dilluns, 8 de gener de 2018

Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla (Ressenya de Jesús Bonals)



JO (NO) PASSO

No volia, però la meva admiració per Josep Pla m’ha fet caure a la temptació. Acabo de llegir el llibre pòstum que figura a la capçalera d’aquesta ressenya. No volia comprar-lo de cap de les maneres. Allò que estan fent alguns savis filòlegs, remenant i tafanejant el seu arxiu, i extraient-ne, i publicant-ne, papers que potser eren esborranys inacabats, em semblava poc ètic, una manca de respecte al geni de les nostres lletres. Una situació que penso que no és desitjable per a cap autor, i que fa que, d’un temps ençà, engegui tot sovint la trituradora on trinxo tots els esborranys rebutjats de tot el que escric. Per si de cas. Ja sé que jo literàriament sóc un zero a l’esquerra i que mai ningú no farà amb els meus paper el que estan fent amb Pla. Els meus papers acabaran, segur, a l’abocador. Però...

Un cop he dit el que algú havia de dir, he de fer-me totalment enrere i he reconèixer que estava equivocat. Ara, després d’haver llegit aquest magnífic volum, m’alegro molt de no haver fet cas de les meves reticències, i d’haver comprat el llibre, i d’haver-lo llegit sencer. Fantàstic. Excel·lent. Un Pla de primera. No es tracta de cap manera d’un esborrany: Es tracta d’un text totalment acabat.

Per què no es va publicar? Doncs és ben clar: el grau de provocació, gairebé d’impertinència i sovint d’hipèrbole, tan propis de Pla és, en aquests textos, molt superior al que podia tolerar la censura del franquisme, i autor i editor, amb bon criteri, van optar per guardar en un calaix aquestes interesants i llegidores notes.

¿És aquesta, la política, l’única raó de l’auto censura practicada? Segurament no. Pla deixa anar en algun lloc que no recordo de la seva obra completa, -potser a les Notes del capvesprol-, que tenia el ferm propòsit d’evitar la publicació de cap text de caràcter eròtic o pornogràfic, i de cap que es pogués interpretar com un atac a la religió. Aquesta voluntat, tan clarament explicitada, també explicaria una bona part de les supressions que són a l’origen de l’existència d’aquest llibre.

Permeteu-me que posi un exemple corresponent cada una de les dues raons de supressió que esmento. Començo per un, la supressió del qual es va deure, sens dubte, a la més que justificada por que no passarien el sedàs de la censura política. Després en posaré un altre d’eliminat per el mateix Pla, a causa de l’autocensura que ell mateix s’havia imposat

Anem pel primer. Sentencia Pla, a la pàgina 217:

El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó.

Demolidor. Coneixent Pla sabem que aquesta contundent definició de l’idioma castellà té dues lectures. Primer el que diu literalment. I segon: Pla ens recorda i subratlla com, en aquella anys de dictadura franquista, la ciutadania havia d’aguantar una pluja insuportable de propaganda fal·laç -sense raó- vehiculada precisament en castellà.

(Perquè no sembli que filo massa prim i que veig dobles lectures allà no hi són, m’agradaria recordar aquí un altre exemple de la necessitat d’aquesta doble lectura de les notes de Pla, malgrat que m’aparti de l’obra que estic ressenyant: em refereixo a l’afirmació  que li agradava fer al nostre autor dient que el vàter és l’invent més important del segle XX. Aquesta frase també té dues lectures. Una, la literal, és a dir reconèixer els evidents efectes beneficiosos per a la salut col·lectiva que aquest aparell sanitari ha aportat a la població. L’altra, la que té més mala llet, afirmant de manera dissimulada que es cagava amb tots els invents del segle XX, que també havien portat tanta desgràcia i tanta mort).

M’excuso per la digressió. I vaig de dret cap al segon exemple, que correspon a aquell tipus de notes que contradiuen frontalment el propòsit que s’havia fet Pla d’evitar, en la seva obra, el sexe i la religió.

Sensualitat persistent (1917) Aquesta edat en que corriu (sic) tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia!...

L. Tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida... etc. etc (pàg 94).

I també  aquesta altra:

El fet de veure que de vegades els que practiquen la religió són els més cínics dóna entendre (potser) que en el fons del fons el fonament de la religió és la por.

Hi ha d’altres notes, que apareixen en aquest recull d’escloses i que es refereixen a temes personals, familiars i de persones del seu entorn , que també és dubtós que a Pla li fes gràcia veure publicades. En qualsevol cas, ara ja està fet, i Pla, des del cel on fa temps que manté Déu embadalit escoltant-lo, no ho pot evitar, ni sabem si ho voldria fer. I nosaltres, els que encara som en aquesta vall de llàgrimes, tenim la sort de poder gaudir d’uns textos que no tenen res a envejar als inclosos als millors volums de notes disperses publicades a l’Obra Completa. Si us agrada Pla, no us perdeu pas aquest llibre!

¿No em deixo res al tinter? Sí, m’hi deixo una cosa: Aquest llibre no es pas la primera “operació rescat” dels papers de Pla. Ja fa un temps se’n va fer una altra i en va resultar un llibre al qual els savis autors de l’agosarada entremaliadura van posar el títol del La vida lenta. Un servidor, obeint les prevencions i les reticències que esmento al primer paràgraf d’aquesta ressenya, vaig entonar aleshores un sonor Jo passo,  amb la música de la loteria de la Grossa de Cap d’Any. Segur que em vaig equivocar. De manera, estimat lector, que mentre tu compres i llegeixes aquest Fer-se totes les il·lusions possibles, jo aniré a comprar, i llegiré, La vida lenta. Estic segur que m’ho passaré tan bé com tu. Paraula de Pla.

PLA, Josep Fer-se totes les il·lusions possibles. Edicions Destino: Barcelona, 2017


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre eco