dimarts, 24 de setembre de 2019

Olor de colònia



Aquesta autora ha tingut molt d'èxit de gran amb aquesta novel·la, escrita de manera trepidant, segurament perquè tracta un tema, un món que ella coneix molt bé. Quan diem que escriu de manera trepidant, un exemple és que, quan començava un capítol, havia d'estar segura que ningú ni res m'interrompria, perquè no es pot deixar.

Però a més de ser molt ben narrada, de sorprendre i pertorbar més d'una vegada (allò que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre), té fragments amb molt de lirisme: "els grills canten perquè estan enamorats de les estrelles. I les estrelles, continuà ella, emocionada, potser surten per escoltar el cant dels grills" ((164); o bé: "filaven rumors i teixien mentides" (222).

Aquest món de les colònies tèxtils, que es va acabar amb la crisi de les fàbriques que les feien funcionar, és un món que permet de fer molta literatura sobre ell. El títol, un joc de paraules tan ben trobat, permet a l'autora de jugar amb la paraula "olor" en més d'una ocasió: "l'olor dels remordiments va traspassar la finestra oberta que grinyolava de tant en tant" (96), o bé "l'olor de colònia de senyor"(278), aquests amos de les colònies que l'autora deixa tan malament.

Un tret molt especial del llibre és la manera com acaba els capítols, per exemple aquest "de tant en tant", que té continuació amb l'inici del proper capítol, "De tant en tant deixava de pedalar la màquina de cosir i escoltava" (97).

Les històries d'amor, com les d'amistat, estan molt ben construïdes, i la psicologia dels personatges també. M'embadaleix quan parla d'una monja amb "una lletra polida, elegant, de persona culta i refinada" (204), mai abans havia pensat que la lletra pot mostrar com ets d'aquesta manera.

No és estrany que se n'hagi pogut fer una pel·lícula, d'aquest llibre. Qui escriu això ha volgut saber per què aquesta novel·la ha tingut tant d'èxit, i ho ha pogut comprovar, és excel·lent.

ALCÀNTARA, Sílvia Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009.

dissabte, 24 d’agost de 2019

Los pacientes del doctor García



Ressenya de Jesús Bonals

Com tots els joves nascuts durant el franquisme, i especialment durant el primer franquisme,a l’escola em van amagar que hi havia una literatura catalana, i fins als catorze anys no em vaig assabentar que existia. Hi vaig entrar amb Incerta glòria, amb Pedrolo, Espriu, Sarsanedas, Pla, Benguerel, Riba, Carner, Sagarra,Marius Torres, Pere Calders, etc. etc. Oh, oh, oh! Quin descobriment, quin territori desconegut, quin planeta fantàstic tenia a tocar del nas i no me n’havia adonat! El descobriment em va enlluernar de tal manera i em va indignar tant que fins aleshores me l’haguessin escamotejat, que a partir d’aleshores, segona meitat de la dècada dels cinquanta, vaig reaccionar d’una manera segurament excessiva: a partir d’aleshores vaig arraconar la literatura castellana, i els meus coneixements sobre ella s’aturen als llibres que havia llegit fins aleshores: la poesia de García Lorca, Machado, Dámaso Alonso, Aleixandre, Azorín, Unamuno, Baroja, els primers llibres de Delibes, els clàssics:  Cervantes, Calderón, Fray Luis de León, etc. De tot el que es va escriure després, la meva ignorància és total, i accentuada per un fenomen curiós: alguns dels meus companys, primer universitaris, després col·legues a l’ensenyament, no havien descobert encara aquest fantàstic planeta català que era el reu i que tenien a tocar, i com aquells castellans que, segons diuen, “desprecian cuanto ignoran”, menyspreaven la literatura catalana, com si fos una cosa de quarta o cinquena divisió al costat de la castellana, que consideraven de primera. “Oblida’t de Pedrolo i llegeix Cien años de soledad i sabràs què és bona literatura” deien.
Aquell menyspreu em feia mal, i per tant no em va venir mai de gust llegir els Cien años de soledad, que suposo que deu der molt bo, i que algun dia hauré de llegir. Vaig fer la primera excepció al meu dejuni de literatura castellana amb Patria de l’Aramburu i ara li ha tocat al torn a aquest  Los pacientes del doctor García, d’Almudena Grandes. Ha valgut la pena trencar el dejuni, i ara que he acabat el llibre penso que m’hauria perdut una molt bona novel·la si l’hagués persistit amb el meu boicot.
Perquè dic que és un gran llibre: doncs primer de tot perquè el sistema narratiu és magistral. Sobre una mateixa història es bot bastir una gran novel·la o una mediocritat absoluta: depèn de si l’autor sap de narrar o no sap de narrar. No tots els que es dediquen a la narrativa en saben prou. I si l’autor sap de narrar, vull dir si domina la tècnica amb excel·lència, ja tenim salvat el llibre. Podria ara fer la llista, no gaire llarga, dels grans narradors. No la faré. Però, per il·lustrar què vol dir una bona narració, esmentaré només un llibre, que no surt a les històries de la literatura perquè es considera de gènere, però que arriba al punt més alt de l’eficàcia narrativa: El carter sempre truca dues vegades. Tan curt, tan bo. Quinta essència de l’eficàcia narrativa.  Des que el rodamon protagonista arriba a la gasolinera solitària de carretera saltant de la caixa del camió on viatjava no recordo si com a polissó o fent autostop, entrem directament en matèria i encara només som a la primera pàgina.
El llibre d’Almudena Grandes que comento és naturalment tota una altra cosa, començant per la llargada, que deu ser com sis o set vegades més gruixut  que “El carter”, i continuant perquè és tota una altra cosa que el llibre policíac esmentat, però Las pacientes té una estructura narrativa perfecta, amb uns canvis de punt de vista sempre oportuns, amb un devessall d’històries paral·leles, però que són complementàries, i acaben confluint de manera perfecta en la trama central. Bé, no m’estendré sobre això, ja està dit, i dit això ja n’hi hauria prou per justificar l’afirmació que estem davant d’un gran llibre. Però no s’acaba aquí. La història que ens narra té la dosi d’estructura dramàtica, en el sentit teatral de la paraula, que és també un element essencial d’una bona narració. En El carter el drama es redueix a l’obsessió del rodamon envers la dona del seu patró, i la por dels amants de ser descoberts pel marit banyut amb qui comparteixen casa en aquell racó de món. Així de senzill. Aquí en canvi, les situacions dramàtiques són múltiples i de molta més complexitat, però la por de l’impostor, dels impostors, a ser descoberts hi és igualment present i es manté durant tot el llibre d’una manera magistral.
Hi ha una raó final per donar un 10 a aquest llibre: els fons polític i ideològic tan allunyat de fals relat inventat pel franquisme sobre la guerra, i la postguerra “interminable”  que l’ha seguit. Ja ho intuíem, no podia ser d’una altra manera, però a través d’aquest llibre fem -faig- el descobriment que a Madrid, i a molts racons de l’España castellana, hi ha gent que pensa com nosaltres i no s’empassa el relat franquista, malauradament assumit, en tot o en part, per algunes persones que presumeixen de ser d’esquerres.
No puc deixar d’esmentar un altre mèrit d’aquest llibre: l’immens esforç de documentació, històrica i lingüística que hi ha darrera. Déu meu, quin tip de treballar s’ha fet l’autora!
Un aplaudiment, doncs,  entusiasta i sense reserves per Almudena Grandes.

GRANDES, Almudena Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets Editores, 2018

dijous, 18 de juliol de 2019

Ho tornarem a fer



Sempre havia trobat que Jordi Cuixart tenia molta força quan parlava en públic, que era molt especial, i digne del seu càrrec de president d'Òmnium. Però quan el vaig sentir parlant en el judici, jo que ja m'he fet del Consell per la República i de Plataforma per la llengua, vaig esdevenir una més de les moltes persones que es van fer d'Òmnium en pocs dies.

Aquest llibre és basat sobretot en aquest discurs al Suprem. És un text ple de cites, però que té força per ell mateix: "Desobeïm el sistema perquè obeïm els Drets Humans" (59), "Si els objectius de la desobediència civil no s'assoleixen immediatament, és molt important no caure en el parany de la frustració" (59). "Per què desobeir? Només cal tenir ulls a la cara. La desobediència està tan justificada, és tan normal, que el que xoca és la falta de reacció, la passivitat" (55).

Les comparacions amb Ghandi, Nelson Mandela, Martin Luther King, són forçoses. Milan Kundera deia que "el plaer més gran del món és ser admirat", i a vegades penso que per molt que pateixin a la presó els nostres presos polítics, saber que la raó i la veritat els guia, els ajuda a superar tots els entrebancs, que són molts, ja ho sabem.

El que sap greu és que els tractin com una mena de segons Jesucrists, que hagin de pagar per tot un país, Catalunya. Deia Espriu: "A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble,/ però mai no ha de morir tot un poble/ per un home sol". Ens agradaria que tot aquest sofriment servís per alguna cosa.

CUIXART, Jordi Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret. Barcelona: Ara llibres, 2019

dissabte, 13 de juliol de 2019

El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol



Aquest llibre és fet de dues parts intercalades: la narració de la duresa del dol que ha patit l'escriptora arran de la mort sobtada, inesperada del seu marit, i l'explicació de l'afició a buscar bolets que l'ha ajudat a superar aquest dol. S'ha de dir que l'explicació del dol és especialment dura, arribes a pensar que millor no tenir parella, si el fet de perdre-la t'ha de fer perdre la gana, per exemple, i tota l'empatia amb el món, com li passa a ella.

Qui escriu això s'ha interessat per aquest llibre perquè també ha estat força atreta pel món dels bolets, tot i que darrerament no gaire, d'altres aficions com els blogs li han guanyat el terreny. De fet, l'autora d'aquest llibre és antropòloga, i escriu molt bé, però la seva afició als bolets és de solvència contrastada. "Per primer cop des de la mort de l'Eiolf, sabia que tenia un objectiu i un rumb" (67).

És curiós, perquè a Noruega, el país adoptiu de l'autora, no s'hi troben rovellons, els lactarius deliciosus que jo conec força bé. Però sí que tenen ceps, per exemple. Hi ha un element en la manera de cuinar els bolets que s'explica, que em va sorprendre molt: els couen molt sovint amb mantega i pebre, penso que és molt millor amb oli d'oliva verge extra, com se sol fer a Catalunya, almenys a casa meva.

Una de les coses més curioses del llibre, a banda de l'al·lusió als bolets tòxics, és el capítol de "L'innombrable", que parla de la bruixa aguda, un bolet al·lucinògen que no surt a cap llibre, per si de cas, i del qual l'autora en sap a través d'un contacte. També és curiós quan explica que els noms en llatí, a banda de ser útils quan te'n vas a un altre país, són molt descriptius de la forma o d'altres qualitats del bolet.

Aquest llibre és tan deliciós com ho són molts bolets, en definitiva. Una lectura que no es pot restringir únicament als que els agrada de caçar bolets, perquè és interessantíssima.

LONG, Litt Woon El camí del bosc. Barcelona: Ara llibres, 2018

dissabte, 29 de juny de 2019

La millor nit de la teva vida




Aquesta obra de teatre, amb un plantejament, un nus i un desenllaç entrelligats com els seus tres protagonistes, té un plantejament rodó en ella mateixa i en la rodonesa, l'evolució psicològica d'ells tres. És molt realista, i dura, no és del que qui escriu això té més per costum de llegir, però es llegeix en una tarda, és d'una concisió i força innegables.

M'agrada, pel que fa a l'estil, quan un personatge no acaba de dir el que anava a dir i només hi ha una barra en diagonal: "Que no t'hauria d'haver dit que fa tant de temps que/", per exemple. Em recorda una tècnica d'un escriptor ben diferent, Ramon Folch i Camarasa, "Oh, res de greu, només una mena de.", dins Testa de vell en bronze.

Aquesta obra fa pensar en allò que quan es diu que la gent menteix és que bàsicament menteix sobre l'amor, que deia Gore Vidal en un article. També em recorda l'obra de teatre La ronda, d'Arthur Schnitzler, pel principi i final connectats, en què el personatge del principi s'ho fa amb algú altre, que al seu torn s'ho fa amb algú altre, fins que el darrer s´ho fa amb el primer de tots. "Ho fan com animals i quan han acabat no volen saber res de l'altre", deia la Lili, una protagonista de Una princesa a Berlín, d'Arthur R. G. Solmssen, referint-se a La ronda. També aquí el sexe és molt descarnat, de tan carnal com és. Jo crec que una veu femenina no hauria estat mai tan provocadora, trasbalsant, només ho pot haver escrit un home, això.

Com diu en un moment determinat un dels tres personatges, la Sílvia (que pot ser un joc de paraules amb el cognom de l'escriptor?): "Si una comparació està suada és perquè es fa servir molt. I si es fa servir molt és perquè serveix". Una de les coses suades és que l'enamorament dura dos o tres anys màxim. El despit del Marc amb la Marta quan el deixa el porta a dir: "A partir d'ara, ni patiré buscant el millor, ni patiré evitant el pitjor. Viuré còmodament en un feliç terme mig". Com si fos possible. La vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, ens deien a la carrera.

Sigui com sigui, el talent d'aquest escriptor és innegable. Podria ser la millor obra de la seva vida, sense cap dubte. Potser publicaré aquesta ressenya al meu altre blog Anticànons, perquè s'hauria de rescatar de l'oblit del fet que només l'hagi pogut trobar al magatzem de la meva biblioteca.

SILVA, Jordi La millor nit de la teva vida. Barcelona: Proa, 2007

diumenge, 12 de maig de 2019

Cartes a Mahalta




Algun poeta m'ha dit, alguna vegada, que Màrius Torres és del millor que hi ha en poesia catalana. Qui escriu això creu fermament que la relació amorosa entre Màrius Torres i Mercè Figueras és del millor que li pot passar a una persona, en contrast amb el depriment que és estar malalt de tuberculosi i morir-ne, com li va passar al poeta. I les cartes que s'escrivien i es conserven, en el mateix sanatori on eren, perquè no se'ls permetia de veure's gaire, són de la millor literatura.

De seguida es veu com el poeta no és qualsevol persona: "La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme (44). Tot i que ell frena el seu sentiment, perquè s'adona que no s'hi podrà casar mai: "Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?" (43).

Ell li diu: "no t'enyoro gaire perquè penso molt en tu" (47), i ella li diu:"No em feies patir, em feies glatir" (77). Tant una cosa com l'altra em semblen sublims. "És l'estil que voldria aconseguir. Un estil que no diu res, però ho suggereix tot" (148). Un amor que no és possible, però ho és tot.

"Un poeta japonès ha escrit que les papallones són les úniques flors que tenen ales" (126): el seu amor és l'únic que té ales, les ales de la poesia. Que, per cert, va sortint en les cartes, en una primera versió que és bo de comparar amb la definitiva. Hi ha un moment en què el llibre es fa interessantíssim, quan aconsegueixes d'entrar en la història d'amor, tot i la manca de referents que hi ha a vegades. Ells havien de ser conscients del seu alt nivell literari, de la seva transcendència, relacionada amb la seva amistat també epistolar amb Joan Sales.

S'ha comparat la bellesa física de Mercè Figueras amb la d'Ingrid Bergman. La poso aquí perquè veieu aquesta dona "de carn i somnis" (262):


Tot i la duresa de la seva vida de malalts, aquest llibre és ple de bellesa. Ell va morir, i ella el va sobreviure, arribant a curar-se. La "Mahalta", una manera d'expressar l'admiració que sentia per ella, en un joc de paraules amb "malalta", ja que "mahalta" es refereix a una dona de la noblesa. Els dos van tenir la seva part de felicitat en aquesta vida.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Per tenir casa cal guanyar la guerra




Ressenya de Jesús Bonals

Aquest llibre és un magnífic complement de la poesia de Margarit. Si us agrada Margarit, l’heu de llegir. Us ajudarà a entendre millor la seva poesia, tot i que, de fet, els seus versos són sempre transparents. Aquestes memòries d’infància, adolescència i primera joventut, expliquen de manera diàfana el perquè d’aquell to un pèl elegíac dels seus poemes. Les patacades que li ha donat la vida, de fet no gaire diferents  a les que tots els mortals hem de suportar, tenen un plus de dolor i acarnissament afegit, perquè afecten el voraviu més sensible dels éssers humans: la infància, els fills.

El que acabem de dir ja farà endevinar al lector d’aquesta ressenya que aquestes memòries superen amb escreix allò que hom pot demanar a aquest gènere literari pel que fa a la sinceritat. Sinceritat envers un mateix, sinceritat envers els altres. Aquesta sinceritat amb els altres és el que fa que les memòries, si ho són de veritat, sempre s’aturin al final de l’adolescència, o al primer inici de la joventut, que de fet és el mateix. Per què? Doncs perquè, si s’aturen aquí, molt probablement tots els personatges citats a la narració ja seran difunts. I deu ser difícil trepitjar l’ull de poll d’un difunt...

Tot i això, sí que és possible trepitjar l’ull de poll dels descendents. Penso que és probablement aquesta raó la que explica que una de les filles de Margarit, segons s’explica al capítol final d’agraïments, fes una taxativa i negativa lectura inicial del manuscrit. S’entén molt bé. Margarit no estalvia la crítica ni tan sols al seu pare, sempre que li sembla adient de fer-la. Vegem-ne un exemple, que ens farà entendre el que dic. Parla  l’autor:

...el sou del pare, una bona part del qual es gasta en (...) les seves exigències en el vestuari: l’ascensió social implica “anar ben vestit” i ell, obsessivament elegant, no descuida aquest aspecte en cap circumstància, fora de casa. Constataré que en aquesta professió, que se suposa en ella mateixa en relació directa amb l’Estètica, és freqüent voler destacar del propi entorn per l’aparença: que les cases on viuen, la roba que vesteixen, el lloc on estiuegen, el cotxe que tenen els arquitectes sigui la forma visible d’algun fons exquisit que la major part de les vegades és mera banalitat. La meva indiferència per la qüestió farà pressuposar al pare que mai no podré fer res de bo en aquest ofici.

Déu n’hi do la crítica a tort i a dret que, en un sol paràgraf, deixa anar el poeta arquitecte autor d’aquestes memòries. El qual, a més aprofita per criticar a qui li sembla, començant per ell mateix. Ho fa deixant constància escrita d’episodis personals més aviat galdosos que es podria ben estalviar, com ho fan la majoria dels autors de llibres de memòries, i com ben segur li hauria agraït que ho fes la família.

Aconseguit a bastament aquell primer requisit d’unes bones memòries, el de no ser un “autobombo” personal com ho són la majoria, per arribar a l’excel·lència en aquest gènere, com efectivament hi arriba Margarit, cal una altre requisit indispensable: que la narració sigui bona, i que el sistema narratiu triat funcioni a la perfecció, exactament al mateix nivell que se li exigeix a una bona novel·la.

Malauradament aquest requisit el deixen de banda moltes memòries, con si l’exigència de ser una bona narració fos cosa del gènere de ficció, i com si la no ficció pogués ignorar aquesta exigència. No és el cas del llibre que comentem. Si no sabéssim que allò que en explica Margarit és veritat, que no és en absolut ficció, podríem pensar que ens trobem davant  una excel·lent, una magnífica novel·la.

Després de deixar ben aclarit que ens trobem davant d’un gran llibre, m’agradaria parlar ara una mica de la poesia de Margarit, que aquest llibre tant ajuda a entendre, encara que soc conscient que el lector que arribi fins aquí, ja és un admirador de Margarit. ¿Què cal que digui si el lector ja ha llegit Margarit, i n’és un “fan”? Malgrat tot això, vull deixar constància aquí que Margarit pertany a l’elit dels més grans poetes del seu temps. És cert que gairebé tota poesia és bona, fins i tot molta d’aquella aparentment humil d’autors que s’autoediten els seus poemes i no aconsegueixen arribar al gran públic. Però també és cert que hi ha uns pocs poetes, molt bons i  molt grans, que saben tocar les paraules amb la vareta màgica del seu geni, i aconsegueixen ja des del primer vers de cada poema que el lector quedi atrapat per la màgia de la poesia.

Tot i que faré una digressió segurament prescindible, permeteu que posi com a exemple el primer vers d’aquella poema de García Lorca que comença:
                        Antonio Torres Heredia
                        hijo y Nieto de Camborios,
                        con una barra de mimbre
                        va a Sevilla a ver los toros.
¿Com pot ser que un primer vers, on no hi ha res més que el nom i els cognoms del protagonista, ens engrapi amb tanta força des d’aquesta primera línia? Misteris dels grans poetes!

He fet una digressió, certament, però no vaig pas tan desencaminat. Per circumstàncies del periple vital de la seva formació, el nostre admirat Margarit, tot i ser un català de pedra picada, és un home que coneix molt a fons la literatura castellana, que no li és gens aliena, i forma part dels que poden considerar-se els seus mestres: Machado, Neruda, etc.. Seria aquest un tema interessant a comentar si disposéssim de més temps, i de fer-ho arran del que diu sobre això a les seves memòries. Però deixem-ho estar. És inevitable que em quedin moltes coses al tinter. No em puc estendre més i m’he d’aturar. Abans, però, permeteu-me que faci una recomanació ben precisa i ben contundent: els que estimeu la poesia, els que estimeu Margarit, no us deixéssiu pas perdre aquesta petita joia!