dimecres, 15 de juliol de 2020

El poder transformador de la lectura





Avui m'ha tocat de fer crítica d'una crítica. "No n'espereu gran cosa, de les exegesis literàries", diu la Laura Borràs que deia Kafka, un dels autors que a ella li han arribat especialment. Com ho mostraria el títol del llibre que ens ocupa, que es relacionaria amb La transformació (La metamorfosi en una tergiversació que ha arrelat massa), en parlar d'El poder transformador de la lectura.

 

Aquest llibre, després d’una introducció on bàsicament se'ns parla del sentit de la crítica, els cànons i els clàssics, continua amb uns comentaris extensos sobre alguns dels clàssics de la literatura universal i catalana. És un punt molt remarcable del llibre que, tot i parlar d'obres en castellà com el Quixot, no dediqui cap capítol a cap obra en aquest idioma. Jo tampoc no faig mai crítica d'obres castellanes. Més encara, no llegeixo mai res en castellà (exceptuant la darrera entrada en aquest blog, on comento una traducció que només es troba en castellà), perquè faig meva la teoria del meu pare: com que els temes bàsics de la literatura universal els pots trobar en qualsevol idioma, ho pots trobar tot en la literatura russa, si vols. A més, em deceben molt tants i tants de catalans que senten aquesta mena d'adoració cega per la literatura en castellà.

 

Dels diferents capítols en destaco quatre especialment: els dedicats a Madame Bovary de Gustave Flaubert, Els morts de James Joyce, Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga i a l’obra de Joan Margarit. D'aquests quatre, només he llegit Els morts i Joan Margarit, però els altres dos m'han arribat moltíssim a través de la seva explicació. Es tractaria d'una mena d'"antillibre. Un llibre que servís per ja no haver de llegir altres llibres" (48), en les seves pròpies paraules.

 

De Madame Bovary em sento identificada amb aquesta "Emma caracteritzada (a banda del seu esperit novel·lesc) per la delicadesa, la sofisticació i l'ambició" (136), tot el contrari del marit que l'ha decebuda, un metge rural. Recordo l'À revours (A repèl) de Joris-Karl Juysmans, on la figura del metge era tot el contrari que no la de l'artista, per tant digna de menyspreu. Actualment, amb la Covid, tothom felicita els metges, amb raó, però jo diria que sense el "benestar", la cultura, no hi ha cap "estar" que valgui la pena, segons deia Ortega y Gasset. El pare de la Laura era metge, però, segons diu ella, era també un apassionat de la literatura i les arts.

 

De la ressenya d'Els morts, de Joyce, m'agrada molt quan la Laura ressalta com l'enamorat de disset anys de la protagonista va morir per amor, perquè, segons ens van dir a la carrera, estava engripat i va romandre en el fred de l'hivern i la neu sota la finestra del seu amor frustrat.

 

De Bearn o la sala de les nines em quedo amb "Acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo" (204). Quina millor manera de fer això sinó amb la poesia, la literatura? La felicitat de la infantesa no tornarà, però la pots recrear amb els versos.

 

Sobre Margarit: "Escric per a ser llegit, i, per tant, per a ser entès" (255). Sobre això, com en tot, hi ha molt a dir. La mateixa Laura cita Borges en relació a l'Ulisses de Joyce (que per a mi sempre hauria d'haver escrit com a Els morts): "Un libro no debe requerir un esfuerzo, la felicidad no debe requerir un esfuerzo" (44). Però per altra banda, si no has de fer un mínim d'esforç per llegir, com per estimar, potser és que aquella obra no t'arribarà mai al cor. És clar que hi ha un cert tipus de llibres que no es llegeixen pel plaer de llegir-los, sinó per la vanitat de poder dir que els has llegit.

 

La Laura a vegades l'he llegit d'una tirada, d'altres m'ha costat, però crec que el seu valor és innegable. Jo voldria que una noia d'aquesta categoria arribés a ser la primera presidenta de la Generalitat de Catalunya, però com ha passat amb tots els que despunten una mica, té mala peça al teler. De totes maneres, com cita ella a Marià Villangómez, "Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig".

 

BORRÀS, Laura El poder transformador de la lectura. Barcelona: Ara llibres, 2020

 

dissabte, 30 de maig de 2020

Mi vida



En aquest blog és el primer cop que publico una ressenya d'un llibre en castellà. Aquest és un llibre que fa temps que volia llegir, pel tema afí a qui escriu això de la crítica literària, i no es troba en català. De fet, una de les raons de no haver-m'hi posat fins ara és que no volia patir submergint-me en la part que explica com va malviure aquest escriptor en el gueto de Varsòvia. Així doncs, aquesta part l'he ignorat olímpicament. Jo també tinc "el miedo a la vara alemana, al campo de concentración alemán, a la cámara de gas alemana, en resumen: a la barbarie alemana" (27).

Aquest crític enamorat des d'adolescent de la literatura, sobretot de l'alemanya, va ser un infant inadaptat, com Alberto Moravia diu que ho han estat sovint els que han arribat a ser artistes. Ell és aquell qui "alguna vez flanqueó la llama/ permanecerá en su órbita" (45), una cita de Stefan George que el crític fa servir, per l'experiència d'èxit d'estudiant que és en l'origen de tot el que vindrà després, sobretot de com es llegeix de bé aquest llibre, perquè si et llegeixen bé és que ets un bon escriptor. I si ets un bon escriptor és també pel teu bagatge, encara que hagués viscut al gueto de Varsòvia i per tant no pogués seguir  la carrera de filologia alemanya i literatura a què el cridava la seva voluntat.

És molt ben trobat el seu principi de no deixar-se intimidar pels clàssics, la seguretat en ell mateix és una de les coses que sorprenen d'aquest crític literari, però no ens sorprèn gens que el seu talent fes que  les editorials, els diaris, la ràdio i la televisió acceptessin a la primera les seves ressenyes, les seves propostes, si tenia aquesta seguretat. Una de les ideess que té clares és que en literatura l'important és comprendre que forma i fons són inseparables. També, més modernament, Salvador Oliva ha dit que la poesia no és feta d'idees, sinó de forma, o fins i tot de llengua. Amb un encert genial, Marcel Reich-Ranicki afirma que els escriptors solen ser ocells que no entenen d'ornitologia. L'ornitologia és segons ell un camp exclusiu dels crítics.

Més d'una vegada sosté i reitera que els escriptors només es porten bé amb els crítics que han parlat bé d'ells, i encara millor si no n'han escrit mai res. Aquest crític explica que en la literatura, en darrer terme, cerquem "nuestras penas", ens cerquem a "nosotros mismos" (490): la crítica és "la forma més civilitzada d'autobiografia", com deia Oscar Wilde. Alhora, aquest crític també dubta que la literatura hagi fet mai els homes millors, fins i tot que hagi mai estat escrita amb aquesta finalitat.

Com que he tingut personalment l’ocasió de fer crítica davant de la televisió de l'Hospitalet, m'ha arribat molt el plantejament del programa de televisió que va arribar a fer Reich-Ranicki, El quartet literari: que en les conversacions de pocs minuts "no se leyera nada y estuvieran prohibidas las chuletas" (501), o sigui, res de teleprompter. No m'estranya que digui que les seves recomanacions aterraven a la llista de bestsellers; he descobert l'èxit que té aquesta forma de fer crítica, per molt superficial que pugui semblar.

A banda de tot el que he explicat sobre la literatura i la crítica, en aquest llibre es teoritza algunes vegades sobre l'amor, i a la darrera pàgina hi ha un pensament de Gottfried von Strassburg dins Tristany que em faig meu: "A quien el amor no ha hecho sufrir/ jamás le ha dado el amor felicidad".

REICH-RANICKI, Marcel Mi vida. Sant Vicenç dels Horts: Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores, 1999

dissabte, 9 de maig de 2020

Cap fred, cor calent




Ressenya de Jesús Bonals

“Si vols saber història, llegeix memòries”, és un refrany que fa temps que s’hauria d’haver inventat. Amb el pas dels anys, i de tants i tants llibres llegits, cada vegada veig més clar que aquest refrany és avui d’una vigència indiscutible.

Ara bé, cal matisar de seguida: no es pot donar credibilitat a tot el que s’explica en unes úniques memòries, n’hem de llegir moltes. Cada una de les memòries ens aporta una visió, des d’un angle o punt de vista, i és un complement de les altres. Sovint, fins i tot hi ha contradicció entre elles. Quan això passa, quan sobre un mateix fet dos memorialistes en diuen exactament el contrari, és evident que un dels dos testimonis menteix. És el lector, el qual se suposa que té criteri propi, qui ha de decidir a qui creu més.

En el cas present ens trobem davant d’un relat molt interessant que dona una visió documentada, però també, és clar, molt personal, dels deu darrers anys. Destriar, des del punt de vista de qui escriu aquesta ressenya, quins són els elements d’aquesta narració en què Artur Mas es irrebatible, i en quins la seva justificació dels fets és més aviat forçada, seria un tema no pas menor, però, amb el permís del lector, crec que no em correspon fer-ho. Del que voldria parlar és d’aquest text com a obra literària, i només com a obra literària.

En l’aspecte literari, he de dir que el llibre és un 10. Narrativa en estat pur, amanida, és clar, amb judicis de valor que no entrebanquen el ritme narratiu. He dit moltes vegades, i ho repeteixo, que les memòries, si són bones, són tan narrativa com ho és la novel·la. He dit també que la disjuntiva literària no hauria de ser, com ho és ara, entre “ficció” i “no ficció”, sinó entre “narrativa” i “no-narrativa”. Però com que en aquest punt ningú no em fa gaire cas, passo full  i continuo.

Aquest llibre és veritable narrativa, i de la bona. Perquè aquest gènere literari funcioni, cal que l’estructura de la narració sigui molt bona i encertada, i que l’autor hagi ponderat adequadament el temps i l’extensió que cal dedicar a cada episodi, així com l’ordre en què aquests han d’anar apareixent al relat. Artur Mas no solament excel·leix en tot això, sinó  que a més aconsegueix una cosa poc freqüent en els textos narratius: sap incrementar correctament, a mesura que s’avança en el relat, la intensitat dramàtica dels fets exposats. Aquesta intensitat dramàtica progressa amb pas segur i ritme adequadament accelerat, i la història acaba, no pas com en els drames shakesperians amb una mortaldat general dels personatges que ben poc li falti perquè abasti fins i tot l’apuntador, però sí amb una escabetxina judicial de persones condemnades, confiscades, empresonades i exiliades.

Per posar la cirereta a l’encert literari d’aquest llibre, cal remarcar també que el títol és molt ben trobat. Cap fred: Queda ben clar i palès al llarg del llibre que en aquest drama polític i personal del “Procés”, Artur Mas va actuar sempre amb el cap fred. Potser, diria jo, fins i tot massa, ja que el profund convenciment que té de l’encert de les seves decisions, el va portar, un cop preses, a continuar tossudament pel camí que havia triat, fins i tot quan ja es veia a venir que el camí portava a l’abisme. Cor calent: perquè va actuar sempre amb el cor calent d’una profunda estima pel país i per la seva aspiració de llibertat.

Més enllà dels aspectes literaris, ¿què es pot dir sobre la línia ideològica subjacent a l’actuació del protagonista del llibre durant els deu anys que s’hi relaten?

Doncs primer que aquest text hauria de servir, si fos abundosament llegit, perquè el lector es fes una idea bastant autèntica del polític i de la persona d’Artur Mas. Malgrat la imatge generalment vigent d’un home fred, distant i més aviat antipàtic, tots els que hem tingut  ocasió de conèixer-lo personalment sabem, que, per contra, es tracta d’una persona humana, amable i empàtica en la distància curta. El lector del llibre, si el llegeix fins al final, haurà de concloure que és així i que si havia fet cas de l’estereotip anava ben equivocat.

La justificació que fa Artur Mas del periple que va des que va ser elegit president de la Generalitat el 2010 fins a l’actualitat és ben fonamentada, honesta i coherent. Ara bé, des del meu punt de vista, hi ha almenys dos moments en què es va equivocar, i les conseqüències d’aquest parell d’errors, han estat determinants. No els detallo, aquests pretesos errors, per dues raons: primer, perquè en l’espai tan curt del que disposo, em seria molt difícil raonar perquè dic que són errors. I en segon lloc, perquè la història encara no s’ha acabat, i ves a saber si una estratègia que aparentment ens ha portat a recular, ves a saber si al final serà la via encertada, i anys a venir les conseqüències d’aquells pretesos errades potser seran les que ens portaran a la desitjada llibertat.

En resum, un llibre magnífic i altament recomanable, no solament per la seva qualitat literària, sinó perquè ens mostra la veritable imatge d’un polític tan rellevant i ens fa un relat interessantíssim d’un dels més importants episodis de la nostra història, que permetrà al lector assabentar-se de moltes coses que el sorprendran.

MAS i GAVARRÓ, Artur Cap fred, cor calent. Barcelona: Columna, 2020


dilluns, 6 d’abril de 2020

El taller de nines



Aquest llibre me'l va enviar l'editorial Amsterdam, que sovint ho fa, sense que jo l'hagués demanat. Amb el confinament actual l'he pogut llegir, en les seves gairebé quatre-centes pàgines, i en algun moment he pensat que realment me l'havien prescrit.

Perquè hi ha almenys dos elements amb els que es dirigiria a mi, com a vegades, de manera màgica, et projectes en un llibre, en un passatge, en un vers. En primer lloc, l'Iris, la protagonista, que treballa en una feina monòtona i esclava, vol aconseguir de ser pintora. Qui escriu això també somnia de ser artista i només artista algun dia.

En segon lloc, Silas, l'home pertorbat, que ningú volia d'amic en la infantesa, també s'assembla una mica a qui escriu això, però abans, no ara, per sort, que soc força més sociable. En aquest sentit, aquest llibre m'ha sorprès i pertorbat a mi, que és el que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre.

Un llibre que és una mescla de realisme i idealisme, que trobo que està molt bé, però que al capdavall les dues històries en paral·lel són novel·la, art, difícilment passarien en la vida. Perquè aquest príncep blau que ve a ser el pintor Louis Frost per a l'Iris, crec que és el que "voldríem que fos així", que la nostra vida fos igual que el que aquesta història ens explica. Que és el que ens passa amb els clàssics de la literatura. El que sí és molt semblant a la realitat és que aquest pintor formi part dels pre-rafaelistes anglesos de la meitat del segle XIX. I que  Louis no es vulgui casar també és un element de realisme malgrat tota la resta, tan agradable.

I el personatge que és el que s'anomena vulgarment un "psicòpata" (tot i que qualsevol mental gens agressiu n'és, etimològicament, de psicòpata), no sé si el trobaríem en la realitat tal com se'ns mostra. Aquest personatge és un taxidermista, que disseca animals, i sembla que per a ell l'Iris és un "espècimen"(182) més, que la vol tenir encara que sigui morta. Potser això sí que pot passar, perquè recordo la meva àvia que la perseguia un home que la volia "viva o morta", i que per sort va morir abans de poder-ho fer.

Aquest contrast entre el que és agradable i el que és dur sembla que un element de la història el simbolitzi, que és el quadre on l'Iris surt després d'haver posat per a Louis. El quadre, l'art, la bellesa en contrast en la sòrdida realitat que l'envolta, tot i que els pre-rafaelites se situaven en contra de la idealització de l'art posterior a Rafael. La vida, una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, que deia una professora a la carrera. Aquest llibre no nés gens d'espès, és tot ell un vel de joia de llegir.

MACNEAL, Elizabeth El taller de nines. Barcelona: Ara llibres, 2019

dissabte, 21 de març de 2020

El rec



No sé si l'Olga Xirinacs admira Josep Pla com jo l'admiro, però hi ha dos fets amb els que s'hi relacionaria. En primer lloc, quan l'Olga descriu, en tercera persona, els detalls de la seva infantesa feliç al voltant del rec que passava per la seva casa, ho fa amb el talent reconegut de Pla per descriure. De fet, aconsegueix de transmetre tota una atmosfera, es nota que té molt presents alguns instants.

En segon lloc, quan parlem d'Olga Xirinacs ho hauríem de fer amb el mateix respecte amb què Pla és respectat. La seva història d'èxits literaris és inacabable, però tot i això, no ha impedit que hagi caigut en un cert oblit inexplicable. El paradís, el regne de la infantesa, crec que és el primer paradís, sense el qual no hi hauria hagut el segon, aquell que "en perdre'l" l'Olga "va sentir tanta pena que no se'n podrà refer mai més" (154): el dels èxits literaris. El meu pare, en relació amb això, em va explicar que actualment Catalunya és plena d'"uns quants molt bons escriptors", i no un de sol, i són masses a compartir uns lectors que van escassos. "Compartir" en un sentit diferent, el que li toca, del que és moda actualment: si comparteixes alguna cosa és que en perds una part important, com Catalunya quan comparteix diners i competències amb Espanya.

Hi ha un poema de l'Olga que trobo deliciós, i que estaria molt relacionat amb aquest llibre, amb la idea del petit regne que torna amb els moments tristos de la vida per ajudar-nos a viure (tot i que l'enyorança fa mal, a vegades):

(...)
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)


La poesia és i serà sempre un palau sense regne, quan tot ha passat, però encara en som rics. Aquest corrent subterrani seria el del rec, en l'inconscient. 

Hi ha un moment en què compara la memòria amb una "immensa biblioteca sense ordre" (70). I qui escriu això treballa en una biblioteca, per tant l'hi ha arribat molt. Per això pot ser que els moments viscuts "no els sapiguem trobar i interpretar, però de ser-hi, hi són. "Aquest llibre n'és una mostra"(155), diu al final d'aquestes memòries.

Les referències culturals de l'autora al llarg d'aquests vint-i-sis estius són considerables. Des d'Espriu amb "la Lola petita que ha viscut per guardar-nos els colors de l'aire" (49); passant per Proust amb "Olors noves i olors velles, que es van quedar al cervell per si algun dia eren necessàries" (50); el mite grec de Sísif, "cal tornar-hi cada dia" (52); o Kandinsky amb les "muntanyes blaves" (84). L'Olga és més del Modernisme que no pas dels "cubs rígids, ortopèdics" (91). 

Però el regne no era perfecte, com que ella era de fora, estiuejant de casa bona, alguns nens que coneixia la molestaven. Aquest element de realisme m'ha colpit tant com quan parla de la seva solitud de gran, quan ella també sabrà "què és perdre la vida per dins" (132), segurament amb la mort de Vicenç, el seu marit.  Trobo curiós quan parla dels "dos extrems que fan moure el món: l'esperança i la por" (34). Jo hauria dit que són l'esperança i l'enyorança, però també és veritat.

Ja són uns quants llibres que he llegit d'aquesta autora, que no acostuma a repetir-se. Li envejo aquesta capacitat d'escriure sempre més profunda que no narrativament ben construïda, tot i que també. És un plaer i un goig de poder continuar llegint-la a cada nou llibre.

XIRINACS, Olga El rec. Memòries de vint-i-sis estius. Valls: Cossetània edicions, 2020.

diumenge, 1 de març de 2020

Taquilla inversa a TV L'H

En l'enllaç que us adjunto podreu veure'm durant sis minuts i mig fent prescripció de cinc llibres de no ficció. Per a mi ha estat un alliberament, em moro de ganes de recomanar el que m'agrada!



https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14625215

dilluns, 6 de gener de 2020

Mites



Ves per on, aquest blog en el qual ara em llegiu tindria relació amb una part d'aquest extens llibre. És quan l'autor parla del personatge mitològic Eco, que va ser castigat a repetir les últimes paraules que li haguessin dit, cada vegada que es disposés a parlar. Per a qui escriu això, "l'eco se sent" voldria fer referència a aquella part d'una obra que amb la seva interpretació reverbera més enllà d'ella mateixa. Quan a la carrera estudiàvem una assignatura anomenada "Pensament grec i cultura occidental", no m'imaginava que la mitologia grega fos darrere de tantes paraules que coneixem avui. Com les "muses" en relació a la música i els museus.

Aquest llibre és ben bé com la paraula "catarsi", el "procés de purificació ritual que et redimeix" (252). És ple de perles que és difícil de condensar en aquesta ressenya, però potser la perla que més m'ha arribat és  quan Stephen Fry parla de Hefest. Fill de la deesa Hera, contràriament a la majoria de mites que ens han arribat, era "tan bru, lleig i diminut" (78). Però quan és hora de venjar-se per tot el que li han fet, diu el següent:

  Per a Hefest va ser un dolç moment de venjança, però com que essencialment era bona persona no s'hi va recrear. Malgrat    el dolor de veure's rebutjat que havia hagut de suportar tota la vida (o potser a causa d'això), a ell no el movien la ràbia o el ressentiment, sinó el desig de complaure, de ser útil i donar alegria als altres (82).

Tot això podria assemblar-se molt al que li passa al protagonista de les novel·les de R.J. Palacio, l'Auggie, un nen que neix amb una terrible malformació de la cara. Aquesta correspondència d'un mite amb una obra literària actual és una de les troballes més importants per a mi en aquest llibre, en el que és un autèntic eco. Tot i "l'enigma enganyós, ambigu i vertiginós fet de violència, passió i simbolisme que rau en el cor dels mites grecs i que es nega a ser resolt" (223).

La traducció d'aquest llibre, d’Anna Llisterri, té molt de mèrit, per cert, perquè les paraules de les quals se'n comenta l'etimologia sembla que tinguin més relació amb el català que no amb l'anglès, a vegades. M'ha cridat molt l'atenció això: "En anglès, la paraula que designa la llar de foc, hearth, comparteix orígens amb heart, 'cor'; el mateix passa en grec modern, en què kardia es pot referir tant a la llar de foc com al cor"(69). Com amb "taquicàrdia" i "tachycardia", en català i en anglès respectivament, parlem de quan el cor s'accelera. A vegades hom estima sense poder tenir cap llar amb aquell qui estima, aleshores no és amor, em pregunto?

També voldria destacar els comentaris afegits de l'autor sobre el mite de Sísif (274). Projectant-lo sobre el comportament de l'ésser humà, hi veu el cantó dolent tant com el bo. Sap veure les coses per més d'un costat, tal i com com ho va introduir en la filosofia Protàgores.

Una tònica constant d'aquest llibre és el parlar sempre de personatges mitològics que destaquen per la seva bellesa i atractiu eròtic, i també que totes les històries amoroses acabin malament excepte en un parell d'exemples. "Quan l'amor arriba tard és com un huracà"(326).

Aquest llibre no és pas dels primers que s'han escrit sobre els mites grecs, però és com un  huracà en ell mateix. Hi ha moments que l'autor narra ben bé com en una novel·la, i enganxa molt. És llarg però no es fa llarg, tot i que no és lectura per a golafres, sinó per als que els agrada de trobar goig en la lectura.

FRY, Stephen Mites. Barcelona: Ara llibres, 2019