Un escriptor entre togues i reixes

Ressenya de Jesús Bonals

Vaig llegir Escrits de presó de Joaquim Forn quan tot just començaven a sortir els primers llibres que els presos polítics catalans han pogut escriure, gràcies a la inacció forçosa que imposa la presó, i a la trista i espantosa experiència que han hagut de viure. Vaig quedar molt agradablement sorprès: no m’hauria imaginat mai que Joaquim Forn escrigués tan bé. Estava davant d’un llibre extraordinàriament ben escrit.

Quan va sortir el segon llibre, Entre togues i reixes, vaig córrer a comprar-lo i me l’he empassat ens pocs dies: és tan bo, i tan ben escrit, i tan emotiu com el primer. Dit ras i curt: aquests dos llibres haurien de formar part de la història de la literatura catalana, o si voleu, del cànon dels millors llibre escrits en la nostra llengua.

Ho he dit abans: la sorpresa va ser majúscula, perquè per a mi Joaquim Forn era un polític gairebé desconegut, que, per desconeixement, veia amb tons grisos, de segona línia. El fet de no haver estat mai diputat, ni dirigent polític, ni portaveu, sinó un personatge de segona línia, dedicat principalment en la política municipal, i encara no com a alcalde sinó com a regidor, contribuïa a crear-me aquesta imatge difuminada. El seu silenci al costat del major Trapero, el dia que, després dels atemptats d’agost de 1917 va comparèixer a la televisió, cedint al cap policial tot el protagonisme, va corroborar una vegada més els prejudicis que ja tenia.

No em vaig començar a adonar que potser anava equivocat fins el dia que vaig sentir en el seu al·legat al judici davant el jutge Marchena. Ep, em vaig dir, em sembla que aquest Forn té fusta de bon polític. La lectura del seu primer llibre m’ho va confirmar: érem davant d’un personatge d’una gran humanitat, d’un gran polític, i ves per on, també d’un gran escriptor.

És cert que no hi ha cap balança per mesurar el valor d’un text literari, i que la valoració és sovint subjectiva i depèn dels paràmetres que cada lector considera els més determinants. En el camp de la narrativa, -i les bones memòries tant si es vol com si no es vol formen part de la narrativa-, la primera exigència és aconseguir mantenir el ritme i l’interès del lector, dirigint el focus, com fa ell, ara a la introspecció del propi estat d’ànim, ara a la vida de la presó, ara al judici, ara a la relació amb la família que resta a fora, ara als companys de presó, ara fins i tot al tema religiós, ara a la fidelitat a les pròpies conviccions polítiques, etc. etc. Tot això ben dosificat i ben administrat, com ho pot i ho sap fer un mestre de la narrativa.

Ja fa anys que m’he adonat que la veritable història no s’aprèn als manuals d’història, sinó als llibres de memòries de personatges que han sabut explicar la seva vida en el marc i en el context històric de l’època i el lloc en els quals els ha tocat viure. És justament això el que passa amb aquest llibre. Si teniu ganes de saber, des d’una perspectiva històrica, què ha representat aquest episodi tant dolorós i tan esperançador que ens ha tocat viure aquests darrers dos anys a Catalunya, que ha culminat amb l’1-O, llegiu els llibres de Forn. Viureu aquesta història d’una manera tan vívida, que, en girar la darrera pàgina del llibre, gairebé tindreu la impressió d’haver viscut una temporada a dins de la presó al costat de Joaquim Forn. Si algun dia, per l’atzar de la repressió indiscriminada que patim, ens toqués ingressar-hi, ja sabríem el pa que s’hi dona.

FORN, Joaquim Entre togues i reixes. Barcelona: Enciclopèdia, 2019