Tàndem

 

Ressenya de Jesús Bonals

Una vegada més, Maria Barbal l’encerta i ens ofereix una obra rodona. Totalment rodona. Potser perquè és breu?

Recordo el deliciós País íntim, de la mateixa autora. Tan ben escrit, de tan agradable lectura. Però... en el cas de País íntim  em va fer la impressió que la narració s’allargassava en excés, que la segona part no tenia la força de la primera, que semblava gairebé una altra trama, un altre llibre, un afegit que no acabava de lligar del tot.

Després de girar el darrer full de Tândem, amb un final esplèndid i tan ben resolt, penso que potser Barbal assoleix l’excel·lència en la nouvelle, més que no pas en la novel·la. ¿Li passa com a Pere Calders, que va arribar al punt més alt d’excel·lència en el conte i que, en canvi, no va aconseguir el mateix nivell en la novel·la?

De totes maneres aquestes consideracions ara no venen al cas, si del que es tracta de comentar aquest Tàndem. Uns personatges corrents, unes vides corrents, una trama mínima..., però quina fina sensibilitat es desprèn de cada línia, de cada paràgraf, de cada episodi!

Malgrat aquesta simplicitat de l’argument, que ben resolta la narració! Malgrat la senzillesa, quines sorpreses inesperades no ens depara l’autora a mesura que avancem en la lectura!

Entre els molts encerts, m’agradaria remarcar al recurs a les dues veus narradores, la de l’Armand i la de l’Elena, a l’estil del que va fer Pedrolo a Cendra per Martina, dividida en tres nouvelles narrades en primera persona per cadascun dels integrants del trio protagonista, l’Adrià, la Júlia i la Martina. En aquest cas Barbal recorre només a dos narradors, i els va alternant: en el primer capítol parla l’Armand, en el segon capítol l’Elena, en el tercer l’Armand, en el quart l’Elena, i així successivament. L’esquema és força diferent, doncs, del del llibre de Pedrolo, però el resultat és tant o més bo.

Què més cal dir d’aquesta petita joia? Doncs que l’encerta plenament en el tractament de l’enamorament en l’etapa del que en podríem anomenar la maduresa avançada, o si voleu la pre-vellesa, en el que podria anomenar-se, seguint Margarit, l’Edat Roja, la dècada de la seixantena, quan els humans li comencem a veure les orelles al llop de la vellesa que s’atansa, i a més d’un li entra el desfici d’aprofitar allò que resta de dia, segons l’encertadíssim títol de la magnífica novel·la de Kazuo Ishiguro.

Moltes vegades aquest desfici es limita a un sentiment no confessat i platònic, que no acaba de cristal·litzar, sigui per timidesa, sigui perquè els lligams i els interessos creats amb el o la cònjuge de tota la vida són massa forts... Però a vegades sí que es materialitzen, i porten al protagonista a desencadenar el trencament, sovint per iniciativa del cònjuge masculí, -ben al contrari de la narració que ens ocupa-, i que sovint porta a un final penós, i ara sí irreversible, quan ja s’ha arribat a les veritables portes de la vellesa. Un final trist que la Maria Barbal generosament ens estalvia.

Als que us agrada la bona literatura, si us plau no us perdeu aquesta petita joia.