Quan vaig saber que havia sortit El retorn dels Bassat, de Vicenç
Villatoro, el vaig comprar de seguida. El tema de la presència dels jueus a
Catalunya, i a la península, m’interessa molt, perquè crec que és en element
importantíssim per entendre la nostra història, malgrat que sempre hagi estat menystingut,
o simplement ignorat.
Que, per exemple, fins fa quatre dies no s’hagi
sabut que el gran Joan Lluís Vives, que durant el franquisme va ser exalçat com
el gran intel·lectual espanyol, en realitat era jueu, i que va ser professor
durant tota la vida a les universitats europees sense tornar mai a posar els
peus a Espanya per si de cas, i que la seva mare va ser desenterrada per cremar-ne
les restes a la foguera ja que no ho havien pogut fer mentre vivia, i que això
s’hagi pogut mantenir amagat durant segles, és una mostra de la llosa de
silenci sobre els jueus que hi ha hagut sempre en aquests verals. Que Menéndez
y Pelayo, -que la seva Historia de los
heterodoxos españoles va buscar sota les pedres, vull dir als arxius més
amagats, per fer un inventari de les víctimes de la foguera, i que malgrat que era
un home respectuós amb el nihil obstat
eclesiàstic era posseïdor, als vint-i-cinc anys, d’una erudició digna de ser
comparada amb el nostre Joan Coromines i el seu fitxer d’etimologies catalanes
i espanyoles-, no arribés a detectar el cas de Vives i la seva mare, és una bona
prova de com està de soterrat i ben soterrat aquest tema.
Però no vull desviar-me: ara aquí estic fent la
ressenya del llibre de Villatoro i Bassat
i per tant no em puc estendre més en la justificació de la meva
afirmació sobre la importància dels jueus en la conformació de totes i cada una
de les nacions de la península. Tot i que alguna cosa més m’agradaria dir-ne si
la llargada prevista per a aquesta ressenya m’ho permetés.
Cal fer, però, encara un altra marrada, a
l’estil de les moltes que fa l’autor del llibre, per dir que a
Terrassa/Matadepera hi viuen dos grans novel·listes catalans, Cabré i
Villatoro. Ho dic perquè, com que alguna crítica, aparentment negativa, hauré
de fer sobre el llibre que estic comentant, no voldria que ningú es pugui pensar
que poso en dubte la categoria d’aquest gegant de la nostra literatura que és
Villatoro, que poso a l’altura de Cabré, i que si aquesta ressenya fos prou
llarga, m’agradaria poder argumentar extensament perquè penso que entre aquests
dos autors terrassencs, amb tots els paral·lelismes i també totes les evidents
dissemblances, es podria construir fàcilment un capítol més de les Vides paral·leles de Plutarc.
Dit això, i entrant per fi en matèria, he de
dir que aquest llibre ha representat un tap en les meves lectures. Jo llegeixo
sempre, i quan acabo un llibre en començo un altre, i la lectura d’aquest volum
de 600 pàgines m’ha durat massa dies, tants que, si no fos pel tap que ha
representat, hauria pogut tenir temps de llegir mitja dotzena de llibres més. I
perquè parlo de tap? Doncs perquè el sistema narratiu adoptat per Villatoro,
basat jo diria en una juxtaposició d’articles breus, fa que la història no
aconsegueixi mai arrossegar com ho fa la narrativa.
Potser l’autor, que disposava d’una gran
quantitat d’informació i no volia deixar res al tinter, i per això ha optat per
un llibre d’una factura semblant al Danubi
de Claudio Magris, que no és una novel·la, i que cal llegir més aviat com un
assaig. Algú dirà: la biografia no és novel·la, ja se sap... D’acord, però hi
ha biografies, i fins i tots narracions històriques com les Quinze generacions d’una família catalana,
de Riquer, que acaben arrossegant com una bona novel·la – i que de fet és, en
aquest cas, una novel·la de novel·les, malgrat que hem de suposar que el que explica
Riquer no és ficció sinó que és veritat.
En posar-se Villatoro a escriure sobre un tema
que estic segur que l’apassionava, disposava de moltes i moltes històries suggeridores
i capaces d’esdevenir una d’aquelles novel·les incrustades a les 1500 pàgines
del llibre de Riquer. Però va optar per tallar la informació a trossos ben
digeribles, i per no prioritzar-ne algunes entrant a fons en d’altres, en aquelles
que tenien més possibilitats narratives. El resultat: una lectura que de cap
manera es por titllar de feixuga, però que destrempa sovint l’interès narratiu
que de tant en tant apunta en alguns fragments. Total, un llibre magnífic, però
que no és de cap manera una narració a l’estil de les grans biografies,
especialment les angleses. Penso ara, per exemple, en el Els Wittgenstein, d’Alexander Waugh, que també és la història d’una
família austríaca, també jueva, i també víctima de la persecució nazi, un
llibre que t’acaba arrossegant més que qualsevol novel·la, potser perquè
s’atreveix a tractar a fons la biografia del Wittgenstein filòsof, o la del seu
germà Paul, el pianista manco, que es fa fer famós amb els Concerts per a la mà esquerra que ell mateix va encarregar als
millors compositors de l’època.
Fet aquest retret, que més que un retret és un
avís per al lector, amb la intenció d’evitar que es faci unes falses expectatives
que després no trobarà al llibre, la llista d’encerts de Villatoro és
inacabable: una exhaustiva informació sobre els judeospanyols dels Balcans, que
molts ja coneixíem a través del primer volum de l’autobiografia d’Elias
Canetti, La llengua salvada, -no pas absolta, ep!, que el llibre estava
traduït al català des de 1984!
Villatoro fa un repàs exhaustiu d’una pila d’obres
que han tractat el tema dels sefardites de l’imperi otomà, i les referències
que en fa ens constitueixen una formidable invitació a llegir-los. El retrat
que fa de ciutats tan entranyables com Trieste, Corfú, i
Constantinoble/Estambol -ho poso en ladino-, etc. és extraordinàriament
atractiu, i també ens convida al viatge.
El llibre és, a més, un corprenedor relat de
tantes i tantes vides segades per l’Holocaust, aquest horror i aquest malson
inexplicable en l’Europa pretesament civilitzada del segle XX. Aquí sí que
Villatoro l’encerta de ple: aconsegueix fer-nos molt propers l’horror i la por
de les víctimes d’un genocidi cruel, gratuït i imperdonable que va atrapar
molts que no s’acabaven de creure que els seus propis veïns, que semblaven gent
respectable, fossin capaços de tanta maldat. Un horror que, malgrat ser ben
conegut, a vegades ja el veiem com un fet llunyà, com una història molt antiga,
i no pas, com va ser realment, una barbàrie espantosa que ens va passar molt a
prop, i fa molt poc.
La història dels Bassat de Barcelona durant les
dues guerres, la nostra i la mundial. I la de les fulles d’afaitar, i del
Filomatic, amb els anuncis del Gila, i del Bassat publicista, autor del disseny
de l’acte inaugural dels Jocs del 92, que ens va deixar a molts literalment
enganxats al seient davant la tele. Un episodi -que, per cert, hauria d’haver
merescut de l’autor esplaiar-s’hi a més a fons, perquè els Jocs són un fet
central en la vida de Bassat i fins i tot en la història del nostre país-, que
ens va deixar bocabadats no solament per l’encesa del peveter mitjançant una
fletxa, que l’autor despatxa ràpid perquè encara li queda molta teca per
explicar, però una idea que va ser espectacular i molt original,
independentment que fos la fletxa qui va fer l’encesa o algun altre artefacte
preparat per si fallava. La vox populi s’inclina
sobre això darrer com el més possible i el més prudent, perquè no s’hi valia a
exposar-se a un fracàs, en tot cas l’artefacte seria un truc de prestidigitador
que tothom estava disposat a assumir com a normal, perquè allò que és rellevant
és que la idea sortís bé, com efectivament hi va sortir. Una opinió, la de
l’estri substitutori, que és força generalitzada, i que deixa una mica fora de
joc les consideracions filosòfiques que fa l’autor sobre el risc a fracassar,
consideracions que considero que es podia estalviar, i dedicar més temps a
descriure l’espectacle. Però potser el vulgo
i tots plegats anem ben equivocats, i és veritat que Bassat se la va jugar, i
si és així demano excuses a Villatoro i Bassat per la meva incredulitat
recalcitrant.
I continuant espigolant en el munt immens
d’informació i de personatges, -que fan necessaris i oportuns els quadres
genealògics del final del llibre-, esmentarem només la història del candidat
que pels pèls no va aconseguir ser president del Barça, un episodi també
central en la vida de Bassat i que mereixia no passar-hi tant de puntetes. En
fi, i per acabar: un llibre ple de mil anècdotes curiosíssimes que haurien permès
una narració apassionant si Villatoro hagués volgut, que prou que en sap, i que
ho hauria pogut fer perfectament si aquest hagués estat el pla escollit per a
l’elaboració de llibre.
Ara bé, si accepteu el llibre tal com l’autor ha decidit construir-lo, i en llegiu tranquil·lament cada dia un trosset, sense esperar de trobar-hi allò clàssic de la introducció, el nus i el desenllaç, tan propis de la narrativa, sinó que us sentiu satisfet amb un doll d’informació -interessantíssima i exposada d’una manera que hauríem de dir més aviat periodística-, sobre una realitat que tots hauríem de conèixer millor si volem conèixer de veritat el nostre país, llegiu aquest llibre. No us decebrà.
VILLATORO, Vicenç El retorn dels Bassat. Barcelona: La Magrana, 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre eco