diumenge, 12 de maig de 2019

Cartes a Mahalta




Algun poeta m'ha dit, alguna vegada, que Màrius Torres és del millor que hi ha en poesia catalana. Qui escriu això creu fermament que la relació amorosa entre Màrius Torres i Mercè Figueras és del millor que li pot passar a una persona, en contrast amb el depriment que és estar malalt de tuberculosi i morir-ne, com li va passar al poeta. I les cartes que s'escrivien i es conserven, en el mateix sanatori on eren, perquè no se'ls permetia de veure's gaire, són de la millor literatura.

De seguida es veu com el poeta no és qualsevol persona: "La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme (44). Tot i que ell frena el seu sentiment, perquè s'adona que no s'hi podrà casar mai: "Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?" (43).

Ell li diu: "no t'enyoro gaire perquè penso molt en tu" (47), i ella li diu:"No em feies patir, em feies glatir" (77). Tant una cosa com l'altra em semblen sublims. "És l'estil que voldria aconseguir. Un estil que no diu res, però ho suggereix tot" (148). Un amor que no és possible, però ho és tot.

"Un poeta japonès ha escrit que les papallones són les úniques flors que tenen ales" (126): el seu amor és l'únic que té ales, les ales de la poesia. Que, per cert, va sortint en les cartes, en una primera versió que és bo de comparar amb la definitiva. Hi ha un moment en què el llibre es fa interessantíssim, quan aconsegueixes d'entrar en la història d'amor, tot i la manca de referents que hi ha a vegades. Ells havien de ser conscients del seu alt nivell literari, de la seva transcendència, relacionada amb la seva amistat també epistolar amb Joan Sales.

S'ha comparat la bellesa física de Mercè Figueras amb la d'Ingrid Bergman. La poso aquí perquè veieu aquesta dona "de carn i somnis" (262):


Tot i la duresa de la seva vida de malalts, aquest llibre és ple de bellesa. Ell va morir, i ella el va sobreviure, arribant a curar-se. La "Mahalta", una manera d'expressar l'admiració que sentia per ella, en un joc de paraules amb "malalta", ja que "mahalta" es refereix a una dona de la noblesa. Els dos van tenir la seva part de felicitat en aquesta vida.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Per tenir casa cal guanyar la guerra




Ressenya de Jesús Bonals

Aquest llibre és un magnífic complement de la poesia de Margarit. Si us agrada Margarit, l’heu de llegir. Us ajudarà a entendre millor la seva poesia, tot i que, de fet, els seus versos són sempre transparents. Aquestes memòries d’infància, adolescència i primera joventut, expliquen de manera diàfana el perquè d’aquell to un pèl elegíac dels seus poemes. Les patacades que li ha donat la vida, de fet no gaire diferents  a les que tots els mortals hem de suportar, tenen un plus de dolor i acarnissament afegit, perquè afecten el voraviu més sensible dels éssers humans: la infància, els fills.

El que acabem de dir ja farà endevinar al lector d’aquesta ressenya que aquestes memòries superen amb escreix allò que hom pot demanar a aquest gènere literari pel que fa a la sinceritat. Sinceritat envers un mateix, sinceritat envers els altres. Aquesta sinceritat amb els altres és el que fa que les memòries, si ho són de veritat, sempre s’aturin al final de l’adolescència, o al primer inici de la joventut, que de fet és el mateix. Per què? Doncs perquè, si s’aturen aquí, molt probablement tots els personatges citats a la narració ja seran difunts. I deu ser difícil trepitjar l’ull de poll d’un difunt...

Tot i això, sí que és possible trepitjar l’ull de poll dels descendents. Penso que és probablement aquesta raó la que explica que una de les filles de Margarit, segons s’explica al capítol final d’agraïments, fes una taxativa i negativa lectura inicial del manuscrit. S’entén molt bé. Margarit no estalvia la crítica ni tan sols al seu pare, sempre que li sembla adient de fer-la. Vegem-ne un exemple, que ens farà entendre el que dic. Parla  l’autor:

...el sou del pare, una bona part del qual es gasta en (...) les seves exigències en el vestuari: l’ascensió social implica “anar ben vestit” i ell, obsessivament elegant, no descuida aquest aspecte en cap circumstància, fora de casa. Constataré que en aquesta professió, que se suposa en ella mateixa en relació directa amb l’Estètica, és freqüent voler destacar del propi entorn per l’aparença: que les cases on viuen, la roba que vesteixen, el lloc on estiuegen, el cotxe que tenen els arquitectes sigui la forma visible d’algun fons exquisit que la major part de les vegades és mera banalitat. La meva indiferència per la qüestió farà pressuposar al pare que mai no podré fer res de bo en aquest ofici.

Déu n’hi do la crítica a tort i a dret que, en un sol paràgraf, deixa anar el poeta arquitecte autor d’aquestes memòries. El qual, a més aprofita per criticar a qui li sembla, començant per ell mateix. Ho fa deixant constància escrita d’episodis personals més aviat galdosos que es podria ben estalviar, com ho fan la majoria dels autors de llibres de memòries, i com ben segur li hauria agraït que ho fes la família.

Aconseguit a bastament aquell primer requisit d’unes bones memòries, el de no ser un “autobombo” personal com ho són la majoria, per arribar a l’excel·lència en aquest gènere, com efectivament hi arriba Margarit, cal una altre requisit indispensable: que la narració sigui bona, i que el sistema narratiu triat funcioni a la perfecció, exactament al mateix nivell que se li exigeix a una bona novel·la.

Malauradament aquest requisit el deixen de banda moltes memòries, con si l’exigència de ser una bona narració fos cosa del gènere de ficció, i com si la no ficció pogués ignorar aquesta exigència. No és el cas del llibre que comentem. Si no sabéssim que allò que en explica Margarit és veritat, que no és en absolut ficció, podríem pensar que ens trobem davant  una excel·lent, una magnífica novel·la.

Després de deixar ben aclarit que ens trobem davant d’un gran llibre, m’agradaria parlar ara una mica de la poesia de Margarit, que aquest llibre tant ajuda a entendre, encara que soc conscient que el lector que arribi fins aquí, ja és un admirador de Margarit. ¿Què cal que digui si el lector ja ha llegit Margarit, i n’és un “fan”? Malgrat tot això, vull deixar constància aquí que Margarit pertany a l’elit dels més grans poetes del seu temps. És cert que gairebé tota poesia és bona, fins i tot molta d’aquella aparentment humil d’autors que s’autoediten els seus poemes i no aconsegueixen arribar al gran públic. Però també és cert que hi ha uns pocs poetes, molt bons i  molt grans, que saben tocar les paraules amb la vareta màgica del seu geni, i aconsegueixen ja des del primer vers de cada poema que el lector quedi atrapat per la màgia de la poesia.

Tot i que faré una digressió segurament prescindible, permeteu que posi com a exemple el primer vers d’aquella poema de García Lorca que comença:
                        Antonio Torres Heredia
                        hijo y Nieto de Camborios,
                        con una barra de mimbre
                        va a Sevilla a ver los toros.
¿Com pot ser que un primer vers, on no hi ha res més que el nom i els cognoms del protagonista, ens engrapi amb tanta força des d’aquesta primera línia? Misteris dels grans poetes!

He fet una digressió, certament, però no vaig pas tan desencaminat. Per circumstàncies del periple vital de la seva formació, el nostre admirat Margarit, tot i ser un català de pedra picada, és un home que coneix molt a fons la literatura castellana, que no li és gens aliena, i forma part dels que poden considerar-se els seus mestres: Machado, Neruda, etc.. Seria aquest un tema interessant a comentar si disposéssim de més temps, i de fer-ho arran del que diu sobre això a les seves memòries. Però deixem-ho estar. És inevitable que em quedin moltes coses al tinter. No em puc estendre més i m’he d’aturar. Abans, però, permeteu-me que faci una recomanació ben precisa i ben contundent: els que estimeu la poesia, els que estimeu Margarit, no us deixéssiu pas perdre aquesta petita joia!

dijous, 4 d’abril de 2019

Disset pianos




Ressenya de Jesús Bonals

Tinc entre els meus llibres una bona colla de novel·les de Ramon Solsona, però fins fa no gaire estaven tots per llegir: sempre n’hi havia un altre que li passava al davant. Fa un parell d’anys, però, Allò quer va passar a Cardós em va tocar la fibra, perquè fa molts anys que soc un enamorat del Pallars, i per això vaig llegir el primer llibre d’aquest autor. Extraordinari. Mestre de la narrativa i del suspense. Quina meravella! Des d’aleshores m’he proposat llegir tot el que publiqui Ramon Solsona i, naturalment he comprat i llegit Disset pianos.

L’autor aborda un tema i un mètode narratiu que no té res veure amb el Cardós, però es tracta també d’un llibre molt bo i totalment recomanable. Ara bé, aquest Disset pianos mereix molts comentaris i molts matisos. El primer, sobre el títol. Trobo que hauria estat molt millor Cartes d’amor a un piano robat, títol del recull inventat del poeta inventat Dumitru Costadinescu. Sospito que durant la redacció de la novel·la, el text es va titular de la manera que dic, però segurament un estrany pudor li va impedir ser més agosarat amb el títol. Llàstima.

He dit que Solsona s’empesca un poeta romanès i uns poemes que intercala com una pausa entre els capítols. Aquí sí que Solsona no “es talla.” ¿Se’n surt? Crec que després de llegir el magnífics Sac de gemecs i Botifarra de pagès, del seu alter ego lo Gaiter del Besós, poc dir que, amb el permís de Salvador Oliva, els seus versos són el millor que s’ha fet en poesia satírica en aquest país durant molts anys. Solsona  l’encerta de ple amb els poemes del suposat Costadinescu, sovint  també d’una forta vena satírica. El joc de ficció és tan gran que i tot imita a la perfecció les habituals mancances que solen afectar la poesia traduïda, sobre tot si el traductor vol ser fidel a l’original. Si Solsona no ens revelés la veritable autoria, la immensa majoria dels lectors ens pensaríem que Costadinescu ha existit de veritat.

Solsona ja és més que agosarat, jo diria que fins i tot una mica temerari, quan s’atreveix a trencar la clàssica unitat de lloc, i situa mitja novel·la a Bucarest. El canvi d’escenari, unit a una, per al meu gust, excessivament extensa introducció descriptiva del nou “plató” romanès, fa que a mig llibre el lector pateixi, ai, ai, ai, que em sembla que anem pel pedregar, i la narració pot acabar perdent bufera! Després, però, de manera sorprenent la situació es redreça, l’acció reprèn el vol  i l’autor tanca molt bé la trama narrativa, En arribar a aquest punt, com a lector vaig respirar tranquil. La novel·la s’havia salvat,  i es mantenien intactes les ganes de saber-ne més i de continuar llegint les noves produccions del nostre admirat Solsona. O, si més no, de llegir les obres anteriors, les que reposen des de fa anys a les lleixes plenes de llibres de casa meva.

En aquest última part de la novel·la, tan trepidant, trobo de totes maneres a faltar una mica més d’esperit crític de la protagonista, que es creu amb els ulls clucs unes coses que podrien ser perfectament enraonies interessades i s’oblida d’allò que “si vols mentir, digues el que sents a dir”. El personatge Sergiu és l’únic que tira per aquest prudent escepticisme i té en compte allò de la presumpció d’innocència, que també se la mereix el que acaba sent el dolent, en Petru. Desenvolupar més aquest fil escèptic, per acabar descobrint, al final, que la versió dels nebots és la correcta, potser podria haver arrodonit encara més el desenllaç final. Que és políticament demolidor i carregat de raó, quan fa la punyent equiparació entre Romania p Espanya. Totalment d’acord, Ramon Solsona: dedica’t a la política i tens el meu vot assegurat.

Podria encara esmenar alguna coseta millorable, però quedem-nos amb el 99 per cent d’encerts i deixem de banda l’1 per cent discutible. Estem davant  un gran llibre, que demostra una vegada més que la nostra narrativa està en un nivell tan alt que, la veritat, no sé si ens el mereixem. Hi ha massa llibres magistrals que no passen de la primera edició. Que els comentaris crítics puguin ser massa sovint desencertats, és inevitable, és una cosa amb la qual cal que aprenguem  a conviure. Si tenim bons escriptors, és irrellevant que tinguem mals crítics. Però que massa grans llibres trobin només un nombre de lectors escarransit, això sí que és preocupant. Tan de bo aquest no sigui el cas de  de Disset pianos.


dijous, 14 de febrer de 2019

Manual de Pedrolo




Quan vaig veure a les llibreries aquest llibre, me’n vaig alegrar molt. ¿Per què? Doncs perquè sovint cada any es fan centenaris i aniversaris, ara  d’aquest escriptor i ara d’aquest altre, mentre que, malauradament, les seves obres no són disponibles perquè estan descatalogades. ¿Per què parlar tant d’una autor si la seva obra no està a l’abast del públic? Per fi el centenari de Pedrolo escapava a aquesta regla, i si més no, el públic disposaria d’una antologia de la seva obra. Fantàstic. Després s’ha reeditat altres obres de Pedrolo. L’autor de la Segarra ha tingut més sort que molts d’altres, però, malgrat tot, allò que s’ha reeditat és una percentatge ínfim de la seva obra, i sovint no pas la millor.

En començar el llibre vaig haver de tirar de seguida una mica d’aigua al vi del meu entusiasme, en llegir el llistat dels llibres d’on s’havien extret els fragments, llistat que figura al final del volum. Hi faltaven, vaig pensar, algunes de les millors obres de Pedrolo. Per citar.ne algunes, -de les absents-, citaré Situació analítica, Unes mans plenes de sol, Cendra per Martina, Les finestres s’obren de nit, Balanç fins a la matinada, Crèdits humans, M’enterro en els fonaments, etc. Però en avançar en la lectura em vaig adonar de seguida del perquè de la tria: no es tractava d’una antologia de l’obra de Pedrolo, sinó d’un reculldel pensament de Pedrolo. Bé, també es interessant, vaig dir, i vaig continuar llegint.

I no he quedat decebut. Realment l’autora de la selecció ha fet molt bé la seva feina i ha aconseguit un resum molt exacte i molt ben estructurat del pensament de Pedrolo, que és molt clar, molt honest, i molt avançat al seu temps. Pedrolo tenia, jo crec, la impressió de predicar en el desert. El seu independentisme era aleshores incomprès, i a ell li dolia, perquè sabia que tenia raó. Ell sabia que els seus arguments eren irrefutables, i sovint, llegint-lo, hom té la impressió que està cansat de tenir raó, que parla gairebé amb la desgana de qu té tota la raó però constata que no li serveix de res. Jo crec que sovint hauria desitjat que algú hi entrés en polèmica, però no ho aconseguia,  se l’ignorava, com si fos un pesat, un home excessivament encaterinat amb una idea fins al punt de fer-se pesat.

Ara, amb la perspectiva de la distància, es veu encara més clar la raó que tenia. El seu diagnòstic és precís, exacte i irrebatible. L’única cosa que se li pot retreure, és que quan proposa solucions per crear la societat ideal que ell somia, solucions basades en la seva ideologia, en el fons anarquista, probablement no l’encerta, per no dir que va amb el lliri a la mà i clarament que cau en idees utòpiques que ja es veu de lluny que no poden funcionar. Aquest és un terreny en què molts lectors segurament podem discrepar d’ell, però penso que no se li pot tenir en compte, perquè al capdavall Pedrolo no és pas un polític. Pedrolo és un intel·lectual, i la seva funció és denunciar la injustícia de què són víctimes els pobles i les persones oprimides. I això ho fa amb un rigor que jo crec que cal qualificar d’absolut.

¿Es pot llegir aquest llibre, de fet del gènera d’assaig, d’una tirada? Sí, és evidentment possible, malgrat que en alguns moments el text es faci feixuc per les raons que he esmentat en el paràgraf anterior. Però val la pena fer l’esforç i continuar si en algun moment el lector es cansa. Perquè, si s’aconsegueix arribar al final, el lector, a més d’aplaudir l’autor, aconseguirà tenir una idea molt clara del pensament de Pedrolo. Probablement  haurà de reconèixer que Pedrolo, a més d’un gran escriptor, era un gran pensador i un català de cap a peus. Del qual tots hauríem d’aprendre moltes coses, tant pel que fa a les idees com la seva actitud vital tan coherent i tant honesta.

PEDROLO, Manuel de, Manual de Pedrolo. Barcelona: Amsterdam, 2018

dissabte, 26 de gener de 2019

El meu sisè blog


Aquest nou blog és tancat, però admet els vostres comentaris. És un blog de prescripció literària que he fet per la biblioteca on treballo. Si cliqueu sobre cadascuna de les respostes us sortiran les cobertes dels llibres que recomano. A vegades la relació és superficial, d'altres molt profunda.

Aquest és l'enllaç.

dissabte, 15 de desembre de 2018

La batalla de l'exili



Costa d'entendre com fets que tots hem anat coneixent pels mitjans de comunicació (els mitjans catalans, bàsicament) es poden llegir com si es tractés d'una novel·la, amb tota la força de la narració. Perquè els fets són els que són, no hi ha imaginació ni figures literàries en aquest llibre. Però aquesta força va in crescendo del principi al final.

Els protagonistes d'aquesta història, doncs, són els polítics, però també els advocats, sobretot Gonzalo Boye, Jaume Alonso-Cuevillas i Aamer Anwar. Del primer i el darrer se'ns explica que tots dos han sofert alguna humiliació a la vida que els ha portat a voler defensar causes com la de Puigdemont o Clara Ponsatí, les dels drets humans. Pel que fa a Gonzalo Boye, és molt important el plantejament del "litigi estratègic": "Que, atesa la impossibilitat de defensar alhora tots els casos individuals de violació d'un dret fonamental, com, posem per cas, la llibertat d'expressió, l'èxit en la defensa d'un cas únic, que sigui emblemàtic, ho pot fer caure tot" (41).

Aquest llibre repassa tots els èxits aconseguits a l'exterior, però també parla de la batalla interior. Sembla fet per anticipar la vaga de fam actual, perquè descriu les raons que hi han dut, la lentitud, l'obstrucció en la resposta als recursos presentats per la defensa dels presos polítics. Malgrat això, com diuen a Menorca, ho deia Raül Romeva en una carta des de la presó, "Sa veritat sempre sura".

Per als qui pensen que els exiliats són uns privilegiats, hi ha el que diu la Clara Ponsatí: "No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l'Audiència Nacional" (116). Aquest llibre en això sí que utilitza una imatge, quan parla de com la lluita interna seria com la resistència a França en l'ocupació nazi, i l'exterior serien els soldats "americans guapos".

Tot el llibre és una denúncia reiterada contra les mentides, que els que diuen s'han arribat a creure, encara que sembli impossible, com els sol passar als mentiders. Diu Anwar: "la justícia i la democràcia no et vindran mai servides, sinó que hauràs de lluitar per elles i hauràs de perseverar per aconseguir-les" (126).

És fantàstic el final de Gonzalo Boye: "la nostra estratègia té unes arestes que ells no són capaços de comprendre, i no els les explicarem. Aniran tenint sorpreses. Que vinguin, que els esperem" (203). Amb tanta repressió s'agraeix l'optimisme d'aquestes paraules. El millor de ser en el cantó independentista són les alegries que tenim de tant en tant, les alegries que no s'aconsegueixen sense lluitar abans.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Sara i els silencis



Com un llamp que torna a caure en el mateix lloc que un de precedent. Així és aquesta segona novel·la de Maria Escalas, tant o més bona que l’anterior. Té un do per escriure, i moltes coses per dir, aquesta escriptora. I això que la prosa és en principi, tot el contrari que la lírica, la música que ha estat fins ara la seva passió. En una cosa, almenys, s’assembla a qui escriu això: també ha començat a la maduresa, com Marcel Proust. Però és molt difícil d’atrapar-la, és foc ardent com jo no he vist gaires vegades.

Relacionat amb els “silencis” del títol, hi ha força llocs buits en aquesta novel·la. Que la Cristina, l’amiga de la Sara, la protagonista, porti els cabells curts desafavoridors, jo ho interpreto que és per evitar que la seva parella no tingui gelos. Com les dones que abans, en casar-se, passaven a dur el cabell recollit. El perquè de la mala relació entre el pare de la Sara i la seva mare, també s’insinua, i de fet es fa clar al final del llibre. Però els silencis també es poden relacionar amb el fet d’esborrar quan escrius, música o novel·la. És la tesi de la Sara: “si et fa mandra esborrar, no escriguis” (119).

Sobre “aquell aleteig dels nervis, aquelles ganes de marxar corrents, i, alhora, de tirar-s’hi de cap”(197), això, amb tota la modèstia  del món, a qui escriu això li passa quan participa en recitals de poesia. És fantàstic de trobar-ho per escrit aquí.

I sobre la malaltia de la Sara, en un moment donat algú li diu que “Aquesta malaltia és una putada. Treu el pitjor de tu mateix. Ningú no hi hauria de passar, per això.” (242). Jo diria que totes les malalties greus treuen el pitjor de tu mateix. I totes tenen estigma, no se’n pot parlar. El càncer és una paraula molt gruixuda, perquè mata a pessics. La descripció de l’efecte nefast de la químio de la pàgina 102 em va sorprendre i pertorbar -que deia Oscar Wilde que ha de fer la literatura- moltíssim. Sembla que l’escriptora ho hagi patit en persona, però crec que no, només està molt ben informada. La malaltia és el principal silenci en la vida de la Sara, per cert.

Malgrat tot el realisme, hi ha en tota la novel·la un romanticisme latent (igual que a Abans que el teu record torni cendra), com passa amb el Josep, professor de música de la Sara, que tot i mostrar-se esquerp amb ella la valora moltíssim. Són tots aquells silencis que parlen, en una mena de cursileria, però és així. I sobretot parlen totes les referències musicals, com la primera, “la porta es va tancar i una octava perfecta va assenyalar que el vagó es tornava a posar en marxa” (15). Formalment, és el més original de l’obra, que precisament té un origen en la música. Jo he tingut el luxe de sentir Xavier Codony fent de rapsode d'una part de l'obra on es mescla la passió física amb la música, aconseguint d'emocionar: "Moderato ma non tropo./ Crescendo./ Agitato./ Molto agitato. El cor a mil".

Qui escriu aquesta ressenya només té els caps de setmana per llegir, com es diu en un moment donat que feia Mahler, que per composar feia servir les vacances d’estiu. Però aquesta novel·la l’he acabat en tres caps de setmana i dos dies d’assumptes personals els quals he tingut la sort de gaudir. És això una mostra més del seu extraordinari valor, que no cal que ningú em corrobori.

ESCALAS, Maria Sara i els silencis. Barcelona: Ara llibres, 2018