Des del banc dels acusats

De tota la literatura que ha sorgit entre els presos polítics catalans des que van ser empresonats, aquest llibre de Raül Romeva és el més original, i intel·ligent, perquè passa pel sedàs del sentit de l'humor una realitat ben difícil de pair. Però entre broma i broma en forma de vinyeta, deixa anar reflexions molt profundes.

Com la que es refereix als fiscals: "sovint exhibeixen que no s'han preparat l'interrogatori ni la declaració que els toca fer, com si consideressin que a ells no els cal demostrar res; tenen l'Estat de part seva. Ells són l'Estat" (39).

Hi ha un punt de vista que qui escriu això no pot acabar de subscriure, i és el que no és l'odi el que mou els independentistes, sinó "la frustració" i la "incomprensió", "davant d'una sentència incomprensible" (155). Potser al principi era així, però allò de "Ni oblit ni perdó", crec que denota que, després del primer d'octubre, als catalans ens ha caigut del tot la vena dels ulls. És normal sentir, pel cap baix, una mica d'odi, encara que no serveixi de res. Som humans i, com deia Shakespeare, "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem?". Tot i que el més intel·ligent a la vida és saber ignorar, jo crec en una cita que encapçala Les veus del pamano: "Pare no els perdonis, que saben què fan".

Dit tot això, farem alguna referència a les il·lustracions còmiques, algunes amb mola gràcia. Com el de les "ulleres de realitat virtual", amb les que la fiscal interroga un membre de la policia nacional (40), o bé "la complicitat que sovint flueix entre l'advocada Sáenz i el flamant candidat a l'Ajuntament de Madrid Ortega Smith" (47), en aquesta il·lustració pròpia de la revista El jueves, que li ha servit d'inspiració més d'una vegada:

He de dir que jo tinc una debilitat per Raül Romeva, tot i que no és del meu partit, perquè té la meva edat, i ja li he llegit El pont de cendra (2015). M'agradaria llegir-ne Esperança i Llibertat (2019), de la mateixa editorial, també. Aquest llibre del qual en faig ressenya ara es llegeix en una tarda, i no té pèrdua.

ROMEVA i RUEDA, Raül. Des del banc dels acusats. Barcelona: Ara llibres, 2019

Banderes dels altres

Ressenya de Jesús Bonals

Després de llegir La sorra vermella, una novel·la extraordinàriament reeixida, vaig córrer a comprar Banderes dels altres tan aviat com va sortir, amb la idea de llegir-la, tanmateix, quan li toqués el torn. Però en vaig tenir prou amb espigolar unes poques pàgines del principi del llibre per abandonar a mig llegir l’altra llibre que estava llegint, i per quedar totalment enganxat a aquestes Banderes.

En pocs dies me l’he cruspit. Quan això passa es compleix la primera condició que ha de tenir un llibre per pensar que hi ha indicis sòlids que ens trobem davant una obra extraordinàriament bona.

La primera cosa que vaig observar: el primer capítol, impressionant, funciona sol, i sembla tancat en si mateix com si fos un conte. L’inici del segon capítol fa pensar, d’entrada, en una història totalment independent del primer capítol, i durant unes pàgines no tenim clar si ens trobem davant d’una novel·la o d’un recull de contes.

Aviat ens adonem que no es tracta d’un recull de contes, sinó davant d’una veritable novel·la, construïda d’una manera original i molt efectiva., Quedo meravellat davant la manera com l’autor desenvolupa aquest segon episodi, que també es clou com un conte que funciona de manera independent, però que és, no cal dir-ho, el segon capítol d’una novel·la excel·lent. Per un moment hom pensa que l’autor està emulant La ronda, d’Schnitzler. ¿Potser la novel·la avançarà mitjançant històries enllaçades que acabaran tancant-se retronant a la situació i els personatges inicials?

El tercer, quart i cinquè capítol ens deixen clar que no estem davant d’una emulació de La ronda. L’acció contínua avançant amb gran força i l’autor ens deixa bocabadats i amb unes ganes terribles de saber com acabarà la història que ens explica.

Penso que potser hauria estat millor que l’autor hagués escrit la paraula FI en tancar a aquest capítol cinquè, malgrat que encara no hi ha cap desenllaç, i malgrat que la història resta oberta. Ho dic perquè els dos capítols següents no tenen, ni de bon tros, la força narrativa que l’autor ha desplegat magistralment en els cinc primers i això, al meu entendre, perjudica el resultat global de la narració.

La història d’en Jepi, una mena de Forrest Gamp gironí, es llegeix sense esforç al llarg del capítol sisè, però al meu entendre s’allargassa massa i alguns detalls són massa prolixos. Com que al Jepi ja el coneixíem dels capítols anteriors, ja sabíem que la seva tossuderia i força de voluntat el portaria  a aconseguir tot allò que es proposés. La narració s’0allunya i perd la força dels cinc primers capítols. I el mateix passa amb el setè, El murcièlago. Com a conte independent podria funcionar, però no serveix com a desenllaç, i apareix “relligat” amb calçador amb la resta de la narració. Sembla com si l’autor hagués afegit per evitar el tòpic final amb casori amb què es tanca el capítol sisè, si el sisè hagués estat el darrer.

La crítica que faig dels dos darrers capítols podria interpretar-se, potser, com una minusvaloració de l’obra, i no és així. És clar que el llibre podria haver estat encara millor, però es llegeix molt bé i és un gran llibre. No us el perdeu.

SANTAEULÀLIA, J. N. Banderes dels altres. Barcelona: Proa, 2019

Olor de colònia

Aquesta autora ha tingut molt d'èxit de gran amb aquesta novel·la, escrita de manera trepidant, segurament perquè tracta un tema, un món que ella coneix molt bé. Quan diem que escriu de manera trepidant, un exemple és que, quan començava un capítol, havia d'estar segura que ningú ni res m'interrompria, perquè no es pot deixar.

Però a més de ser molt ben narrada, de sorprendre i pertorbar més d'una vegada (allò que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre), té fragments amb molt de lirisme: "els grills canten perquè estan enamorats de les estrelles. I les estrelles, continuà ella, emocionada, potser surten per escoltar el cant dels grills" ((164); o bé: "filaven rumors i teixien mentides" (222).

Aquest món de les colònies tèxtils, que es va acabar amb la crisi de les fàbriques que les feien funcionar, és un món que permet de fer molta literatura sobre ell. El títol, un joc de paraules tan ben trobat, permet a l'autora de jugar amb la paraula "olor" en més d'una ocasió: "l'olor dels remordiments va traspassar la finestra oberta que grinyolava de tant en tant" (96), o bé "l'olor de colònia de senyor"(278), aquests amos de les colònies que l'autora deixa tan malament.

Un tret molt especial del llibre és la manera com acaba els capítols, per exemple aquest "de tant en tant", que té continuació amb l'inici del proper capítol, "De tant en tant deixava de pedalar la màquina de cosir i escoltava" (97).

Les històries d'amor, com les d'amistat, estan molt ben construïdes, i la psicologia dels personatges també. M'embadaleix quan parla d'una monja amb "una lletra polida, elegant, de persona culta i refinada" (204), mai abans havia pensat que la lletra pot mostrar com ets d'aquesta manera.

No és estrany que se n'hagi pogut fer una pel·lícula, d'aquest llibre. Qui escriu això ha volgut saber per què aquesta novel·la ha tingut tant d'èxit, i ho ha pogut comprovar, és excel·lent.

ALCÀNTARA, Sílvia Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009.

Los pacientes del doctor García

Ressenya de Jesús Bonals

Com tots els joves nascuts durant el franquisme, i especialment durant el primer franquisme,a l’escola em van amagar que hi havia una literatura catalana, i fins als catorze anys no em vaig assabentar que existia. Hi vaig entrar amb Incerta glòria, amb Pedrolo, Espriu, Sarsanedas, Pla, Benguerel, Riba, Carner, Sagarra,Marius Torres, Pere Calders, etc. etc. Oh, oh, oh! Quin descobriment, quin territori desconegut, quin planeta fantàstic tenia a tocar del nas i no me n’havia adonat! El descobriment em va enlluernar de tal manera i em va indignar tant que fins aleshores me l’haguessin escamotejat, que a partir d’aleshores, segona meitat de la dècada dels cinquanta, vaig reaccionar d’una manera segurament excessiva: a partir d’aleshores vaig arraconar la literatura castellana, i els meus coneixements sobre ella s’aturen als llibres que havia llegit fins aleshores: la poesia de García Lorca, Machado, Dámaso Alonso, Aleixandre, Azorín, Unamuno, Baroja, els primers llibres de Delibes, els clàssics:  Cervantes, Calderón, Fray Luis de León, etc. De tot el que es va escriure després, la meva ignorància és total, i accentuada per un fenomen curiós: alguns dels meus companys, primer universitaris, després col·legues a l’ensenyament, no havien descobert encara aquest fantàstic planeta català que era el reu i que tenien a tocar, i com aquells castellans que, segons diuen, “desprecian cuanto ignoran”, menyspreaven la literatura catalana, com si fos una cosa de quarta o cinquena divisió al costat de la castellana, que consideraven de primera. “Oblida’t de Pedrolo i llegeix Cien años de soledad i sabràs què és bona literatura” deien.

Aquell menyspreu em feia mal, i per tant no em va venir mai de gust llegir els Cien años de soledad, que suposo que deu der molt bo, i que algun dia hauré de llegir. Vaig fer la primera excepció al meu dejuni de literatura castellana amb Patria de l’Aramburu i ara li ha tocat al torn a aquest  Los pacientes del doctor García, d’Almudena Grandes. Ha valgut la pena trencar el dejuni, i ara que he acabat el llibre penso que m’hauria perdut una molt bona novel·la si l’hagués persistit amb el meu boicot.

Perquè dic que és un gran llibre: doncs primer de tot perquè el sistema narratiu és magistral. Sobre una mateixa història es bot bastir una gran novel·la o una mediocritat absoluta: depèn de si l’autor sap de narrar o no sap de narrar. No tots els que es dediquen a la narrativa en saben prou. I si l’autor sap de narrar, vull dir si domina la tècnica amb excel·lència, ja tenim salvat el llibre. Podria ara fer la llista, no gaire llarga, dels grans narradors. No la faré. Però, per il·lustrar què vol dir una bona narració, esmentaré només un llibre, que no surt a les històries de la literatura perquè es considera de gènere, però que arriba al punt més alt de l’eficàcia narrativa: El carter sempre truca dues vegades. Tan curt, tan bo. Quinta essència de l’eficàcia narrativa.  Des que el rodamon protagonista arriba a la gasolinera solitària de carretera saltant de la caixa del camió on viatjava no recordo si com a polissó o fent autostop, entrem directament en matèria i encara només som a la primera pàgina.

El llibre d’Almudena Grandes que comento és naturalment tota una altra cosa, començant per la llargada, que deu ser com sis o set vegades més gruixut  que “El carter”, i continuant perquè és tota una altra cosa que el llibre policíac esmentat, però Las pacientes té una estructura narrativa perfecta, amb uns canvis de punt de vista sempre oportuns, amb un devessall d’històries paral·leles, però que són complementàries, i acaben confluint de manera perfecta en la trama central. Bé, no m’estendré sobre això, ja està dit, i dit això ja n’hi hauria prou per justificar l’afirmació que estem davant d’un gran llibre. Però no s’acaba aquí. La història que ens narra té la dosi d’estructura dramàtica, en el sentit teatral de la paraula, que és també un element essencial d’una bona narració. En El carter el drama es redueix a l’obsessió del rodamon envers la dona del seu patró, i la por dels amants de ser descoberts pel marit banyut amb qui comparteixen casa en aquell racó de món. Així de senzill. Aquí en canvi, les situacions dramàtiques són múltiples i de molta més complexitat, però la por de l’impostor, dels impostors, a ser descoberts hi és igualment present i es manté durant tot el llibre d’una manera magistral.

Hi ha una raó final per donar un 10 a aquest llibre: els fons polític i ideològic tan allunyat de fals relat inventat pel franquisme sobre la guerra, i la postguerra “interminable”  que l’ha seguit. Ja ho intuíem, no podia ser d’una altra manera, però a través d’aquest llibre fem -faig- el descobriment que a Madrid, i a molts racons de l’España castellana, hi ha gent que pensa com nosaltres i no s’empassa el relat franquista, malauradament assumit, en tot o en part, per algunes persones que presumeixen de ser d’esquerres.

No puc deixar d’esmentar un altre mèrit d’aquest llibre: l’immens esforç de documentació, històrica i lingüística que hi ha darrera. Déu meu, quin tip de treballar s’ha fet l’autora!

Un aplaudiment, doncs,  entusiasta i sense reserves per Almudena Grandes.

GRANDES, Almudena Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets Editores, 2018

Ho tornarem a fer

Sempre havia trobat que Jordi Cuixart tenia molta força quan parlava en públic, que era molt especial, i digne del seu càrrec de president d'Òmnium. Però quan el vaig sentir parlant en el judici, jo que ja m'he fet del Consell per la República i de Plataforma per la llengua, vaig esdevenir una més de les moltes persones que es van fer d'Òmnium en pocs dies.

Aquest llibre és basat sobretot en aquest discurs al Suprem. És un text ple de cites, però que té força per ell mateix: "Desobeïm el sistema perquè obeïm els Drets Humans" (59), "Si els objectius de la desobediència civil no s'assoleixen immediatament, és molt important no caure en el parany de la frustració" (59). "Per què desobeir? Només cal tenir ulls a la cara. La desobediència està tan justificada, és tan normal, que el que xoca és la falta de reacció, la passivitat" (55).

Les comparacions amb Ghandi, Nelson Mandela, Martin Luther King, són forçoses. Milan Kundera deia que "el plaer més gran del món és ser admirat", i a vegades penso que per molt que pateixin a la presó els nostres presos polítics, saber que la raó i la veritat els guia, els ajuda a superar tots els entrebancs, que són molts, ja ho sabem.

El que sap greu és que els tractin com una mena de segons Jesucrists, que hagin de pagar per tot un país, Catalunya. Deia Espriu: "A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble,/ però mai no ha de morir tot un poble/ per un home sol". Ens agradaria que tot aquest sofriment servís per alguna cosa.

CUIXART, Jordi Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret. Barcelona: Ara llibres, 2019

El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol

Aquest llibre és fet de dues parts intercalades: la narració de la duresa del dol que ha patit l'escriptora arran de la mort sobtada, inesperada del seu marit, i l'explicació de l'afició a buscar bolets que l'ha ajudat a superar aquest dol. S'ha de dir que l'explicació del dol és especialment dura, arribes a pensar que millor no tenir parella, si el fet de perdre-la t'ha de fer perdre la gana, per exemple, i tota l'empatia amb el món, com li passa a ella.

Qui escriu això s'ha interessat per aquest llibre perquè també ha estat força atreta pel món dels bolets, tot i que darrerament no gaire, d'altres aficions com els blogs li han guanyat el terreny. De fet, l'autora d'aquest llibre és antropòloga, i escriu molt bé, però la seva afició als bolets és de solvència contrastada. "Per primer cop des de la mort de l'Eiolf, sabia que tenia un objectiu i un rumb" (67).

És curiós, perquè a Noruega, el país adoptiu de l'autora, no s'hi troben rovellons, els lactarius deliciosus que jo conec força bé. Però sí que tenen ceps, per exemple. Hi ha un element en la manera de cuinar els bolets que s'explica, que em va sorprendre molt: els couen molt sovint amb mantega i pebre, penso que és molt millor amb oli d'oliva verge extra, com se sol fer a Catalunya, almenys a casa meva.

Una de les coses més curioses del llibre, a banda de l'al·lusió als bolets tòxics, és el capítol de "L'innombrable", que parla de la bruixa aguda, un bolet al·lucinògen que no surt a cap llibre, per si de cas, i del qual l'autora en sap a través d'un contacte. També és curiós quan explica que els noms en llatí, a banda de ser útils quan te'n vas a un altre país, són molt descriptius de la forma o d'altres qualitats del bolet.

Aquest llibre és tan deliciós com ho són molts bolets, en definitiva. Una lectura que no es pot restringir únicament als que els agrada de caçar bolets, perquè és interessantíssima.

LONG, Litt Woon El camí del bosc. Barcelona: Ara llibres, 2018

La millor nit de la teva vida

Aquesta obra de teatre, amb un plantejament, un nus i un desenllaç entrelligats com els seus tres protagonistes, té un plantejament rodó en ella mateixa i en la rodonesa, l'evolució psicològica d'ells tres. És molt realista, i dura, no és del que qui escriu això té més per costum de llegir, però es llegeix en una tarda, és d'una concisió i força innegables.

M'agrada, pel que fa a l'estil, quan un personatge no acaba de dir el que anava a dir i només hi ha una barra en diagonal: "Que no t'hauria d'haver dit que fa tant de temps que/", per exemple. Em recorda una tècnica d'un escriptor ben diferent, Ramon Folch i Camarasa, "Oh, res de greu, només una mena de.", dins Testa de vell en bronze.

Aquesta obra fa pensar en allò que quan es diu que la gent menteix és que bàsicament menteix sobre l'amor, que deia Gore Vidal en un article. També em recorda l'obra de teatre La ronda, d'Arthur Schnitzler, pel principi i final connectats, en què el personatge del principi s'ho fa amb algú altre, que al seu torn s'ho fa amb algú altre, fins que el darrer s´ho fa amb el primer de tots. "Ho fan com animals i quan han acabat no volen saber res de l'altre", deia la Lili, una protagonista de Una princesa a Berlín, d'Arthur R. G. Solmssen, referint-se a La ronda. També aquí el sexe és molt descarnat, de tan carnal com és. Jo crec que una veu femenina no hauria estat mai tan provocadora, trasbalsant, només ho pot haver escrit un home, això.

Com diu en un moment determinat un dels tres personatges, la Sílvia (que pot ser un joc de paraules amb el cognom de l'escriptor?): "Si una comparació està suada és perquè es fa servir molt. I si es fa servir molt és perquè serveix". Una de les coses suades és que l'enamorament dura dos o tres anys màxim. El despit del Marc amb la Marta quan el deixa el porta a dir: "A partir d'ara, ni patiré buscant el millor, ni patiré evitant el pitjor. Viuré còmodament en un feliç terme mig". Com si fos possible. La vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, ens deien a la carrera.

Sigui com sigui, el talent d'aquest escriptor és innegable. Podria ser la millor obra de la seva vida, sense cap dubte. Potser publicaré aquesta ressenya al meu altre blog Anticànons, perquè s'hauria de rescatar de l'oblit del fet que només l'hagi pogut trobar al magatzem de la meva biblioteca.

SILVA, Jordi La millor nit de la teva vida. Barcelona: Proa, 2007