat, la humanitat, la ironia, l'espontaneïtat, el romanticisme i la bellesa interior d'aquest escriptor que hauria d'haver començat cincuanta anys abans, però que potser no hauria trobat un tema tan bo i original com és el de la vida en una residència d'avis a Holanda, no poden deixar indiferent a ningú.

De totes les frases que he subratllat, em quedo amb :"Ara que parlo de retalls de diari: un d'aquest divendres: <<S'han escapat 15.000 cocodrils>>. (No sé si es pot fer, això de posar dos cops dos punts a la mateixa frase.)" (39). En l'anterior ressenya en aquest blog això mateix em va passar, i ho vaig corregir. M'agradaria que algun corrector m'ho corroborés. En tot cas, trobo molt original aquest comentari en un llibre, fa pensar que tot el que s'hi diu és veritat, sense additius artificials. Jo tampoc me'n surto de posar corxets quan escric, com en aquest cas.

Una altra cosa bona és que tot el diari és escrit com una novel·la, hi ha fil conductor. A vegades comença a explicar una cosa que no s'aclareix fins dues entrades després. En definitiva, costa molt de deixar, mai es fa pesat, tot i que molt sovint parla sobre com de pesats són els avis que l'envolten. Poca cosa sabem de la seva vida anterior. Però com tota bona obra d'art, no cal situar-la en el temps per gaudir-ne. Una constant, però, són les al·lusions a la crisi actual, i la por que genera en la tercera edat.

Tot i que Hendrik parla molt de l'eutanàsia, desitgem que aquest escriptor ho sigui per molt de temps, i que no hagi de viure una vellesa gaire més dura del que ja ens explica. Un llibre imprescindible, dels que es fan rellegir.

GROEN, Hendrik Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4. Barcelona: Ara llibres, 2016

diumenge, 19 de juny de 2016

Venus i Adonis





Un llibre molt ben escrit, molt ben traduït per Salvador Oliva, que no es pot deixar, essent com és poesia narrativa. Amb ensenyança al final. Qui escriu això no esperava que Shakespeare la seduís de nou amb una obra seva que desconeixia, escrita per un poeta-dramaturg (això darrer té pes en els diàlegs entre Venus i Adonis), que es trobaria completament enamorat, com la Venus protagonista.

"L'amor és l'esperit vivificat pel foc" (vers 149). Això enllaçaria el fet d'escriure amb la passió amorosa, de manera força lògica. "El gra produeix gra i la bellesa, bellesa/ i com que tu vas ser engendrat/ has d'engendrar" (versos 167-168), i els poemes et fan més savi després d'haver-los llegit, sempre ha dit Salvador Oliva, ho repeteix en el pròleg.

Quan parla el narrador d'un cavall que "es fa difícil de saber si corre o vola" (vers 304), ens recorda el Kafka de El desig de ser indi. Quan diu "Però quan emmudeix el defensor del cor/ el client desespera del procés i s'enfonsa" (versos 335-336): caldria almenys poder canalitzar sempre l'amor en els versos, sembla que digui de nou. Una altra referència possible a un altre autor és la de "Oh, aprèn a estimar; les lliçons són senzilles;/ si s'aprenen com cal, no s'obliden mai més" (versos 407-408). Francesco Alberoni afirma que l'amor no es pot aprendre, és un a priori. De fet, el que és un a priori és l'enamorament. Aquí, doncs, Venus fallaria.

El vers 414 parla de com "en un mateix sospir hi ha rialles i plors", entroncant amb el final de l'obra. És el que André Maurois descrivia com "la felicitat i el dolor d'estimar". I en el vers 416 Adonis pregunta: "Qui arrenca una poncella que encara no s'ha obert?", la qual cosa es relacionaria amb els versos 527-528, "la pruna, ja madura, cau; la verda s'aguanta;/ si es cull massa aviat, el gust la troba agra". Però cal dir que un poema et pot arribar encara que no l'hagis entès, i que pots estar enamorat encara que siguis un infant.

Versos 463-464: "perquè l'esguard/ mata l'amor i per l'esguard l'amor reviu". Hi ha una dita que diu: "L'amor neix en els ulls i els ulls el xerren". Venus estima Adonis sobretot pel seu físic. Però la seva constància en estimar és elogiable. "L'impossible s'atrapa amb l'agosarament" (vers 567), i "insisteix més quan ho té més difícil" (vers 570). Això ens recorda una mica la Viola de Nit de reis, quan parla de com quan s'estima no s'ha de fer amb "laments que fan tronar l'amor" (en traducció del mateix Oliva). L'amor "és savi quan és foll, i és foll quan és prudent" (vers 838), una afirmació repetida en aquesta obra.

Repetida en l'ensenyança del final de l'obra, que ve a ser com la de la Bíblia en el Gènesi. L'amor "serà massa exultant o massa miserable" (vers 1139), un contrast que no es pot pas negar. "trobarà un dolç inici, però un final amarg" (1138): com quan es tasta una llimona atractiva d'entrada; com el "Promet, i promet tant cada represa" de Pere Quart. "al ric,/ l'empobrirà i al pobre, li donarà tresors" (versos 1149-1150), perquè "qui estima és més diví que l'estimat", deia Thomas Mann inspirant-se en Plutarc. L'amor "serà indulgent un dia, i l'altre, massa dur" (vers 1155). Té una raó brutal, aquest contrast enamora, però un gran amor no pot ser "confús i discordant", afirmava André Maurois de nou. Hi ha d'haver diferències en la manera d'estimar.

Com es pot veure en les citacions de qui escriu això, Shakespeare fa gala, com sempre, d'una gran imaginació per poder explicar tant la postura de Venus com la d'Adonis en els seus diàlegs. Una joia de llibre, com el planeta que porta el nom de la protagonista, tan a prop de la lluna.

SHAKESPEARE, William Venus i Adonis. Barcelona: Ara llibres, 2016

dimecres, 15 de juny de 2016

La crisi dels vuitanta




Un dia vaig comentar a un company de la feina que no m'agradava la Maria Antònia Oliver, de qui n'havíem fet un centre d'interès a la biblioteca pel fet que havia rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que ho havia embolicat tot quan Olga Xirinacs va guanyar el Sant Jordi, segons la Oliver immerescudament. Li vaig dir que l'Olga que ningú me la critiqui negativament. I ell em va preguntar: "Per què t'agrada?". En aquell moment no vaig saber reaccionar, però al cap d'un quart d'hora truco el company de feina i li dic: "M'agrada l'Olga Xirinacs perquè no sol escriure acció, sinó pensament". Aquest llibre breu és una mostra del pensament profund d'aquesta autora, llibre estructurat en apartats breus també, que s'assemblen a les entrades al seu blog.

El primer apartat, que comença amb molta força (igual que com acabarà), és inspirat en la Judy Garland de la coberta, quan cantava Més enllà de l'arc iris en acabar la representació de El màgic d'Oz. Un arc de Sant Martí amb tots el seus colors, que seria metàfora de la vida. Olga Xirinacs, a punt de fer vuitanta anys, no sap si és millor o no de travessar aquest arc. El to de tot el llibre és seriós, sembla que vulgui colpir-nos com a ella la colpeix haver arribat a aquesta edat. Edat en què ja no pots decidir gaire sobre tu mateixa, passes a dependre dels altres.

Malgrat aquest to greu, el qual en un dels apartats li fa dir que, en una sessió de relaxació "la monitora ens anava dient que descendíssim escales, ara una, ara l'altra. ¡Anàvem cap avall! Tota jo em rebel·lava per dins" (24), caldria recordar que quan Bruce Springsteen canta "I'm going down" el públic salta eufòric, paradoxalment. O recordar a Pessoa, en qui el seu "desassossec" és sinònim de felicitat al capdavall. A vegades "encara que es perdi, es guanya. Existeixen les victòries de l'esperit" (no recordo on ho vaig llegir).

El passat vint-i-u de març, que vaig anar a veure l'Olga en la celebració del Dia Mundial de la Poesia, vaig sentir-la parlar de com la humanitat porta el gen de la destrucció dins seu. Aquesta idea es trobaria reflectida en Els diners de la Joana, quan reflexiona sobre una malifeta de petita, que li fa dir "Tinc el convenciment que naixem amb la malícia al cos, de sèrie, de fàbrica, per defecte" (28). Costa de saber-se perdonar un mateix a vegades.

En relació amb això darrer, que parla de la infantesa, voldríem destacar, perquè qui escriu això s'hi ha vist projectada, "L'aparició que un dia va ser lluminosa, que ens va portar un missatge, (...) i que un dia va fugir de les nostres vides sense que hi poguéssim fer res" (45). El paradís perdut, en definitiva, explicat d'una manera deliciosa.

Ja hem dit que el llibre comença bé i acaba amb molta força. Val la pena de llegir-lo tot i arribar al final, que parla d'un acabament, el de la vida de l'autora, en una imatge que és molt i molt ben trobada. Un llibre per llegir i rellegir, es tracta de prosa poètica. Però n'esperem més després d'aquest.

XIRINACS, Olga La crisi dels vuitanta. Barcelona: Meteora, 2016

dilluns, 16 de maig de 2016

Bätsfjord

Ressenya de Bätsfjord,
dins Quant valen els teus somnis?
de
Sergi MONTEAGUDO



Aquest relat enllaça molt amb la temàtica onírica del llibre. Sembla que reflexioni sobre la naturalesa doble del ser humà, dividit entre ànima i cos. Sobre el dualisme en la manera d'estimar de la condició humana. Es pot volar de veritat quan es mor, només amb l'ànima? Els "nens que no van voler créixer", els Peter Pan, podran retrobar-se quan ja no hi ha necessitat de protegir-se "del fred i la gana", quan només desitgen "el romanticisme d'un mot" o "algun pensament feliç"? O sigui, en la nit, en els somnis, en l''inconscient de l'obra escrita, en definitiva. La d'aquest llibre, que permet a l'autor de volar com ho explica el narrador, quan parla de les estrelles, l'aurora boreal i "les dues gotes d'éter", elements que són darrere les paraules quan aquestes, identificades amb la vida, ja ni calen.

diumenge, 1 de maig de 2016

Oona i Salinger



Si hem de fer cas de dos monstres de la literatura universal, com Oscar Wilde o Kafka, respectivament, quan diuen que "la literatura ha de sorprendre i pertorbar", o que "la bona literatura t'ha de mossegar", aquesta novel·la de "no-ficció" és l'obra que més ho ha fet de totes les que he llegit mai. Si sou poc soferts, aprensius, especialment sensibles, no la llegiu.

"Besar-se i discutir, aquest és el secret de la felicitat", i "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat", totes dues cites de la pàgina 88. "És com quan parlem amb algú per telèfon: la persona hi és sense ser-hi", continua. Només per aquestes frases, veritables versos, val la pena de llegir aquest llibre, fins i tot es pot dir que val la pena viure per a qui les ha escrit. La història d'amor d'Oona i Salinger -el veritable enamorat cortès de la cançó de Scarborough fair del paratext del principi-, és la història del contrast entre la seguretat que escull l'Oona, l'empatia; i el risc, la duresa inimaginable de la guerra on Salinger va a parar, l'abstracció, en definitiva. El més dur: constatar que víctima i botxí són el mateix, el que deia Kundera.

I projectant aquesta empatia i abstracció sobre la nostra història recent, el contrast entre el benestar d'Occident, que ens ha convertit en eternes criatures mimades, i la buidor existencial que aquest benestar genera en els probables terroristes que han sobrevingut en aquest context.

Tenint en compte que la major part de la narració, dels diàlegs d'aquest llibre són inventats, se li ha de reconèixer a l'autor una imaginació "basada en fets reals" desbordantment brillant. No hi ha gens de palla en aquesta obra. Fins i tot hi ha mostres de nou d'un lirisme envejable, com, parlant de Charles Chaplin: " Un trist final per a un encantador de noietes, col·leccionista de papallones, mag de paraules translúcides" (285), que contrasta amb la pobresa de quan l'autor prova de fer poesia real per a la seva estimada, "Aquest poema/ Té el mèrit de ser curt/ Crec que t'estimaré sempre" (308).

Oona O'Neill, filla del premi nobel irlandès Eugene O'Neill, el típic artista deshumanitzat, que fa d'ella una òrfena per abandó, és una noia tímida, bellíssima, que l'únic que cerca d'aquell que l'estimi és el fet de "consolar-la, ocupar-se'n, protegir-la, en comptes de donar-li lliçons de moral sobre les seves sortides nocturnes" (132). Jerry Salinger no ho sabrà fer, però el seu enamorament segurament es troba darrere l'única novel·la que va publicar, The catcher in the rye, un títol força intraduïble, d'un autor que va voler obviar la guerra, tancant-se en una cabana al bosc, com el mort vivent que es considerava com a veterà d'aquesta guerra. Sempre he entès aquest títol com una al·lusió a la voluntat de Salinger d'impedir que els infants caiguin en el precipici de l'edat adulta. El precipici on ell va caure, i que en aquesta novel·la voldria revertir, tot identificant-se amb l'etern adolescent Holden Caulfield.

Un etern adolescent que també s'identifica amb Fréderic Beigbeder, que comença el llibre explicant com a partir dels quaranta només ha cercat la companyia dels més joves, perquè els de la seva edat són tancats a casa amb els nens o estan treballant. Provocador, potser sí, però carregat de raó.

Oona i Salinger, Frédéric Beigbeder. Barcelona: Ara llibres, 2016

diumenge, 27 de març de 2016

Em dic Carles. De què està fet el president



Aquest és un llibre dels que es llegeixen en un dia, de la mateixa manera com Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat en un dia. Jo l'he llegit en dues tardes, més que res per raons de salut mental, necessitava descansar durant les vacances.

Recordo el dissabte del 9 de gener de 2016, quan vaig posar la televisió tornant de treballar a la biblioteca, cap a les vuit del vespre, i em vaig trobar amb la gran i trista notícia alhora, acompanyada de les primeres imatges del president Artur Mas al costat de Carles Puigdemont. Me'n vaig enamorar de seguida, encara que només fos perquè Mas l'havia escollit a ell.

Aquest polític de forta personalitat, emprenedor que no empresari, que escolleix els reptes justament per la seva dificultat, sense vertigen, relativament bohemi i independentista de socarrel, ha convençut qui escriu això, amb la seva habitual capacitat d'expressió, sobretot amb aquest passatge del 2007: "M'agrada trobar la raó dels altres i m'agrada que els altres la trobin en mi. Però em repugnen el comunisme, el feixisme i tots els seus succedanis. Per exemple, el populisme aberrant d'Hugo Chávez" (88).

A qui escriu això l'ha fet pensar, aquesta fortalesa envejable. Carles Puigdemont no és pas "Una cosa molt gran en una de molt petita", el títol d'un dels meus blogs, perquè jo, la seva autora, em considero molt fràgil i molt forta alhora. No, el Carles és la determinació, el lliure albir, contra tot determinisme, l'explicar-se per implicar del seu discurs de presa de possessió, la brillantor dels seus discursos que prové de la seva època com a periodista, la seva capacitat de sorprendre en la resposta als seus oponents al parlament, la naturalitat que tant costa d'aconseguir, en definitiva. I la bondat.

Tenia moltes ganes, des del 9 de gener passat, de saber més d'aquest home d'aspecte dolç i juvenil, "fal·lible però insubornable", com el seu admirat Gaziel, i ara ho he pogut fer, amb l'ajuda del també brillant Josep Riera. Hi ha qui comença a dir que sembla que el govern no es mou, però estic segura que, com en tot allò en què el Carles ha estat emprenedor, ens portarà a l'èxit. I tots els rumors, tota la desinformació, la infoxicació, picaran de nou amb el seu ferro fred.

RIERA FONT, Josep Em dic Carles. De què està fet el president. Barcelona: Ara llibres, 2016


dilluns, 22 de febrer de 2016

Un segon després de Praga





"Quantes vegades un segon pot alterar la resta d'hores d'una vida...", diu el narrador a la pàgina 315, cap al final d'aquest llibre força extens, però que es llegeix com un caramel, un caramel de menta per l'acidesa del que es narra, que et té patint com El procés de Kafka fins ben al final. Que l'acció se situï al voltant d'un cap de setmana d'amics a Praga no és gratuït. Una història de lladres i serenos i d'amor.

El protagonista, el Pere, "un tipus corrent, un de tants" (13), amb un matrimoni amb la Marta també corrent. I és que encara que les flors de plàstic durin per sempre, les flors naturals s'extingeixen però són sinceres, com es diu a la pàgina 312. L'amor es pot extingir com un castell humà, però l'enxaneta ja ha tingut un segon de glòria. Un dit d'enxaneta que es relacionaria amb "el seu desig es va ensolir entre els designis del cor i la insistència del cap" (167), una imatge preciosa que utilitza aquest verb que jo desconeixia (d'agafar-se els dits, per exemple amb una porta o una finestra, però sempre un dit, diu Màrius Serra). "Potser s'estaven enamorant i quan un s'enamora és que busca el que no té" (154), l'enamorament sempre és una pèrdua d'identitat.

A banda de dir que aquest cap de setmana es torçarà inesperadament, no voldria desvelar més elements de l'argument. Només caldria destacar la rica intertextualitat d'aquest llibre, amb obres citades que he de reconèixer que no tenia presents, sobretot el Romanç de Tristany i Isolda, però també Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, i El mecanoscrit del segon origen (el que seria una picada d'ullet al segon origen del matrimoni dels protagonistes, en aquesta història en què tot és tan entrellaçat). Així com els paratextos del principi, un de El procés de Kafka i l'altre de Temps afegit de Josep M. Espinàs.

També voldria ressaltar un fragment a la pàgina 302 que és ben bé com l'stream of consciousness de Joyce i altres autors del Modernism anglès, el "corrent de consciència" en català. Així com quan el narrador diu que a Pere Romagosa, el protagonista, "Sempre l'havia molestat que la gent se li adrecés pel cognom" (250), una mania que jo comparteixo.

Després d'aquesta obra, que l'autor en un reportatge deia que va començar sense saber com l'acabaria, esperem llegir-ne més, com per exemple La noia d'aire blau, i els seus llibres de poesia també, uns llibres que acostumen a tenir uns títols molt lírics i originals, així com passa amb el seu interior, naturalment.

ROIG, Jordi, Un segon després de Praga. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2014