dimarts, 22 d’agost de 2017

El monestir de l'amor secret



Vaig aprendre, a la carrera de filologia, que quan llegim els clàssics, i de fet, quan llegim en general, és perquè "voldríem que fos així", que la nostra realitat fos com la de les novel·les. Aquesta història d'amor homosexual que es manté "dins l'armari" fins al final del llibre pràcticament, amb un desig i un amor que tendeix a fer-se fort per la seva mateixa prohibició -com un ham que es clava més amb l'esforç d'arrencar-se'l, que deia André Maurois- fa sacsejar el pensament del lector constantment.

És que "amor i concupiscència són antagònics" (188), sí o no? En aquesta obra sembla que es digui que si tots dos s'estimen tant no hi ha res de dolent en el fet que tinguin relacions físiques. Però la majoria de les relacions solen ser desiguals. Un que ho vol i l'altre que no, fins al punt que el primer pot acabar forçant l'altre. Això passa fins i tot dins una parella casada, com en aquest mateix llibre. O un que estima molt però és conscient de la realitat fins al punt de renunciar al cos. Es pot ser dissident de moltes maneres, fins i tot contradictòries, a la vida.

És com si els dos amants secrets de la història d'aquest llibre fossin precursors de l'alliberament de la majoria dels homosexuals que es produeix avui en dia, almenys al món occidental. Alliberament que també es relaciona amb la lluita per tenir una religió menys hipòcrita i obscurantista, per fer-la més autènticament cristiana. Tot defensant que "les escriptures es poden interpretar de diverses maneres" (65). Rient-se'n del masclisme imperant en l'època, el qual es posa de manifest en fragments com aquest: "la densa tenebra mental que sovint caracteritza les femelles" (163). En aquest llibre, els estudis de metge de Galzeran apareixen com un símbol de la lluita contra el mal, i els episodis de pesta com una imatge d'aquest mal. Això m'ha recordat moltíssim una obra d'Albert Camus, La pesta, que vaig llegir fa molts anys. L'error dels que vivien a l'Edat Mitjana era creure que l'homosexualitat és un mal per ella mateixa, i això és el que fa patir tant els dos protagonistes.

Hi ha un passatge que sembla que compari l'efecte que fa en Galzeran, el protagonista, sobre en Berenguer, que serà el seu amant, amb la sàlvia, la medicina que el fa viure: "Els ulls pesen, l'aire és sàlvia, l'aire és Galzeran" (45). Però "l'art mèdica tard o d'hora fracassa" (111), i la intel·ligència de Galzeran també topa amb les convencions quan impedeix un suïcidi i és castigat per haver-lo impedit, en una època que encara no sap què és la depressió (melancolia en diuen), i considera un pecat el suïcidi. Una època fosca, tan fosca com ho és encara gran part del món. Però "si cada dia marques una ratlla en el mateix lloc del roure, al cap dels anys l'hauràs foradat" (135).

Aquesta segona part de la història de Galzeran, que de fet és anterior a El càstig, segurament mereixia no quedar finalista, sinó haver estat guanyadora del premi Sant Jordi de l'any 2007. Però va com va. El títol original, L'hora quieta, que es refereix a l'hora d'encontre entre els dos protagonistes, era menys comercial, però clarament molt més original i poètic.

M. Dolors Farrés El monestir de l'amor secret. Barcelona: Proa, 2008


dijous, 10 d’agost de 2017

El càstig



Aquest llibre m'ha captivat tant que de seguida que pugui en vull llegir la continuació, la qual de fet és anterior en la seva gestació, El monestir de l'amor secret. Passa una mica com amb El Hòbbit i El senyor dels anells. El seu protagonista, superdotat però humà; homosexual en una època i cultura religiosa on això el fa sentir molt culpable, tot i que també aconsegueix de fer-lo dubtar; innocent i madur alhora fins al punt de saltar-se quatre cursos dels ensenyaments per exercir de metge, amb una saviesa que s'arriba a comparar a la de Ramon Llull.

"Primum non nocere, que deia Hipòcrates. Primer no danyar" (55). Això sembla que hauria de ser vàlid tant per a un futur metge com per a qualsevol persona. Però és pràcticament impossible de viure sense equivocar-se, i a vegades per tant sense fer mal. Galzeran, el protagonista, pateix en descobrir-se homosexual, però hauria de patir més per allò que no té present, amb el mal que fa sense adonar-se'n, i sobretot perquè aquesta homosexualitat no va acompanyada mai d'autèntic amor, tot i la seva delicadesa natural.

De fet, el seu carisma el desvela una de les seves parelles: "Ets d'aquells que, a la que et descuides, esdevenen els protagonistes del grup encara que siguin nouvinguts" (182). Un professor seu admet: "T'hem esperonat tan fort que només tenies dues opcions: o quedar-te aclofat de dolor o alçar-te renillant i clavant cosses a tort i a dret" (258). Anar a contracorrent, estudiar a repèl, és el millor per a qui estudia, encara que només per algú amb una forta personalitat, que deia Thomas Bernhard. També m'he sentit identificada amb la frase "l'alumne que pot aspirar a un futur gloriós és el que llegeix i llegeix sense repòs" (128), com li diu el professor que s'adona de l'aptitud superior de Galzeran per als estudis.

A banda de Galzeran, ens ha cridat l'atenció una noia molt pobra que només té la riquesa d'estimar, "tan invisible com es pensava de petita" (190), i una mare de la qual es diu: "per primera vegada des que es va casar, la missenyora tasta una emoció reservada a uns pocs privilegiats: l'eufòria" (94). L'eufòria, com la depressió, fa privilegiats els qui les sofreixen sobretot en el món de l'art.

És un llibre molt ben documentat, amb moltes referències històriques, amb personatges reals com Francesc d'Eiximenis i la referència a Pere el Cerimoniós. També hi tenen un paper important les plagues de pesta habituals a l'edat mitjana.

Qui escriu això creu ferventment que, de la mateixa manera com tots som minusvàlids en alguna cosa, també som diferents als altres en alguna cosa. Sempre hi haurà algun moment en què, com deia Forster a Howards End, no ens podrem captenir com se suposa que ens hauríem de captenir. Veure Galzeran lluitant amb ell mateix en comptes d'acceptar-se ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això diuen que són els clàssics, i per això ens cal aquesta novel·la.

FARRÉS, M. Dolors El càstig. Punto Rojo Libros, 2016

divendres, 14 de juliol de 2017

Els cercles concèntrics



Cal no enganyar-se: aquesta novel·la és, de fet, un llibre de poesia. Amb la diferència, però, que l'estructura narrativa fa que no es pugui deixar. Un apartat et duu al següent, però si et deixes arrossegar i llegeixes com un golafre, corres el perill de perdre't tot el que hi ha "darrere les paraules", que diu Margarit.

Comencem pel títol: Els cercles concèntrics, manllevat de Vinyoli, poeta de qui la protagonista, narradora en primera persona, que és professora de llengua i literatura, n'està fent una tesi. Una tesi que creu que li treu temps de ser mare, de tenir descendència, tal i com es reprodueixen els cercles en l'aigua en llançar-hi una pedra. Però de seguida ens assabentem que no pot fer realitat la seva aspiració i ha d'intentar la fecundació in vitro, un tema que és present al relat fins al final. Amb uns salts en el temps, de l'adolescència en un poble fins al principi de la maduresa en aquest mateix poble, on la protagonista i la seva parella tornen un estiu. El "tot és lluny i a prop" (152), vers de Vinyoli que s'escau al que expliquem, a aquests salts en el temps. Diu la narradora:"les persones que coneixem es queden dins nostre per sempre més" (26), amb això nega que ens trobem sols malgrat l'absència de les persones que estimem. M'ha sobtat moltíssim aquesta frase.

La sala d'espera del ginecòleg seria com una metonímia de l'espera de la protagonista per quedar embarassada. "El temps que un passa en les sales d'espera és un temps sense fets, inoperant, sense vida" (146). La bicicleta que ella tenia de petita al poble, que la seva parella prova que pugui tornar a fer servir, seria una al·lusió, amb els radis de la roda espatllats, a la infertilitat de tots dos. Quan ell prova de matar mosques amb un drap de cuina, recorda la dificultat de fecundar un òvul. I, sobretot, al final, aquest "paisatge que recorda Mondrian, potser perquè és una terra abrupta, sense transicions" (153), el paisatge que sembla eixorc i "serà vi" (154), que diu l'altre per animar-la.

Tot el llibre gira a l'entorn del desig de maternitat frustrat de la protagonista. Qui escriu això té un punt de vista absolutament diferent sobre aquesta qüestió: mai no ha volgut tenir fills. Potser per això ha gaudit amb aquest relat, que gira al voltant d'una temàtica complementària al seu punt de vista.

CASAS i MATA Els cercles concèntrics. Lleida: Pagès editors, 2017

dissabte, 8 de juliol de 2017

La sorra vermella (comentari escrit per Jesús Bonals)


L’únic retret que es pot fer a aquesta novel·la tan rodona, tan treballada, tan documentada, i narrativament tant ben resolta és la tira de paper, pretesament publicitària, que porta incorporada a la portada: 1941: dos homes busquen a Barcelona una nena perduda.

És clar que també és això, però... a veure...dos homes? No seria més exacte, si de cas, “dos exiliats”? No seria millor, en comptes de busquen,” tornen clandestinament al país per buscar...” una nena perduda? No seria més correcte una nena robada? D’altra banda algú, després de llegir tot el llibre, ¿pot afirmar que aquest episodi, tot i ser un element de la trama força central, és el més important, i allò que resumeix la novel·la? L’encertada frase d’Antoni Puigverd que hi ha a sota, Una novel·la sobre el coratge i l’instint, l’amor i l’amistat, que s’imposa a la tragèdia de la guerra i a la misèria de la dictadura, salva la tira, però malauradament el lector es queda amb la primera frase, i la temptació del possible comprador de deixar el llibre a la pila de la llibreria, i examinar-ne un altre, és ben real. Pobre lector desorientat per la tira: no sap que si passa de llarg es perd un dels millors textos novel·lístics que s’han publicar darrerament.

Un altre retret, -que de fet no ho és en absolut, però que no seria gens estrany que s’acabés publicant en algun mitjà, signat per algun saberut que escriu d’oïda i que no es pren ni tan sols la molèstia de llegir sencers els llibres que comenta-, seria la frase menyspreativa que massa vegades s’ha de sentir: “Un altre llibre sobre la guerra!" Doncs sí senyor, una altre llibre sobre la guerra. I molts que encara en falten!

No hi ha cap tema literari sobre el que s’hagi escrit massa. Es poden escriure, i s’escriuran, piles de llibres sobre el periple d’un supervivent de la guerra que torna enmig de molts perills a la seva Ítaca, on l’espera la seva Penèlope. O sobre la història de dos amants pertanyents a dues famílies enfrontades que acaba com acaben tots els drames de Shakespeare. I alguns d’aquests llibres seran molt i molt bons, malgrat que ens expliquin una història que ja sabem.

L’altre dia llegia que hi ha escrits més de 5.000 llibres sobre el tema de l’inici de la vida a través d’una sola parella després de l’anhiquilació de tots els habitants del planeta. Per cert, mal m’està el dir-ho, un d’ells l’he escrit jo: el Viatge a l’interior d’un gra d’arena. Un llibre del qual, després de les dues revisions que n’he fet en edicions successives- no reimpressions-, n’estic molt orgullós fins al punt que crec que és el millor que he escrit.

Tenint en compte allò que deia, ¿com volem recriminar que s’escrigui i es torni a escriure sobre la “nostra” guerra, la de 1936-39, molt probablement un dels episodis més importants en la vida de moltes persones, i de moltes famílies, i en definitiva de les nacions d’aquesta península durant molts segles? I no exagero: gràcies a Déu molts països no saben què és una guerra civil, perquè és la pitjor desgràcia que hi pot haver en un país, i en aquestes nacions afortunades que no l’han patit, hi ha un consens general que la guerra civil s’ha d’evitar de de totes totes: és un tema nefand i tabú, el pitjor de tots.

D’altra banda durant els quaranta anys de dictadura només es va poder escriure des de visió del bàndol guanyador, i durant els quaranta anys següents de llibertat vigilada només de mica en mica s’han anat deslligant les llengües i s’ha començat a escriure amb amb el rigor i amb la imparcialitat amb la que J.N. Santaulàlia aborda el tema en aquest magnífic llibre.

Que ho hagi fet està molt bé, i s’agraeix molt, perquè el rigor i la imparcialitat i l’excel·lent documentació és una condició necessària però no suficient per a una bona novel·la: aquest llibre no és un llibre d’història i allò que el converteix en una obra mestra no és el rigor sinó la qualitat narrativa, que és excel·lent. La manera com ha teixit la trama, que va des de l’inici de la guerra fins a l’any 41, alternant els diversos “temps” i els diversos “protagonistes”, i encara més, els diversos punts de vista, sense deixar res penjat, és senzillament perfecta. Em trec el barret que no porto, i em trauria tots els barrets si els portés davant la magistral tècnica narrativa de l’autor.

Trobar la manera de narrar una història, sigui de ficció o sigui verídica, -fins i tot unes memòries o una biografia- és essencial, i només és a l’abast dels millors. J.N. Santaulàlia ho aconsegueix d’una manera que només es pot qualificar d’excel·lent. Només per això aquest llibre ja seria un 10. Ara bé, encara hi ha més: l’ambientació dels episodis, especialment els de la guerra i els dels afusellaments al camp de la Bota, per exemple, són tan versemblants que si no fos que sabem que l’autor ha nascut després de la guerra, ens preguntaríem si no és que ho va viure personalment.

I ara torno al principi: l’episodi del rescat de la nena robada, -que també està molt ben resolt, i que és d’una acció trepidant, i que també està molt ben ambientat, i que aconsegueix transmetre un fort suspense - no és la part més destacable d’aquesta novel·la impressionant,. Ara bé tampoc no es una història supèrflua, i serveix per cloure la narració d’una manera molt encertada, que asserena i emociona el lector després de tantes escenes d’una duresa que a algú se li pot fer gairebé insuportable per a la seva sensibilitat.

Li desitjo a aquest llibre la fortuna que es mereix. Els joves conscienciats, universitaris i preuniversitaris, l’haurien de llegir, i els agradaria. Som un país petit i mesquí, i a vegades penso que no ens mereixem els grans escriptors que tenim. En un país normal aquest llibre seria un bestseller i podria donar lloc a una sèrie cinematogràfica o televisiva cent vegades millor que les mediocritats que ens ofereixen dia rere dia. És el nostre trist destí de poble  amb una cultura fagocitada per una altra de més gran i que no té un Estat a darrera. Això no obstant, alguns pocs ciutadans, probablement els mateixos de sempre, tenim el privilegi de gaudir, si volem, de llibres magnífics com aquest. Ningú que el llegeixi quedarà decebut, us ho asseguro. Al contrari pensarà: quina sort que no me l’hagi perdut.

dilluns, 19 de juny de 2017

El retorn dels Bassat. La fletxa, el peveter, i els gegants de Matadepera (ressenya escrita per Jesús Bonals)



Quan vaig saber que havia sortit El retorn dels Bassat, de Vicenç Villatoro, el vaig comprar de seguida. El tema de la presència dels jueus a Catalunya, i a la península, m’interessa molt, perquè crec que és en element importantíssim per entendre la nostra història, malgrat que sempre hagi estat menystingut, o simplement ignorat.

Que, per exemple, fins fa quatre dies no s’hagi sabut que el gran Joan Lluís Vives, que durant el franquisme va ser exalçat com el gran intel·lectual espanyol, en realitat era jueu, i que va ser professor durant tota la vida a les universitats europees sense tornar mai a posar els peus a Espanya per si de cas, i que la seva mare va ser desenterrada per cremar-ne les restes a la foguera ja que no ho havien pogut fer mentre vivia, i que això s’hagi pogut mantenir amagat durant segles, és una mostra de la llosa de silenci sobre els jueus que hi ha hagut sempre en aquests verals. Que Menéndez y Pelayo, -que la seva Historia de los heterodoxos españoles va buscar sota les pedres, vull dir als arxius més amagats, per fer un inventari de les víctimes de la foguera, i que malgrat que era un home respectuós amb el nihil obstat eclesiàstic era posseïdor, als vint-i-cinc anys, d’una erudició digna de ser comparada amb el nostre Joan Coromines i el seu fitxer d’etimologies catalanes i espanyoles-, no arribés a detectar el cas de Vives i la seva mare, és una bona prova de com està de soterrat i ben soterrat aquest tema.

Però no vull desviar-me: ara aquí estic fent la ressenya del llibre de Villatoro i Bassat  i per tant no em puc estendre més en la justificació de la meva afirmació sobre la importància dels jueus en la conformació de totes i cada una de les nacions de la península. Tot i que alguna cosa més m’agradaria dir-ne si la llargada prevista per a aquesta ressenya m’ho permetés.

Cal fer, però, encara un altra marrada, a l’estil de les moltes que fa l’autor del llibre, per dir que a Terrassa/Matadepera hi viuen dos grans novel·listes catalans, Cabré i Villatoro. Ho dic perquè, com que alguna crítica, aparentment negativa, hauré de fer sobre el llibre que estic comentant, no voldria que ningú es pugui pensar que poso en dubte la categoria d’aquest gegant de la nostra literatura que és Villatoro, que poso a l’altura de Cabré, i que si aquesta ressenya fos prou llarga, m’agradaria poder argumentar extensament perquè penso que entre aquests dos autors terrassencs, amb tots els paral·lelismes i també totes les evidents dissemblances, es podria construir fàcilment un capítol més de les Vides paral·leles de Plutarc.

Dit això, i entrant per fi en matèria, he de dir que aquest llibre ha representat un tap en les meves lectures. Jo llegeixo sempre, i quan acabo un llibre en començo un altre, i la lectura d’aquest volum de 600 pàgines m’ha durat massa dies, tants que, si no fos pel tap que ha representat, hauria pogut tenir temps de llegir mitja dotzena de llibres més. I perquè parlo de tap? Doncs perquè el sistema narratiu adoptat per Villatoro, basat jo diria en una juxtaposició d’articles breus, fa que la història no aconsegueixi mai arrossegar com ho fa la narrativa.

Potser l’autor, que disposava d’una gran quantitat d’informació i no volia deixar res al tinter, i per això ha optat per un llibre d’una factura semblant al Danubi de Claudio Magris, que no és una novel·la, i que cal llegir més aviat com un assaig. Algú dirà: la biografia no és novel·la, ja se sap... D’acord, però hi ha biografies, i fins i tots narracions històriques com les Quinze generacions d’una família catalana, de Riquer, que acaben arrossegant com una bona novel·la – i que de fet és, en aquest cas, una novel·la de novel·les, malgrat que hem de suposar que el que explica Riquer no és ficció sinó que és veritat.

En posar-se Villatoro a escriure sobre un tema que estic segur que l’apassionava, disposava de moltes i moltes històries suggeridores i capaces d’esdevenir una d’aquelles novel·les incrustades a les 1500 pàgines del llibre de Riquer. Però va optar per tallar la informació a trossos ben digeribles, i per no prioritzar-ne algunes entrant a fons en d’altres, en aquelles que tenien més possibilitats narratives. El resultat: una lectura que de cap manera es por titllar de feixuga, però que destrempa sovint l’interès narratiu que de tant en tant apunta en alguns fragments. Total, un llibre magnífic, però que no és de cap manera una narració a l’estil de les grans biografies, especialment les angleses. Penso ara, per exemple, en el Els Wittgenstein, d’Alexander Waugh, que també és la història d’una família austríaca, també jueva, i també víctima de la persecució nazi, un llibre que t’acaba arrossegant més que qualsevol novel·la, potser perquè s’atreveix a tractar a fons la biografia del Wittgenstein filòsof, o la del seu germà Paul, el pianista manco, que es fa fer famós amb els Concerts per a la mà esquerra que ell mateix va encarregar als millors compositors de l’època.

Fet aquest retret, que més que un retret és un avís per al lector, amb la intenció d’evitar que es faci unes falses expectatives que després no trobarà al llibre, la llista d’encerts de Villatoro és inacabable: una exhaustiva informació sobre els judeospanyols dels Balcans, que molts ja coneixíem a través del primer volum de l’autobiografia d’Elias Canetti, La llengua salvada, -no pas absolta, ep!, que el llibre estava traduït al català des de 1984!

Villatoro fa un repàs exhaustiu d’una pila d’obres que han tractat el tema dels sefardites de l’imperi otomà, i les referències que en fa ens constitueixen una formidable invitació a llegir-los. El retrat que fa de ciutats tan entranyables com Trieste, Corfú, i Constantinoble/Estambol -ho poso en ladino-, etc. és extraordinàriament atractiu, i també ens convida al viatge.

El llibre és, a més, un corprenedor relat de tantes i tantes vides segades per l’Holocaust, aquest horror i aquest malson inexplicable en l’Europa pretesament civilitzada del segle XX. Aquí sí que Villatoro l’encerta de ple: aconsegueix fer-nos molt propers l’horror i la por de les víctimes d’un genocidi cruel, gratuït i imperdonable que va atrapar molts que no s’acabaven de creure que els seus propis veïns, que semblaven gent respectable, fossin capaços de tanta maldat. Un horror que, malgrat ser ben conegut, a vegades ja el veiem com un fet llunyà, com una història molt antiga, i no pas, com va ser realment, una barbàrie espantosa que ens va passar molt a prop, i fa molt poc.

La història dels Bassat de Barcelona durant les dues guerres, la nostra i la mundial. I la de les fulles d’afaitar, i del Filomatic, amb els anuncis del Gila, i del Bassat publicista, autor del disseny de l’acte inaugural dels Jocs del 92, que ens va deixar a molts literalment enganxats al seient davant la tele. Un episodi -que, per cert, hauria d’haver merescut de l’autor esplaiar-s’hi a més a fons, perquè els Jocs són un fet central en la vida de Bassat i fins i tot en la història del nostre país-, que ens va deixar bocabadats no solament per l’encesa del peveter mitjançant una fletxa, que l’autor despatxa ràpid perquè encara li queda molta teca per explicar, però una idea que va ser espectacular i molt original, independentment que fos la fletxa qui va fer l’encesa o algun altre artefacte preparat per si fallava. La vox populi s’inclina sobre això darrer com el més possible i el més prudent, perquè no s’hi valia a exposar-se a un fracàs, en tot cas l’artefacte seria un truc de prestidigitador que tothom estava disposat a assumir com a normal, perquè allò que és rellevant és que la idea sortís bé, com efectivament hi va sortir. Una opinió, la de l’estri substitutori, que és força generalitzada, i que deixa una mica fora de joc les consideracions filosòfiques que fa l’autor sobre el risc a fracassar, consideracions que considero que es podia estalviar, i dedicar més temps a descriure l’espectacle. Però potser el vulgo i tots plegats anem ben equivocats, i és veritat que Bassat se la va jugar, i si és així demano excuses a Villatoro i Bassat per la meva incredulitat recalcitrant.

I continuant espigolant en el munt immens d’informació i de personatges, -que fan necessaris i oportuns els quadres genealògics del final del llibre-, esmentarem només la història del candidat que pels pèls no va aconseguir ser president del Barça, un episodi també central en la vida de Bassat i que mereixia no passar-hi tant de puntetes. En fi, i per acabar: un llibre ple de mil anècdotes curiosíssimes que haurien permès una narració apassionant si Villatoro hagués volgut, que prou que en sap, i que ho hauria pogut fer perfectament si aquest hagués estat el pla escollit per a l’elaboració de llibre.

Ara bé, si accepteu el llibre tal com l’autor ha decidit construir-lo, i en llegiu tranquil·lament cada dia un trosset, sense esperar de trobar-hi allò clàssic de la introducció, el nus i el desenllaç, tan propis de la narrativa, sinó que us sentiu satisfet amb un doll d’informació -interessantíssima i exposada d’una manera que hauríem de dir més aviat periodística-, sobre una realitat que tots hauríem de conèixer millor si volem conèixer de veritat el nostre país, llegiu aquest llibre. No us decebrà.

VILLATORO, Vicenç El retorn dels Bassat. Barcelona: La Magrana, 2016

dilluns, 10 d’abril de 2017

Abans que el teu record torni cendra. Ressenya de Jesús Bonals



La temptació, que sempre tenim els ja granadets, de tancar-nos a rellegir les gran obres d’antany, és un error de dimensions colossals. En el nostre país, i també a tot al món, ara s’escriu més que mai, i, com no pot ser d’una altra manera, es creen grans obres que seria estúpid deixar-se perdre. És clar que també s’escriu molta palla, però enmig de la palla apareixen títols que et deixen bocabadat, com aquest ABANS QUE TEU RECORD TORNI CENDRA, primera novel.la de Maria Escalas, que ara que l’he llegit, em sabria molt greu haver-me-la perdut, per una errònia displicència davant les novetats.

L’autora domina a la perfecció allò que és l’essència de la novel·la: la narració. Si a més hi ha unes gotes de d’emoció i de lirisme, que en aquest cas hi són ben presents, ja ens trobem davant d’una obra notable. Si a més l’autora domina el llenguatge, en aquest cas un català acolorit de mallorquinismes genuïns, especialment, en els diàlegs, ja hem arribat a l’excel·lència. Si a més l’autora coneix a la perfecció l’època -república, guerra i postguerra a Mallorca- i la descriu sense sectarismes però sense por de ser políticament incorrecta, hem arribat al capdamunt: a una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps.

S’ha d’advertir, de totes maneres, que aquesta extraordinària novel·la té alguns elements que a algun lector superficial el podrien desanimar: el protagonista principal és ¡un capellà!. La cultura religiosa, malauradament tan absent de les noves generacions, vessa per tots els porus de l’obra, per totes les pàgines del llibre. Un senzill exemple: ¿quanta gent sap què es el salpàs?

La immersió en la Mallorca profunda que produeix en el lector el llenguatge mallorquí usat, que com he dit abans és un dels al·licients de l’obra, també pot ser un obstacle per a alguns lectors una mica distrets. Ara bé, la trama és tan rica i tan ben plantejada que, d’aquestes dues dificultats -i alhora al·licients-, el lector en pot prescindir sense problemes. Es evident que un coneixement religiós més complet per part del lector donaria profunditat a la història, igual com ho faria un bon coneixement de la varietat mallorquina de la nostra llengua. Però sense saber què és el secret de la confessió o sense consultar de tant en tant el DCVB per saber que vol dir, per exemple, què vol dir una “al·lota curra”, pel context s’entén tot i no cal interrompre la lectura.

No pararia d’esmentar encerts, i encerts sorprenents. Un dels més difícils i més ben aconseguit, és la manera com s’intercala en la narració l’episodi previ de la guerra de ¡Filipines!. Poso el signe d’admiració perquè hom esperaria si de cas que el protagonista hagués anat a la guerra de Cuba, però no: ¡les Filipines!. Hom s’imagina, després dels dos o tres primers fragments intercalats al principi, que la història filipina ja està acabada, i que desapareixerà, però no: és un contrapunt que es manté sorprenentment fins a la darrera pàgina i contribueix de manera decisiva a aquella emoció lírica de què parlava al principi.

Acabo, però encara hi ha una cosa més que no puc deixar al tinter. Tots els que ens hem interessat pel tema, central a la nostra història i la nostra realitat present com és la guerra “incivil”, coneixem força bé com van anar les coses a Catalunya, amb gairebé un equilibri de barbaritats comesos pels dos bàndols, -la revolució i la posterior "repressió”. Pel que fa a la resta de l’Estat, hem llegit molt sobre els assassinats i les penes de mort per raons polítiques que es van produir a la zona franquista, especialment a Andalusia i Extremadura, però ens falta, o em falta, una informació més concreta sobre altres zones de l’estat que des del primer moment van quedar al zona “nacional”. Havia sentit a parlar de Bernanos, i Les grands cimetières sous la Lune, i per tant sabia que a Mallorca hi havia hagut una repressió molt dura de tot el que fes olor d’esquerres, amb moltes víctimes, algunes amb un simulacre de judici, i d’altres sense. Però el llibre, que repeteixo no és en absolut un pamflet, m’ha fet comprendre millor que unes dotzenes de llibres d’història el que va passar en aquella illa. És tan viva la imatge que en transmet la Maria, Maria, Maria (si llegiu el llibre sabreu perquè ho dic tres vegades), -com en el cas de la mort del pobre Ventureta a Les veus del Pamano-,  que podria ser que el lector no pogués resistir la duresa del relat i es veiés obligat a fer una pausa en la lectura per refer-se.

En resum, un aplaudiment entusiasta per a Maria Escalas. No podia haver començat millor la seva carrera com a escriptora.

ESCALAS, Maria Abans que el teu record torni cendra. Barcelona: Ara llibres, 2016

dimarts, 21 de febrer de 2017

La violació de Lucrècia



Aquesta narració en vers tan punyent fa reflexionar molt en les relacions d'home i dona. La culpabilitat que sent Lucrècia d'haver permès de ser violada és una cosa atàvica en les dones.

"Els homes són de marbre i les dones de cera,/ i per això s'emmotllen a la forma del marbre" (119). A les més fortes se'ls pot acabar girant el cervell si la seva parella és una mala persona. Però, tot i que Lucrècia demana "que els homes no es rebel·lin contra les flors marcides,/ sinó contra l'hivern que maltracta les flors" (121), una cosa elemental, abans del final ella s'exclama "No, no!", "No hi haurà cap dona / que pugui trobar excuses usant la meva excusa" (153). No es podrà convertir en la forma, la comparació que alliberi una dona violada del seu dolor, que li torni l'honor.

Tot i això, Lucrècia s'allibera una mica amb una pintura on es mostra la destrucció de Troia, que seria en paral·lel a la seva pròpia destrucció. Una objectivació de la maldat que Salvador Oliva al pròleg diu que li permet obtenir una "catarsi".

Ha cridat molt l'atenció també a qui escriu això el que el narrador explica de quan un sofreix, que se li augmenta el sofriment en veure la felicitat dels altres, i en canvi l'ajuda "pensar que d'altres han sofert dolors semblants" (143). Poseu una persona amb depressió enmig de gent normal i empàtica i normalment se'n ressentirà. Ens han explicat que Shakespeare, el gran Shakespeare, patia alguna forma de trastorn bipolar, el que es veuria reflectit en aquestes explicacions.

Així com el traductor diu en el pròleg que Shakespeare sempre feia una obra més bona que l'anterior, a mi em va agradar més Venus i Adonis, però aquesta obra també és molt i molt potent.

SHAKESPEARE, William La violació de Lucrècia. Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Ara llibres, 2017