dilluns, 8 de gener de 2018

Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla (Ressenya de Jesús Bonals)



JO (NO) PASSO

No volia, però la meva admiració per Josep Pla m’ha fet caure a la temptació. Acabo de llegir el llibre pòstum que figura a la capçalera d’aquesta ressenya. No volia comprar-lo de cap de les maneres. Allò que estan fent alguns savis filòlegs, remenant i tafanejant el seu arxiu, i extraient-ne, i publicant-ne, papers que potser eren esborranys inacabats, em semblava poc ètic, una manca de respecte al geni de les nostres lletres. Una situació que penso que no és desitjable per a cap autor, i que fa que, d’un temps ençà, engegui tot sovint la trituradora on trinxo tots els esborranys rebutjats de tot el que escric. Per si de cas. Ja sé que jo literàriament sóc un zero a l’esquerra i que mai ningú no farà amb els meus paper el que estan fent amb Pla. Els meus papers acabaran, segur, a l’abocador. Però...

Un cop he dit el que algú havia de dir, he de fer-me totalment enrere i he reconèixer que estava equivocat. Ara, després d’haver llegit aquest magnífic volum, m’alegro molt de no haver fet cas de les meves reticències, i d’haver comprat el llibre, i d’haver-lo llegit sencer. Fantàstic. Excel·lent. Un Pla de primera. No es tracta de cap manera d’un esborrany: Es tracta d’un text totalment acabat.

Per què no es va publicar? Doncs és ben clar: el grau de provocació, gairebé d’impertinència i sovint d’hipèrbole, tan propis de Pla és, en aquests textos, molt superior al que podia tolerar la censura del franquisme, i autor i editor, amb bon criteri, van optar per guardar en un calaix aquestes interesants i llegidores notes.

¿És aquesta, la política, l’única raó de l’auto censura practicada? Segurament no. Pla deixa anar en algun lloc que no recordo de la seva obra completa, -potser a les Notes del capvesprol-, que tenia el ferm propòsit d’evitar la publicació de cap text de caràcter eròtic o pornogràfic, i de cap que es pogués interpretar com un atac a la religió. Aquesta voluntat, tan clarament explicitada, també explicaria una bona part de les supressions que són a l’origen de l’existència d’aquest llibre.

Permeteu-me que posi un exemple corresponent cada una de les dues raons de supressió que esmento. Començo per un, la supressió del qual es va deure, sens dubte, a la més que justificada por que no passarien el sedàs de la censura política. Després en posaré un altre d’eliminat per el mateix Pla, a causa de l’autocensura que ell mateix s’havia imposat

Anem pel primer. Sentencia Pla, a la pàgina 217:

El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó.

Demolidor. Coneixent Pla sabem que aquesta contundent definició de l’idioma castellà té dues lectures. Primer el que diu literalment. I segon: Pla ens recorda i subratlla com, en aquella anys de dictadura franquista, la ciutadania havia d’aguantar una pluja insuportable de propaganda fal·laç -sense raó- vehiculada precisament en castellà.

(Perquè no sembli que filo massa prim i que veig dobles lectures allà no hi són, m’agradaria recordar aquí un altre exemple de la necessitat d’aquesta doble lectura de les notes de Pla, malgrat que m’aparti de l’obra que estic ressenyant: em refereixo a l’afirmació  que li agradava fer al nostre autor dient que el vàter és l’invent més important del segle XX. Aquesta frase també té dues lectures. Una, la literal, és a dir reconèixer els evidents efectes beneficiosos per a la salut col·lectiva que aquest aparell sanitari ha aportat a la població. L’altra, la que té més mala llet, afirmant de manera dissimulada que es cagava amb tots els invents del segle XX, que també havien portat tanta desgràcia i tanta mort).

M’excuso per la digressió. I vaig de dret cap al segon exemple, que correspon a aquell tipus de notes que contradiuen frontalment el propòsit que s’havia fet Pla d’evitar, en la seva obra, el sexe i la religió.

Sensualitat persistent (1917) Aquesta edat en que corriu (sic) tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia!...

L. Tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida... etc. etc (pàg 94).

I també  aquesta altra:

El fet de veure que de vegades els que practiquen la religió són els més cínics dóna entendre (potser) que en el fons del fons el fonament de la religió és la por.

Hi ha d’altres notes, que apareixen en aquest recull d’escloses i que es refereixen a temes personals, familiars i de persones del seu entorn , que també és dubtós que a Pla li fes gràcia veure publicades. En qualsevol cas, ara ja està fet, i Pla, des del cel on fa temps que manté Déu embadalit escoltant-lo, no ho pot evitar, ni sabem si ho voldria fer. I nosaltres, els que encara som en aquesta vall de llàgrimes, tenim la sort de poder gaudir d’uns textos que no tenen res a envejar als inclosos als millors volums de notes disperses publicades a l’Obra Completa. Si us agrada Pla, no us perdeu pas aquest llibre!

¿No em deixo res al tinter? Sí, m’hi deixo una cosa: Aquest llibre no es pas la primera “operació rescat” dels papers de Pla. Ja fa un temps se’n va fer una altra i en va resultar un llibre al qual els savis autors de l’agosarada entremaliadura van posar el títol del La vida lenta. Un servidor, obeint les prevencions i les reticències que esmento al primer paràgraf d’aquesta ressenya, vaig entonar aleshores un sonor Jo passo,  amb la música de la loteria de la Grossa de Cap d’Any. Segur que em vaig equivocar. De manera, estimat lector, que mentre tu compres i llegeixes aquest Fer-se totes les il·lusions possibles, jo aniré a comprar, i llegiré, La vida lenta. Estic segur que m’ho passaré tan bé com tu. Paraula de Pla.

PLA, Josep Fer-se totes les il·lusions possibles. Edicions Destino: Barcelona, 2017


dimecres, 27 de desembre de 2017

PATRIA, de Fernando Aramburu (Ressenya de Jesús Bonals)




TXORIA TXORI

Tinc l’orgull, -no dubto que segurament compartit amb molts d’altres, és clar-, de ser una de les persones que he aconseguit acabar les 642 pàgines de Patria, de Fernando Aramburu. Em poso a mi mateix aquesta medalla perquè estem en una època en què la majoria de la gent tenim més possibilitats de tenir els diners per comprar un llibre llarg com aquest que no pas el temps per llegir-lo. Sis-centes quaranta-dues pàgines són moltes, i exigeixen una pila d’hores de lectura de les quals molts no disposen/disposem. No voldria ser esgarriacries, però seria interessant saber de manera fiable quants compradors, del mig milió que ha tingut fins ara aquesta novel·la, se l’han llegit. Malauradament d’això no se’n fan estudis sociològics. Però deixem aquesta consideració i anem al gra.

Vagi per davant que estem davant d’un llibre excel·lent. Aplaudiments entusiastes en arribar a la paraula FI, que l’autor s’ha estalviat. Encara que aquesta és la conclusió positiva que n’he tret, he de reconèixer que el volum ha dormit força/massa mesos a la prestatgeria dels llibres d’imminent lectura, i durant aquest temps uns quants títols l’han avançat trencant la llei natural del respecte a l’ordre de la cua. I això per què? Perquè d’entrada tenia reticències davant d’aquest llibre.

La primera era degut al seu propi èxit fulgurant. En principi miro amb prevenció els èxits de vendes i sempre em pregunto si l’èxit no serà a causa d’un màrqueting sospitós. Però quan l’èxit perdura setmanes i setmanes, arribo a la conclusió que els lectors primerencs ja han tingut temps d’acabar-lo i recomanar-ne la lectura, cosa que permet mantenir el llibre al capdamunt de les llistes de més venuts. És aleshores que poso el llibre al prestatge dels de lectura obligada i imminent, i el cert és que, si segueixo aquesta prevenció, els llibres long seller no m’han decebut mai. Al contrari, m’han fet sentir avergonyit de les meves prevencions, i ruc d’haver perdut tant de temps abans de poder fruir d’unes magnífiques lectures.

La segona és perquè alguns dels que me n’han alabat tant les excel·lències de Patria, són amics/coneguts/saludats que aprecio, i que són bellíssimes persones, però que sé de quin peu calcen pel que fa al tema del nacionalisme basc, del qual no són pas precisament entusiastes, per no dir que més aviat els desagrada. ¿No serà que aquest llibre té/tindria/ pot tenir un rerefons polític esbiaixat per aquesta banda?

La tercera reticència és que la literatura en llengua castellana jo la tinc situada en un lloc una mica reculat en el rànquing de de preferències, entre les grans literatures occidentals. La primera preferència és per a mi la literatura en llengua catalana, que és la meva, i que és magnífica. Després per al meu gust ve l’escrita en llengua alemanya, la russa, la italiana, l’escrita en llengua anglesa, la francesa, i finalment la literatura en llengua castellana. Això entre les grans literatures, cosa que no obsta perquè tampoc no m’hagin entusiasmat llibre traduïts del portuguès, del grec, del txec, i del noruec, i segurament que encara me’n descuido algunes.

Com que Patria va superar totes aquestes reticències, tal com he dit abans el vaig llegir amb molt de gust i ara voldria mirar d’entrar veritablement en matèria i explicar perquè penso que ens trobem davant d’una gran novel·la.

Primer encert, el tema: dues grans amigues veuen trencada la seva amistat a causa del conflicte basc: El fill de l’una es fa d’ETA i mata/participa en l’assassinat -no aclareixo quina d’aquestes dues opcions és la certa, perquè descobrir-ho és una de les intrigues de l’obra- del marit de l’altra, empresari sotmès a l’impost revolucionari que paga/no paga. Tampoc no aclareixo quina d’aquestes dues darreres opcions és la certa, per la mateixa  raó abans adduïda. Un tema digne dels grans drames i tragèdies de la literatura universal. Comencem, doncs bé. Dues amigues, el fill de l’una mata el marit de l’altra. Algú ha tractat abans aquest tema? Ho desconec, però si aquest argument no figura al llistat dels grans temes de la literatura, Fernando Aramburu hauria tingut el mèrit de situar-l’hi.

Segon encert: el mètode narratiu triat. Perfecte. Els avanços i retrocessos en el temps, encertadíssims. Els diversos punts de vista, portats a l’extrem que el narrador passa amb naturalitat de tercera a la primera persona, dintre d’un mateix paràgraf, sense que la comprensió se’n ressenteixi. L’alternança, tan pròpia del drama modern, de moments de tensió altíssima amb altres d’aparentment irrellevants, i que un lector poc atent podria titllar de suprimibles -cosa que alleugeriria la gruixària tan considerable del volum-, però que no es poden suprimir, no solament perquè fan el paper necessari d’intervals de descompressió, sinó perquè la informació que aporten a la narració és imprescindible. L’ample ventall de familiars de l’una i l’altra amiga, amb la presència de tantes i tantes situacions que es donen a la vida real de qualsevol família: no hi falta el fill homosexual, l’altre que gairebé és alcohòlic – o sense gairebé-, la filla que un ictus postra en una cadira de rodes, la filla que no acaba mai de resoldre la seva vida sentimental, - que bo l’episodi de Klaus-Dieter!-  Que magnífica la descripció de l’entorn paisatgístic, amb la pluja sempre present. Les descripcions de Donosti, que només pot arribar a fer un escriptor que coneix molt bé el lloc, de la mateixa manera que fins i tot són bones les descripcions de Saragossa, on l’autor va estudiar, i segurament aquesta circumstància explica que les pàgines que narren l’estada de la filla del Txato a la capital d’Aragó siguin tan reeixides.

No acabaria d’enumerar encerts, i em sap greu no poder-ho fer perquè m’allargaria massa, però no vull oblidar-me de citar el darrer capítol, on a cada paràgraf el narrador va alternant de l’una a l’altra amiga, que s’acosten cap a l’emotiu desenllaç que clou l’obra. Davant de tants encerts, es impossible no acabar amb els vibrants aplaudiments de què he parlat al principi. Gràcies, Fernando Aramburu, per una narració tan ben estructurada i tan emotiva.

Dit tot això, no es pot acabar aquesta ressenya sense parlar del rerefons ideològic i polític on s’emmarca aquest drama de les dues amigues abocades/víctimes de la tragèdia. Hom es pregunta: és imparcial, Aramburu? Des de la distància, des del desconeixement d’un tema que ens sembla que en sabem alguna cosa a través dels diaris i els llibres, -però no pas amb la intensitat amb el que el coneix l’autor, que si no fos així no hauria pogut descriure amb tant de detall la figura i el periple, de Joxe Mari, des de la seva estada a França, passant per l’època de membre d’un talde, i acabant per la seva estada a la presó-, es fa difícil emetre un judici encertat. La impressió de qui signa això és que l’autor ha sabut reflectir de manera correcta el conflicte civil entre els propis bascos. L’autor no entra, ni l’hi requereix la història que s’ha proposat contar, anar més enllà. Si parléssim de l’origen del conflicte, si entréssim en el tema dels Gal, potser els dos bàndols no quedarien tan equilibrats. Però, repeteixo, la narració no exigeix aquest veredicte històric, i l’autor fa molt bé de no voler emetre’l. Es limita a explicar, jo crec que amb fidelitat i honradesa, l’infern on els bascos es va veure immersos, i del qual sortosament han pogut sortir. No vull acabar sense desitjar a aquest estimat poble que mai més no tornin a caure en la tragèdia que els va tocar viure. I que els que en poden/els correspon gestionar-ne les seqüeles, sàpiguen fer-ho sense que les brases que encara hi ha sota la cendra, revifin.

ARAMBURU, Fernando Patria. Tusquets: Barcelona, 2017

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Reencarnacions miserables



Una vegada més, llegir una novel·la d'Olga Xirinacs és una mica com llegir les entrades del seu blog. L'acció és mínima, les reflexions hi són constants. Algunes fins i tot ja les hi havia llegit o escoltat. I l'espai on transcorre la història, un ambient molt kafkià.

"Un vertader text de Kafka ens empresona, Eusebius" (20). Aquest reencarnat amb memòria de les seves antigues vides, podria ser l'insecte monstruós en què Gregor Samsa es desperta un bon dia. Ell i el seu germà bessó Virgili, a qui coneix des que es troben a la panxa de la seva nova mare, de la seva nova vida, són una autèntica "transformació". En el cas d'Eusebius es tracta d'un reencarnat tip de viure, cansat d'anar de cos en cos. 

No sembla pas el cas d'aquesta escriptora que continua fent novel·la rere novel·la. "però els llibres són la verdadera reencarnació dels homes" (220), diu qui narra la història. He llegit alguna vegada que el veritable amor és com l'energia, no es destrueix, es transforma. Es convertiria en art generalment."¿no asseguren que l'energia no es perd ni després de morir? (111), diu un personatge. Tot això fa reflexionar en la possibilitat real de la reencarnació.

Com a mínim aquest tema serveix per novel·lar-lo, i per fer algunes reflexions, sovint en prosa poètica. "Al mar s'hi ofeguen totes les hores, com els rius" (189). Les referències a la mort hi són ben presents, en contra del que es fa avui en dia. També: " hi ha un temps per a cada cosa: per a la tendresa, per al dolor, per a la lucidesa i per a l'oblit" (188), com diu la Bíblia. Però a l'Olga Xirinacs no l'oblidem pas. Com ella, molts lluitem per reanimar-nos, per "recuperar l'ànima" (175), la de la infantesa, en les nostres vides.

Com a conclusió m'agradaria de fer referència al disseny de la coberta d'aquesta novel·la. Aquesta paraula, "Reencar-/nacions" partida amb aquest guió, ens fa pensar en com una reencarnació seria com la continuació d'una paraula encara que es trobi seccionada en dos. No sabem si és fet expressament, però és ben trobat. A més a més, la il·lustració ens recorda els collages de l'escriptora habituals en el seu blog. Una edició maca per a un bon interior.

XIRINACS, Olga Reencarnacions miserables. Tarragona: Arola Editors, 2017

dimarts, 22 d’agost de 2017

El monestir de l'amor secret



Vaig aprendre, a la carrera de filologia, que quan llegim els clàssics, i de fet, quan llegim en general, és perquè "voldríem que fos així", que la nostra realitat fos com la de les novel·les. Aquesta història d'amor homosexual que es manté "dins l'armari" fins al final del llibre pràcticament, amb un desig i un amor que tendeix a fer-se fort per la seva mateixa prohibició -com un ham que es clava més amb l'esforç d'arrencar-se'l, que deia André Maurois- fa sacsejar el pensament del lector constantment.

És que "amor i concupiscència són antagònics" (188), sí o no? En aquesta obra sembla que es digui que si tots dos s'estimen tant no hi ha res de dolent en el fet que tinguin relacions físiques. Però la majoria de les relacions solen ser desiguals. Un que ho vol i l'altre que no, fins al punt que el primer pot acabar forçant l'altre. Això passa fins i tot dins una parella casada, com en aquest mateix llibre. O un que estima molt però és conscient de la realitat fins al punt de renunciar al cos. Es pot ser dissident de moltes maneres, fins i tot contradictòries, a la vida.

És com si els dos amants secrets de la història d'aquest llibre fossin precursors de l'alliberament de la majoria dels homosexuals que es produeix avui en dia, almenys al món occidental. Alliberament que també es relaciona amb la lluita per tenir una religió menys hipòcrita i obscurantista, per fer-la més autènticament cristiana. Tot defensant que "les escriptures es poden interpretar de diverses maneres" (65). Rient-se'n del masclisme imperant en l'època, el qual es posa de manifest en fragments com aquest: "la densa tenebra mental que sovint caracteritza les femelles" (163). En aquest llibre, els estudis de metge de Galzeran apareixen com un símbol de la lluita contra el mal, i els episodis de pesta com una imatge d'aquest mal. Això m'ha recordat moltíssim una obra d'Albert Camus, La pesta, que vaig llegir fa molts anys. L'error dels que vivien a l'Edat Mitjana era creure que l'homosexualitat és un mal per ella mateixa, i això és el que fa patir tant els dos protagonistes.

Hi ha un passatge que sembla que compari l'efecte que fa en Galzeran, el protagonista, sobre en Berenguer, que serà el seu amant, amb la sàlvia, la medicina que el fa viure: "Els ulls pesen, l'aire és sàlvia, l'aire és Galzeran" (45). Però "l'art mèdica tard o d'hora fracassa" (111), i la intel·ligència de Galzeran també topa amb les convencions quan impedeix un suïcidi i és castigat per haver-lo impedit, en una època que encara no sap què és la depressió (melancolia en diuen), i considera un pecat el suïcidi. Una època fosca, tan fosca com ho és encara gran part del món. Però "si cada dia marques una ratlla en el mateix lloc del roure, al cap dels anys l'hauràs foradat" (135).

Aquesta segona part de la història de Galzeran, que de fet és anterior a El càstig, segurament mereixia no quedar finalista, sinó haver estat guanyadora del premi Sant Jordi de l'any 2007. Però va com va. El títol original, L'hora quieta, que es refereix a l'hora d'encontre entre els dos protagonistes, era menys comercial, però clarament molt més original i poètic.

M. Dolors Farrés El monestir de l'amor secret. Barcelona: Proa, 2008


dijous, 10 d’agost de 2017

El càstig



Aquest llibre m'ha captivat tant que de seguida que pugui en vull llegir la continuació, la qual de fet és anterior en la seva gestació, El monestir de l'amor secret. Passa una mica com amb El Hòbbit i El senyor dels anells. El seu protagonista, superdotat però humà; homosexual en una època i cultura religiosa on això el fa sentir molt culpable, tot i que també aconsegueix de fer-lo dubtar; innocent i madur alhora fins al punt de saltar-se quatre cursos dels ensenyaments per exercir de metge, amb una saviesa que s'arriba a comparar a la de Ramon Llull.

"Primum non nocere, que deia Hipòcrates. Primer no danyar" (55). Això sembla que hauria de ser vàlid tant per a un futur metge com per a qualsevol persona. Però és pràcticament impossible de viure sense equivocar-se, i a vegades per tant sense fer mal. Galzeran, el protagonista, pateix en descobrir-se homosexual, però hauria de patir més per allò que no té present, amb el mal que fa sense adonar-se'n, i sobretot perquè aquesta homosexualitat no va acompanyada mai d'autèntic amor, tot i la seva delicadesa natural.

De fet, el seu carisma el desvela una de les seves parelles: "Ets d'aquells que, a la que et descuides, esdevenen els protagonistes del grup encara que siguin nouvinguts" (182). Un professor seu admet: "T'hem esperonat tan fort que només tenies dues opcions: o quedar-te aclofat de dolor o alçar-te renillant i clavant cosses a tort i a dret" (258). Anar a contracorrent, estudiar a repèl, és el millor per a qui estudia, encara que només per algú amb una forta personalitat, que deia Thomas Bernhard. També m'he sentit identificada amb la frase "l'alumne que pot aspirar a un futur gloriós és el que llegeix i llegeix sense repòs" (128), com li diu el professor que s'adona de l'aptitud superior de Galzeran per als estudis.

A banda de Galzeran, ens ha cridat l'atenció una noia molt pobra que només té la riquesa d'estimar, "tan invisible com es pensava de petita" (190), i una mare de la qual es diu: "per primera vegada des que es va casar, la missenyora tasta una emoció reservada a uns pocs privilegiats: l'eufòria" (94). L'eufòria, com la depressió, fa privilegiats els qui les sofreixen sobretot en el món de l'art.

És un llibre molt ben documentat, amb moltes referències històriques, amb personatges reals com Francesc d'Eiximenis i la referència a Pere el Cerimoniós. També hi tenen un paper important les plagues de pesta habituals a l'edat mitjana.

Qui escriu això creu ferventment que, de la mateixa manera com tots som minusvàlids en alguna cosa, també som diferents als altres en alguna cosa. Sempre hi haurà algun moment en què, com deia Forster a Howards End, no ens podrem captenir com se suposa que ens hauríem de captenir. Veure Galzeran lluitant amb ell mateix en comptes d'acceptar-se ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això diuen que són els clàssics, i per això ens cal aquesta novel·la.

FARRÉS, M. Dolors El càstig. Punto Rojo Libros, 2016

divendres, 14 de juliol de 2017

Els cercles concèntrics



Cal no enganyar-se: aquesta novel·la és, de fet, un llibre de poesia. Amb la diferència, però, que l'estructura narrativa fa que no es pugui deixar. Un apartat et duu al següent, però si et deixes arrossegar i llegeixes com un golafre, corres el perill de perdre't tot el que hi ha "darrere les paraules", que diu Margarit.

Comencem pel títol: Els cercles concèntrics, manllevat de Vinyoli, poeta de qui la protagonista, narradora en primera persona, que és professora de llengua i literatura, n'està fent una tesi. Una tesi que creu que li treu temps de ser mare, de tenir descendència, tal i com es reprodueixen els cercles en l'aigua en llançar-hi una pedra. Però de seguida ens assabentem que no pot fer realitat la seva aspiració i ha d'intentar la fecundació in vitro, un tema que és present al relat fins al final. Amb uns salts en el temps, de l'adolescència en un poble fins al principi de la maduresa en aquest mateix poble, on la protagonista i la seva parella tornen un estiu. El "tot és lluny i a prop" (152), vers de Vinyoli que s'escau al que expliquem, a aquests salts en el temps. Diu la narradora:"les persones que coneixem es queden dins nostre per sempre més" (26), amb això nega que ens trobem sols malgrat l'absència de les persones que estimem. M'ha sobtat moltíssim aquesta frase.

La sala d'espera del ginecòleg seria com una metonímia de l'espera de la protagonista per quedar embarassada. "El temps que un passa en les sales d'espera és un temps sense fets, inoperant, sense vida" (146). La bicicleta que ella tenia de petita al poble, que la seva parella prova que pugui tornar a fer servir, seria una al·lusió, amb els radis de la roda espatllats, a la infertilitat de tots dos. Quan ell prova de matar mosques amb un drap de cuina, recorda la dificultat de fecundar un òvul. I, sobretot, al final, aquest "paisatge que recorda Mondrian, potser perquè és una terra abrupta, sense transicions" (153), el paisatge que sembla eixorc i "serà vi" (154), que diu l'altre per animar-la.

Tot el llibre gira a l'entorn del desig de maternitat frustrat de la protagonista. Qui escriu això té un punt de vista absolutament diferent sobre aquesta qüestió: mai no ha volgut tenir fills. Potser per això ha gaudit amb aquest relat, que gira al voltant d'una temàtica complementària al seu punt de vista.

CASAS i MATA Els cercles concèntrics. Lleida: Pagès editors, 2017

dissabte, 8 de juliol de 2017

La sorra vermella (comentari escrit per Jesús Bonals)


L’únic retret que es pot fer a aquesta novel·la tan rodona, tan treballada, tan documentada, i narrativament tant ben resolta és la tira de paper, pretesament publicitària, que porta incorporada a la portada: 1941: dos homes busquen a Barcelona una nena perduda.

És clar que també és això, però... a veure...dos homes? No seria més exacte, si de cas, “dos exiliats”? No seria millor, en comptes de busquen,” tornen clandestinament al país per buscar...” una nena perduda? No seria més correcte una nena robada? D’altra banda algú, després de llegir tot el llibre, ¿pot afirmar que aquest episodi, tot i ser un element de la trama força central, és el més important, i allò que resumeix la novel·la? L’encertada frase d’Antoni Puigverd que hi ha a sota, Una novel·la sobre el coratge i l’instint, l’amor i l’amistat, que s’imposa a la tragèdia de la guerra i a la misèria de la dictadura, salva la tira, però malauradament el lector es queda amb la primera frase, i la temptació del possible comprador de deixar el llibre a la pila de la llibreria, i examinar-ne un altre, és ben real. Pobre lector desorientat per la tira: no sap que si passa de llarg es perd un dels millors textos novel·lístics que s’han publicar darrerament.

Un altre retret, -que de fet no ho és en absolut, però que no seria gens estrany que s’acabés publicant en algun mitjà, signat per algun saberut que escriu d’oïda i que no es pren ni tan sols la molèstia de llegir sencers els llibres que comenta-, seria la frase menyspreativa que massa vegades s’ha de sentir: “Un altre llibre sobre la guerra!" Doncs sí senyor, una altre llibre sobre la guerra. I molts que encara en falten!

No hi ha cap tema literari sobre el que s’hagi escrit massa. Es poden escriure, i s’escriuran, piles de llibres sobre el periple d’un supervivent de la guerra que torna enmig de molts perills a la seva Ítaca, on l’espera la seva Penèlope. O sobre la història de dos amants pertanyents a dues famílies enfrontades que acaba com acaben tots els drames de Shakespeare. I alguns d’aquests llibres seran molt i molt bons, malgrat que ens expliquin una història que ja sabem.

L’altre dia llegia que hi ha escrits més de 5.000 llibres sobre el tema de l’inici de la vida a través d’una sola parella després de l’anhiquilació de tots els habitants del planeta. Per cert, mal m’està el dir-ho, un d’ells l’he escrit jo: el Viatge a l’interior d’un gra d’arena. Un llibre del qual, després de les dues revisions que n’he fet en edicions successives- no reimpressions-, n’estic molt orgullós fins al punt que crec que és el millor que he escrit.

Tenint en compte allò que deia, ¿com volem recriminar que s’escrigui i es torni a escriure sobre la “nostra” guerra, la de 1936-39, molt probablement un dels episodis més importants en la vida de moltes persones, i de moltes famílies, i en definitiva de les nacions d’aquesta península durant molts segles? I no exagero: gràcies a Déu molts països no saben què és una guerra civil, perquè és la pitjor desgràcia que hi pot haver en un país, i en aquestes nacions afortunades que no l’han patit, hi ha un consens general que la guerra civil s’ha d’evitar de de totes totes: és un tema nefand i tabú, el pitjor de tots.

D’altra banda durant els quaranta anys de dictadura només es va poder escriure des de visió del bàndol guanyador, i durant els quaranta anys següents de llibertat vigilada només de mica en mica s’han anat deslligant les llengües i s’ha començat a escriure amb amb el rigor i amb la imparcialitat amb la que J.N. Santaulàlia aborda el tema en aquest magnífic llibre.

Que ho hagi fet està molt bé, i s’agraeix molt, perquè el rigor i la imparcialitat i l’excel·lent documentació és una condició necessària però no suficient per a una bona novel·la: aquest llibre no és un llibre d’història i allò que el converteix en una obra mestra no és el rigor sinó la qualitat narrativa, que és excel·lent. La manera com ha teixit la trama, que va des de l’inici de la guerra fins a l’any 41, alternant els diversos “temps” i els diversos “protagonistes”, i encara més, els diversos punts de vista, sense deixar res penjat, és senzillament perfecta. Em trec el barret que no porto, i em trauria tots els barrets si els portés davant la magistral tècnica narrativa de l’autor.

Trobar la manera de narrar una història, sigui de ficció o sigui verídica, -fins i tot unes memòries o una biografia- és essencial, i només és a l’abast dels millors. J.N. Santaulàlia ho aconsegueix d’una manera que només es pot qualificar d’excel·lent. Només per això aquest llibre ja seria un 10. Ara bé, encara hi ha més: l’ambientació dels episodis, especialment els de la guerra i els dels afusellaments al camp de la Bota, per exemple, són tan versemblants que si no fos que sabem que l’autor ha nascut després de la guerra, ens preguntaríem si no és que ho va viure personalment.

I ara torno al principi: l’episodi del rescat de la nena robada, -que també està molt ben resolt, i que és d’una acció trepidant, i que també està molt ben ambientat, i que aconsegueix transmetre un fort suspense - no és la part més destacable d’aquesta novel·la impressionant,. Ara bé tampoc no es una història supèrflua, i serveix per cloure la narració d’una manera molt encertada, que asserena i emociona el lector després de tantes escenes d’una duresa que a algú se li pot fer gairebé insuportable per a la seva sensibilitat.

Li desitjo a aquest llibre la fortuna que es mereix. Els joves conscienciats, universitaris i preuniversitaris, l’haurien de llegir, i els agradaria. Som un país petit i mesquí, i a vegades penso que no ens mereixem els grans escriptors que tenim. En un país normal aquest llibre seria un bestseller i podria donar lloc a una sèrie cinematogràfica o televisiva cent vegades millor que les mediocritats que ens ofereixen dia rere dia. És el nostre trist destí de poble  amb una cultura fagocitada per una altra de més gran i que no té un Estat a darrera. Això no obstant, alguns pocs ciutadans, probablement els mateixos de sempre, tenim el privilegi de gaudir, si volem, de llibres magnífics com aquest. Ningú que el llegeixi quedarà decebut, us ho asseguro. Al contrari pensarà: quina sort que no me l’hagi perdut.