dilluns, 9 d’abril de 2018

L'hora quieta

Resultado de imagen de L'hora quieta

Vaig aprendre, a la carrera de filologia, que quan llegim els clàssics, i de fet, quan llegim en general, és perquè "voldríem que fos així", que la nostra realitat fos com la de les novel·les. Aquesta història d'amor homosexual que es manté "dins l'armari" fins al final del llibre pràcticament, amb un desig i un amor que tendeix a fer-se fort per la seva mateixa prohibició -com un ham que es clava més amb l'esforç d'arrencar-se'l, que deia André Maurois- fa sacsejar el pensament del lector constantment.

És que "amor i concupiscència són antagònics", com diu un capellà en la història, sí o no? En aquesta obra sembla que es digui que si tots dos s'estimen tant no hi ha res de dolent en el fet que tinguin relacions físiques. El disseny del punt de llibre que vaig fer vol reflectir que el seu serà un amor terrenal, però amb la noblesa d’aquests terres de monestir tan rústics, tan estètics, fets de còdols. Que Berenguer sigui ros i bell, i que Galzeran tingui el cabell de color negre i sigui molt intel·ligent, a més de cantar amb una veu excepcional, és l’única diferència en els dos protagonistes d’un amor d’igual a igual. Aquell horitzó que tots cerquem sense tocar mai.
És com si els dos amants secrets de la història d'aquest llibre fossin precursors de l'alliberament de la majoria dels homosexuals que es produeix avui en dia, almenys al món occidental. Alliberament que també es relaciona amb la lluita per tenir una religió menys hipòcrita i obscurantista, per fer-la més autènticament cristiana. Tot defensant que "les escriptures es poden interpretar de diverses maneres". Rient-se'n del masclisme imperant en l'època, el qual es posa de manifest en fragments com aquest: "la densa tenebra mental que sovint caracteritza les femelles". En aquest llibre, els estudis de metge de Galzeran apareixen com un símbol de la lluita contra el mal, i els episodis de pesta com una imatge d'aquest mal. Això m'ha recordat moltíssim una obra d'Albert Camus, La pesta, que vaig llegir fa molts anys.
L'error dels que vivien a l'Edat Mitjana era creure que l'homosexualitat és un mal per ella mateixa, i això és el que fa patir tant els dos protagonistes. Com s’apunta a la ressenya que vaig fer de El càstig, la preqüela d’aquesta novel·la, de la mateixa manera com tots som minusvàlids en alguna cosa, també som diferents als altres en alguna cosa. No serveix de res fustigar-se perquè no ens podem captenir com se suposa que ens hauríem de captenir. Veure Galzeran i Berenguer lluitant amb ells mateixos en comptes d'acceptar-se ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això diuen que són els clàssics, i per això ens cal aquesta novel·la. A banda del que s’ha dit sobre l’amor d’igual a igual, que també és allò que cerquem en els clàssics una vegada rere una altra, i ho repeteixo.

Hi ha un passatge que sembla que compari l'efecte que fa en Galzeran, el protagonista, sobre en Berenguer, amb la sàlvia, la medicina que el fa viure: "Els ulls pesen, l'aire és sàlvia, l'aire és Galzeran". És un fragment carregat de poesia, que es repeteix més endavant: “Però l’aire és sàlvia, l’aire és Galzeran. Sàlvia, saliva, semen. Dolor i desig”. El nom de Galzeran és el d’una planta, el boix jove. Amb els fruits tan vermells com la passió que omplirà la seva vida.
Però "l'art mèdica tard o d'hora fracassa", i la intel·ligència de Galzeran, que fa de metge al monestir, també topa amb les convencions quan impedeix un suïcidi i és castigat per haver-lo impedit, en una època que encara no sap què és la depressió (melancolia en diuen), i considera un pecat el suïcidi. Una època fosca, tan fosca com ho és encara gran part del món. Però "si cada dia marques una ratlla en el mateix lloc del roure, al cap dels anys l'hauràs foradat". Una exhortació bíblica que s’escau a la germana de Galzeran: “Sigueu astuts com les serps i innocents com coloms”, però que fa pensar molt. Els catalans som d’aquesta manera, sobretot els polítics actuals...

Aquest fragment, quan encara no sabia el final, és el que més em va sacsejar: “Berenguer i jo estem inventant un amor nou sota el sol, un que no desagradi a Nostre Senyor i perduri més enllà del sepulcre. Volem accedir junts al Paradís, on el goig i l’alegria són infinits i indescriptibles. Us demostrarem fins a quin punt som capaços de renunciar al plaer en aquesta podrida terra”. Hi ha un contrast clar entre l’emoció amorosa que els mou, fins i tot l’erotisme entre ells dos, i el realisme de quan es parla d’una prostituta i els homes que la utilitzen i maltracten. Aquest realisme extremat és, com deia Kafka, per arribar més al lector, per contrastar amb l’amor absolut entre ells dos. Un amor tan etern i inabastable que fa que el final de la història colpeixi molt el lector. S’assembla a les tragèdies de Shakespeare per la seva força.

Aquesta segona part de la història de Galzeran segurament mereixia no quedar finalista, sinó haver estat guanyadora del premi Sant Jordi de l'any 2007. Però va com va. Que obliguessin la seva autora a reduir-la en extensió em sembla una salvatjada. El títol original que l’autora ha recuperat, L'hora quieta, que es refereix a l'hora d'encontre entre els dos protagonistes, és menys comercial, però clarament molt més original i poètic que El monestir de l’amor secret.

FARRÉS, M. Dolors L'hora quieta. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre eco