La por del porter davant del penalty

Ressenya de Jesús Bonals

He trigat 45 anys a llegir un llibre de 100 pàgines! No és broma: el vaig comprar quan va sortir, -pels crèdits veig que va ser el gener de 1974-, i l’he acabat avui, dia de Nadal de 2019. Compteu. Em sembla que no m’equivoco si dic que he trigat 45 anys a acabar-lo.

Per què vaig comprar un llibre que ha resultat ser tan decebedor? Suposo que perquè a la contraportada deia que Handke era un “gran renovador de la prosa i el teatre en llengua alemanya, i el seu màxim exponent des de Bertolt Brecht”. Jo era, i soc, un gran admirador de Brecht. Els afers del senyor Juli Cèsar i l’Òpera de tres rals: oh, oh, oh!, això és bona literatura. Si Handke era tan bo com Brecht, bé valia la pena de llegir aquell petit llibret. Vaig, doncs començar a llegir-lo. No podia i no podia, però si era com Brecht... apa, un esforç més, unes pàgines més... Fins que el vaig arraconar, derrotat.

I per què l’he acabat avui? Doncs perquè enguany a aquest senyor Peter Handke li acaben de donar el premi Nobel. Serà possible? Des que ho vaig saber em vaig proposar acabar aquest llibre, i comprovar, arribant fins a la darrera pàgina, si aquella autèntica impossibilitat que tenia de jove de continuar llegint, encara era vigent. Però cada vegada que, ara, de vell, he girat full he hagut de violentar-me a mi mateix, per resistir l’impuls imperiós de llençar El porter... a la paperera. M’ha costat molt arribar a la pàgina 100, la darrera. Aquest segon assalt ha durat setmanes. Mentre llegia aquest llibre infecte n’he acabat tres o quatre més que s’intercalaven en la lectura, i que, no sé com, arribava al seu final mentre El porter... se’m resistia. Moltes vegades durant aquestes últimes setmanes  he pensat si el meu entossudiment a acabar-lo valia la pena. Avui, finalment, he fet el cim! Quin descans!  I confirmat del tot: aquest llibre és una autèntica caca, per molt premi Nobel que sigui l’autor.

Arribat a aquest punt, he de deixar clara una cosa: mai no he permès que la ideologia d’un autor sigui un element que m’influeixi a l’hora de valorar un text literari. Per a mi un llibre és bo o dolent per la manera com està escrit, pensi com pensi l’autor. Per exemple: Brecht era comunista, després de la guerra es va quedar a viure a l’Alemanya comunista i que jo sàpiga no va fer escarafalls davant la dictadura de Stalin, i malgrat això,  jo, que no he estat mai comunista, l’admiro i per a mi, Brecht és indiscutiblement un dels escriptors més grans de la literatura alemanya, que per cert per al meu gust és la millor del món. Ho dic de passada, perquè ara no és el tema que ens ocupa, però ja que ho he dit afegiré que la literatura russa és gairebé tan bona, i probablement l’americana acabarà superant-les totes dues, perquè l’art floreix quan hi ha qui el paga, i qui té l’hegemonia política també té els diners, i qui té els diners pot pagar l’art. Tanco parèntesi.

Dic això, que la ideologia no m’influeix, perquè Handke s’ha fet famós pel seu recolzament a Milosevic, Karadzic i tota la colla de criminals de guerra al conflicte de Iugoslàvia. Evidentment que això em repugna i mai no podré entendre com un gran escriptor pot caure tan baix. Però, repeteixo, això no ho he tingut en compte. El llibre és dolent perquè és dolent, i punt.

Una altra cosa que podria influir-hi es, certament, la traducció. He de dir que la traducció no sé si és fidel o no és fidel, perquè els meus minsos coneixements d’alemany no em permeten filar tan prim, però el cert és que la traducció no funciona i contribueix a fer indigest el llibre. Això em deixa perplex, perquè la signa Joan Fontcuberta, i de Joan Foncuberta n’he llegit algunes de les millors traduccions de l’alemany. ¿Hi ha, doncs, dos Joans Fontcuberta? ¿Potser el Joan Fontcuberta d’EL porter... és el mateix de les grans i magnífiques traduccions de més endavant, però aquí encara n’estava aprenent? Misteri.

L’altre cosa que podria influir-hi és que aquí el protagonista és el dolent, i els llibres que tenen per protagonista el dolent sempre són feixucs. Sembla, perquè l’autor no diu res clar, tot s’ha d’intuir, que el protagonista és un assassí que se’n va a un poble de la frontera, sembla que amb la intenció de fugir a l’estranger, però s’acaba el llibre i encara no ho ha fet. Mentrestant l’autor ens cansa explicant-nos la manera de pensar del tal Bloch, que sembla no està gaire bé del cap. Ens informa del que fa i el que menja, incloent-hi, per exemple, si mata una mosca amb una pala, etc. etc. Quina presa de pèl al lector!

Quedo escarmentat, la veritat, Tinc algun altre llibre del premi Nobel Handke a la meva biblioteca. Us ben asseguro que estic ben vacunat i no en llegiré cap més. Ara l’únic dubte que tinc és si els llibres d’aquest autor els he de conservar per aquell atàvic respecte als llibres amb què he estat educat, o bé si els he de llençar definitivament a la paperera, que és on em sembla que haurien d’estar.

HANDKE, Peter La por del porter davant del penalty. Barcelona: Edicions 62, 1974

Un escriptor entre togues i reixes

Ressenya de Jesús Bonals

Vaig llegir Escrits de presó de Joaquim Forn quan tot just començaven a sortir els primers llibres que els presos polítics catalans han pogut escriure, gràcies a la inacció forçosa que imposa la presó, i a la trista i espantosa experiència que han hagut de viure. Vaig quedar molt agradablement sorprès: no m’hauria imaginat mai que Joaquim Forn escrigués tan bé. Estava davant d’un llibre extraordinàriament ben escrit.

Quan va sortir el segon llibre, Entre togues i reixes, vaig córrer a comprar-lo i me l’he empassat ens pocs dies: és tan bo, i tan ben escrit, i tan emotiu com el primer. Dit ras i curt: aquests dos llibres haurien de formar part de la història de la literatura catalana, o si voleu, del cànon dels millors llibre escrits en la nostra llengua.

Ho he dit abans: la sorpresa va ser majúscula, perquè per a mi Joaquim Forn era un polític gairebé desconegut, que, per desconeixement, veia amb tons grisos, de segona línia. El fet de no haver estat mai diputat, ni dirigent polític, ni portaveu, sinó un personatge de segona línia, dedicat principalment en la política municipal, i encara no com a alcalde sinó com a regidor, contribuïa a crear-me aquesta imatge difuminada. El seu silenci al costat del major Trapero, el dia que, després dels atemptats d’agost de 1917 va comparèixer a la televisió, cedint al cap policial tot el protagonisme, va corroborar una vegada més els prejudicis que ja tenia.

No em vaig començar a adonar que potser anava equivocat fins el dia que vaig sentir en el seu al·legat al judici davant el jutge Marchena. Ep, em vaig dir, em sembla que aquest Forn té fusta de bon polític. La lectura del seu primer llibre m’ho va confirmar: érem davant d’un personatge d’una gran humanitat, d’un gran polític, i ves per on, també d’un gran escriptor.

És cert que no hi ha cap balança per mesurar el valor d’un text literari, i que la valoració és sovint subjectiva i depèn dels paràmetres que cada lector considera els més determinants. En el camp de la narrativa, -i les bones memòries tant si es vol com si no es vol formen part de la narrativa-, la primera exigència és aconseguir mantenir el ritme i l’interès del lector, dirigint el focus, com fa ell, ara a la introspecció del propi estat d’ànim, ara a la vida de la presó, ara al judici, ara a la relació amb la família que resta a fora, ara als companys de presó, ara fins i tot al tema religiós, ara a la fidelitat a les pròpies conviccions polítiques, etc. etc. Tot això ben dosificat i ben administrat, com ho pot i ho sap fer un mestre de la narrativa.

Ja fa anys que m’he adonat que la veritable història no s’aprèn als manuals d’història, sinó als llibres de memòries de personatges que han sabut explicar la seva vida en el marc i en el context històric de l’època i el lloc en els quals els ha tocat viure. És justament això el que passa amb aquest llibre. Si teniu ganes de saber, des d’una perspectiva històrica, què ha representat aquest episodi tant dolorós i tan esperançador que ens ha tocat viure aquests darrers dos anys a Catalunya, que ha culminat amb l’1-O, llegiu els llibres de Forn. Viureu aquesta història d’una manera tan vívida, que, en girar la darrera pàgina del llibre, gairebé tindreu la impressió d’haver viscut una temporada a dins de la presó al costat de Joaquim Forn. Si algun dia, per l’atzar de la repressió indiscriminada que patim, ens toqués ingressar-hi, ja sabríem el pa que s’hi dona.

FORN, Joaquim Entre togues i reixes. Barcelona: Enciclopèdia, 2019