Manual de Pedrolo

Quan vaig veure a les llibreries aquest llibre, me’n vaig alegrar molt. ¿Per què? Doncs perquè sovint cada any es fan centenaris i aniversaris, ara  d’aquest escriptor i ara d’aquest altre, mentre que, malauradament, les seves obres no són disponibles perquè estan descatalogades. ¿Per què parlar tant d’una autor si la seva obra no està a l’abast del públic? Per fi el centenari de Pedrolo escapava a aquesta regla, i si més no, el públic disposaria d’una antologia de la seva obra. Fantàstic. Després s’ha reeditat altres obres de Pedrolo. L’autor de la Segarra ha tingut més sort que molts d’altres, però, malgrat tot, allò que s’ha reeditat és una percentatge ínfim de la seva obra, i sovint no pas la millor.

En començar el llibre vaig haver de tirar de seguida una mica d’aigua al vi del meu entusiasme, en llegir el llistat dels llibres d’on s’havien extret els fragments, llistat que figura al final del volum. Hi faltaven, vaig pensar, algunes de les millors obres de Pedrolo. Per citar.ne algunes, -de les absents-, citaré Situació analítica, Unes mans plenes de sol, Cendra per Martina, Les finestres s’obren de nit, Balanç fins a la matinada, Crèdits humans, M’enterro en els fonaments, etc. Però en avançar en la lectura em vaig adonar de seguida del perquè de la tria: no es tractava d’una antologia de l’obra de Pedrolo, sinó d’un reculldel pensament de Pedrolo. Bé, també es interessant, vaig dir, i vaig continuar llegint.

I no he quedat decebut. Realment l’autora de la selecció ha fet molt bé la seva feina i ha aconseguit un resum molt exacte i molt ben estructurat del pensament de Pedrolo, que és molt clar, molt honest, i molt avançat al seu temps. Pedrolo tenia, jo crec, la impressió de predicar en el desert. El seu independentisme era aleshores incomprès, i a ell li dolia, perquè sabia que tenia raó. Ell sabia que els seus arguments eren irrefutables, i sovint, llegint-lo, hom té la impressió que està cansat de tenir raó, que parla gairebé amb la desgana de qu té tota la raó però constata que no li serveix de res. Jo crec que sovint hauria desitjat que algú hi entrés en polèmica, però no ho aconseguia,  se l’ignorava, com si fos un pesat, un home excessivament encaterinat amb una idea fins al punt de fer-se pesat.

Ara, amb la perspectiva de la distància, es veu encara més clar la raó que tenia. El seu diagnòstic és precís, exacte i irrebatible. L’única cosa que se li pot retreure, és que quan proposa solucions per crear la societat ideal que ell somia, solucions basades en la seva ideologia, en el fons anarquista, probablement no l’encerta, per no dir que va amb el lliri a la mà i clarament que cau en idees utòpiques que ja es veu de lluny que no poden funcionar. Aquest és un terreny en què molts lectors segurament podem discrepar d’ell, però penso que no se li pot tenir en compte, perquè al capdavall Pedrolo no és pas un polític. Pedrolo és un intel·lectual, i la seva funció és denunciar la injustícia de què són víctimes els pobles i les persones oprimides. I això ho fa amb un rigor que jo crec que cal qualificar d’absolut.

¿Es pot llegir aquest llibre, de fet del gènera d’assaig, d’una tirada? Sí, és evidentment possible, malgrat que en alguns moments el text es faci feixuc per les raons que he esmentat en el paràgraf anterior. Però val la pena fer l’esforç i continuar si en algun moment el lector es cansa. Perquè, si s’aconsegueix arribar al final, el lector, a més d’aplaudir l’autor, aconseguirà tenir una idea molt clara del pensament de Pedrolo. Probablement  haurà de reconèixer que Pedrolo, a més d’un gran escriptor, era un gran pensador i un català de cap a peus. Del qual tots hauríem d’aprendre moltes coses, tant pel que fa a les idees com la seva actitud vital tan coherent i tant honesta.

PEDROLO, Manuel de, Manual de Pedrolo. Barcelona: Amsterdam, 2018