La fugida

Aquesta obra d'investigació i periodisme, aparentment sense pretensions literàries, però que és, al capdavall, una obra d'art, m'ha captivat com feia anys que no ho feia cap novel·la. És al nivell de les novel·les policíaques que jo endrapava d'adolescent. De Georges Simenon, sobretot, i amb La pell d'un home. Un Simenon que ha estat editat per la Biblioteca de la Pléiade per alguna cosa. La fugida es llegeix que no es pot deixar, però alhora t'hi has de fixar molt, és molt condensada, de manera que és de lectura lenta malgrat tot.

Desconec de quina corda política són els dos autors, però tot el llibre té un deix constant d'enlluernament per Carles Puigdemont, i els pocs que el van ajudar, en tot el pla secret del seu viatge d'anada i tornada, en la seva aparició breu com un haiku, i amb tota la força que pot arribar a tenir aquesta forma poètica, com un llamp. Que Puigdemont es va quedar amb tots, tots, tots.

Jo i la persona que m'acompanyava, el 8 d'agost de 2024 al matí, vam arribar en un metro que vam estar a punt de perdre, just cinc minuts abans de les 9h a l'Arc del Triomf. Per tant vam arribar a temps de viure l'arribada pel carrer Trafalgar del President, envoltat de membres del seu partit que el protegien, i de moltes càmeres. Després, des de darrere de l'escenari, li vam veure el seu pentinat de Beatle des de l'esquena. La persona que m'acompanyava plorava creient que l'empresonarien. No vam veure el cotxe blanc amb el qual es va esmunyir. Després, com tothom, ens vam dirigir al Parc de la Ciutadella. Al cap d'una estona d'esperar davant d'una de les seves portes, algú va dir "I si ha fugit? Estaria molt bé, també, en aquest cas". Nosaltres vam presenciar com tiraven, amb una gran crueltat, gas pebre sobre els que provaven d'entrar al parc.

Com amb les urnes del Primer d'Octubre, ara un cop més, amb Puigdemont com a símbol, ens n'hem sortit. No voldria fer spoiler de tots els passatges, les imatges i les metàfores esteses que fan d'aquesta una obra rodona. Més que per la narració impecable, del que sembla una pel·lícula com El tercer home, pel sentiment que cal en l'art. I per la denúncia de la mediocritat, la mesquinesa, la dolenteria de molts que contrasten amb una autenticitat a prova de bomba d'aquest, d'home. Per molts d'anys.

NAVARRO, Mayka, MARCO, Paco. La fugida. Columna: Barcelona, 2025