Filologia catalana

Ressenya de Jesús Bonals

Des d’aquella època gloriosa del cinema d’antany– d’abans que enderroquessin el Cinema Paradiso, vull dir,- recordo una pel·lícula, que crec que es deia Como un torrente, en la qual el protagonista, un home de vida diguem-ne poc recomanable, s’enamora d’una bibliotecària pudorosa, refinada i de bona família, la qual se sent atret per ell. La noia li retreu la disbauxa del seu estil de vida, i quan ell es defensa dient que el gran escriptor nord-americà, Edgar Allan Poe, va ser un borratxo, i fins i tot coses pitjors, ella respon que la comparació no s’hi val, que els grans artistes tenen llicència per totes les transgressions.

Aquella bibliotecària, tot i que potser no acabava d’encertar la manera de dir-ho, s’hi acostava força. El que hauria d’haver respost, el que havia d’argumentar, és que la valoració de les obres d’art s’ha de fer en base a l’obra en si mateixa, prescindint de la conducta del creador, que pot ser un perfecte cràpula. La biografia de l’autor, per poc recomanable que fos, no hauria d’influir gens en la valoració d’una obra d’art.

Tampoc hi hauria d’influir la ideologia de l’autor. Recordo aquell malaguanyat amic meu, un dels homes més cultes que he conegut, radicalment anticomunista, i que en veure el llibre que jo llegia, em retreia la lectura de Caminant pel món, de Gorki. Segons ell allò no s’havia ni de llegir, perquè ho havia escrit un autor comunista.

Pensava totes aquestes coses fa uns dies, quan vaig decidir començar la lectura de Filologia Catalana, de Xavier Pericay, onze anys després de la seva publicació el 2007 i quan possiblement aquest títol ja està descatalogat. En aquest cas les reticències no podien venir de del periple vital de l’autor – com a company de feina havia estat lleial, educat i d’una conducta impecable-, si no de la seva ideologia. Jo, tot i voler ser coherent amb les meves conviccions, el cert és que iniciar la lectura d’aquest llibre se’m feia costa amunt, i l’havia anat ajornant. I encara pitjor: com que Pericay havia pres una opció política que era, i és, a les antípodes de la meva personal, no volia contribuir a pagar-li ni el 10 % que li correspondria per drets d’autor si el comprés a la llibreria, i el vaig anar a buscar prestat a la biblioteca. Però quan el vaig tenir i vaig haver llegit les primeres pàgines, vaig quedar atrapat de seguida. Tant, que em va fer interrompre la lectura d’un altre llibre molt bo per deixar pas a aquesta Filologia Catalana. Vaig aparcar cap allà a la pàgina 300 el magnífic llibre, també de memòries, escrites per un autor noruec en una etapa de la vida en què també era lluny del moment en què la gent solen escriure les memòries: el primer volum duna sèrie de sis de títol provocatiu, Min Kampf, (La meva lluita), de Karl Ove Knausgärd, un autor que ha venut al seu país centenars de milers d’exemplars d’aquesta exalogia (¿se’n diu així d’una “trilogia” de sis?). Si hem de fer cas de la demografia noruega, hem d’arribar a la conclusió que no hi ha cap casa d’aquell país nòrdic on no n’hi entrés un exemplar, cosa que deixa molt alt el llistó del gust literari dels noruecs i per terra el dels catalans, i també dels espanyols, que molt em temo que no van comprar gaires exemplars ni de la Filologia catalana, en l’edició original catalana, ni de la versió que se’n va fer en castellà.

Deixo la digressió i torno al Pericay  per deixar constància que després de llegir les primeres pàgines del llibre que comento vaig exclamar: “Que bé que escriu, el reconsagrat”. I quan dic que escriu bé no em refereixo pas al model de llengua, que és molt bo i molt planià. A llarg del llibre l’autor demostra que és molt important per a ell el model de prosa, i no s’està de retreure’n la descurança en altres autors que no són sant de la seva devoció.

Quan dic que el llibre és molt bo no em refereixo doncs a això de la llengua, que també, sinó al disseny i l’arquitectura de la narració, que és perfecta. També en valoro l’encert en inici, desenvolupament i clausura de tots i cada un dels capítols, inclosos els títols. En definitiva, dic que el llibre és molt bo principalment perquè Pericay sap narrar, i això hi ha pocs autors que ho sàpiguen fer.

La meva admiració per la bona narració és antiga i absoluta. De fet per a mi és l’element més important, tant d’una novel·la com d’unes memòries, que al capdavall són  dos gèneres germans. En la novel·la la ficció hi té un paper predominant, i en les memòries no tant, però també: no ens enganyem: en unes memòries l’autor només és sincer quan li convé.

Com que la narració en aquest llibre és excel·lent, em veig obligat a treure’m el barret davant d’aquest totxo de 450 pàgines, per cert tan ben editat. No em dol afirmar que aquest volum hauria d’ocupar un lloc privilegiat a la història de la nostra literatura. I dic això malgrat les digressions ideològiques destinades a justificar la seva deserció de la defensa del país i de la seva llengua, que semblen fer bo allò de què ell mateix reconeix que l’acusen:  traïdor, botifler i espanyolista- Quan ell mateix ho diu no sembla que aquestes acusacions el preocupin gaire, més aviat hom diria que li rellisquen i fins i tot se n’enorgulleix. Tot i que, després de la lectura del llibre jo diria que aquests epítets aplicats a ell son impertinents. Pericay és un bon català, malgrat ell. Si de cas aquests adjectius escaurien a alguna de les seves companyies. És clar que Dime con quien vas y te diré quien eres, podria haver-li la seva mamà, tan afeccionada als refranys i les expressions lapidàries que deixen embadalit el seu fill petit...

Aquest fragments doctrinaris són, de totes maneres, d’una llargària suportable que, a més, deixen al descobert les febleses de la seva argumentació, especialment quan semblen reescrits i afegits a posteriori, perquè són força diferents al to planià, amb un toc d’humor, que omple la resta del llibre. Un to crític i irreverent, és ben cert, però diferent de les pallassades ofensives de Boadella. Llevat d’aquests pocs afegits que en podríem dir  boadellencs, les crítiques de Pericay s’assemblen més aviat a les carcúndies hiperbòliques i divertides de Pla, que sempre amaguen un punt de veritat.

Una hipòtesi versemblant podria ser pensar que potser inclou aquests afegits malagradosos per por de semblar, als membres de la nova congregació a la qual s’ha adherit, massa tou i massa poc anticatalà, i li cal fer mèrits, i que per això llença aquelles invectives gratuïtes sobre el pujolisme i la bèstia del nacionalisme (sic), faltant-li poc poc per titllar-los de morbo catalanista com es feia sovint a la retòrica franquista d’antany.

Si el nostre autor, tal com ell diu twice born, naixés per tercera vegada, i deixés enrere aquesta etapa tan lamentable, aquests fragments malaurats serien fàcilment suprimibles sense afectar el conjunt, i en restaria un text coherent que continuaria sent magnífic per la seva estructura, pel seu llenguatge, per la seva crítica hiperbòlica amb un fons de veritat a l’estil de Pla, per les dotzenes de picades d’ullet indicant-nos que coneix molt bé la nostra literatura i la nostra llengua, pel retrat que fa d’una època, i per la insòlita naturalitat amb què, al contrari del que fan els autors de memòries, reparteix llenya a tor i a dret, amb noms i llinatges, com dirien a Mallorca.

No voldria acabar sense remarcar dues coses: quan afirma que el millor Pla és el de Notes disperses, Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol i el Quadern gris, demostra que coneix a fons l’autor de Palafrugell. Quan, en canvi, fa una burla injusta i equivocada de Pedrolo, demostra que no l’ha llegit i que desconeix totalment l’obra del nostre primer novel·lista, especialment el Temps Obert, que és el millor de l’autor de Tàrrega. Si algun dia Pericay pogués suportar el model de llengua de Pedrolo, i arribés a conèixer la seva obra, sabria que el Mecanoscrit va ser escrit en una setmana, i és la pitjor de les obres de Pedrolo, que si es va salvar de la paperera -a la qual va condemnar ell mateix diversos originals, que per cert mai no sabrem si eren els millors, perquè si un defecte tenia Pedrolo és que era incapaç de saber si allò que escrivia era bo o dolent-, si va salvar, dic, el Mecanoscrit de la paperera va ser simplement per l’anticlericalisme furibund que el dominava des que de petit van intentar adoctrinar-lo en un col·legi religiós. Amb aquella obreta menor volia posar de manifest que el relat bíblic d’Adam i Eva només s’aguantava si admetíem l’incest, i probablement a ell el devia fer riure per sota el nas comprovar com aquella obra irreverent era posada de llibre de lectura a molts centres de capellans i de monges.

Si algun dia Pericay tornés, vull dir si tornés a nàixer per tercera vegada -ja sé que això és molt difícil o impossible que passi, perquè dins el catalanisme hi ha la idea equivocada que la renovació generacional ha de venir a través dels fills dels líders actuals, en una visió que jo diria monàrquica i totalment equivocada, que rebutja l’entrada de nova saba i portarà inexorablement a la decadència d’algunes formacions-, si això tan impossible passés, Pericay descobriria que l’erra, i que el tres personatges més destacats de la segona meitat del segle XX són Pla, Pedrolo i Pujol, malgrat de que Pla no podia veure  Pujol ni Pedrolo, Pedrolo no podia veure Pla ni Pujol, i Pujol no podia veure Pla ni Pedrolo. Si les coses anessin algun dia d’aquesta altra segurament impossible manera, potser Pericay podria haver arribar a ser la quarta P que segueix l’estela de les altres tres.

PERICAY, Xavier Filologia catalana. Barcelona: Destino, 2007