Mites

Ves per on, aquest blog en el qual ara em llegiu tindria relació amb una part d'aquest extens llibre. És quan l'autor parla del personatge mitològic Eco, que va ser castigat a repetir les últimes paraules que li haguessin dit, cada vegada que es disposés a parlar. Per a qui escriu això, "l'eco se sent" voldria fer referència a aquella part d'una obra que amb la seva interpretació reverbera més enllà d'ella mateixa. Quan a la carrera estudiàvem una assignatura anomenada "Pensament grec i cultura occidental", no m'imaginava que la mitologia grega fos darrere de tantes paraules que coneixem avui. Com les "muses" en relació a la música i els museus.

Aquest llibre és ben bé com la paraula "catarsi", el "procés de purificació ritual que et redimeix" (252). És ple de perles que és difícil de condensar en aquesta ressenya, però potser la perla que més m'ha arribat és  quan Stephen Fry parla de Hefest. Fill de la deesa Hera, contràriament a la majoria de mites que ens han arribat, era "tan bru, lleig i diminut" (78). Però quan és hora de venjar-se per tot el que li han fet, diu el següent:

  Per a Hefest va ser un dolç moment de venjança, però com que essencialment era bona persona no s'hi va recrear. Malgrat    el dolor de veure's rebutjat que havia hagut de suportar tota la vida (o potser a causa d'això), a ell no el movien la ràbia o el ressentiment, sinó el desig de complaure, de ser útil i donar alegria als altres (82).

Tot això podria assemblar-se molt al que li passa al protagonista de les novel·les de R.J. Palacio, l'Auggie, un nen que neix amb una terrible malformació de la cara. Aquesta correspondència d'un mite amb una obra literària actual és una de les troballes més importants per a mi en aquest llibre, en el que és un autèntic eco. Tot i "l'enigma enganyós, ambigu i vertiginós fet de violència, passió i simbolisme que rau en el cor dels mites grecs i que es nega a ser resolt" (223).

La traducció d'aquest llibre, d’Anna Llisterri, té molt de mèrit, per cert, perquè les paraules de les quals se'n comenta l'etimologia sembla que tinguin més relació amb el català que no amb l'anglès, a vegades. M'ha cridat molt l'atenció això: "En anglès, la paraula que designa la llar de foc, hearth, comparteix orígens amb heart, 'cor'; el mateix passa en grec modern, en què kardia es pot referir tant a la llar de foc com al cor"(69). Com amb "taquicàrdia" i "tachycardia", en català i en anglès respectivament, parlem de quan el cor s'accelera. A vegades hom estima sense poder tenir cap llar amb aquell qui estima, aleshores no és amor, em pregunto?

També voldria destacar els comentaris afegits de l'autor sobre el mite de Sísif (274). Projectant-lo sobre el comportament de l'ésser humà, hi veu el cantó dolent tant com el bo. Sap veure les coses per més d'un costat, tal i com com ho va introduir en la filosofia Protàgores.

Una tònica constant d'aquest llibre és el parlar sempre de personatges mitològics que destaquen per la seva bellesa i atractiu eròtic, i també que totes les històries amoroses acabin malament excepte en un parell d'exemples. "Quan l'amor arriba tard és com un huracà"(326).

Aquest llibre no és pas dels primers que s'han escrit sobre els mites grecs, però és com un  huracà en ell mateix. Hi ha moments que l'autor narra ben bé com en una novel·la, i enganxa molt. És llarg però no es fa llarg, tot i que no és lectura per a golafres, sinó per als que els agrada de trobar goig en la lectura.

FRY, Stephen Mites. Barcelona: Ara llibres, 2019

La por del porter davant del penalty

Ressenya de Jesús Bonals

He trigat 45 anys a llegir un llibre de 100 pàgines! No és broma: el vaig comprar quan va sortir, -pels crèdits veig que va ser el gener de 1974-, i l’he acabat avui, dia de Nadal de 2019. Compteu. Em sembla que no m’equivoco si dic que he trigat 45 anys a acabar-lo.

Per què vaig comprar un llibre que ha resultat ser tan decebedor? Suposo que perquè a la contraportada deia que Handke era un “gran renovador de la prosa i el teatre en llengua alemanya, i el seu màxim exponent des de Bertolt Brecht”. Jo era, i soc, un gran admirador de Brecht. Els afers del senyor Juli Cèsar i l’Òpera de tres rals: oh, oh, oh!, això és bona literatura. Si Handke era tan bo com Brecht, bé valia la pena de llegir aquell petit llibret. Vaig, doncs començar a llegir-lo. No podia i no podia, però si era com Brecht... apa, un esforç més, unes pàgines més... Fins que el vaig arraconar, derrotat.

I per què l’he acabat avui? Doncs perquè enguany a aquest senyor Peter Handke li acaben de donar el premi Nobel. Serà possible? Des que ho vaig saber em vaig proposar acabar aquest llibre, i comprovar, arribant fins a la darrera pàgina, si aquella autèntica impossibilitat que tenia de jove de continuar llegint, encara era vigent. Però cada vegada que, ara, de vell, he girat full he hagut de violentar-me a mi mateix, per resistir l’impuls imperiós de llençar El porter... a la paperera. M’ha costat molt arribar a la pàgina 100, la darrera. Aquest segon assalt ha durat setmanes. Mentre llegia aquest llibre infecte n’he acabat tres o quatre més que s’intercalaven en la lectura, i que, no sé com, arribava al seu final mentre El porter... se’m resistia. Moltes vegades durant aquestes últimes setmanes  he pensat si el meu entossudiment a acabar-lo valia la pena. Avui, finalment, he fet el cim! Quin descans!  I confirmat del tot: aquest llibre és una autèntica caca, per molt premi Nobel que sigui l’autor.

Arribat a aquest punt, he de deixar clara una cosa: mai no he permès que la ideologia d’un autor sigui un element que m’influeixi a l’hora de valorar un text literari. Per a mi un llibre és bo o dolent per la manera com està escrit, pensi com pensi l’autor. Per exemple: Brecht era comunista, després de la guerra es va quedar a viure a l’Alemanya comunista i que jo sàpiga no va fer escarafalls davant la dictadura de Stalin, i malgrat això,  jo, que no he estat mai comunista, l’admiro i per a mi, Brecht és indiscutiblement un dels escriptors més grans de la literatura alemanya, que per cert per al meu gust és la millor del món. Ho dic de passada, perquè ara no és el tema que ens ocupa, però ja que ho he dit afegiré que la literatura russa és gairebé tan bona, i probablement l’americana acabarà superant-les totes dues, perquè l’art floreix quan hi ha qui el paga, i qui té l’hegemonia política també té els diners, i qui té els diners pot pagar l’art. Tanco parèntesi.

Dic això, que la ideologia no m’influeix, perquè Handke s’ha fet famós pel seu recolzament a Milosevic, Karadzic i tota la colla de criminals de guerra al conflicte de Iugoslàvia. Evidentment que això em repugna i mai no podré entendre com un gran escriptor pot caure tan baix. Però, repeteixo, això no ho he tingut en compte. El llibre és dolent perquè és dolent, i punt.

Una altra cosa que podria influir-hi es, certament, la traducció. He de dir que la traducció no sé si és fidel o no és fidel, perquè els meus minsos coneixements d’alemany no em permeten filar tan prim, però el cert és que la traducció no funciona i contribueix a fer indigest el llibre. Això em deixa perplex, perquè la signa Joan Fontcuberta, i de Joan Foncuberta n’he llegit algunes de les millors traduccions de l’alemany. ¿Hi ha, doncs, dos Joans Fontcuberta? ¿Potser el Joan Fontcuberta d’EL porter... és el mateix de les grans i magnífiques traduccions de més endavant, però aquí encara n’estava aprenent? Misteri.

L’altre cosa que podria influir-hi és que aquí el protagonista és el dolent, i els llibres que tenen per protagonista el dolent sempre són feixucs. Sembla, perquè l’autor no diu res clar, tot s’ha d’intuir, que el protagonista és un assassí que se’n va a un poble de la frontera, sembla que amb la intenció de fugir a l’estranger, però s’acaba el llibre i encara no ho ha fet. Mentrestant l’autor ens cansa explicant-nos la manera de pensar del tal Bloch, que sembla no està gaire bé del cap. Ens informa del que fa i el que menja, incloent-hi, per exemple, si mata una mosca amb una pala, etc. etc. Quina presa de pèl al lector!

Quedo escarmentat, la veritat, Tinc algun altre llibre del premi Nobel Handke a la meva biblioteca. Us ben asseguro que estic ben vacunat i no en llegiré cap més. Ara l’únic dubte que tinc és si els llibres d’aquest autor els he de conservar per aquell atàvic respecte als llibres amb què he estat educat, o bé si els he de llençar definitivament a la paperera, que és on em sembla que haurien d’estar.

HANDKE, Peter La por del porter davant del penalty. Barcelona: Edicions 62, 1974

Un escriptor entre togues i reixes

Ressenya de Jesús Bonals

Vaig llegir Escrits de presó de Joaquim Forn quan tot just començaven a sortir els primers llibres que els presos polítics catalans han pogut escriure, gràcies a la inacció forçosa que imposa la presó, i a la trista i espantosa experiència que han hagut de viure. Vaig quedar molt agradablement sorprès: no m’hauria imaginat mai que Joaquim Forn escrigués tan bé. Estava davant d’un llibre extraordinàriament ben escrit.

Quan va sortir el segon llibre, Entre togues i reixes, vaig córrer a comprar-lo i me l’he empassat ens pocs dies: és tan bo, i tan ben escrit, i tan emotiu com el primer. Dit ras i curt: aquests dos llibres haurien de formar part de la història de la literatura catalana, o si voleu, del cànon dels millors llibre escrits en la nostra llengua.

Ho he dit abans: la sorpresa va ser majúscula, perquè per a mi Joaquim Forn era un polític gairebé desconegut, que, per desconeixement, veia amb tons grisos, de segona línia. El fet de no haver estat mai diputat, ni dirigent polític, ni portaveu, sinó un personatge de segona línia, dedicat principalment en la política municipal, i encara no com a alcalde sinó com a regidor, contribuïa a crear-me aquesta imatge difuminada. El seu silenci al costat del major Trapero, el dia que, després dels atemptats d’agost de 1917 va comparèixer a la televisió, cedint al cap policial tot el protagonisme, va corroborar una vegada més els prejudicis que ja tenia.

No em vaig començar a adonar que potser anava equivocat fins el dia que vaig sentir en el seu al·legat al judici davant el jutge Marchena. Ep, em vaig dir, em sembla que aquest Forn té fusta de bon polític. La lectura del seu primer llibre m’ho va confirmar: érem davant d’un personatge d’una gran humanitat, d’un gran polític, i ves per on, també d’un gran escriptor.

És cert que no hi ha cap balança per mesurar el valor d’un text literari, i que la valoració és sovint subjectiva i depèn dels paràmetres que cada lector considera els més determinants. En el camp de la narrativa, -i les bones memòries tant si es vol com si no es vol formen part de la narrativa-, la primera exigència és aconseguir mantenir el ritme i l’interès del lector, dirigint el focus, com fa ell, ara a la introspecció del propi estat d’ànim, ara a la vida de la presó, ara al judici, ara a la relació amb la família que resta a fora, ara als companys de presó, ara fins i tot al tema religiós, ara a la fidelitat a les pròpies conviccions polítiques, etc. etc. Tot això ben dosificat i ben administrat, com ho pot i ho sap fer un mestre de la narrativa.

Ja fa anys que m’he adonat que la veritable història no s’aprèn als manuals d’història, sinó als llibres de memòries de personatges que han sabut explicar la seva vida en el marc i en el context històric de l’època i el lloc en els quals els ha tocat viure. És justament això el que passa amb aquest llibre. Si teniu ganes de saber, des d’una perspectiva històrica, què ha representat aquest episodi tant dolorós i tan esperançador que ens ha tocat viure aquests darrers dos anys a Catalunya, que ha culminat amb l’1-O, llegiu els llibres de Forn. Viureu aquesta història d’una manera tan vívida, que, en girar la darrera pàgina del llibre, gairebé tindreu la impressió d’haver viscut una temporada a dins de la presó al costat de Joaquim Forn. Si algun dia, per l’atzar de la repressió indiscriminada que patim, ens toqués ingressar-hi, ja sabríem el pa que s’hi dona.

FORN, Joaquim Entre togues i reixes. Barcelona: Enciclopèdia, 2019

Des del banc dels acusats

De tota la literatura que ha sorgit entre els presos polítics catalans des que van ser empresonats, aquest llibre de Raül Romeva és el més original, i intel·ligent, perquè passa pel sedàs del sentit de l'humor una realitat ben difícil de pair. Però entre broma i broma en forma de vinyeta, deixa anar reflexions molt profundes.

Com la que es refereix als fiscals: "sovint exhibeixen que no s'han preparat l'interrogatori ni la declaració que els toca fer, com si consideressin que a ells no els cal demostrar res; tenen l'Estat de part seva. Ells són l'Estat" (39).

Hi ha un punt de vista que qui escriu això no pot acabar de subscriure, i és el que no és l'odi el que mou els independentistes, sinó "la frustració" i la "incomprensió", "davant d'una sentència incomprensible" (155). Potser al principi era així, però allò de "Ni oblit ni perdó", crec que denota que, després del primer d'octubre, als catalans ens ha caigut del tot la vena dels ulls. És normal sentir, pel cap baix, una mica d'odi, encara que no serveixi de res. Som humans i, com deia Shakespeare, "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem?". Tot i que el més intel·ligent a la vida és saber ignorar, jo crec en una cita que encapçala Les veus del pamano: "Pare no els perdonis, que saben què fan".

Dit tot això, farem alguna referència a les il·lustracions còmiques, algunes amb mola gràcia. Com el de les "ulleres de realitat virtual", amb les que la fiscal interroga un membre de la policia nacional (40), o bé "la complicitat que sovint flueix entre l'advocada Sáenz i el flamant candidat a l'Ajuntament de Madrid Ortega Smith" (47), en aquesta il·lustració pròpia de la revista El jueves, que li ha servit d'inspiració més d'una vegada:

He de dir que jo tinc una debilitat per Raül Romeva, tot i que no és del meu partit, perquè té la meva edat, i ja li he llegit El pont de cendra (2015). M'agradaria llegir-ne Esperança i Llibertat (2019), de la mateixa editorial, també. Aquest llibre del qual en faig ressenya ara es llegeix en una tarda, i no té pèrdua.

ROMEVA i RUEDA, Raül. Des del banc dels acusats. Barcelona: Ara llibres, 2019

Banderes dels altres

Ressenya de Jesús Bonals

Després de llegir La sorra vermella, una novel·la extraordinàriament reeixida, vaig córrer a comprar Banderes dels altres tan aviat com va sortir, amb la idea de llegir-la, tanmateix, quan li toqués el torn. Però en vaig tenir prou amb espigolar unes poques pàgines del principi del llibre per abandonar a mig llegir l’altra llibre que estava llegint, i per quedar totalment enganxat a aquestes Banderes.

En pocs dies me l’he cruspit. Quan això passa es compleix la primera condició que ha de tenir un llibre per pensar que hi ha indicis sòlids que ens trobem davant una obra extraordinàriament bona.

La primera cosa que vaig observar: el primer capítol, impressionant, funciona sol, i sembla tancat en si mateix com si fos un conte. L’inici del segon capítol fa pensar, d’entrada, en una història totalment independent del primer capítol, i durant unes pàgines no tenim clar si ens trobem davant d’una novel·la o d’un recull de contes.

Aviat ens adonem que no es tracta d’un recull de contes, sinó davant d’una veritable novel·la, construïda d’una manera original i molt efectiva., Quedo meravellat davant la manera com l’autor desenvolupa aquest segon episodi, que també es clou com un conte que funciona de manera independent, però que és, no cal dir-ho, el segon capítol d’una novel·la excel·lent. Per un moment hom pensa que l’autor està emulant La ronda, d’Schnitzler. ¿Potser la novel·la avançarà mitjançant històries enllaçades que acabaran tancant-se retronant a la situació i els personatges inicials?

El tercer, quart i cinquè capítol ens deixen clar que no estem davant d’una emulació de La ronda. L’acció contínua avançant amb gran força i l’autor ens deixa bocabadats i amb unes ganes terribles de saber com acabarà la història que ens explica.

Penso que potser hauria estat millor que l’autor hagués escrit la paraula FI en tancar a aquest capítol cinquè, malgrat que encara no hi ha cap desenllaç, i malgrat que la història resta oberta. Ho dic perquè els dos capítols següents no tenen, ni de bon tros, la força narrativa que l’autor ha desplegat magistralment en els cinc primers i això, al meu entendre, perjudica el resultat global de la narració.

La història d’en Jepi, una mena de Forrest Gamp gironí, es llegeix sense esforç al llarg del capítol sisè, però al meu entendre s’allargassa massa i alguns detalls són massa prolixos. Com que al Jepi ja el coneixíem dels capítols anteriors, ja sabíem que la seva tossuderia i força de voluntat el portaria  a aconseguir tot allò que es proposés. La narració s’0allunya i perd la força dels cinc primers capítols. I el mateix passa amb el setè, El murcièlago. Com a conte independent podria funcionar, però no serveix com a desenllaç, i apareix “relligat” amb calçador amb la resta de la narració. Sembla com si l’autor hagués afegit per evitar el tòpic final amb casori amb què es tanca el capítol sisè, si el sisè hagués estat el darrer.

La crítica que faig dels dos darrers capítols podria interpretar-se, potser, com una minusvaloració de l’obra, i no és així. És clar que el llibre podria haver estat encara millor, però es llegeix molt bé i és un gran llibre. No us el perdeu.

SANTAEULÀLIA, J. N. Banderes dels altres. Barcelona: Proa, 2019

Olor de colònia

Aquesta autora ha tingut molt d'èxit de gran amb aquesta novel·la, escrita de manera trepidant, segurament perquè tracta un tema, un món que ella coneix molt bé. Quan diem que escriu de manera trepidant, un exemple és que, quan començava un capítol, havia d'estar segura que ningú ni res m'interrompria, perquè no es pot deixar.

Però a més de ser molt ben narrada, de sorprendre i pertorbar més d'una vegada (allò que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre), té fragments amb molt de lirisme: "els grills canten perquè estan enamorats de les estrelles. I les estrelles, continuà ella, emocionada, potser surten per escoltar el cant dels grills" ((164); o bé: "filaven rumors i teixien mentides" (222).

Aquest món de les colònies tèxtils, que es va acabar amb la crisi de les fàbriques que les feien funcionar, és un món que permet de fer molta literatura sobre ell. El títol, un joc de paraules tan ben trobat, permet a l'autora de jugar amb la paraula "olor" en més d'una ocasió: "l'olor dels remordiments va traspassar la finestra oberta que grinyolava de tant en tant" (96), o bé "l'olor de colònia de senyor"(278), aquests amos de les colònies que l'autora deixa tan malament.

Un tret molt especial del llibre és la manera com acaba els capítols, per exemple aquest "de tant en tant", que té continuació amb l'inici del proper capítol, "De tant en tant deixava de pedalar la màquina de cosir i escoltava" (97).

Les històries d'amor, com les d'amistat, estan molt ben construïdes, i la psicologia dels personatges també. M'embadaleix quan parla d'una monja amb "una lletra polida, elegant, de persona culta i refinada" (204), mai abans havia pensat que la lletra pot mostrar com ets d'aquesta manera.

No és estrany que se n'hagi pogut fer una pel·lícula, d'aquest llibre. Qui escriu això ha volgut saber per què aquesta novel·la ha tingut tant d'èxit, i ho ha pogut comprovar, és excel·lent.

ALCÀNTARA, Sílvia Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009.

Los pacientes del doctor García

Ressenya de Jesús Bonals

Com tots els joves nascuts durant el franquisme, i especialment durant el primer franquisme,a l’escola em van amagar que hi havia una literatura catalana, i fins als catorze anys no em vaig assabentar que existia. Hi vaig entrar amb Incerta glòria, amb Pedrolo, Espriu, Sarsanedas, Pla, Benguerel, Riba, Carner, Sagarra,Marius Torres, Pere Calders, etc. etc. Oh, oh, oh! Quin descobriment, quin territori desconegut, quin planeta fantàstic tenia a tocar del nas i no me n’havia adonat! El descobriment em va enlluernar de tal manera i em va indignar tant que fins aleshores me l’haguessin escamotejat, que a partir d’aleshores, segona meitat de la dècada dels cinquanta, vaig reaccionar d’una manera segurament excessiva: a partir d’aleshores vaig arraconar la literatura castellana, i els meus coneixements sobre ella s’aturen als llibres que havia llegit fins aleshores: la poesia de García Lorca, Machado, Dámaso Alonso, Aleixandre, Azorín, Unamuno, Baroja, els primers llibres de Delibes, els clàssics:  Cervantes, Calderón, Fray Luis de León, etc. De tot el que es va escriure després, la meva ignorància és total, i accentuada per un fenomen curiós: alguns dels meus companys, primer universitaris, després col·legues a l’ensenyament, no havien descobert encara aquest fantàstic planeta català que era el reu i que tenien a tocar, i com aquells castellans que, segons diuen, “desprecian cuanto ignoran”, menyspreaven la literatura catalana, com si fos una cosa de quarta o cinquena divisió al costat de la castellana, que consideraven de primera. “Oblida’t de Pedrolo i llegeix Cien años de soledad i sabràs què és bona literatura” deien.

Aquell menyspreu em feia mal, i per tant no em va venir mai de gust llegir els Cien años de soledad, que suposo que deu der molt bo, i que algun dia hauré de llegir. Vaig fer la primera excepció al meu dejuni de literatura castellana amb Patria de l’Aramburu i ara li ha tocat al torn a aquest  Los pacientes del doctor García, d’Almudena Grandes. Ha valgut la pena trencar el dejuni, i ara que he acabat el llibre penso que m’hauria perdut una molt bona novel·la si l’hagués persistit amb el meu boicot.

Perquè dic que és un gran llibre: doncs primer de tot perquè el sistema narratiu és magistral. Sobre una mateixa història es bot bastir una gran novel·la o una mediocritat absoluta: depèn de si l’autor sap de narrar o no sap de narrar. No tots els que es dediquen a la narrativa en saben prou. I si l’autor sap de narrar, vull dir si domina la tècnica amb excel·lència, ja tenim salvat el llibre. Podria ara fer la llista, no gaire llarga, dels grans narradors. No la faré. Però, per il·lustrar què vol dir una bona narració, esmentaré només un llibre, que no surt a les històries de la literatura perquè es considera de gènere, però que arriba al punt més alt de l’eficàcia narrativa: El carter sempre truca dues vegades. Tan curt, tan bo. Quinta essència de l’eficàcia narrativa.  Des que el rodamon protagonista arriba a la gasolinera solitària de carretera saltant de la caixa del camió on viatjava no recordo si com a polissó o fent autostop, entrem directament en matèria i encara només som a la primera pàgina.

El llibre d’Almudena Grandes que comento és naturalment tota una altra cosa, començant per la llargada, que deu ser com sis o set vegades més gruixut  que “El carter”, i continuant perquè és tota una altra cosa que el llibre policíac esmentat, però Las pacientes té una estructura narrativa perfecta, amb uns canvis de punt de vista sempre oportuns, amb un devessall d’històries paral·leles, però que són complementàries, i acaben confluint de manera perfecta en la trama central. Bé, no m’estendré sobre això, ja està dit, i dit això ja n’hi hauria prou per justificar l’afirmació que estem davant d’un gran llibre. Però no s’acaba aquí. La història que ens narra té la dosi d’estructura dramàtica, en el sentit teatral de la paraula, que és també un element essencial d’una bona narració. En El carter el drama es redueix a l’obsessió del rodamon envers la dona del seu patró, i la por dels amants de ser descoberts pel marit banyut amb qui comparteixen casa en aquell racó de món. Així de senzill. Aquí en canvi, les situacions dramàtiques són múltiples i de molta més complexitat, però la por de l’impostor, dels impostors, a ser descoberts hi és igualment present i es manté durant tot el llibre d’una manera magistral.

Hi ha una raó final per donar un 10 a aquest llibre: els fons polític i ideològic tan allunyat de fals relat inventat pel franquisme sobre la guerra, i la postguerra “interminable”  que l’ha seguit. Ja ho intuíem, no podia ser d’una altra manera, però a través d’aquest llibre fem -faig- el descobriment que a Madrid, i a molts racons de l’España castellana, hi ha gent que pensa com nosaltres i no s’empassa el relat franquista, malauradament assumit, en tot o en part, per algunes persones que presumeixen de ser d’esquerres.

No puc deixar d’esmentar un altre mèrit d’aquest llibre: l’immens esforç de documentació, històrica i lingüística que hi ha darrera. Déu meu, quin tip de treballar s’ha fet l’autora!

Un aplaudiment, doncs,  entusiasta i sense reserves per Almudena Grandes.

GRANDES, Almudena Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets Editores, 2018