Sara i els silencis

Com un llamp que torna a caure en el mateix lloc que un de precedent. Així és aquesta segona novel·la de Maria Escalas, tant o més bona que l’anterior. Té un do per escriure, i moltes coses per dir, aquesta escriptora. I això que la prosa és en principi, tot el contrari que la lírica, la música que ha estat fins ara la seva passió. En una cosa, almenys, s’assembla a qui escriu això: també ha començat a la maduresa, com Marcel Proust. Però és molt difícil d’atrapar-la, és foc ardent com jo no he vist gaires vegades.

Relacionat amb els “silencis” del títol, hi ha força llocs buits en aquesta novel·la. Que la Cristina, l’amiga de la Sara, la protagonista, porti els cabells curts desafavoridors, jo ho interpreto que és per evitar que la seva parella no tingui gelos. Com les dones que abans, en casar-se, passaven a dur el cabell recollit. El perquè de la mala relació entre el pare de la Sara i la seva mare, també s’insinua, i de fet es fa clar al final del llibre. Però els silencis també es poden relacionar amb el fet d’esborrar quan escrius, música o novel·la. És la tesi de la Sara: “si et fa mandra esborrar, no escriguis” (119).

Sobre “aquell aleteig dels nervis, aquelles ganes de marxar corrents, i, alhora, de tirar-s’hi de cap”(197), això, amb tota la modèstia  del món, a qui escriu això li passa quan participa en recitals de poesia. És fantàstic de trobar-ho per escrit aquí.

I sobre la malaltia de la Sara, en un moment donat algú li diu que “Aquesta malaltia és una putada. Treu el pitjor de tu mateix. Ningú no hi hauria de passar, per això.” (242). Jo diria que totes les malalties greus treuen el pitjor de tu mateix. I totes tenen estigma, no se’n pot parlar. El càncer és una paraula molt gruixuda, perquè mata a pessics. La descripció de l’efecte nefast de la químio de la pàgina 102 em va sorprendre i pertorbar -que deia Oscar Wilde que ha de fer la literatura- moltíssim. Sembla que l’escriptora ho hagi patit en persona, però crec que no, només està molt ben informada. La malaltia és el principal silenci en la vida de la Sara, per cert.

Malgrat tot el realisme, hi ha en tota la novel·la un romanticisme latent (igual que a Abans que el teu record torni cendra), com passa amb el Josep, professor de música de la Sara, que tot i mostrar-se esquerp amb ella la valora moltíssim. Són tots aquells silencis que parlen, en una mena de cursileria, però és així. I sobretot parlen totes les referències musicals, com la primera, “la porta es va tancar i una octava perfecta va assenyalar que el vagó es tornava a posar en marxa” (15). Formalment, és el més original de l’obra, que precisament té un origen en la música. Jo he tingut el luxe de sentir Xavier Codony fent de rapsode d'una part de l'obra on es mescla la passió física amb la música, aconseguint d'emocionar: "Moderato ma non tropo./ Crescendo./ Agitato./ Molto agitato. El cor a mil".

Qui escriu aquesta ressenya només té els caps de setmana per llegir, com es diu en un moment donat que feia Mahler, que per composar feia servir les vacances d’estiu. Però aquesta novel·la l’he acabat en tres caps de setmana i dos dies d’assumptes personals els quals he tingut la sort de gaudir. És això una mostra més del seu extraordinari valor, que no cal que ningú em corrobori.

ESCALAS, Maria Sara i els silencis. Barcelona: Ara llibres, 2018