Disset pianos

Ressenya de Jesús Bonals

Tinc entre els meus llibres una bona colla de novel·les de Ramon Solsona, però fins fa no gaire estaven tots per llegir: sempre n’hi havia un altre que li passava al davant. Fa un parell d’anys, però, Allò quer va passar a Cardós em va tocar la fibra, perquè fa molts anys que soc un enamorat del Pallars, i per això vaig llegir el primer llibre d’aquest autor. Extraordinari. Mestre de la narrativa i del suspense. Quina meravella! Des d’aleshores m’he proposat llegir tot el que publiqui Ramon Solsona i, naturalment he comprat i llegit Disset pianos.

L’autor aborda un tema i un mètode narratiu que no té res veure amb el Cardós, però es tracta també d’un llibre molt bo i totalment recomanable. Ara bé, aquest Disset pianos mereix molts comentaris i molts matisos. El primer, sobre el títol. Trobo que hauria estat molt millor Cartes d’amor a un piano robat, títol del recull inventat del poeta inventat Dumitru Costadinescu. Sospito que durant la redacció de la novel·la, el text es va titular de la manera que dic, però segurament un estrany pudor li va impedir ser més agosarat amb el títol. Llàstima.

He dit que Solsona s’empesca un poeta romanès i uns poemes que intercala com una pausa entre els capítols. Aquí sí que Solsona no “es talla.” ¿Se’n surt? Crec que després de llegir el magnífics Sac de gemecs i Botifarra de pagès, del seu alter ego lo Gaiter del Besós, poc dir que, amb el permís de Salvador Oliva, els seus versos són el millor que s’ha fet en poesia satírica en aquest país durant molts anys. Solsona  l’encerta de ple amb els poemes del suposat Costadinescu, sovint  també d’una forta vena satírica. El joc de ficció és tan gran que i tot imita a la perfecció les habituals mancances que solen afectar la poesia traduïda, sobre tot si el traductor vol ser fidel a l’original. Si Solsona no ens revelés la veritable autoria, la immensa majoria dels lectors ens pensaríem que Costadinescu ha existit de veritat.

Solsona ja és més que agosarat, jo diria que fins i tot una mica temerari, quan s’atreveix a trencar la clàssica unitat de lloc, i situa mitja novel·la a Bucarest. El canvi d’escenari, unit a una, per al meu gust, excessivament extensa introducció descriptiva del nou “plató” romanès, fa que a mig llibre el lector pateixi, ai, ai, ai, que em sembla que anem pel pedregar, i la narració pot acabar perdent bufera! Després, però, de manera sorprenent la situació es redreça, l’acció reprèn el vol  i l’autor tanca molt bé la trama narrativa, En arribar a aquest punt, com a lector vaig respirar tranquil. La novel·la s’havia salvat,  i es mantenien intactes les ganes de saber-ne més i de continuar llegint les noves produccions del nostre admirat Solsona. O, si més no, de llegir les obres anteriors, les que reposen des de fa anys a les lleixes plenes de llibres de casa meva.

En aquest última part de la novel·la, tan trepidant, trobo de totes maneres a faltar una mica més d’esperit crític de la protagonista, que es creu amb els ulls clucs unes coses que podrien ser perfectament enraonies interessades i s’oblida d’allò que “si vols mentir, digues el que sents a dir”. El personatge Sergiu és l’únic que tira per aquest prudent escepticisme i té en compte allò de la presumpció d’innocència, que també se la mereix el que acaba sent el dolent, en Petru. Desenvolupar més aquest fil escèptic, per acabar descobrint, al final, que la versió dels nebots és la correcta, potser podria haver arrodonit encara més el desenllaç final. Que és políticament demolidor i carregat de raó, quan fa la punyent equiparació entre Romania p Espanya. Totalment d’acord, Ramon Solsona: dedica’t a la política i tens el meu vot assegurat.

Podria encara esmenar alguna coseta millorable, però quedem-nos amb el 99 per cent d’encerts i deixem de banda l’1 per cent discutible. Estem davant  un gran llibre, que demostra una vegada més que la nostra narrativa està en un nivell tan alt que, la veritat, no sé si ens el mereixem. Hi ha massa llibres magistrals que no passen de la primera edició. Que els comentaris crítics puguin ser massa sovint desencertats, és inevitable, és una cosa amb la qual cal que aprenguem  a conviure. Si tenim bons escriptors, és irrellevant que tinguem mals crítics. Però que massa grans llibres trobin només un nombre de lectors escarransit, això sí que és preocupant. Tan de bo aquest no sigui el cas de  de Disset pianos.

Manual de Pedrolo

Quan vaig veure a les llibreries aquest llibre, me’n vaig alegrar molt. ¿Per què? Doncs perquè sovint cada any es fan centenaris i aniversaris, ara  d’aquest escriptor i ara d’aquest altre, mentre que, malauradament, les seves obres no són disponibles perquè estan descatalogades. ¿Per què parlar tant d’una autor si la seva obra no està a l’abast del públic? Per fi el centenari de Pedrolo escapava a aquesta regla, i si més no, el públic disposaria d’una antologia de la seva obra. Fantàstic. Després s’ha reeditat altres obres de Pedrolo. L’autor de la Segarra ha tingut més sort que molts d’altres, però, malgrat tot, allò que s’ha reeditat és una percentatge ínfim de la seva obra, i sovint no pas la millor.

En començar el llibre vaig haver de tirar de seguida una mica d’aigua al vi del meu entusiasme, en llegir el llistat dels llibres d’on s’havien extret els fragments, llistat que figura al final del volum. Hi faltaven, vaig pensar, algunes de les millors obres de Pedrolo. Per citar.ne algunes, -de les absents-, citaré Situació analítica, Unes mans plenes de sol, Cendra per Martina, Les finestres s’obren de nit, Balanç fins a la matinada, Crèdits humans, M’enterro en els fonaments, etc. Però en avançar en la lectura em vaig adonar de seguida del perquè de la tria: no es tractava d’una antologia de l’obra de Pedrolo, sinó d’un reculldel pensament de Pedrolo. Bé, també es interessant, vaig dir, i vaig continuar llegint.

I no he quedat decebut. Realment l’autora de la selecció ha fet molt bé la seva feina i ha aconseguit un resum molt exacte i molt ben estructurat del pensament de Pedrolo, que és molt clar, molt honest, i molt avançat al seu temps. Pedrolo tenia, jo crec, la impressió de predicar en el desert. El seu independentisme era aleshores incomprès, i a ell li dolia, perquè sabia que tenia raó. Ell sabia que els seus arguments eren irrefutables, i sovint, llegint-lo, hom té la impressió que està cansat de tenir raó, que parla gairebé amb la desgana de qu té tota la raó però constata que no li serveix de res. Jo crec que sovint hauria desitjat que algú hi entrés en polèmica, però no ho aconseguia,  se l’ignorava, com si fos un pesat, un home excessivament encaterinat amb una idea fins al punt de fer-se pesat.

Ara, amb la perspectiva de la distància, es veu encara més clar la raó que tenia. El seu diagnòstic és precís, exacte i irrebatible. L’única cosa que se li pot retreure, és que quan proposa solucions per crear la societat ideal que ell somia, solucions basades en la seva ideologia, en el fons anarquista, probablement no l’encerta, per no dir que va amb el lliri a la mà i clarament que cau en idees utòpiques que ja es veu de lluny que no poden funcionar. Aquest és un terreny en què molts lectors segurament podem discrepar d’ell, però penso que no se li pot tenir en compte, perquè al capdavall Pedrolo no és pas un polític. Pedrolo és un intel·lectual, i la seva funció és denunciar la injustícia de què són víctimes els pobles i les persones oprimides. I això ho fa amb un rigor que jo crec que cal qualificar d’absolut.

¿Es pot llegir aquest llibre, de fet del gènera d’assaig, d’una tirada? Sí, és evidentment possible, malgrat que en alguns moments el text es faci feixuc per les raons que he esmentat en el paràgraf anterior. Però val la pena fer l’esforç i continuar si en algun moment el lector es cansa. Perquè, si s’aconsegueix arribar al final, el lector, a més d’aplaudir l’autor, aconseguirà tenir una idea molt clara del pensament de Pedrolo. Probablement  haurà de reconèixer que Pedrolo, a més d’un gran escriptor, era un gran pensador i un català de cap a peus. Del qual tots hauríem d’aprendre moltes coses, tant pel que fa a les idees com la seva actitud vital tan coherent i tant honesta.

PEDROLO, Manuel de, Manual de Pedrolo. Barcelona: Amsterdam, 2018

El meu sisè blog

Aquest nou blog és tancat, però admet els vostres comentaris. És un blog de prescripció literària que he fet per la biblioteca on treballo. Si cliqueu sobre cadascuna de les respostes us sortiran les cobertes dels llibres que recomano. A vegades la relació és superficial, d'altres molt profunda.

Aquest és l'enllaç.

La batalla de l'exili

Costa d'entendre com fets que tots hem anat coneixent pels mitjans de comunicació (els mitjans catalans, bàsicament) es poden llegir com si es tractés d'una novel·la, amb tota la força de la narració. Perquè els fets són els que són, no hi ha imaginació ni figures literàries en aquest llibre. Però aquesta força va in crescendo del principi al final.

Els protagonistes d'aquesta història, doncs, són els polítics, però també els advocats, sobretot Gonzalo Boye, Jaume Alonso-Cuevillas i Aamer Anwar. Del primer i el darrer se'ns explica que tots dos han sofert alguna humiliació a la vida que els ha portat a voler defensar causes com la de Puigdemont o Clara Ponsatí, les dels drets humans. Pel que fa a Gonzalo Boye, és molt important el plantejament del "litigi estratègic": "Que, atesa la impossibilitat de defensar alhora tots els casos individuals de violació d'un dret fonamental, com, posem per cas, la llibertat d'expressió, l'èxit en la defensa d'un cas únic, que sigui emblemàtic, ho pot fer caure tot" (41).

Aquest llibre repassa tots els èxits aconseguits a l'exterior, però també parla de la batalla interior. Sembla fet per anticipar la vaga de fam actual, perquè descriu les raons que hi han dut, la lentitud, l'obstrucció en la resposta als recursos presentats per la defensa dels presos polítics. Malgrat això, com diuen a Menorca, ho deia Raül Romeva en una carta des de la presó, "Sa veritat sempre sura".

Per als qui pensen que els exiliats són uns privilegiats, hi ha el que diu la Clara Ponsatí: "No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l'Audiència Nacional" (116). Aquest llibre en això sí que utilitza una imatge, quan parla de com la lluita interna seria com la resistència a França en l'ocupació nazi, i l'exterior serien els soldats "americans guapos".

Tot el llibre és una denúncia reiterada contra les mentides, que els que diuen s'han arribat a creure, encara que sembli impossible, com els sol passar als mentiders. Diu Anwar: "la justícia i la democràcia no et vindran mai servides, sinó que hauràs de lluitar per elles i hauràs de perseverar per aconseguir-les" (126).

És fantàstic el final de Gonzalo Boye: "la nostra estratègia té unes arestes que ells no són capaços de comprendre, i no els les explicarem. Aniran tenint sorpreses. Que vinguin, que els esperem" (203). Amb tanta repressió s'agraeix l'optimisme d'aquestes paraules. El millor de ser en el cantó independentista són les alegries que tenim de tant en tant, les alegries que no s'aconsegueixen sense lluitar abans.

Sara i els silencis

Com un llamp que torna a caure en el mateix lloc que un de precedent. Així és aquesta segona novel·la de Maria Escalas, tant o més bona que l’anterior. Té un do per escriure, i moltes coses per dir, aquesta escriptora. I això que la prosa és en principi, tot el contrari que la lírica, la música que ha estat fins ara la seva passió. En una cosa, almenys, s’assembla a qui escriu això: també ha començat a la maduresa, com Marcel Proust. Però és molt difícil d’atrapar-la, és foc ardent com jo no he vist gaires vegades.

Relacionat amb els “silencis” del títol, hi ha força llocs buits en aquesta novel·la. Que la Cristina, l’amiga de la Sara, la protagonista, porti els cabells curts desafavoridors, jo ho interpreto que és per evitar que la seva parella no tingui gelos. Com les dones que abans, en casar-se, passaven a dur el cabell recollit. El perquè de la mala relació entre el pare de la Sara i la seva mare, també s’insinua, i de fet es fa clar al final del llibre. Però els silencis també es poden relacionar amb el fet d’esborrar quan escrius, música o novel·la. És la tesi de la Sara: “si et fa mandra esborrar, no escriguis” (119).

Sobre “aquell aleteig dels nervis, aquelles ganes de marxar corrents, i, alhora, de tirar-s’hi de cap”(197), això, amb tota la modèstia  del món, a qui escriu això li passa quan participa en recitals de poesia. És fantàstic de trobar-ho per escrit aquí.

I sobre la malaltia de la Sara, en un moment donat algú li diu que “Aquesta malaltia és una putada. Treu el pitjor de tu mateix. Ningú no hi hauria de passar, per això.” (242). Jo diria que totes les malalties greus treuen el pitjor de tu mateix. I totes tenen estigma, no se’n pot parlar. El càncer és una paraula molt gruixuda, perquè mata a pessics. La descripció de l’efecte nefast de la químio de la pàgina 102 em va sorprendre i pertorbar -que deia Oscar Wilde que ha de fer la literatura- moltíssim. Sembla que l’escriptora ho hagi patit en persona, però crec que no, només està molt ben informada. La malaltia és el principal silenci en la vida de la Sara, per cert.

Malgrat tot el realisme, hi ha en tota la novel·la un romanticisme latent (igual que a Abans que el teu record torni cendra), com passa amb el Josep, professor de música de la Sara, que tot i mostrar-se esquerp amb ella la valora moltíssim. Són tots aquells silencis que parlen, en una mena de cursileria, però és així. I sobretot parlen totes les referències musicals, com la primera, “la porta es va tancar i una octava perfecta va assenyalar que el vagó es tornava a posar en marxa” (15). Formalment, és el més original de l’obra, que precisament té un origen en la música. Jo he tingut el luxe de sentir Xavier Codony fent de rapsode d'una part de l'obra on es mescla la passió física amb la música, aconseguint d'emocionar: "Moderato ma non tropo./ Crescendo./ Agitato./ Molto agitato. El cor a mil".

Qui escriu aquesta ressenya només té els caps de setmana per llegir, com es diu en un moment donat que feia Mahler, que per composar feia servir les vacances d’estiu. Però aquesta novel·la l’he acabat en tres caps de setmana i dos dies d’assumptes personals els quals he tingut la sort de gaudir. És això una mostra més del seu extraordinari valor, que no cal que ningú em corrobori.

ESCALAS, Maria Sara i els silencis. Barcelona: Ara llibres, 2018

Anaïs sota les voltes

És aquesta novel·la un exemple de l’obra dins de l’obra, “the play within the play” que es deia en les obres de Shakespeare, en aquest sentit: es tracta d’un diari que mostra trossos d’una obra de teatre. Aquest fet la fa semblar versemblant, en una novel·la que justament reflexiona molt sobre la veritat i la mentida.

Això ho fa a través de la musa abstracta de la Jana, que és l’escriptora Anaïs Nin, la qual alhora va ser inspiració de la seva mare. En relació a l’Anaïs: “Encara que mentis dient veritats, i a l’inrevés” (113), és el que sol passar en l’art, que mostra el món al mateix temps que l’amaga. “Els pares t’ensenyen que dir mentides és dolent, quan creixes, t’adones que són un senyal de maduresa” (60), això ho diu la protagonista quan torna a Menorca molts anys després de la mort de la seva mare a l’illa, mort de la qual vol saber la veritat, malgrat tot. Popularment s’admet que només diuen la veritat els nens i els borratxos... també he llegit que Kafka no sabia mentir.

Una frase de l’Anaïs Nin que es repeteix algunes vegades, “Les coses no les veiem com són, sinó com som” (116). Sobretot en relació al tema de la gelosia, en aquesta obra, es mostren les dues tesis, que aquesta gelosia és un mal destructor, i autodestructiu, tant com que “ ningú no és amo de ningú, a tot estirar es complementen” (265). Sempre recordo aquella cançó d’Sting, que diu que “no pots controlar un cor independent”, i que “si estimes algú, deixa’l lliure”.

A qui escriu això li arriba molt el que diu aquesta escriptora, que “no necessita els amics per ser feliç i que amb el record en té prou” (75). Crec que és propi dels artistes, més que ningú altre,  el poder viure del record, seria el seu privilegi. També el poder viure l’amor de lluny, moltes vegades. Com deia Mercè Rodoreda: “L’amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se’t tornen negres el temps de bufar un misto. L’amor, com més lluny, més bonic”.

“Anaïs sota les voltes”, aquestes voltes de la coberta del llibre, ara llum, ara ombra; ara veritat, ara mentida, com va ser tota la seva vida i obra, que ha inspirat aquesta novel·la amb nota, amb el segell personal de la Maria Vilanova i Vila-Abadal, escriptora sempre poc convencional.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria Anaïs sota les voltes. Argentona: Voliana edicions, 2018

El quadern suís

Ressenya de Jesús Bonals

Quadern suís rima amb Quadern gris, i no és casualitat: amb aquest títol l’autor fa palès que és un admirador de Pla. I que amb aquesta obra el vol emular. Emular? Probablement no és aquesta la paraula exacta, perquè emular significa igualar o superar el model. I no crec que Quim Torra apunti a aquest objectiu: penso que el que ens vol dir és, simplement, que considera Pla el seu mestre. I que vol aprendre d’ell.

Joaquim Torra  -de mica en mica l’anirem coneixent ara que és president-sembla un home planer i l’antítesi d’aquells personatges creguts i merdosos que tant abunden en el món de la cultura i la política. Dos mons en els quals ell, tanmateix, està plenament immers. I més ara, després de la publicació d’aquest Quadern suís, que l’ha fet sortir de les catacumbes literàries on fins ara s’havia mogut. El sol fet d’autoanomenar-se Quim, com ho fa a la coberta del llibre i com ho repeteix arreu, és un senyal clar del seu desig de baixar de la tarima, de transitar a peu pla, com un de tants. Cosa que, d’altra banda, no ens autoritza pas a anomenar-lo Quim. Jo crec que li hem de dir Joaquim, com Déu mana. La humilitat és cosa seva personal, no pas nostra: nosaltres l’hem de tractar al nivell que exigeix la seva alta autoritat moral.

M’adonoi que no he passat encara de la coberta, que, per cert, amb la reproducció de la imatge que hi figura també ens informa, sense cap mena d’engany possible, que el llibre va de Suïssa. No considero tan afortunat, en canvi, el text de la contracoberta, on el redactor intenta resumir el contingut del llibre, amb la intenció, se suposa, d’animar el lector a llegir-lo. A la contracoberta s’hi espigolen alguns temes que certament figuren al llibre, però amb una criteri de selecció més aviat aleatori i discutible, que omet alguns aspectes molt rellevants del llibre i en canvi, en cita d’altres que penso que no ho són tant.

Els grans temes que vertebren aquest text són els següents:

a) El periple professional de l’autor com  executiu que prové de la sucursal catalana de l’entitat i que després de setze anys de servei és ascendit a la central de Suïssa, on viu l’absorció de la gran empresa on treballa engolida per una altra empresa encara més, gran, amb les conseqüències que aquesta operació acaba tenint sobre el seu futur professional: l’acomiadament.

Res del que ens diu sobre el món dels alts executius ens sorprèn en absolut. Ja sabíem que el món del managers i els CEO i tota l pesca és ple d’individus sense escrúpols que es “maten” entre ells d’una manera darwiniana que fa feredat. Probablement molts veuran en la seva àcida crítica del capitalisme ferotge actual com una mena de revenja de perdedor. Després d’haver llegit tot el llibre fins a la darrera pàgina, no crec que aquest sigui el cas. Aquest eix argumental actua com contrapunt de la resta del contingut del llibre, i malgrat el seu caràcter sincer, feridor i descarnat, és un dels elements més aconseguits i afortunats del dietari.

b) La referència gairebé exhaustiva de tots els catalans que han viscut a Suïssa -la majoria exiliats (Vidal i Barraquer, Patxot, Tarradellas, Carles Cardó, Rodoreda, etc-, o que han escrit sobre Suïssa (Gaziel, Pla, Xammar, etc.), o que s’hi van establir per eludir responsabilitats davant la justícia ordinària (Muñoz Ramonet, etc). Totes aquestes referències etan també sàviament distribuïdes al llarg del dietari, cosa que ajuda molt a fer el text més llegidor.

Tot i que la informació sobre aquests personatges és en general molt interessant i documentada, en alguns casos és, al meu parer, insuficient i, en tot cas, poc proporcionada: al meu entendre parla, per exemple, massa poc de Patxot i massa de Rodoreda. Pel que fa al’exili suís del president Tarradellas, fugint de la França de Vichy, ens informa correctament que les autoritats franquistes n’havien demanat l’extradició el 1942, però omet un detall important: que l’extradició demanada era per “robos y asesinatos”. A la vista d’aquest detall, la inventiva i la fabulació desbocada amb que s’han elaborat les euroordres recents contra membre del govern català cessat pel 155, adquireixen un aire de dejà vu que és molt  oportú remarcar. Els temps passen, però el centralisme espanyol continua impertèrrit al mateix lloc malgrat els anys que han passat. I aquest fet deixa en evidència aquells que es diuen d’esquerres i en canvi donen suport a unes eurooerdres d’extradició que són calcades a les del franquisme de 1942. O que neguen el caràcter d”exiliat” als membres del govern que van optar per marxar, perquè si s’haguessin quedat s’exposaven a unes penes desproporcionades. El mateix que li passava a Tarradellas el 1942, i no per això li neguen el caràcter d’exiliat.

Aquest detall deixa també en evidència a tots aquells que no deixen passar mai cap ocasió de posar Tarradellas pels núvols, malgrat saber que els seus correligionaris de 70 anys enrere el volien extradir per “robos y asesinatos”. Si no fos perquè els jutges d’Ais de Provença encara devien conservar una mica d’independència, i a la França de Vichy potser encara hi quedaven residus de la separació de poders, Tarradellas hauria estat afusellat com Companys en tornar a Espanya i tots els que ara el posen com a model, s’haurien quedat sense personatge al qual enaltir.

Trobo també a faltar una mica més d’atenció a Eugeni Xammar, encara que entenc que l’autor ho deu fer per no repetir-se, ja que, em sembla, ha escrit un altre un llibre sobre aquest extraordinari personatge. No cal dir que Joaquim Torra també podria haver-se estès una mica més parlant del novel·lesc cas de Muñoz Ramonet, paradigma de la corrupció franquista i un cas molt il·lustratiu per entendre els primers anys del període franquista.

Trobo també poc afortunades les “fabulacions” sobre hipotètics pensaments i hipotètiques trobades atribuïts, versemblantment això sí, a certs personatges, però que són impròpies d’un llibre d’aquestes característiques. Fa la impressió que s’han escrit per “relleno”, com si l’autor no disposés d’informació prou interessant sobre aquests personatges, cosa que estic segur que no és així: Torra disposava de tota la informació, però l’omet i la substitueix per uns “pinitos” literaris perfectament prescindibles.

Tanta crítica podria fer pensar que estic dient que en el desenvolupament d’aquest eix temàtic el llibre fluixeja. I no vull dir això. El que passa és que aquest eix és tan interessant, i està tant ben escrit en la majoria dels casos, que hom es queda amb ganes d’”encara més”, i voldria que l’excel·lent que es mereix l’autor fos un excel·lent “cum laude”.

c) Suïssos que han tingut relació amb Catalunya.  En  aquest eix temàtic, excel·leix el text dedicat al fundador del Barça, Joan Gamper. Impossible fer una ressenya biogràfica tan bona. Aplaudiments encesos.

d) Personatges internacionals que han tingut relació amb Suïssa. En aquest apartat no es pot dir pas que la llista sigui exhaustiva, perquè és tan llarga que es podria fer una enciclopèdia amb una pila de volums si es volguessin tractar tots els que són rellevants. Malgrat això, els personatges esmentats, -Lenin, Wagner, Niestsche, Einstein etc., ho  són de manera magistral.

e)Geografia i història de Suïssa. Aquest eix temàtic, un dels més extensos, si no el que més. Dona una idea molt clara de la Confederació helvètica, que s’agraeix. Sobre alguns punts, com la neutralitat o els militars suïssos mercenaris jo hi faria algunes matisacions, però aleshores aquest text ja no seria una ressenya. Només diré una cosa; hi trobo a faltar una cosa, un mapa del complicat puzzle dels cantons suïssos. S’agrairia molt.

f) El repàs de tots els tòpics sobre Suïssa: la xocolata, els formatges, la indústria rellotgera, la banca, el turisme, Guillem Tell, etc. etc. La informació que aporta sobre aquests tòpics és abundant, sorprenent i, precisament gens tòpica. És plena de coses poc sabudes, i s’agraeix molt.

Probablement em deixo encara algun altre eix temàtic, tanta és la informació que, de manera periodística i amena, conté aquest excel·lent llibre del nostre president. Es de veritat un orgull per a tots els catalans tenir un president que és capaç d’escriure un llibre com aquest. El recomano vivament.

TORRA, Quim El quadern suís. Barcelona: Proa, 2018