Ressenya de Jesús Bonals
Des d’aquella època gloriosa del cinema d’antany– d’abans que
enderroquessin el Cinema Paradiso, vull dir,- recordo una pel·lícula, que crec
que es deia Como un torrente, en la qual el protagonista, un home
de vida diguem-ne poc recomanable, s’enamora d’una bibliotecària pudorosa,
refinada i de bona família, la qual se sent atret per ell. La noia li retreu la
disbauxa del seu estil de vida, i quan ell es defensa dient que el gran
escriptor nord-americà, Edgar Allan Poe, va ser un borratxo, i fins i tot coses
pitjors, ella respon que la comparació no s’hi val, que els grans artistes
tenen llicència per totes les transgressions.
Aquella bibliotecària, tot i que potser no acabava d’encertar
la manera de dir-ho, s’hi acostava força. El que hauria d’haver respost, el que
havia d’argumentar, és que la valoració de
les obres d’art s’ha de fer en base a l’obra en si mateixa, prescindint de
la conducta del creador, que pot ser un perfecte cràpula. La biografia de
l’autor, per poc recomanable que fos, no hauria d’influir gens en la valoració
d’una obra d’art.
Tampoc hi hauria d’influir la ideologia de l’autor. Recordo aquell
malaguanyat amic meu, un dels homes més cultes que he conegut, radicalment
anticomunista, i que en veure el llibre que jo llegia, em retreia la lectura de
Caminant pel món, de Gorki. Segons
ell allò no s’havia ni de llegir, perquè ho havia escrit un autor comunista.
Pensava totes aquestes coses fa uns dies, quan vaig decidir començar
la lectura de Filologia Catalana, de
Xavier Pericay, onze anys després de la seva publicació el 2007 i quan
possiblement aquest títol ja està descatalogat. En aquest cas les reticències
no podien venir de del periple vital de l’autor – com a company de feina havia
estat lleial, educat i d’una conducta impecable-, si no de la seva ideologia. Jo,
tot i voler ser coherent amb les meves conviccions, el cert és que iniciar la
lectura d’aquest llibre se’m feia costa amunt, i l’havia anat ajornant. I
encara pitjor: com que Pericay havia pres una opció política que era, i és, a
les antípodes de la meva personal, no volia contribuir a pagar-li ni el 10 %
que li correspondria per drets d’autor si el comprés a la llibreria, i el vaig
anar a buscar prestat a la biblioteca. Però quan el vaig tenir i vaig haver
llegit les primeres pàgines, vaig quedar atrapat de seguida. Tant, que em va
fer interrompre la lectura d’un altre llibre molt bo per deixar pas a aquesta Filologia Catalana. Vaig aparcar cap
allà a la pàgina 300 el magnífic llibre, també de memòries, escrites per un
autor noruec en una etapa de la vida en què també era lluny del moment en què
la gent solen escriure les memòries: el primer volum duna sèrie de sis de títol
provocatiu, Min Kampf, (La meva lluita), de Karl Ove Knausgärd, un
autor que ha venut al seu país centenars de milers d’exemplars d’aquesta exalogia (¿se’n diu així d’una “trilogia”
de sis?). Si hem de fer cas de la demografia noruega, hem d’arribar a la
conclusió que no hi ha cap casa d’aquell país nòrdic on no n’hi entrés un
exemplar, cosa que deixa molt alt el llistó del gust literari dels noruecs i
per terra el dels catalans, i també dels espanyols, que molt em temo que no van
comprar gaires exemplars ni de la Filologia
catalana, en l’edició original catalana, ni de la versió que se’n va fer en
castellà.
Deixo la digressió i torno al Pericay per deixar constància que després de llegir
les primeres pàgines del llibre que comento vaig exclamar: “Que bé que escriu,
el reconsagrat”. I quan dic que escriu bé no em refereixo pas al model de
llengua, que és molt bo i molt planià. A llarg del llibre l’autor demostra que és
molt important per a ell el model de prosa, i no s’està de retreure’n la
descurança en altres autors que no són sant de la seva devoció.
Quan dic que el llibre és molt bo no em refereixo doncs a
això de la llengua, que també, sinó al disseny i l’arquitectura de la narració,
que és perfecta. També en valoro l’encert en inici, desenvolupament i clausura
de tots i cada un dels capítols, inclosos els títols. En definitiva, dic que el
llibre és molt bo principalment perquè Pericay sap narrar, i això hi ha pocs
autors que ho sàpiguen fer.
La meva admiració per la bona narració és antiga i absoluta.
De fet per a mi és l’element més important, tant d’una novel·la com d’unes
memòries, que al capdavall són dos
gèneres germans. En la novel·la la ficció hi té un paper predominant, i en les
memòries no tant, però també: no ens enganyem: en unes memòries l’autor només
és sincer quan li convé.
Com que la narració en aquest llibre és excel·lent, em veig
obligat a treure’m el barret davant d’aquest totxo de 450 pàgines, per cert tan
ben editat. No em dol afirmar que aquest volum hauria d’ocupar un lloc
privilegiat a la història de la nostra literatura. I dic això malgrat les
digressions ideològiques destinades a justificar la seva deserció de la defensa
del país i de la seva llengua, que semblen fer bo allò de què ell mateix
reconeix que l’acusen: traïdor, botifler i espanyolista- Quan ell
mateix ho diu no sembla que aquestes acusacions el preocupin gaire, més aviat
hom diria que li rellisquen i fins i tot se n’enorgulleix. Tot i que, després
de la lectura del llibre jo diria que aquests epítets aplicats a ell son
impertinents. Pericay és un bon català, malgrat ell. Si de cas aquests
adjectius escaurien a alguna de les seves companyies. És clar que Dime con quien vas y te diré quien eres, podria
haver-li la seva mamà, tan
afeccionada als refranys i les expressions lapidàries que deixen embadalit el seu
fill petit...
Aquest fragments
doctrinaris són, de totes maneres, d’una llargària suportable que, a més, deixen
al descobert les febleses de la seva argumentació, especialment quan semblen
reescrits i afegits a posteriori, perquè són força diferents al to planià, amb
un toc d’humor, que omple la resta del llibre. Un to crític i irreverent, és
ben cert, però diferent de les pallassades ofensives de Boadella. Llevat
d’aquests pocs afegits que en podríem dir boadellencs, les crítiques de Pericay
s’assemblen més aviat a les carcúndies hiperbòliques i divertides de Pla, que
sempre amaguen un punt de veritat.
Una hipòtesi versemblant podria ser pensar que potser inclou
aquests afegits malagradosos per por de semblar, als membres de la nova
congregació a la qual s’ha adherit, massa tou i massa poc anticatalà, i li cal
fer mèrits, i que per això llença aquelles invectives gratuïtes sobre el
pujolisme i la bèstia del nacionalisme
(sic), faltant-li poc poc per titllar-los de morbo catalanista com es feia sovint a la retòrica franquista
d’antany.
Si el nostre autor, tal com ell diu twice born, naixés per tercera vegada, i deixés enrere aquesta
etapa tan lamentable, aquests fragments malaurats serien fàcilment suprimibles
sense afectar el conjunt, i en restaria un text coherent que continuaria sent
magnífic per la seva estructura, pel seu llenguatge, per la seva crítica
hiperbòlica amb un fons de veritat a l’estil de Pla, per les dotzenes de
picades d’ullet indicant-nos que coneix molt bé la nostra literatura i la
nostra llengua, pel retrat que fa d’una època, i per la insòlita naturalitat
amb què, al contrari del que fan els autors de memòries, reparteix llenya a tor
i a dret, amb noms i llinatges, com dirien a Mallorca.
No voldria acabar sense remarcar dues coses: quan afirma que
el millor Pla és el de Notes disperses,
Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol i el Quadern gris, demostra que
coneix a fons l’autor de Palafrugell. Quan, en canvi, fa una burla injusta i equivocada
de Pedrolo, demostra que no l’ha llegit i que desconeix totalment l’obra del
nostre primer novel·lista, especialment el Temps
Obert, que és el millor de l’autor de Tàrrega. Si algun dia Pericay pogués
suportar el model de llengua de Pedrolo, i arribés a conèixer la seva obra,
sabria que el Mecanoscrit va ser
escrit en una setmana, i és la pitjor de les obres de Pedrolo, que si es va
salvar de la paperera -a la qual va condemnar ell mateix diversos originals,
que per cert mai no sabrem si eren els millors, perquè si un defecte tenia
Pedrolo és que era incapaç de saber si allò que escrivia era bo o dolent-, si
va salvar, dic, el Mecanoscrit de la
paperera va ser simplement per l’anticlericalisme furibund que el dominava des
que de petit van intentar adoctrinar-lo en un col·legi religiós. Amb aquella
obreta menor volia posar de manifest que el relat bíblic d’Adam i Eva només s’aguantava
si admetíem l’incest, i probablement a ell el devia fer riure per sota el nas
comprovar com aquella obra irreverent era posada de llibre de lectura a molts
centres de capellans i de monges.
Si algun dia Pericay tornés, vull dir si tornés a nàixer per
tercera vegada -ja sé que això és molt difícil o impossible que passi, perquè
dins el catalanisme hi ha la idea equivocada que la renovació generacional ha
de venir a través dels fills dels líders actuals, en una visió que jo diria
monàrquica i totalment equivocada, que rebutja l’entrada de nova saba i portarà
inexorablement a la decadència d’algunes formacions-, si això tan impossible
passés, Pericay descobriria que l’erra, i que el tres personatges més destacats
de la segona meitat del segle XX són Pla, Pedrolo i Pujol, malgrat de que Pla
no podia veure Pujol ni Pedrolo, Pedrolo
no podia veure Pla ni Pujol, i Pujol no podia veure Pla ni Pedrolo. Si les
coses anessin algun dia d’aquesta altra segurament impossible manera, potser
Pericay podria haver arribar a ser la quarta P que segueix l’estela de les
altres tres.
PERICAY, Xavier Filologia catalana. Barcelona: Destino, 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre eco