Ressenya de Jesús Bonals
La història
no s’aprèn als llibres d’història, sinó en els llibres de memòries, que
especifiquen al detall la lletra menuda de la vida quotidiana. A Catalunya hi
ha hagut magnífics llibres de memòries que, per al lector curiós, son més
clarificadors que molts tractats d’Història.
Malgrat
això, a molts els fa mandra deixar per a posteritat els seus records, tan
valuosos, sovint amb l’excusa que ells són personatges anònims i humils, i la
seva trajectòria vital no té cap interès per als seus conciutadans.
Per sort el
Dr. Carrera, -fill predilecte de Navarcles i metge que ha assolit una
reconeguda excel·lència en la professió-, no deu pensar així i l’estiu passat,
des del seu recés de la Guàrdia de Calders, tan a prop del seu poble, va
redactar aquest llibret “La memòria dels avis”, que és un autèntic obsequi per
a aquells navarclins als quals agrada conèixer la història del seu -i nostre-
poble.
L’obra es
curta, es llegeix d’una tirada, i no té pretensions literàries. Però sí té
valor literari. Per a aconseguir que et llegeixin, o que t’escoltin, cal
dominar el secret de la narració, i Josep Maria Carrera demostra que ho domina
amb escreix.
Naturalment,
havent nascut el 1937, poc ens podria explicar de la guerra que es va acabar el
39 quan tenia dos anys. És aquí on entra en acció la memòria dels avis. És en
el seu testimoni en el que es basa l’autor per fer-nos un retrat vivíssim
d’aquells anys convulsos, que per sort han estat força historiats, però que unes
memòries il·luminen amb una força que mai no té el llibre d’història. Només
havia llegit una cosa d’un nivell d’interès semblant: el llibre, auto editat i
malauradament no ofert a la venda, “Santa innocència”, d’Ignasi Costa Padró.
El llibre
del Dr. Carrera ofereix una pila d’anècdotes molt interessants. En diré només
una, que m’ha fet pensar força: el fet que els mestre, o el capellà, o tots
dos, el triessin a ell, encara un infant, per fer el discurs de benvinguda al
senyor Bisbe en la seva visita pastoral al poble. Probablement això volia dir
que el mestre ja s’havia adonat de la seva capacitat i devia animar els seus pares
a fer-li començar el batxillerat i
després ingressar a la Universitat, en un moment en què al poble gairebé no
estudiava ningú, llevat d’alguns pocs que anaven al Seminari amb la intenció de
ser capellans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre eco