dijous, 8 de desembre de 2016

Jo també veia Bola de drac



Aquest llibre és com una petita enciclopèdia. Els fragments que parlen del que no et sona gens te'ls pots ben saltar. Aquells on t'hi reconeixes són per xalar de valent. Com diu en un moment donat l'autor sobre Jo confesso de Jaume Cabré, "més que una novel·la, és una experiència" (265), més que un recull és l'estil amb què descriu.

Al capdavall, "se suposa que el que importa és l'efecte" (314), diu en relació a la falsa encesa del peveter amb una fletxa de foc, en la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. El que importa és la forma, com en poesia. El sentit de l'humor, el cinisme i l'agudesa són constants, i et deleixes per saber què dirà d'aquella sèrie que et va agradar tant. Una mostra del geni de l'autor: "El personatge convidat podia triar l'opció blanca o l'opció negra: dues línies d'actuació, a l'estil dels llibres de Tria la teva aventura, dels famosos tests de revista que obliguen a triar entre mar i muntanya, pit o cuixa, fer o que et facin, o de les investigacions d'Ángel Acebes" (237).

No acostumo a fer crítiques negatives, però sí que trobo que parla malament del president Pujol massa vegades, fent llenya de l'arbre caigut. Els catalans tenim massa sentiment d'inferioritat, i som massa puritans. Jo també votava Jordi Pujol, i ho continuaria fent.

Hi ha un altre punt que, en un llibre tan brillant, em manca. Es tracta, posats a parlar de llibres com El zoo d'en Pitus, que hagués parlat de Hem nedat a l'estany amb lluna plena, un clàssic de la literatura per a joves, que va sortir el 1981.

Fent una mica com ho fa Josep Maria Bunyol, no m'he estat de carregar contra el que no m'agrada, que al capdavall no és ni un u per cent d'aquest llibre. Que, per l'edat que tinc, en principi pensava que no m'era destinat. A vegades quan vas a un espectacle pensant que no t'interessarà sols sortir-ne molt satisfeta.

BUNYOL, Josep Maria Jo també veia Bola de drac. Barcelona: Ara llibres, 2016


dimecres, 7 de setembre de 2016

He d’anar-me’n. De conflictes i decisions que capgiren la vida




Cornèlia Abril: perquè com l’abril són les vuit parts d’aquest llibre, d’esplendorosa primavera. Vuit autores sota aquest pseudònim global, totes elles molt diferents, totes elles molt llamineres de llegir.

Hi ha narracions que et captiven en conjunt, d’altres pels detalls, els “llocs buits”, que diu Salvador Oliva. Totes tindrien una certa relació amb el títol i el subtítol. De fet, totes les protagonistes són en lluita amb elles mateixes.

Merengues de color groc, verd i rosa (Sílvia Armangué i Jorba)

Les reflexions sobre l’alimentació de la protagonista, que curiosament de petita associava llegir amb menjar, superant una dicotomia clàssica, han sobtat moltíssim qui escriu això. Sobretot amb el següent:
Sí, una part de mi s’acaba, però el més important de mi -invisible, intocable, inodor i hipoglucèmic- viu per sempre, i m’ho vull creure, perquè em deslliura de l’angoixa i de la pena de viure i de morir (21).
Jo no crec que tinguem ànima, només som un interruptor engegat esperant que algú l’apagui, però sí crec en l’art, el que és invisible, etc., que sempre és, de totes maneres, absolutament rellevant.

Una altra troballa:
Creient que tot era culpa meva, pensant que no tenia força de voluntat, com molta gent em deia sovint; això, penso ara, és una de les coses pitjors de la depressió: creure que, si tu vols, la pots evitar (33).

La majoria de la gent no s’adona que quan tens una malaltia mental és com si duguessis una cama trencada invisible (una hac), o més i tot. Sort que la història acaba molt bé, amb una protagonista que és molt més feliç de més gran que no quan era jove, com li ha passat a qui escriu això.


El somriure del suricata (Maria Cirera i Delgado)

Una narració que deixa un regust de boca entre bo i amarg. El tiet August, “una d’aquelles persones que de tan normals acaben resultant estrambòtiques” (43), seria una imatge, amb el seu comportament, del que ha passat als segles XX i XXI, el retorn de la societat occidental al primitivisme d’abans. Per això tants piercings i tatuatges en els darrers temps, tants “parts naturals”; per això el fauvisme, el cubisme i l’expressionisme de principis de segle XX, l’abstracció, en definitiva.


Secrets i solitud
(Montserrat Medalla i Cufí)

La protagonista d’aquesta història, la Mila, fa honor a Solitud de Víctor Català, no tan sols amb el seu nom, sinó amb el tipus d’història, de construcció clàssica, amb una narració que manté el misteri fins al final i incorpora molts amors frustrats en l’argument. Qui escriu això fa molt de temps que va llegir Solitud, però creu que d’aquesta història en podria sortir una novel·la amb característiques semblants.


Rose Hill House (Pepa Bagaria i Mellado)

En aquest cas la narració s’apropa al gènere negre i una mica a la narrativa anglesa de l’època de Jane Austen, perquè és ubicada en un poble d’Anglaterra.

Si les escaiences fan poesia, que deia Mossèn Ballarín, hi ha un fragment del conte que com a mínim cou tant com un poema punyent. Ja que es tracta de la història d’una dona que va matar el marit que la maltractava, i ho va fer amb un rodet de cuina. Quan la narradora explica com el jutge “colpejava amb força el martell i sobresaltava per un moment el cor de l’Elsa” (122), no cal explicar per què li passa això.

Una obra dins de l’obra, la de la narradora que ha anat a viure en aquest poble i s’ha proposat de fer una novel·la de la història.


Reagrupament familiar (Mercè Bagaria i Mellado)

La part més kafkiana de tot el llibre, de la qual hem fet una interpretació que no sabem si “va a missa”. Justament té relació amb la religió. La història explica com, després d’un accident de cotxe, una mare se’n va a l’infern mentre la seva filla se n’ha anat al cel. Tota l’estona, aquesta mare és pressionada per firmar un paper que li permetria el “reagrupament familiar”, però ella s’hi nega repetidament. No vol que la seva filla també vagi a l’infern, sembla dir. I això és el que hi hauria al darrere de la narració. Que els fills no hagin de pagar pels pecats dels pares, com teòricament passa amb el pecat original. Tampoc els pares haurien de pagar pels pecats dels fills, tot s’ha de dir. Una història que fa pensar molt.


Seandbel (Marta Pérez i Sierra)

La història més romàntica de totes, però no en el sentit d’una novel·la rosa. Ho diem per la manera com l’amant de la protagonista afirma que “Volia que sabessis que el paradís existia si tu hi eres” (177), de la mateixa manera com Kundera, al llarg de la seva obra, sobretot a La immortalitat, inclou sovint el motiu que “La felicitat és el desig de repetir”. Voler trobar la persona estimada en una altra vida seria la màxima demostració d’amor que es pot fer.

Lligat amb el tema amorós, hi ha el càncer que sofreix l’home estimat per la protagonista. Tot i que ell l’havia deixat, ella el cuida fins la mort, sense fer-ho mai pels seus diners, com sol passar. Hi ha un fragment curiós per com al·legoritza el comportament del càncer:
Imaginava que dues marietes intentaven grimpar a una tija o que unes formigues carregades de no sé què obstaculitzaven el seu pas i, després, les marietes queien i abans d’arribar a terra volaven (171).
Això sí que serien els “mots que no he dit mai”, de Joana Raspall en el paratext del principi, per la seva originalitat.


Amputació digital (Matilde Nuri i Espona)

Aquesta història ens ha fet pensar en Paul Wittgenstein, que es va fer compondre una sèrie de “concerts per a la mà esquerra”, ja que la mà dreta l’havia perdut a la Primera Guerra Mundial. La protagonista explica d’una manera força curiosa les vicissituds que viu en provar de ser concertista de piano amb nou dits.
Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimula, em fa prosperar com a intèrpret (191).
Com Thomas Bernhard a El malaguanyat, quan explica que estudiar en un ambient poc acollidor és molt més productiu, encara que només per algú amb molta personalitat, afegia.

L’autora d’aquesta narració coneix a fons la música, quan diu coses com: “Posem en valor melodies que del cor surten i al cor tornen” (190). O bé: “La música, si no és sentiment en harmonia, és un no-res” (188).


Totes aquestes narracions són com música, tenen sentiment, també. Acompanyades de set pintures abstractes i set poemes de Carmen Sanzsoto. Una pinzellada: “una lluna que passa,/ mil llunes que es perden”, una bona metàfora final del que serien la poesia i la prosa, del que és aquesta joia de llibre.

ABRIL, Cornèlia He d'anar-me'n. Barcelona: Edicions Els Llums, 2015



dijous, 28 de juliol de 2016

Intents de treure suc a la vida



Aquest diari sembla escrit tal com raja, sense les correccions sorgides amb els anys d'un El quadern gris, sense gaire temps ni contrast, que és el que necessitem les persones humanes perquè no som pas com déus. Gairebé a una pàgina per dia al llarg d'un any, el 2013, se'n pot treure molt de suc de les reflexions que fa una gran persona, que a més és gran.

És un llibre que fa riure molt a voltes, però que ha fet plorar també al final a qui escriu això. La sensibilitat, la humanitat, la ironia, l'espontaneïtat, el romanticisme i la bellesa interior d'aquest escriptor que hauria d'haver començat cincuanta anys abans, però que potser no hauria trobat un tema tan bo i original com és el de la vida en una residència d'avis a Holanda, no poden deixar indiferent a ningú.

De totes les frases que he subratllat, em quedo amb :"Ara que parlo de retalls de diari: un d'aquest divendres: <<S'han escapat 15.000 cocodrils>>. (No sé si es pot fer, això de posar dos cops dos punts a la mateixa frase.)" (39). En l'anterior ressenya en aquest blog això mateix em va passar, i ho vaig corregir. M'agradaria que algun corrector m'ho corroborés. En tot cas, trobo molt original aquest comentari en un llibre, fa pensar que tot el que s'hi diu és veritat, sense additius artificials. Jo tampoc me'n surto de posar corxets quan escric, com en aquest cas.

Una altra cosa bona és que tot el diari és escrit com una novel·la, hi ha fil conductor. A vegades comença a explicar una cosa que no s'aclareix fins dues entrades després. En definitiva, costa molt de deixar, mai es fa pesat, tot i que molt sovint parla sobre com de pesats són els avis que l'envolten. Poca cosa sabem de la seva vida anterior. Però com tota bona obra d'art, no cal situar-la en el temps per gaudir-ne. Una constant, però, són les al·lusions a la crisi actual, i la por que genera en la tercera edat.

Tot i que Hendrik parla molt de l'eutanàsia, desitgem que aquest escriptor ho sigui per molt de temps, i que no hagi de viure una vellesa gaire més dura del que ja ens explica. Un llibre imprescindible, dels que es fan rellegir.

GROEN, Hendrik Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4. Barcelona: Ara llibres, 2016

diumenge, 19 de juny de 2016

Venus i Adonis





Un llibre molt ben escrit, molt ben traduït per Salvador Oliva, que no es pot deixar, essent com és poesia narrativa. Amb ensenyança al final. Qui escriu això no esperava que Shakespeare la seduís de nou amb una obra seva que desconeixia, escrita per un poeta-dramaturg (això darrer té pes en els diàlegs entre Venus i Adonis), que es trobaria completament enamorat, com la Venus protagonista.

"L'amor és l'esperit vivificat pel foc" (vers 149). Això enllaçaria el fet d'escriure amb la passió amorosa, de manera força lògica. "El gra produeix gra i la bellesa, bellesa/ i com que tu vas ser engendrat/ has d'engendrar" (versos 167-168), i els poemes et fan més savi després d'haver-los llegit, sempre ha dit Salvador Oliva, ho repeteix en el pròleg.

Quan parla el narrador d'un cavall que "es fa difícil de saber si corre o vola" (vers 304), ens recorda el Kafka de El desig de ser indi. Quan diu "Però quan emmudeix el defensor del cor/ el client desespera del procés i s'enfonsa" (versos 335-336): caldria almenys poder canalitzar sempre l'amor en els versos, sembla que digui de nou. Una altra referència possible a un altre autor és la de "Oh, aprèn a estimar; les lliçons són senzilles;/ si s'aprenen com cal, no s'obliden mai més" (versos 407-408). Francesco Alberoni afirma que l'amor no es pot aprendre, és un a priori. De fet, el que és un a priori és l'enamorament. Aquí, doncs, Venus fallaria.

El vers 414 parla de com "en un mateix sospir hi ha rialles i plors", entroncant amb el final de l'obra. És el que André Maurois descrivia com "la felicitat i el dolor d'estimar". I en el vers 416 Adonis pregunta: "Qui arrenca una poncella que encara no s'ha obert?", la qual cosa es relacionaria amb els versos 527-528, "la pruna, ja madura, cau; la verda s'aguanta;/ si es cull massa aviat, el gust la troba agra". Però cal dir que un poema et pot arribar encara que no l'hagis entès, i que pots estar enamorat encara que siguis un infant.

Versos 463-464: "perquè l'esguard/ mata l'amor i per l'esguard l'amor reviu". Hi ha una dita que diu: "L'amor neix en els ulls i els ulls el xerren". Venus estima Adonis sobretot pel seu físic. Però la seva constància en estimar és elogiable. "L'impossible s'atrapa amb l'agosarament" (vers 567), i "insisteix més quan ho té més difícil" (vers 570). Això ens recorda una mica la Viola de Nit de reis, quan parla de com quan s'estima no s'ha de fer amb "laments que fan tronar l'amor" (en traducció del mateix Oliva). L'amor "és savi quan és foll, i és foll quan és prudent" (vers 838), una afirmació repetida en aquesta obra.

Repetida en l'ensenyança del final de l'obra, que ve a ser com la de la Bíblia en el Gènesi. L'amor "serà massa exultant o massa miserable" (vers 1139), un contrast que no es pot pas negar. "trobarà un dolç inici, però un final amarg" (1138): com quan es tasta una llimona atractiva d'entrada; com el "Promet, i promet tant cada represa" de Pere Quart. "al ric,/ l'empobrirà i al pobre, li donarà tresors" (versos 1149-1150), perquè "qui estima és més diví que l'estimat", deia Thomas Mann inspirant-se en Plutarc. L'amor "serà indulgent un dia, i l'altre, massa dur" (vers 1155). Té una raó brutal, aquest contrast enamora, però un gran amor no pot ser "confús i discordant", afirmava André Maurois de nou. Hi ha d'haver diferències en la manera d'estimar.

Com es pot veure en les citacions de qui escriu això, Shakespeare fa gala, com sempre, d'una gran imaginació per poder explicar tant la postura de Venus com la d'Adonis en els seus diàlegs. Una joia de llibre, com el planeta que porta el nom de la protagonista, tan a prop de la lluna.

SHAKESPEARE, William Venus i Adonis. Barcelona: Ara llibres, 2016

dimecres, 15 de juny de 2016

La crisi dels vuitanta




Un dia vaig comentar a un company de la feina que no m'agradava la Maria Antònia Oliver, de qui n'havíem fet un centre d'interès a la biblioteca pel fet que havia rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que ho havia embolicat tot quan Olga Xirinacs va guanyar el Sant Jordi, segons la Oliver immerescudament. Li vaig dir que l'Olga que ningú me la critiqui negativament. I ell em va preguntar: "Per què t'agrada?". En aquell moment no vaig saber reaccionar, però al cap d'un quart d'hora truco el company de feina i li dic: "M'agrada l'Olga Xirinacs perquè no sol escriure acció, sinó pensament". Aquest llibre breu és una mostra del pensament profund d'aquesta autora, llibre estructurat en apartats breus també, que s'assemblen a les entrades al seu blog.

El primer apartat, que comença amb molta força (igual que com acabarà), és inspirat en la Judy Garland de la coberta, quan cantava Més enllà de l'arc iris en acabar la representació de El màgic d'Oz. Un arc de Sant Martí amb tots el seus colors, que seria metàfora de la vida. Olga Xirinacs, a punt de fer vuitanta anys, no sap si és millor o no de travessar aquest arc. El to de tot el llibre és seriós, sembla que vulgui colpir-nos com a ella la colpeix haver arribat a aquesta edat. Edat en què ja no pots decidir gaire sobre tu mateixa, passes a dependre dels altres.

Malgrat aquest to greu, el qual en un dels apartats li fa dir que, en una sessió de relaxació "la monitora ens anava dient que descendíssim escales, ara una, ara l'altra. ¡Anàvem cap avall! Tota jo em rebel·lava per dins" (24), caldria recordar que quan Bruce Springsteen canta "I'm going down" el públic salta eufòric, paradoxalment. O recordar a Pessoa, en qui el seu "desassossec" és sinònim de felicitat al capdavall. A vegades "encara que es perdi, es guanya. Existeixen les victòries de l'esperit" (no recordo on ho vaig llegir).

El passat vint-i-u de març, que vaig anar a veure l'Olga en la celebració del Dia Mundial de la Poesia, vaig sentir-la parlar de com la humanitat porta el gen de la destrucció dins seu. Aquesta idea es trobaria reflectida en Els diners de la Joana, quan reflexiona sobre una malifeta de petita, que li fa dir "Tinc el convenciment que naixem amb la malícia al cos, de sèrie, de fàbrica, per defecte" (28). Costa de saber-se perdonar un mateix a vegades.

En relació amb això darrer, que parla de la infantesa, voldríem destacar, perquè qui escriu això s'hi ha vist projectada, "L'aparició que un dia va ser lluminosa, que ens va portar un missatge, (...) i que un dia va fugir de les nostres vides sense que hi poguéssim fer res" (45). El paradís perdut, en definitiva, explicat d'una manera deliciosa.

Ja hem dit que el llibre comença bé i acaba amb molta força. Val la pena de llegir-lo tot i arribar al final, que parla d'un acabament, el de la vida de l'autora, en una imatge que és molt i molt ben trobada. Un llibre per llegir i rellegir, es tracta de prosa poètica. Però n'esperem més després d'aquest.

XIRINACS, Olga La crisi dels vuitanta. Barcelona: Meteora, 2016

dilluns, 16 de maig de 2016

Bätsfjord

Ressenya de Bätsfjord,
dins Quant valen els teus somnis?
de
Sergi MONTEAGUDO



Aquest relat enllaça molt amb la temàtica onírica del llibre. Sembla que reflexioni sobre la naturalesa doble del ser humà, dividit entre ànima i cos. Sobre el dualisme en la manera d'estimar de la condició humana. Es pot volar de veritat quan es mor, només amb l'ànima? Els "nens que no van voler créixer", els Peter Pan, podran retrobar-se quan ja no hi ha necessitat de protegir-se "del fred i la gana", quan només desitgen "el romanticisme d'un mot" o "algun pensament feliç"? O sigui, en la nit, en els somnis, en l''inconscient de l'obra escrita, en definitiva. La d'aquest llibre, que permet a l'autor de volar com ho explica el narrador, quan parla de les estrelles, l'aurora boreal i "les dues gotes d'éter", elements que són darrere les paraules quan aquestes, identificades amb la vida, ja ni calen.

diumenge, 1 de maig de 2016

Oona i Salinger



Si hem de fer cas de dos monstres de la literatura universal, com Oscar Wilde o Kafka, respectivament, quan diuen que "la literatura ha de sorprendre i pertorbar", o que "la bona literatura t'ha de mossegar", aquesta novel·la de "no-ficció" és l'obra que més ho ha fet de totes les que he llegit mai. Si sou poc soferts, aprensius, especialment sensibles, no la llegiu.

"Besar-se i discutir, aquest és el secret de la felicitat", i "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat", totes dues cites de la pàgina 88. "És com quan parlem amb algú per telèfon: la persona hi és sense ser-hi", continua. Només per aquestes frases, veritables versos, val la pena de llegir aquest llibre, fins i tot es pot dir que val la pena viure per a qui les ha escrit. La història d'amor d'Oona i Salinger -el veritable enamorat cortès de la cançó de Scarborough fair del paratext del principi-, és la història del contrast entre la seguretat que escull l'Oona, l'empatia; i el risc, la duresa inimaginable de la guerra on Salinger va a parar, l'abstracció, en definitiva. El més dur: constatar que víctima i botxí són el mateix, el que deia Kundera.

I projectant aquesta empatia i abstracció sobre la nostra història recent, el contrast entre el benestar d'Occident, que ens ha convertit en eternes criatures mimades, i la buidor existencial que aquest benestar genera en els probables terroristes que han sobrevingut en aquest context.

Tenint en compte que la major part de la narració, dels diàlegs d'aquest llibre són inventats, se li ha de reconèixer a l'autor una imaginació "basada en fets reals" desbordantment brillant. No hi ha gens de palla en aquesta obra. Fins i tot hi ha mostres de nou d'un lirisme envejable, com, parlant de Charles Chaplin: " Un trist final per a un encantador de noietes, col·leccionista de papallones, mag de paraules translúcides" (285), que contrasta amb la pobresa de quan l'autor prova de fer poesia real per a la seva estimada, "Aquest poema/ Té el mèrit de ser curt/ Crec que t'estimaré sempre" (308).

Oona O'Neill, filla del premi nobel irlandès Eugene O'Neill, el típic artista deshumanitzat, que fa d'ella una òrfena per abandó, és una noia tímida, bellíssima, que l'únic que cerca d'aquell que l'estimi és el fet de "consolar-la, ocupar-se'n, protegir-la, en comptes de donar-li lliçons de moral sobre les seves sortides nocturnes" (132). Jerry Salinger no ho sabrà fer, però el seu enamorament segurament es troba darrere l'única novel·la que va publicar, The catcher in the rye, un títol força intraduïble, d'un autor que va voler obviar la guerra, tancant-se en una cabana al bosc, com el mort vivent que es considerava com a veterà d'aquesta guerra. Sempre he entès aquest títol com una al·lusió a la voluntat de Salinger d'impedir que els infants caiguin en el precipici de l'edat adulta. El precipici on ell va caure, i que en aquesta novel·la voldria revertir, tot identificant-se amb l'etern adolescent Holden Caulfield.

Un etern adolescent que també s'identifica amb Fréderic Beigbeder, que comença el llibre explicant com a partir dels quaranta només ha cercat la companyia dels més joves, perquè els de la seva edat són tancats a casa amb els nens o estan treballant. Provocador, potser sí, però carregat de raó.

Oona i Salinger, Frédéric Beigbeder. Barcelona: Ara llibres, 2016