La por del porter davant del penalty

Ressenya de Jesús Bonals

He trigat 45 anys a llegir un llibre de 100 pàgines! No és broma: el vaig comprar quan va sortir, -pels crèdits veig que va ser el gener de 1974-, i l’he acabat avui, dia de Nadal de 2019. Compteu. Em sembla que no m’equivoco si dic que he trigat 45 anys a acabar-lo.

Per què vaig comprar un llibre que ha resultat ser tan decebedor? Suposo que perquè a la contraportada deia que Handke era un “gran renovador de la prosa i el teatre en llengua alemanya, i el seu màxim exponent des de Bertolt Brecht”. Jo era, i soc, un gran admirador de Brecht. Els afers del senyor Juli Cèsar i l’Òpera de tres rals: oh, oh, oh!, això és bona literatura. Si Handke era tan bo com Brecht, bé valia la pena de llegir aquell petit llibret. Vaig, doncs començar a llegir-lo. No podia i no podia, però si era com Brecht... apa, un esforç més, unes pàgines més... Fins que el vaig arraconar, derrotat.

I per què l’he acabat avui? Doncs perquè enguany a aquest senyor Peter Handke li acaben de donar el premi Nobel. Serà possible? Des que ho vaig saber em vaig proposar acabar aquest llibre, i comprovar, arribant fins a la darrera pàgina, si aquella autèntica impossibilitat que tenia de jove de continuar llegint, encara era vigent. Però cada vegada que, ara, de vell, he girat full he hagut de violentar-me a mi mateix, per resistir l’impuls imperiós de llençar El porter... a la paperera. M’ha costat molt arribar a la pàgina 100, la darrera. Aquest segon assalt ha durat setmanes. Mentre llegia aquest llibre infecte n’he acabat tres o quatre més que s’intercalaven en la lectura, i que, no sé com, arribava al seu final mentre El porter... se’m resistia. Moltes vegades durant aquestes últimes setmanes  he pensat si el meu entossudiment a acabar-lo valia la pena. Avui, finalment, he fet el cim! Quin descans!  I confirmat del tot: aquest llibre és una autèntica caca, per molt premi Nobel que sigui l’autor.

Arribat a aquest punt, he de deixar clara una cosa: mai no he permès que la ideologia d’un autor sigui un element que m’influeixi a l’hora de valorar un text literari. Per a mi un llibre és bo o dolent per la manera com està escrit, pensi com pensi l’autor. Per exemple: Brecht era comunista, després de la guerra es va quedar a viure a l’Alemanya comunista i que jo sàpiga no va fer escarafalls davant la dictadura de Stalin, i malgrat això,  jo, que no he estat mai comunista, l’admiro i per a mi, Brecht és indiscutiblement un dels escriptors més grans de la literatura alemanya, que per cert per al meu gust és la millor del món. Ho dic de passada, perquè ara no és el tema que ens ocupa, però ja que ho he dit afegiré que la literatura russa és gairebé tan bona, i probablement l’americana acabarà superant-les totes dues, perquè l’art floreix quan hi ha qui el paga, i qui té l’hegemonia política també té els diners, i qui té els diners pot pagar l’art. Tanco parèntesi.

Dic això, que la ideologia no m’influeix, perquè Handke s’ha fet famós pel seu recolzament a Milosevic, Karadzic i tota la colla de criminals de guerra al conflicte de Iugoslàvia. Evidentment que això em repugna i mai no podré entendre com un gran escriptor pot caure tan baix. Però, repeteixo, això no ho he tingut en compte. El llibre és dolent perquè és dolent, i punt.

Una altra cosa que podria influir-hi es, certament, la traducció. He de dir que la traducció no sé si és fidel o no és fidel, perquè els meus minsos coneixements d’alemany no em permeten filar tan prim, però el cert és que la traducció no funciona i contribueix a fer indigest el llibre. Això em deixa perplex, perquè la signa Joan Fontcuberta, i de Joan Foncuberta n’he llegit algunes de les millors traduccions de l’alemany. ¿Hi ha, doncs, dos Joans Fontcuberta? ¿Potser el Joan Fontcuberta d’EL porter... és el mateix de les grans i magnífiques traduccions de més endavant, però aquí encara n’estava aprenent? Misteri.

L’altre cosa que podria influir-hi és que aquí el protagonista és el dolent, i els llibres que tenen per protagonista el dolent sempre són feixucs. Sembla, perquè l’autor no diu res clar, tot s’ha d’intuir, que el protagonista és un assassí que se’n va a un poble de la frontera, sembla que amb la intenció de fugir a l’estranger, però s’acaba el llibre i encara no ho ha fet. Mentrestant l’autor ens cansa explicant-nos la manera de pensar del tal Bloch, que sembla no està gaire bé del cap. Ens informa del que fa i el que menja, incloent-hi, per exemple, si mata una mosca amb una pala, etc. etc. Quina presa de pèl al lector!

Quedo escarmentat, la veritat, Tinc algun altre llibre del premi Nobel Handke a la meva biblioteca. Us ben asseguro que estic ben vacunat i no en llegiré cap més. Ara l’únic dubte que tinc és si els llibres d’aquest autor els he de conservar per aquell atàvic respecte als llibres amb què he estat educat, o bé si els he de llençar definitivament a la paperera, que és on em sembla que haurien d’estar.

HANDKE, Peter La por del porter davant del penalty. Barcelona: Edicions 62, 1974