dilluns, 30 d’agost de 2021

Filla de l'1 d'octubre

 



Aquest llibre m'arriba una mica tard, perquè és previ a les eleccions del 14 de febrer del 2021, i per tant en ell la Laura Borràs encara no sabia si sortiria escollida. Però igualment té molt d'interès.

La Laura era professora de literatura a la universitat, després va ser directora de la Institució de les lletres catalanes, i finalment el president Puigdemont va aconseguir fer-li fer el salt al buit d'entrar en política, com a diputada, a Madrid i com a candidata a esdevenir presidenta, la que seria la primera dona presidenta de Catalunya.

La Laura sempre ha estat molt activa, gairebé no hi havia cap acte cultural a Catalunya on ella no participés, per això diu: "necessitaria que els dies fossin com jo, XXL!" (104). De fet, quan després de no esdevenir presidenta de la Generalitat, sinó del Parlament, la Laura ha continuat sent molt activa des d'aquest càrrec. Recordo com en una de les seves moltes conferències literàries un cop va explicar com li deia al seu pare "no tinc temps, no tinc temps!", i ell li responia: "Laura, l'únic que tenim és temps".

Hi ha un element en ella que a mi, personalment, em captiva. I és la seva manera de vestir elegant i sofisticada, com la Madame Bovary de la qual ella parla a El poder transformador de la lectura. La Laura ha estat i és jove, guapa i amb talent, ho té tot.

En aquest llibre recull anècdotes, per exemple, sobre com, quan ella li va dir a Pedro Sánchez que Junts per Cat tenia 155 raons per no votar la seva investidura, va resultar que hi va haver exactament 155 vots en contra, el que ella en diu "justícia poètica" (96). També com sempre en ella, el llibre és ple de cites en vers.

La coberta del llibre ens mostra la Laura en una visita als presos de Lledoners. Tampoc sabia encara que serien alliberats amb els indults, però igualment ella defensa que hi hauria d'haver una amnistia general. Insisteix molt en això i en què hauríem d'anar cent per cent units, cosa que encara no s'ha aconseguit. Aquest és un llibre més de tota la literatura que han generat el primer d'octubre, els presos polítics i els exiliats. Un testimoni que val molt la pena.

BORRÀS, Laura Filla de l'1 d'octubre. Relat personal de tres anys de compromís polític. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2021

dimecres, 4 d’agost de 2021

Les nenes que llegien al lavabo



Un assaig que amb aquest títol fa referència a quan llegeixes per gust, el que vulguis, sense vergonya i sense haver de llegir el que se suposa que has de llegir, per esnobisme. 

"La lectura no és verdura" (39). Perquè no s'ha d'associar amb una penitència. També m'agrada aquest passatge: "Perquè no: llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles" (37). Aquest llibre és una alliberació per tots els que, com jo, no poden amb llibres com l'Ulisses de Joyce. És el que venia a dir Laura Borràs a El poder transformador de la lectura: que l'acte de llegir hauria de produir felicitat, i aquests llibres que costen tant no ho fan. Com la música dodecafònica.

Els millors llibres, els que parlen de tu. Una altra cita que és una joia: "Quan ets petit les cobertes de llibres agrupades  en parades de llibreries i editorials, semblen capses de bombons" (68). Un bombó ho són moltes vegades els llibres prohibits al llarg de la història, una raó més per tenir ganes de llegir-los.

Aquestes nenes que llegien al lavabo volen fer referència a totes les persones que llegeixen o escriuen i no són homes, blancs i de classe alta. Les dones, les lesbianes, els malalts mentals, els presos polítics, els queers, etc., són els que l'autor defensa. Tot fent-ne una imatge: "Hi ha revolucions que comencen en els llocs més insospitats: als marges, en una nota, en un subratllat, als peus de pàgina" (181). De la mateixa manera com tot el que és perifèria, no "mainstream", té un gran valor. Molt bo: "contra el cànon, canonades" (103).

L'autor fa referència a molts anticànons de la història, com Emily Dickinson, i parla de la novel·la La xava de Juli Vallmitjana, una descoberta per al meu blog d'Anticànons. Aquest és un llibre per llegir al lavabo per l'apassionant i el molt a contracorrent que és.

PORTELL, Sebastià Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara llibres, 2021

dissabte, 24 de juliol de 2021

La casa de foc



Ressenya de Jesús Bonals

La història d’un saurí podria ser també un títol per a aquesta magnífica novel·la. ¿I qui és en aquest llibre el saurí capaç, com diuen que ha saben fer els saurins, d’endevinar on cal foradar el pou per trobar-hi aigua? En Jordi de Can Sol. Però, em direu, si a encapçalament l’autor dedica l’obra a aquest mateix Jordi de Can Sol...! Cal suposar que el Jordi tal de Can Sol és un personatge de ficció, no un amic o un conegut de l’autor, perquè tot el que en diu i n’insinua el podria posar en un bon compromís si fos una persona real, de carn i ossos, encara que sigui mort. Però algú ha vist mai que un autor dediqui el llibre a un personatge de ficció del mateix llibre que acaba d’escriure?

Crec que, amb aquest detall  transgressor, Francesc Serés ens fa l’ullet i en està dient que La casa de foc és el millor llibre dels que ha escrit. Em ve a la memòria el gran Pedrolo, que mai va dedicar cap del centenar de llibres que va publicar, però va fer una excepció. A la meva filla Adelais va escriure a la primera pàgina d’Unes mans plenes de sol, que des del meu punt de vista és el seu millor llibre, i probablement també ho era des del punt de vista de Pedrolo, tot i que ell no ho va verbalitzar mai.  Per cert, l’escenari rural, en aquest cas potser seria més exacte dir neo rural del llibre de Serés, com en el cas de les mans plenes de sol de Pedrolo, podria  potser ocasionar que aquest llibre de Serés fos negligit i arraconat per raó de l’escenari, com més d’una vegada ho han fet alguns saberuts barcelonins. Tan de bo això no passi, tot i que les 600 pàgines del llibre de Serés fan que en sigui candidat, perquè quan el primer lector d’un llibre llarg avisa que estem davant de la publicació d’un gran llibre, ja han passat unes quantes setmanes i sovint, ja no en queden exemplars a les llibreries: ja els han retornat a les catacumbes del magatzem, a l’espera que algú dicti la sentència que els ha de convertir en pasta de paper. Amenitats d’aquest sistema comercial a que es veuen sotmesos els nostres creadors. Però tornem al llibre:

En Jordi de Can Sol no és solament el veritable protagonista, molt més que el narrador, sinó que és un personatge extraordinàriament ben dibuixat i aconseguit, un personatge viu, entranyable i desconcertant, del qual n’anem coneixent els replecs psicològics no pas a través del que ens  en pugui informar el narrador, sinó a través de les seves “rèpliques” als diàlegs que transcriu l’autor, algunes tan llargues que es converteixen en veritables monòlegs, però que no cansen mai el lector, perquè no contenen mai res sobrer.

En el primer capítol l’autor recorre molt encertadament al vell recurs de començar pràcticament  pel final i d’aquesta manera ens assabentem anticipadament que el Jordi de Can Sol no sobreviurà a les 600 pàgines. En observar que Serés adoptava aquesta tan vella estratagema narrativa, em vaig preguntar, amb una mica o molta desconfiança, si l’autor sabria mantenir el suspense al llarg d’aquell considerable totxo després d’haver desvelat un detall tan important,

Doncs bé,  l’autor no solament aconsegueix mantenir l’enjòlit, sinó que aquest augmenta a mesura que avança al llibre, amb una nova pila de trames i subtrames, en un crescendo fantàsticament ben aconseguit. I això malgrat que al llarg de les esmentades 600 pàgines va deixant anar el desenllaç, provisional, d’aquestes trames, i dic provisional perquè al final resulta que alguns d’aquesta desenllaços no eren encara el veritable desenllaç final. Jo crec que, si li hem de trobar algun defecte a una obra magna com aquesta, són precisament les dues o tres darreres dotzenes de pàgines en què el narrador ho vol deixar tot tancat, incloent-hi la mort del gos, el Núvol, que certament és un “personatge” important del llibre, però que no calia explicitar, si més no de manera tan extensa. Tampoc no ens arregla gens saber el quan i el perquè l’autor decideix abandonar el Sallent. Els lectors hauríem quedat millor sense saber aquest detall, i deixant sense tancar aquest extrem, de la mateixa manera que ens quedem en el dubte de si el Jordi és culpable o no de l’incendi del paller que dona preu al títol del llibre. Molt probablement  aquí li ha faltat valor per fer servir una mica més les tisores. Ho dic simplement a  benefici d’inventari, i potser com a resultat d’una primera lectura.

Aquest llibre em suggereix tantes coses que, si les esmentés totes, aquesta ressenya massa llarga, i al lector gairebé li sortiria més a compte llegir-se el llibre que no pas la meva ressenya. Però n’hi ha una que no em puc deixar al tinter. El caràcter gairebé teatral d’aquesta novel·la, que per cert facilitaria molt la seva adaptació a teatre, i al cinema. Fins i tot, si exceptuem aquelles darreres pàgines després del clímax, ja he dit que per al meu gust una mica massa llargues, l’autor respecta escrupolosament la unitat de temps, d’acció i de lloc que prescrivien els clàssics com a elements indispensables per al bon teatre. Ara que en veiem obligats, quan engeguem la tele , que per cert cada vegada molts ho fem menys, a causa del nivell tan baix a què ha arribat, quina alenada dirà frec no seria que hi apareguessin adaptacions d’obres com aquesta. També he de dir que, malgrat que no sé quin recorregut comercial tindrà una obra tan bona en aquest nostre país tan petit, sí que ben segur que el podria tenir molt gran en la traducció a l’alemany, i a altres llengües de països que ja han descobert que la llengua catalana té una gran literatura que milita a la primera divisió de la literatura mundial.

Finalment, no puc evitar de dir que les drogues hi són protagonistes. Ja esteu avisats. Però llegiu el llibre, si us plau.

 SERÉS, Francesc La casa de foc. Barcelona: Edicions Proa, 2020

dimarts, 6 de juliol de 2021

L'analfabeta


Aquest és un llibre autobiogràfic que mostra com neix i creix el gust per la lectura i l'escriptura en la seva autora. En una classe de poble, un internat i el treball en una fàbrica de refugiats. Fins i tot en una llengua nova i molt diferent de l'original com ho és el francès respecte l'hongarès (d'aquí el títol d'Analfabeta). 

Una mostra de la capacitat d'escriure de l'Agota Kristof és en el poema que va fer a l'internat: "Ahir, tot era més bell,/la música als arbres,/ el vent al meu cabell,/ i a tes mans esteses,/ el Sol" (22). El vent que se sol associar amb l'art.

Les influències d'aquesta escriptora són sobretot Thomas Bernhard, Samuel Beckett i Franz Kafka, com explica l'autora en l'entrevista del final, sobretot Bernhard, que "viurà eternament per servir d'exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors"(35). És curiós com explica que "per escriure poemes, la fàbrica és ideal. Com que el treball és monòton, es pot pensar en una altra cosa i les màquines tenen un ritme regular que ajuda a comptar versos" (47). Escriptors com Kafka també van fer una literatura que tenia relació amb la feina com li passa a ella. El fet de ser refugiada se'ns mostra en tota la seva duresa, que va portar al suïcidi a quatre coneguts seus.

Aquesta edició de l'Editorial Amsterdam, un llibre força breu, és feta de manera molt cuidada, el que en fa un petit tresor. Fa venir ganes de llegir més obres de l'autora.

KRISTOF, Agota L'analfabeta. Barcelona: Ara llibres, 2019

dijous, 17 de juny de 2021

Consumits pel foc


 

Una nova novel·la de Jaume Cabré que és en tot com les anteriors menys en la llargada, és relativament breu. Escrita d'una manera una mica kafkiana, molt misteriosa, sobretot quan escriu trossos en alemany. Aquest "Consumits pel foc" fa pensar molt al llarg de l'obra. Que és tan breu com concisa, no hi ha gens de palla en tot el llibre. A mi personalment em recorda uns versos de Josep Maria Flotats en la presentació de l'obra de teatre El despertar de la primavera, que diuen: "Papallones inexorablement atretes/ per la flama que les devora". Flotats parla de l'amor, i en el fons aquest llibre també parla de l'amor, hi ha dues històries del protagonista, l'Ismael, amb dues dones.

Hi ha un passatge que m'ha recordat una altra obra, Oona i Salinger, de Frédéric Beigbeder, de quan diu: "Li va agafar el braç i el va deixar anar en adonar-se del seu gest" (107). O sigui, una altra versió de "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat" (88). La dona a la qual l'Ismael agafa el braç dirà més tard: "Jo vull saber si m'estimaràs sempre" (149), cosa a la qual ell contesta: "D'acord. Però el futur ningú no el sap. I jo amb prou feines recordo el passat". És obvi, això que diu, però no ho havia llegit mai enlloc, Jaume Cabré es mostra molt brillant en això. Aquesta dona és una mica com la nimfa Calypso que vol impedir que ell, com un Ulisses, després de moltes aventures torni amb la seva Penèlope, la Leo.

De nou el tema de l'amor: "No va poder fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció" (174). És tan dur com colpidor. A banda d'això que explico, és una història de lladres i serenos, que fa dir al protagonista: "Jo pecador em confesso", (162), enllaçant amb l'anterior novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso.

Escrita de manera molt original, relacionant les trifulgues del protagonista amb un petit senglar que és com si fós ell, n'és una imatge. I l'originalitat també es manifesta en expressions com "Al cap de molta angúnia" (152), o bé "suava por" (153). I amb els noms que l'Ismael dona als altres personatges, sempre literaris com el seu propi nom (igual que el protagonista de Moby Dick), el de la Bovary o el Zhivago.

És de nou una narració molt atractiva que serveix d'excusa per introduir idees profundes, com solen fer les bones novel·les. Crec que ja està tenint molt d'èxit, i segur que encara en tindrà més.

CABRÉ, Consumits pel foc. Barcelona: Proa, 2021

dilluns, 3 de maig de 2021

L'any sense primavera



Aquest és un llibre doblement artístic, per les imatges de Jordi Borràs i les paraules d'Estel Solé. L'Estel es posa en el lloc dels protagonistes del confinament, en primera persona, i també en el seu propi paper de mare, embarassada durant el confinament. 

El llibre va per parts, la primera és "Hibernació": "El silenci de la vida fora de casa és eixordador. Botigues, bars, i restaurants amb les persianes abaixades" (12), una bona paradoxa.

Continua amb "La primera línia", amb fotos dels sanitaris: "Treballem com si fóssim de la NASA, suem com si estiguessim al Carib" (32). "La rereguarda", és el següent, amb fotografies de dones fent mascaretes. Així va fent un repàs de tots els protagonistes de la panèmia.

Hi ha una constant, unes paraules que es van repetint en tot el llibre: "com si no hi hagués demà" (77 i 96), "per ballar com si no hi hagués un demà" (136) -amb els nens confinats, per distreure'ls-, "Em pren la mà, com si s'acabés el món" (184), "amb aquell punt de bogeria de qui no dona per fet l'endemà" (198). En moments en què tots sabem que ens pot tocar la loteria d'agafar un virus i morir, és quan  "no hem estimat mai tant la vida", que diu l'òpera de Puccini.

Pel que fa a les imatges, és colpidora la mà protegida amb guants portant unes roses, segurament del jardí de casa, per a un familiar mort. També la de la mateixa persona collint flors silvestres per afegir-les al taüt perquè no n'ha pogut comprar a les botigues de flors. També són colpidores totes les imatges, com la de la coberta, de llocs habitualment concorreguts, tan deserts pel confinament. Calella de Palafrugell n'és un.

La cara d'il·lusió d'una àvia, parlant per telèfon amb el mòbil en què pot veure la cara dels familiars, és una molt bona fotografia. Un mossèn fent la missa per Whatsapp tamé és una imatge antològica.

Aquest és un llibre que val la pena de tenir, per si algun dia no ens en recordem del que vam viure. Com sempre Jordi Borràs hi ha estat per a tots nosaltres.   

BORRÀS, Jordi, SOLÉ, Estel  L'any sense primavera. Barcelona: Ara llibres, 2020

divendres, 9 d’abril de 2021

Les coses humanes



Aquesta novel·la, a la qual li fan justícia tots els premis que ha rebut, m'ha arribat personalment moltíssim, més enllà del fet que sigui molt actual. El tema de com es pot tractar a les xarxes la suposada violació d'una dona, el linxament que es porta a terme amb l'acusat abans que se l'hagi jutjat, el sofriment de la dona que el denuncia quan se li fan reviure els fets: tot plegat és el que denuncia  l'escriptora, que deixa al lector que es faci la seva pròpia idea de tot plegat. "Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira", deia Ramón de Campoamor.

Sobre aquesta cita que surt en el llibre: "A banda, hi ha la qüestió del consentiment. Cal saber apuntar bé. Ràpidament es converteix en un acte social, una violació. L'escandalitzo? (...) Acabaran per concloure: ella s'ho ha buscat (181). Era Kundera a Els amors ridículs, em sembla recordar, que deia que les dones, la majoria de les vegades que ho fan, diuen o criden "No", amb la qual cosa una part important de les relacions són una violació en potència. El que aquest llibre posa sobre la taula és com, encara que la víctima no hagi demostrat la seva absència de consentiment, hi ha altres maneres d'expressar-ho, "l'encongiment, per exemple, el rebuig total expressat pel seu cos" (285). La noia no va mostrar el seu desacord per la por que tenia, i ell, precisament romàntic no ho va ser, i a sobre no es va adonar de res. Això de "Mama-me-la, puta", em sembla el pitjor de tot, encara que hi hauria persones que ho acceptarien en una relació. Ell no és cap sant, i ho fa amb ella per una juguesca amb els amics, cosa que fa pensar d'entrada que la noia l'ha acusat per despit. Però la manera com plora fa pensar que segur que té raó.

D'aquí ve la reacció de la societat. Em fa pensar en Eduard Pujol, un polític brillant que va ser arraconat en un moment després que es digués que havia assetjat una dona, sense saber-se si és veritat. La Laura Borràs, en ser preguntada per un periodista sobre si creia en la seva innocència, va contestar fugint d'estudi, tot defensant el feminisme del seu partit. És molt trist. 

Tornant a la noia, és molt fort quan diu: "No tornaré a fer l'amor fins que estigui amb un home en el qual pugui confiar realment", i afegeix: "No crec que el trobi mai"(228). El pessimisme de tot aquest llibre es condensa en aquestes paraules, i en la idea general que "les relacions humanes semblen destinades a la traïció  i al fracàs" (105). 

El llibre atrapa des de la primera paraula fins a la darrera, i fa pensar molt. Ho té tot. Davant d'aquesta escriptora a la resta només ens pertoca d'acceptar de ser-hi a l'ombra. 

TUIL, Karine Les coses humanes. Barcelona: Ara llibres, 2021