diumenge, 22 de juliol del 2018

La musa



Aquesta història, a banda de les referències històriques relacionades amb la Guerra Civil espanyola, crec que només té de real una cosa: la narradora és escriptora igual que l'autora del llibre. I "la musa" és un misteri fins al final. Jo crec, al capdavall, que no és més que la pintora protagonista, Olive, que és la musa de la seva amiga Teresa primer, i de l'escriptora que narra la història d'aquesta pintora després.

Amb moltes referències artístiques de nivell, és una delícia per als que han estudiat història de l'art. Trobo genial aquest fragment: "amb l'esperança d'haver ensumat un nou Picasso, havia dit de broma, com si un llamp pogués caure al mateix lloc dues vegades"(72). L'autora d'aquest llibre va tenir molt d'èxit amb el seu anterior llibre, La casa de les miniatures, i aquest seria un segon llamp per a ella. L'Odelle, la narradora, és una noia de color de Port of Spain, que ha anat a parar a Anglaterra i a una galeria d'art passant primer per una sabateria. Hi va a través de la senyora Quick, que també aconsegueix de publicar-li la primera narració.

Ella és conscient de com "les noies de pell més clara atreien més l'atenció dels nois"(167), de la mateixa manera com una trentena d'anys abans, dins una família en part anglesa que viu prop de Màlaga, l'Olive no pot competir amb la bellesa de la seva mare. Així com, el seu pare, un marxant d'art, no creu en el seu talent com a pintora. D'aquí vindrà el nus de la història, en un joc d'invisibilitats i de visibilitats, tan aviat volgudes com no, de talent i de manca d'ell, de fidelitat i d'infidelitat. M'agrada que l'Olive afirmi que ningú no és un geni, que "Tot és qüestió de pràctica"(260). Però hi ha diferències, com en tot. Aquest llibre n'és una bona mostra.

Hi ha un element de la història previ a l'inici de la Guerra Civil que fa feredat: quan apareixen tot de cintes vermelles lligades al voltant dels troncs de les alzines sureres, com a presagi de la violència. Esperem que els nostres llaços grocs no siguin mai un mal presagi, perquè de moment es nota que els posem nerviosos.

Crec que tots els artistes tenen la seva musa, o fins i tot unes quantes muses, però que per a mi almenys, es poden resumir en una, la primera, el llamp irrepetible. Que sempre sigui en femení no crec que sigui necessari, però és un element que fa tenir autoestima com a dona.

BURTON, Jessie La musa. Barcelona: Ara llibres, 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre eco