La batalla de l'exili

Costa d'entendre com fets que tots hem anat coneixent pels mitjans de comunicació (els mitjans catalans, bàsicament) es poden llegir com si es tractés d'una novel·la, amb tota la força de la narració. Perquè els fets són els que són, no hi ha imaginació ni figures literàries en aquest llibre. Però aquesta força va in crescendo del principi al final.

Els protagonistes d'aquesta història, doncs, són els polítics, però també els advocats, sobretot Gonzalo Boye, Jaume Alonso-Cuevillas i Aamer Anwar. Del primer i el darrer se'ns explica que tots dos han sofert alguna humiliació a la vida que els ha portat a voler defensar causes com la de Puigdemont o Clara Ponsatí, les dels drets humans. Pel que fa a Gonzalo Boye, és molt important el plantejament del "litigi estratègic": "Que, atesa la impossibilitat de defensar alhora tots els casos individuals de violació d'un dret fonamental, com, posem per cas, la llibertat d'expressió, l'èxit en la defensa d'un cas únic, que sigui emblemàtic, ho pot fer caure tot" (41).

Aquest llibre repassa tots els èxits aconseguits a l'exterior, però també parla de la batalla interior. Sembla fet per anticipar la vaga de fam actual, perquè descriu les raons que hi han dut, la lentitud, l'obstrucció en la resposta als recursos presentats per la defensa dels presos polítics. Malgrat això, com diuen a Menorca, ho deia Raül Romeva en una carta des de la presó, "Sa veritat sempre sura".

Per als qui pensen que els exiliats són uns privilegiats, hi ha el que diu la Clara Ponsatí: "No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l'Audiència Nacional" (116). Aquest llibre en això sí que utilitza una imatge, quan parla de com la lluita interna seria com la resistència a França en l'ocupació nazi, i l'exterior serien els soldats "americans guapos".

Tot el llibre és una denúncia reiterada contra les mentides, que els que diuen s'han arribat a creure, encara que sembli impossible, com els sol passar als mentiders. Diu Anwar: "la justícia i la democràcia no et vindran mai servides, sinó que hauràs de lluitar per elles i hauràs de perseverar per aconseguir-les" (126).

És fantàstic el final de Gonzalo Boye: "la nostra estratègia té unes arestes que ells no són capaços de comprendre, i no els les explicarem. Aniran tenint sorpreses. Que vinguin, que els esperem" (203). Amb tanta repressió s'agraeix l'optimisme d'aquestes paraules. El millor de ser en el cantó independentista són les alegries que tenim de tant en tant, les alegries que no s'aconsegueixen sense lluitar abans.