Les orquídies del mal

Com Baudelaire, amb Les flors del mal. Aquell qui Joan Sales exalçava quan parlava de "noies amb ulls com versos de Baudelaire", dins Cartes a Màrius Torres. Un títol, el del llibre que ens ocupa, molt ben trobat. Perquè combina la part de sang i fetge, el mal, de tota novel·la policíaca, i la sentimental, simbolitzada per les flors, la de la narració amb psicologia i sensibilitat. I parlant d'ulls, els verds de la protagonista, la Martina. Carismàtica (com es diu en un moment donat), i autèntica, afegeixo jo. Tot i que a la carrera de filologia ens parlaven de "l'autenticitat històricament inassolible". Però, com la felicitat, que hi ha algú que diu que és com una pastanaga davant d'un burro, tots, més o menys, sabem el que és ser feliç encara que sigui per un moment.

El que més m'ha arribat d'ella és que no estigui disposada a abandonar la seva vida bucòlica a la casa del poble de l'Albada, recollint llet de les seves vaques per repartir-la pel poble, encara que li ofereixin molts diners per deixar-la i permetre de posar fotovoltaiques en els terrenys venuts del seu poble. Cadascú és sempre cadascú. Em recorda la pel·lícula Alcarràs. Aquest progrés que els "progres" no volen, paradoxalment. 

L'autora d'aquesta novel·la, la primera que fa, però que es nota que té un saber fer inqüestionable, és la periodista de TV3 que actualment cobreix la comarca de Bages al Telenotícies Comarques. Es nota que hi entén de notícies com les que sacsegen aquest poble aparentment idíl·lic arrel d'uns assassinats. La vaig conèixer el darrer Sant Jordi a l'esmorzar d'escriptors que organitza l'Ajuntament de Barcelona. Quan em va explicar que havia escrit una obra policíaca, vaig proposar-li de presentar-la al poble on estiuejo, Navarcles. Tot i que fa anys, des de l'adolescència, que no en llegeixo, d'obres de lladres i serenos. Que recordo de gaudir tant amb Simenon, també autor d'acció però amb molta psicologia al darrere. La Núria Bacardit ha aconseguit de captivar-me com ell. L'inspector i el conserge que ho investiguen tot són molt curiosos, l'inspector sempre amb tanta gana, que només perd en un moment donat, per tot el que passa.

Sobre aquell que s'acaba descobrint que és l'assassí, trobo que és un tema recurrent en moltes obres que es tracti d'algú inadaptat en la infantesa, un bitxo raro com es diu en algun moment. A qui han fet bullying i s'hi vol tornar. Però hi ha molts artistes que han estat inadaptats. Jo no hi entenc de psicòpates, però trobo que aquesta paraula no té gaire sentit. Un malalt mental, etimològicament, ho és, una persona que pateix de la psique. En canvi per a mi, de psicòpates només ho són personatges com Putin o Netanyahu. Que no entenc com poden dormir tranquils.

Quan vaig voler aconseguir un exemplar d'aquesta obra a les biblioteques em vaig trobar que és molt demanada. No m'estranya gens. És molt colpidora, mossega, sorprèn i pertorba més d'alguna vegada, més que pels assassinats, que també, en les malalties de les quals moren persones pròximes a la protagonista. Com l'ELA, o el càncer de pit. Amb el tema de l'eutanàsia, quan encara no s'havia fet la llei que la regula. Una obra completament d'actualitat, completament per prescriure.

BACARDIT, Núria Les orquídies del mal. Barcelona: Penguin Random House, 2025

Tres dies d'agost

Després d'haver llegit La fugida, que em va agradar tant, això m'ha portat a voler llegir aquest altre llibre periodístic, també molt ben narrat. Sobre la vinguda i posterior marxa sobtada, breu com un haiku, que és fet de tres versos breus precisament. Plantejament, nus i desenllaç. També una coberta amb els tres protagonistes més importants, i un títol de tres paraules. Les cobertes haurien de ser sempre així de ben fetes. I el fet de llegir-los tots dos no ha fet que deixés de trobar molt trepidant el segon. Que, com a Cendra per Martina de Pedrolo, aproximar-se a la història des de més d'un punt de vista encara la fa més interessant, més enllà de les contradiccions que s'hi pugui trobar. 

Per començar, en el fet que, en aquesta segona narració dels fets, el President voldria arribar a ser present al Parlament, el dia de la investidura d'Illa, fins al darrer moment, quan veu que no és factible. A La fugida el nostre protagonista tenia clar que volia tan sols arribar i marxar de seguida, i, com en un truc de màgia, fer-ho davant de tothom. Que ningú no mira on no passa res, repeteix més d'una vegada aquest segon relat. El que faria el Mago Pop per distreure els espectadors, per exemple, amb el qual va ser comparat, mig en broma, mig amb admiració.

Per admiració, la meva. Per això m'agrada quan una de les persones encarregades del dispositiu, semblant a l'entrada soterrada de les urnes el primer d'octubre, es dirigeix al President amb tots els honors que mereix, per la institució que representa: "Benvingut a Catalunya, president". Que també fa que la major part del temps en què transcorre aquesta aventura Puigdemont vulgui anar mudat, vestit amb la categoria humana que té.

Hi ha una altra diferència entre tots dos llibres, el referir-se als mossos que el van ajudar i després van ser detinguts  -algú ha dit que eren dignes de ser condecorats-, com a agents 1, 2 i 3. Que per cert, en ser detinguts van ser tractats amb molta crueltat pels altres mossos, cosa que és una vergonya més. La crueltat que el president del Parlament, Josep Rull, tenia por que arribés a patir Puigdemont, ja que se'ns explica aquí com a Rull en ser empresonat li van lligar les mans per l'esquena i el van dur en una furgoneta a tota velocitat sense portar cordat el cinturó, entre d'altres tortures.

Una altra diferència entre les dues històries, més simpàtica, és quan l'estadant d'un dels dos pisos on es van amagar Turull i ell els va oferir un àpat a base de formatges. A La fugida hi posa que a un no li agraden, i l'altre no en pren mai. Aquí no se n'esmenta res.

Per acabar, voldria parlar de la Bàrbara Vidal, la que va permetre la part més important del dispositiu, traient els dos polítics de darrere de l'escenari de l'Arc del Triomf amb el seu cotxe blanc. Jo no el vaig veure, i hi vaig estar tota l'estona. Una de les cançons que els va posar al cotxe per trencar amb el nerviosisme -a banda d'algunes d'ella mateixa, que té una banda amb la seva parella mosso, per cert-, és la d'Oques grasses, Elefants. Amb una lletra tan positiva i i que fa tenir ànims com "he après a caure cap amunt", "no deixis mai de ser tu", "segur que has pensat que no es pot/ tornar a renéixer des de dins del sot". Perquè, encara que vulguin fer veure que és de broma, ridícula, aquesta gesta pacífica, un cop més, del nostre President, és molt transcendent, i ell ha patit i pateix molt pel fet de ser a l'exili.

NUALART CASULLERAS, Josep Tres dies d'agost. Barcelona: Vilaweb, 2025

Peripècies

Aquesta autora va tenir molt d'èxit amb la primera novel·la, Pedra de tartera. Com el protagonista d'aquesta altra ho fa amb un llibre de contes. Per a qualsevol persona que escriu, Peripècies és de prescripció obligada. Fa pensar moltíssim, alhora que és ben narrada. Un intent de no acabar convertint-se en un anticànon. Tota l'obra mostra els dos costats de la vida d'un escriptor, que passa més a fer-ne que no de ser-ne. L'equilibri que ha de trobar entre el no prostituir-se treballant com tothom i el no acabar fent una vida completament errant. Com un personatge de circ, que tothom admira sense saber què hi ha més enllà de la seva vida bohèmia. El tema del circ es repeteix més vegades, perquè com tota bona obra, entremescla el que diu amb com ho diu.

L'autora va repartint bufetades a tort i a dret, però. Primer amb la dona del protagonista, que és una pija insofrible, que tot ho vesteix de blanc i de rosa i acaba separant-se'n perquè creu que el seu marit critica la seva família a la primera novel·la. Però quan ell li recrimina que el fet de negar-se a tenir-hi relacions és contrari al que ha acceptat casant-s'hi, és d'un masclisme intolerable. Dins del matrimoni també s'ha de poder dir sempre que no. També va adquirint d'altres comportaments, com ser un deixat, fumar, beure i anar amb moltes dones. És a on el porta el desordre de no portar una vida "normal".

També hi ha crítiques per als editors, que són uns pesseters, uns calculadors. I per al germà del protagonista, que ha pres una direcció completament oposada, va "endavant", i és encara més depravat, li agraden totes les dones, i no se n'està. També per al pare d'ells dos, que voldria imposar la continuació amb la fàbrica familiar al protagonista. El qual s'hi nega, i igualment acaba prostituïnt-se fent-ho amb una editora per poder col·locar el seu llibre en la seva editorial. 

En conjunt és una obra mestra. És molt original, té alguna cosa per dir, i la diu amb força. Hi ha alguns passatges, metàfores esteses que introdueix sense avisar, que queden gravats a la memòria. S'ha superat a ella mateixa amb escreix.

BARBAL, Maria Peripècies. Barcelona: Columna, 2025

La fugida

Aquesta obra d'investigació i periodisme, aparentment sense pretensions literàries, però que és, al capdavall, una obra d'art, m'ha captivat com feia anys que no ho feia cap novel·la. És al nivell de les novel·les policíaques que jo endrapava d'adolescent. De Georges Simenon, sobretot, i amb La pell d'un home. Un Simenon que ha estat editat per la Biblioteca de la Pléiade per alguna cosa. La fugida es llegeix que no es pot deixar, però alhora t'hi has de fixar molt, és molt condensada, de manera que és de lectura lenta malgrat tot.

Desconec de quina corda política són els dos autors, però tot el llibre té un deix constant d'enlluernament per Carles Puigdemont, i els pocs que el van ajudar, en tot el pla secret del seu viatge d'anada i tornada, en la seva aparició breu com un haiku, i amb tota la força que pot arribar a tenir aquesta forma poètica, com un llamp. Que Puigdemont es va quedar amb tots, tots, tots.

Jo i la persona que m'acompanyava, el 8 d'agost de 2024 al matí, vam arribar en un metro que vam estar a punt de perdre, just cinc minuts abans de les 9h a l'Arc del Triomf. Per tant vam arribar a temps de viure l'arribada pel carrer Trafalgar del President, envoltat de membres del seu partit que el protegien, i de moltes càmeres. Després, des de darrere de l'escenari, li vam veure el seu pentinat de Beatle des de l'esquena. La persona que m'acompanyava plorava creient que l'empresonarien. No vam veure el cotxe blanc amb el qual es va esmunyir. Després, com tothom, ens vam dirigir al Parc de la Ciutadella. Al cap d'una estona d'esperar davant d'una de les seves portes, algú va dir "I si ha fugit? Estaria molt bé, també, en aquest cas". Nosaltres vam presenciar com tiraven, amb una gran crueltat, gas pebre sobre els que provaven d'entrar al parc.

Com amb les urnes del Primer d'Octubre, ara un cop més, amb Puigdemont com a símbol, ens n'hem sortit. No voldria fer spoiler de tots els passatges, les imatges i les metàfores esteses que fan d'aquesta una obra rodona. Més que per la narració impecable, del que sembla una pel·lícula com El tercer home, pel sentiment que cal en l'art. I per la denúncia de la mediocritat, la mesquinesa, la dolenteria de molts que contrasten amb una autenticitat a prova de bomba d'aquest, d'home. Per molts d'anys.

NAVARRO, Mayka, MARCO, Paco. La fugida. Columna: Barcelona, 2025 

El gran desordre

 

Aquesta novel·la és escrita com tots els clàssics, i és un futur clàssic. Està escrita amb exigència i és molt ben treballada en el que diu i en com ho diu. S’hi ha d’entrar a fons per gaudir-ne. És molt ben trobat de fer referències constants a allò que passa a L’hora quieta, que tant de bo arribi a més lectors. Que té moltes referències implícites a Shakespeare. Conté infinites frases i passatges per recordar, de nou la narració és l’excusa per a les reflexions de l’autora, en una obra que no és pas novel·la històrica. La diferència amb L’hora quieta és que aquest llibre és fet d’una acumulació d’històries, i l’altre era fet bàsicament d’una. Però és excel·lent igualment.

El personatge de Jacme en seria el centre, tan entranyable en l’anterior novel·la, sobretot per la seva autenticitat, relacionada també amb la seva manera de parlar poc adequada en un monestir, perquè provenia del poble de Querós, i no havia estat instruït. Incloure els pensaments amb paraulotes d’aquest personatge, seguides pel que acaba dient realment, és una troballa de la narració, com també quan es ressalta una paraula amb majúscules, o posant guions entre síl·labes, o fent servir la cursiva. Per emfatitzar el que es diu. Unes característiques en aquest frare jove que no impediran que el prior fugitiu Daniel de Paterna de l’obra anterior el nomeni prior interí. La Maria Dolors ha explicat que per escriure sobre aquest Monestir de Sant Llorenç del Munt, que és real, a les Guilleries, es va inspirar en el fet que hi va haver un prior que va fugir de debò.

També el títol d’aquesta darrera novel·la de la Maria Dolors, El gran desordre, sintetitzaria una constant de l’època que descriu, la disputa entre dos i fins a tres papes que lluiten entre ells per dominar l’Església. Tant com la Claustra, que és una paraula per designar l’estat de relaxació dels costums als monestirs i l’Església en general, que va acompanyada de la pèrdua de vocacions que permetessin de continuar amb monestirs com el de Sant Llorenç. Per últim, també els episodis de pesta són generadors d’aquest gran desordre. Que a cada rentada s’endú un llençol, cada episodi de pesta s’emporta algun personatge.

Però el personatge de Jacme no és l’únic que té molt de carisma, que també és un arquetip com el de Galzeran, sobretot, tant com el de Berenguer, protagonistes de L’hora quieta. Hi ha sobretot la germana de Galzeran, Beàtrix, de qui Jacme està secretament enamorat.

Després de Beàtrix venen els seus fills, Arnau i Evenci. Tots ells tossuts, apassionats i individuals. Tot i que Arnau es contradiu en com tracta la seva filla Antonieta. Ell que ha estat rebel, vol dominar la seva filla, justament perquè és dona. Com passa en nacions que han lluitat per sobreviure, i acaben fent el mateix que els han fet a ells, el que passa a Israel i Gaza ara mateix. L’Antonieta és tota una digna successora de la seva àvia Beàtrix, com les protagonistes femenines de Jane Austen, tan tossudes i de caràcter fort.

De totes les històries n’hi ha que acaben bé, i d’altres malament, però en general sempre hi ha elements positius, contrapunts amables. I l’optimisme de les relacions autèntiques, de parelles enamorades, que no són l’habitual en l’època, però no són impossibles, al costat de les de conveniència. Tant com les dones com Beàtrix i Antonieta, que poden estudiar com un home, que són intel·ligents, valentes a més d’elegants. Hi ha moltes referències a la primera feminista, Christine de Pisan. En una època on l’autor del Roman de la Rose deia que totes les dones eren meuques de fet o de pensament.

L’autora d’aquest llibre ha fet com Flaubert amb Madame Bovary, porta més de la meitat de la seva vida escrivint les tres novel·les de la trilogia del monestir de Sant Llorenç, El càstig, L’hora quieta i El gran desordre. Els títols de cada novel·la són concisos, una síntesi perfecta de la història, i gens comercials. Mereixen totes tres obres que se’ls faci justícia, més tard o més d’hora.

FARRÉS, Maria Dolors El gran desordre. Almeria: Círculo Rojo Editorial, 2025

Era primavera a l'hivern

Una relació curta en un llibre breu, dels que es llegeixen en dues tardes. Amb una protagonista, alter ego de l'autora, que utilitza el diminutiu Laia, una altra referència a la brevetat. Que, sense donar massa detalls, perquè ja diu aquesta parella de la protagonista tan especial que "No cal ser exhaustiu. No es tracta d'explicar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat" (94).

Amor undique floret, que deien en llatí abans. La Laia té una relació insòlita amb un home que té més del doble de l'edat d'ella, més de vuitanta anys i malalt de càncer. Hi hauria una referència simbòlica a la seva relació quan s'explica la tristesa passatgera que s'anomena Sunday evening blues, el que els psiquiatres etiqueten com a depressió situacional" (146). La seva relació és com quan s'acaba la setmana en tots els sentits.

El que diu el Bob, aquesta parella gran, que "en realitat vivim una sola vegada, tenim una sola vida" (68), fa pensar molt. També fa pensar quan parla de la crisi existencial que acostumen a tenir les persones cap als cinquanta. Encara que només sigui per adonar-te que ja no et queda temps de fer gaire coses noves més.

També hi ha una imatge en el títol, la primavera a l'hivern, que tothom entén, i alhora funciona també de manera simbòlica, ells dos es coneixen durant la primavera d'estiu a Catalunya, que és primavera d'hivern, la rerevera, a Canadà, on viatjaven quan es van trobar en un viatge d'avió llarg.

L'autora d'aquesta novel·la prové del camp de la biologia, però té un talent innegable per escriure literàriament, amb referències a escriptors com C. S. Lewis, l'autor d'Un dol observat, que va inspirar la pel·lícula Terres de penombra. Amb una relació semblant a la seva, on la que mor és ella. També és molt colpidor el poema del final, d'Elizabeth Barret Browning, Que com t'estimo?. Un final que fa plorar com una ceba.

COMAS, Eulàlia Era primavera a l'hivern. Barcelona: Univers, 2024

In memoriam

En molt poc temps he llegit dos llibres que parlen de la Primera Guerra Mundial. Aquest d'ara, i Història d'un piano de Ramon Gener. El segon no m'ha convençut, no el recomanaria. Que per cert no mereix de ser la novel·la més venguda per Sant Jordi passat. Sobretot pel final, que trobo molt fluix. Però tots dos coincideixen en la descripció de la duresa (com totes) d'aquesta guerra. 

En totes dues hi ha la voluntat de contraposar la sensibilitat dels protagonistes amb el sadisme de la guerra. En el cas de Ramon Gener, amb un personatge que és un jove pianista, que no mataria ni una mosca, que s'acostuma a dir. I en el cas de la novel·la que ens ocupa, per l'origen de classe alta dels dos alumnes d'un idíl·lic internat anglès. 

Que "només es pot ser valent quan es té por" (50) m'ha fet pensar en un Astèrix, que deia que "la veritable valentia consisteix a saber-se dominar la por". Un altre passatge, quan un dels dos protagonistes parla sobre un altre estudiant de qui creu que no hauria d'anar dient que és duc. És com si algú es presentés dient: "Hola, em dic tal i sóc terriblement atractiu" (24). Que no ho ha de dir ningú de si mateix. El que em recorda el que m'han recomanat alguna vegada, que no digui que sóc poeta, que això no toca, encara que ho sigui. Pots dir que ets metge, però que ets poeta sembla presumptuós, a més de poder indicar que estàs una mica cap allà. Sobre com parlar d'algú també: "Fa molt de temps que em vaig prometre a mi mateix no dir-te pel nom fins que tingués clar que series meu" (503). No sé per què, però fer servir el cognom en comptes del nom sempre m'ha semblat una manera de rebotar-se. I sobre això: "El perdó és millor que la venjança" (453). Ja diuen que "venjar-se és de febles, perdonar és de forts, ignorar és d'intel·ligents".

Si en un llibre és bo de sorprendre i convèncer, aquest fa un gir al mig del llibre que no puc explicar, però que m'ha sorprès molt. És per a mi un llibre excel·lent, no de matrícula, perquè trobo que la relació amorosa entre tots dos protagonistes, que algú ha comparat amb els de Retorn a Brideshead, no és tan aconseguida, i sempre més terrenal. Però és que l'obra de Evelyn Waugh és més que un clàssic, com podria arribar a ser-ho aquesta, és una obra mestra.

WINN, Alice In memoriam. Barcelona: Amsterdam, 2024