Ho tornarem a fer

Sempre havia trobat que Jordi Cuixart tenia molta força quan parlava en públic, que era molt especial, i digne del seu càrrec de president d'Òmnium. Però quan el vaig sentir parlant en el judici, jo que ja m'he fet del Consell per la República i de Plataforma per la llengua, vaig esdevenir una més de les moltes persones que es van fer d'Òmnium en pocs dies.

Aquest llibre és basat sobretot en aquest discurs al Suprem. És un text ple de cites, però que té força per ell mateix: "Desobeïm el sistema perquè obeïm els Drets Humans" (59), "Si els objectius de la desobediència civil no s'assoleixen immediatament, és molt important no caure en el parany de la frustració" (59). "Per què desobeir? Només cal tenir ulls a la cara. La desobediència està tan justificada, és tan normal, que el que xoca és la falta de reacció, la passivitat" (55).

Les comparacions amb Ghandi, Nelson Mandela, Martin Luther King, són forçoses. Milan Kundera deia que "el plaer més gran del món és ser admirat", i a vegades penso que per molt que pateixin a la presó els nostres presos polítics, saber que la raó i la veritat els guia, els ajuda a superar tots els entrebancs, que són molts, ja ho sabem.

El que sap greu és que els tractin com una mena de segons Jesucrists, que hagin de pagar per tot un país, Catalunya. Deia Espriu: "A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble,/ però mai no ha de morir tot un poble/ per un home sol". Ens agradaria que tot aquest sofriment servís per alguna cosa.

CUIXART, Jordi Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret. Barcelona: Ara llibres, 2019

El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol

Aquest llibre és fet de dues parts intercalades: la narració de la duresa del dol que ha patit l'escriptora arran de la mort sobtada, inesperada del seu marit, i l'explicació de l'afició a buscar bolets que l'ha ajudat a superar aquest dol. S'ha de dir que l'explicació del dol és especialment dura, arribes a pensar que millor no tenir parella, si el fet de perdre-la t'ha de fer perdre la gana, per exemple, i tota l'empatia amb el món, com li passa a ella.

Qui escriu això s'ha interessat per aquest llibre perquè també ha estat força atreta pel món dels bolets, tot i que darrerament no gaire, d'altres aficions com els blogs li han guanyat el terreny. De fet, l'autora d'aquest llibre és antropòloga, i escriu molt bé, però la seva afició als bolets és de solvència contrastada. "Per primer cop des de la mort de l'Eiolf, sabia que tenia un objectiu i un rumb" (67).

És curiós, perquè a Noruega, el país adoptiu de l'autora, no s'hi troben rovellons, els lactarius deliciosus que jo conec força bé. Però sí que tenen ceps, per exemple. Hi ha un element en la manera de cuinar els bolets que s'explica, que em va sorprendre molt: els couen molt sovint amb mantega i pebre, penso que és molt millor amb oli d'oliva verge extra, com se sol fer a Catalunya, almenys a casa meva.

Una de les coses més curioses del llibre, a banda de l'al·lusió als bolets tòxics, és el capítol de "L'innombrable", que parla de la bruixa aguda, un bolet al·lucinògen que no surt a cap llibre, per si de cas, i del qual l'autora en sap a través d'un contacte. També és curiós quan explica que els noms en llatí, a banda de ser útils quan te'n vas a un altre país, són molt descriptius de la forma o d'altres qualitats del bolet.

Aquest llibre és tan deliciós com ho són molts bolets, en definitiva. Una lectura que no es pot restringir únicament als que els agrada de caçar bolets, perquè és interessantíssima.

LONG, Litt Woon El camí del bosc. Barcelona: Ara llibres, 2018

La millor nit de la teva vida

Aquesta obra de teatre, amb un plantejament, un nus i un desenllaç entrelligats com els seus tres protagonistes, té un plantejament rodó en ella mateixa i en la rodonesa, l'evolució psicològica d'ells tres. És molt realista, i dura, no és del que qui escriu això té més per costum de llegir, però es llegeix en una tarda, és d'una concisió i força innegables.

M'agrada, pel que fa a l'estil, quan un personatge no acaba de dir el que anava a dir i només hi ha una barra en diagonal: "Que no t'hauria d'haver dit que fa tant de temps que/", per exemple. Em recorda una tècnica d'un escriptor ben diferent, Ramon Folch i Camarasa, "Oh, res de greu, només una mena de.", dins Testa de vell en bronze.

Aquesta obra fa pensar en allò que quan es diu que la gent menteix és que bàsicament menteix sobre l'amor, que deia Gore Vidal en un article. També em recorda l'obra de teatre La ronda, d'Arthur Schnitzler, pel principi i final connectats, en què el personatge del principi s'ho fa amb algú altre, que al seu torn s'ho fa amb algú altre, fins que el darrer s´ho fa amb el primer de tots. "Ho fan com animals i quan han acabat no volen saber res de l'altre", deia la Lili, una protagonista de Una princesa a Berlín, d'Arthur R. G. Solmssen, referint-se a La ronda. També aquí el sexe és molt descarnat, de tan carnal com és. Jo crec que una veu femenina no hauria estat mai tan provocadora, trasbalsant, només ho pot haver escrit un home, això.

Com diu en un moment determinat un dels tres personatges, la Sílvia (que pot ser un joc de paraules amb el cognom de l'escriptor?): "Si una comparació està suada és perquè es fa servir molt. I si es fa servir molt és perquè serveix". Una de les coses suades és que l'enamorament dura dos o tres anys màxim. El despit del Marc amb la Marta quan el deixa el porta a dir: "A partir d'ara, ni patiré buscant el millor, ni patiré evitant el pitjor. Viuré còmodament en un feliç terme mig". Com si fos possible. La vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, ens deien a la carrera.

Sigui com sigui, el talent d'aquest escriptor és innegable. Podria ser la millor obra de la seva vida, sense cap dubte. Potser publicaré aquesta ressenya al meu altre blog Anticànons, perquè s'hauria de rescatar de l'oblit del fet que només l'hagi pogut trobar al magatzem de la meva biblioteca.

SILVA, Jordi La millor nit de la teva vida. Barcelona: Proa, 2007

Cartes a Mahalta

Algun poeta m'ha dit, alguna vegada, que Màrius Torres és del millor que hi ha en poesia catalana. Qui escriu això creu fermament que la relació amorosa entre Màrius Torres i Mercè Figueras és del millor que li pot passar a una persona, en contrast amb el depriment que és estar malalt de tuberculosi i morir-ne, com li va passar al poeta. I les cartes que s'escrivien i es conserven, en el mateix sanatori on eren, perquè no se'ls permetia de veure's gaire, són de la millor literatura.

De seguida es veu com el poeta no és qualsevol persona: "La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme (44). Tot i que ell frena el seu sentiment, perquè s'adona que no s'hi podrà casar mai: "Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?" (43).

Ell li diu: "no t'enyoro gaire perquè penso molt en tu" (47), i ella li diu:"No em feies patir, em feies glatir" (77). Tant una cosa com l'altra em semblen sublims. "És l'estil que voldria aconseguir. Un estil que no diu res, però ho suggereix tot" (148). Un amor que no és possible, però ho és tot.

"Un poeta japonès ha escrit que les papallones són les úniques flors que tenen ales" (126): el seu amor és l'únic que té ales, les ales de la poesia. Que, per cert, va sortint en les cartes, en una primera versió que és bo de comparar amb la definitiva. Hi ha un moment en què el llibre es fa interessantíssim, quan aconsegueixes d'entrar en la història d'amor, tot i la manca de referents que hi ha a vegades. Ells havien de ser conscients del seu alt nivell literari, de la seva transcendència, relacionada amb la seva amistat també epistolar amb Joan Sales.

S'ha comparat la bellesa física de Mercè Figueras amb la d'Ingrid Bergman. La poso aquí perquè veieu aquesta dona "de carn i somnis" (262):

Tot i la duresa de la seva vida de malalts, aquest llibre és ple de bellesa. Ell va morir, i ella el va sobreviure, arribant a curar-se. La "Mahalta", una manera d'expressar l'admiració que sentia per ella, en un joc de paraules amb "malalta", ja que "mahalta" es refereix a una dona de la noblesa. Els dos van tenir la seva part de felicitat en aquesta vida.

Per tenir casa cal guanyar la guerra

Ressenya de Jesús Bonals

Aquest llibre és un magnífic complement de la poesia de Margarit. Si us agrada Margarit, l’heu de llegir. Us ajudarà a entendre millor la seva poesia, tot i que, de fet, els seus versos són sempre transparents. Aquestes memòries d’infància, adolescència i primera joventut, expliquen de manera diàfana el perquè d’aquell to un pèl elegíac dels seus poemes. Les patacades que li ha donat la vida, de fet no gaire diferents  a les que tots els mortals hem de suportar, tenen un plus de dolor i acarnissament afegit, perquè afecten el voraviu més sensible dels éssers humans: la infància, els fills.

El que acabem de dir ja farà endevinar al lector d’aquesta ressenya que aquestes memòries superen amb escreix allò que hom pot demanar a aquest gènere literari pel que fa a la sinceritat. Sinceritat envers un mateix, sinceritat envers els altres. Aquesta sinceritat amb els altres és el que fa que les memòries, si ho són de veritat, sempre s’aturin al final de l’adolescència, o al primer inici de la joventut, que de fet és el mateix. Per què? Doncs perquè, si s’aturen aquí, molt probablement tots els personatges citats a la narració ja seran difunts. I deu ser difícil trepitjar l’ull de poll d’un difunt...

Tot i això, sí que és possible trepitjar l’ull de poll dels descendents. Penso que és probablement aquesta raó la que explica que una de les filles de Margarit, segons s’explica al capítol final d’agraïments, fes una taxativa i negativa lectura inicial del manuscrit. S’entén molt bé. Margarit no estalvia la crítica ni tan sols al seu pare, sempre que li sembla adient de fer-la. Vegem-ne un exemple, que ens farà entendre el que dic. Parla  l’autor:

...el sou del pare, una bona part del qual es gasta en (...) les seves exigències en el vestuari: l’ascensió social implica “anar ben vestit” i ell, obsessivament elegant, no descuida aquest aspecte en cap circumstància, fora de casa. Constataré que en aquesta professió, que se suposa en ella mateixa en relació directa amb l’Estètica, és freqüent voler destacar del propi entorn per l’aparença: que les cases on viuen, la roba que vesteixen, el lloc on estiuegen, el cotxe que tenen els arquitectes sigui la forma visible d’algun fons exquisit que la major part de les vegades és mera banalitat. La meva indiferència per la qüestió farà pressuposar al pare que mai no podré fer res de bo en aquest ofici.

Déu n’hi do la crítica a tort i a dret que, en un sol paràgraf, deixa anar el poeta arquitecte autor d’aquestes memòries. El qual, a més aprofita per criticar a qui li sembla, començant per ell mateix. Ho fa deixant constància escrita d’episodis personals més aviat galdosos que es podria ben estalviar, com ho fan la majoria dels autors de llibres de memòries, i com ben segur li hauria agraït que ho fes la família.

Aconseguit a bastament aquell primer requisit d’unes bones memòries, el de no ser un “autobombo” personal com ho són la majoria, per arribar a l’excel·lència en aquest gènere, com efectivament hi arriba Margarit, cal una altre requisit indispensable: que la narració sigui bona, i que el sistema narratiu triat funcioni a la perfecció, exactament al mateix nivell que se li exigeix a una bona novel·la.

Malauradament aquest requisit el deixen de banda moltes memòries, con si l’exigència de ser una bona narració fos cosa del gènere de ficció, i com si la no ficció pogués ignorar aquesta exigència. No és el cas del llibre que comentem. Si no sabéssim que allò que en explica Margarit és veritat, que no és en absolut ficció, podríem pensar que ens trobem davant  una excel·lent, una magnífica novel·la.

Després de deixar ben aclarit que ens trobem davant d’un gran llibre, m’agradaria parlar ara una mica de la poesia de Margarit, que aquest llibre tant ajuda a entendre, encara que soc conscient que el lector que arribi fins aquí, ja és un admirador de Margarit. ¿Què cal que digui si el lector ja ha llegit Margarit, i n’és un “fan”? Malgrat tot això, vull deixar constància aquí que Margarit pertany a l’elit dels més grans poetes del seu temps. És cert que gairebé tota poesia és bona, fins i tot molta d’aquella aparentment humil d’autors que s’autoediten els seus poemes i no aconsegueixen arribar al gran públic. Però també és cert que hi ha uns pocs poetes, molt bons i  molt grans, que saben tocar les paraules amb la vareta màgica del seu geni, i aconsegueixen ja des del primer vers de cada poema que el lector quedi atrapat per la màgia de la poesia.

Tot i que faré una digressió segurament prescindible, permeteu que posi com a exemple el primer vers d’aquella poema de García Lorca que comença:

                        Antonio Torres Heredia

                        hijo y Nieto de Camborios,

                        con una barra de mimbre

                        va a Sevilla a ver los toros.

¿Com pot ser que un primer vers, on no hi ha res més que el nom i els cognoms del protagonista, ens engrapi amb tanta força des d’aquesta primera línia? Misteris dels grans poetes!

He fet una digressió, certament, però no vaig pas tan desencaminat. Per circumstàncies del periple vital de la seva formació, el nostre admirat Margarit, tot i ser un català de pedra picada, és un home que coneix molt a fons la literatura castellana, que no li és gens aliena, i forma part dels que poden considerar-se els seus mestres: Machado, Neruda, etc.. Seria aquest un tema interessant a comentar si disposéssim de més temps, i de fer-ho arran del que diu sobre això a les seves memòries. Però deixem-ho estar. És inevitable que em quedin moltes coses al tinter. No em puc estendre més i m’he d’aturar. Abans, però, permeteu-me que faci una recomanació ben precisa i ben contundent: els que estimeu la poesia, els que estimeu Margarit, no us deixéssiu pas perdre aquesta petita joia!

Disset pianos

Ressenya de Jesús Bonals

Tinc entre els meus llibres una bona colla de novel·les de Ramon Solsona, però fins fa no gaire estaven tots per llegir: sempre n’hi havia un altre que li passava al davant. Fa un parell d’anys, però, Allò quer va passar a Cardós em va tocar la fibra, perquè fa molts anys que soc un enamorat del Pallars, i per això vaig llegir el primer llibre d’aquest autor. Extraordinari. Mestre de la narrativa i del suspense. Quina meravella! Des d’aleshores m’he proposat llegir tot el que publiqui Ramon Solsona i, naturalment he comprat i llegit Disset pianos.

L’autor aborda un tema i un mètode narratiu que no té res veure amb el Cardós, però es tracta també d’un llibre molt bo i totalment recomanable. Ara bé, aquest Disset pianos mereix molts comentaris i molts matisos. El primer, sobre el títol. Trobo que hauria estat molt millor Cartes d’amor a un piano robat, títol del recull inventat del poeta inventat Dumitru Costadinescu. Sospito que durant la redacció de la novel·la, el text es va titular de la manera que dic, però segurament un estrany pudor li va impedir ser més agosarat amb el títol. Llàstima.

He dit que Solsona s’empesca un poeta romanès i uns poemes que intercala com una pausa entre els capítols. Aquí sí que Solsona no “es talla.” ¿Se’n surt? Crec que després de llegir el magnífics Sac de gemecs i Botifarra de pagès, del seu alter ego lo Gaiter del Besós, poc dir que, amb el permís de Salvador Oliva, els seus versos són el millor que s’ha fet en poesia satírica en aquest país durant molts anys. Solsona  l’encerta de ple amb els poemes del suposat Costadinescu, sovint  també d’una forta vena satírica. El joc de ficció és tan gran que i tot imita a la perfecció les habituals mancances que solen afectar la poesia traduïda, sobre tot si el traductor vol ser fidel a l’original. Si Solsona no ens revelés la veritable autoria, la immensa majoria dels lectors ens pensaríem que Costadinescu ha existit de veritat.

Solsona ja és més que agosarat, jo diria que fins i tot una mica temerari, quan s’atreveix a trencar la clàssica unitat de lloc, i situa mitja novel·la a Bucarest. El canvi d’escenari, unit a una, per al meu gust, excessivament extensa introducció descriptiva del nou “plató” romanès, fa que a mig llibre el lector pateixi, ai, ai, ai, que em sembla que anem pel pedregar, i la narració pot acabar perdent bufera! Després, però, de manera sorprenent la situació es redreça, l’acció reprèn el vol  i l’autor tanca molt bé la trama narrativa, En arribar a aquest punt, com a lector vaig respirar tranquil. La novel·la s’havia salvat,  i es mantenien intactes les ganes de saber-ne més i de continuar llegint les noves produccions del nostre admirat Solsona. O, si més no, de llegir les obres anteriors, les que reposen des de fa anys a les lleixes plenes de llibres de casa meva.

En aquest última part de la novel·la, tan trepidant, trobo de totes maneres a faltar una mica més d’esperit crític de la protagonista, que es creu amb els ulls clucs unes coses que podrien ser perfectament enraonies interessades i s’oblida d’allò que “si vols mentir, digues el que sents a dir”. El personatge Sergiu és l’únic que tira per aquest prudent escepticisme i té en compte allò de la presumpció d’innocència, que també se la mereix el que acaba sent el dolent, en Petru. Desenvolupar més aquest fil escèptic, per acabar descobrint, al final, que la versió dels nebots és la correcta, potser podria haver arrodonit encara més el desenllaç final. Que és políticament demolidor i carregat de raó, quan fa la punyent equiparació entre Romania p Espanya. Totalment d’acord, Ramon Solsona: dedica’t a la política i tens el meu vot assegurat.

Podria encara esmenar alguna coseta millorable, però quedem-nos amb el 99 per cent d’encerts i deixem de banda l’1 per cent discutible. Estem davant  un gran llibre, que demostra una vegada més que la nostra narrativa està en un nivell tan alt que, la veritat, no sé si ens el mereixem. Hi ha massa llibres magistrals que no passen de la primera edició. Que els comentaris crítics puguin ser massa sovint desencertats, és inevitable, és una cosa amb la qual cal que aprenguem  a conviure. Si tenim bons escriptors, és irrellevant que tinguem mals crítics. Però que massa grans llibres trobin només un nombre de lectors escarransit, això sí que és preocupant. Tan de bo aquest no sigui el cas de  de Disset pianos.

Manual de Pedrolo

Quan vaig veure a les llibreries aquest llibre, me’n vaig alegrar molt. ¿Per què? Doncs perquè sovint cada any es fan centenaris i aniversaris, ara  d’aquest escriptor i ara d’aquest altre, mentre que, malauradament, les seves obres no són disponibles perquè estan descatalogades. ¿Per què parlar tant d’una autor si la seva obra no està a l’abast del públic? Per fi el centenari de Pedrolo escapava a aquesta regla, i si més no, el públic disposaria d’una antologia de la seva obra. Fantàstic. Després s’ha reeditat altres obres de Pedrolo. L’autor de la Segarra ha tingut més sort que molts d’altres, però, malgrat tot, allò que s’ha reeditat és una percentatge ínfim de la seva obra, i sovint no pas la millor.

En començar el llibre vaig haver de tirar de seguida una mica d’aigua al vi del meu entusiasme, en llegir el llistat dels llibres d’on s’havien extret els fragments, llistat que figura al final del volum. Hi faltaven, vaig pensar, algunes de les millors obres de Pedrolo. Per citar.ne algunes, -de les absents-, citaré Situació analítica, Unes mans plenes de sol, Cendra per Martina, Les finestres s’obren de nit, Balanç fins a la matinada, Crèdits humans, M’enterro en els fonaments, etc. Però en avançar en la lectura em vaig adonar de seguida del perquè de la tria: no es tractava d’una antologia de l’obra de Pedrolo, sinó d’un reculldel pensament de Pedrolo. Bé, també es interessant, vaig dir, i vaig continuar llegint.

I no he quedat decebut. Realment l’autora de la selecció ha fet molt bé la seva feina i ha aconseguit un resum molt exacte i molt ben estructurat del pensament de Pedrolo, que és molt clar, molt honest, i molt avançat al seu temps. Pedrolo tenia, jo crec, la impressió de predicar en el desert. El seu independentisme era aleshores incomprès, i a ell li dolia, perquè sabia que tenia raó. Ell sabia que els seus arguments eren irrefutables, i sovint, llegint-lo, hom té la impressió que està cansat de tenir raó, que parla gairebé amb la desgana de qu té tota la raó però constata que no li serveix de res. Jo crec que sovint hauria desitjat que algú hi entrés en polèmica, però no ho aconseguia,  se l’ignorava, com si fos un pesat, un home excessivament encaterinat amb una idea fins al punt de fer-se pesat.

Ara, amb la perspectiva de la distància, es veu encara més clar la raó que tenia. El seu diagnòstic és precís, exacte i irrebatible. L’única cosa que se li pot retreure, és que quan proposa solucions per crear la societat ideal que ell somia, solucions basades en la seva ideologia, en el fons anarquista, probablement no l’encerta, per no dir que va amb el lliri a la mà i clarament que cau en idees utòpiques que ja es veu de lluny que no poden funcionar. Aquest és un terreny en què molts lectors segurament podem discrepar d’ell, però penso que no se li pot tenir en compte, perquè al capdavall Pedrolo no és pas un polític. Pedrolo és un intel·lectual, i la seva funció és denunciar la injustícia de què són víctimes els pobles i les persones oprimides. I això ho fa amb un rigor que jo crec que cal qualificar d’absolut.

¿Es pot llegir aquest llibre, de fet del gènera d’assaig, d’una tirada? Sí, és evidentment possible, malgrat que en alguns moments el text es faci feixuc per les raons que he esmentat en el paràgraf anterior. Però val la pena fer l’esforç i continuar si en algun moment el lector es cansa. Perquè, si s’aconsegueix arribar al final, el lector, a més d’aplaudir l’autor, aconseguirà tenir una idea molt clara del pensament de Pedrolo. Probablement  haurà de reconèixer que Pedrolo, a més d’un gran escriptor, era un gran pensador i un català de cap a peus. Del qual tots hauríem d’aprendre moltes coses, tant pel que fa a les idees com la seva actitud vital tan coherent i tant honesta.

PEDROLO, Manuel de, Manual de Pedrolo. Barcelona: Amsterdam, 2018