La violació de Lucrècia

Aquesta narració en vers tan punyent fa reflexionar molt en les relacions d'home i dona. La culpabilitat que sent Lucrècia d'haver permès de ser violada és una cosa atàvica en les dones.

"Els homes són de marbre i les dones de cera,/ i per això s'emmotllen a la forma del marbre" (119). A les més fortes se'ls pot acabar girant el cervell si la seva parella és una mala persona. Però, tot i que Lucrècia demana "que els homes no es rebel·lin contra les flors marcides,/ sinó contra l'hivern que maltracta les flors" (121), una cosa elemental, abans del final ella s'exclama "No, no!", "No hi haurà cap dona / que pugui trobar excuses usant la meva excusa" (153). No es podrà convertir en la forma, la comparació que alliberi una dona violada del seu dolor, que li torni l'honor.

Tot i això, Lucrècia s'allibera una mica amb una pintura on es mostra la destrucció de Troia, que seria en paral·lel a la seva pròpia destrucció. Una objectivació de la maldat que Salvador Oliva al pròleg diu que li permet obtenir una "catarsi".

Ha cridat molt l'atenció també a qui escriu això el que el narrador explica de quan un sofreix, que se li augmenta el sofriment en veure la felicitat dels altres, i en canvi l'ajuda "pensar que d'altres han sofert dolors semblants" (143). Poseu una persona amb depressió enmig de gent normal i empàtica i normalment se'n ressentirà. Ens han explicat que Shakespeare, el gran Shakespeare, patia alguna forma de trastorn bipolar, el que es veuria reflectit en aquestes explicacions.

Així com el traductor diu en el pròleg que Shakespeare sempre feia una obra més bona que l'anterior, a mi em va agradar més Venus i Adonis, però aquesta obra també és molt i molt potent.

SHAKESPEARE, William La violació de Lucrècia. Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Ara llibres, 2017