La crisi dels vuitanta

Un dia vaig comentar a un company de la feina que no m'agradava la Maria Antònia Oliver, de qui n'havíem fet un centre d'interès a la biblioteca pel fet que havia rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que ho havia embolicat tot quan Olga Xirinacs va guanyar el Sant Jordi, segons la Oliver immerescudament. Li vaig dir que l'Olga que ningú me la critiqui negativament. I ell em va preguntar: "Per què t'agrada?". En aquell moment no vaig saber reaccionar, però al cap d'un quart d'hora truco el company de feina i li dic: "M'agrada l'Olga Xirinacs perquè no sol escriure acció, sinó pensament". Aquest llibre breu és una mostra del pensament profund d'aquesta autora, llibre estructurat en apartats breus també, que s'assemblen a les entrades al seu blog.

El primer apartat, que comença amb molta força (igual que com acabarà), és inspirat en la Judy Garland de la coberta, quan cantava Més enllà de l'arc iris en acabar la representació de El màgic d'Oz. Un arc de Sant Martí amb tots el seus colors, que seria metàfora de la vida. Olga Xirinacs, a punt de fer vuitanta anys, no sap si és millor o no de travessar aquest arc. El to de tot el llibre és seriós, sembla que vulgui colpir-nos com a ella la colpeix haver arribat a aquesta edat. Edat en què ja no pots decidir gaire sobre tu mateixa, passes a dependre dels altres.

Malgrat aquest to greu, el qual en un dels apartats li fa dir que, en una sessió de relaxació "la monitora ens anava dient que descendíssim escales, ara una, ara l'altra. ¡Anàvem cap avall! Tota jo em rebel·lava per dins" (24), caldria recordar que quan Bruce Springsteen canta "I'm going down" el públic salta eufòric, paradoxalment. O recordar a Pessoa, en qui el seu "desassossec" és sinònim de felicitat al capdavall. A vegades "encara que es perdi, es guanya. Existeixen les victòries de l'esperit" (no recordo on ho vaig llegir).

El passat vint-i-u de març, que vaig anar a veure l'Olga en la celebració del Dia Mundial de la Poesia, vaig sentir-la parlar de com la humanitat porta el gen de la destrucció dins seu. Aquesta idea es trobaria reflectida en Els diners de la Joana, quan reflexiona sobre una malifeta de petita, que li fa dir "Tinc el convenciment que naixem amb la malícia al cos, de sèrie, de fàbrica, per defecte" (28). Costa de saber-se perdonar un mateix a vegades.

En relació amb això darrer, que parla de la infantesa, voldríem destacar, perquè qui escriu això s'hi ha vist projectada, "L'aparició que un dia va ser lluminosa, que ens va portar un missatge, (...) i que un dia va fugir de les nostres vides sense que hi poguéssim fer res" (45). El paradís perdut, en definitiva, explicat d'una manera deliciosa.

Ja hem dit que el llibre comença bé i acaba amb molta força. Val la pena de llegir-lo tot i arribar al final, que parla d'un acabament, el de la vida de l'autora, en una imatge que és molt i molt ben trobada. Un llibre per llegir i rellegir, es tracta de prosa poètica. Però n'esperem més després d'aquest.

XIRINACS, Olga La crisi dels vuitanta. Barcelona: Meteora, 2016

Bätsfjord

Ressenya de Bätsfjord,
dins Quant valen els teus somnis?
de Sergi MONTEAGUDO

Aquest relat enllaça molt amb la temàtica onírica del llibre. Sembla que reflexioni sobre la naturalesa doble del ser humà, dividit entre ànima i cos. Sobre el dualisme en la manera d'estimar de la condició humana. Es pot volar de veritat quan es mor, només amb l'ànima? Els "nens que no van voler créixer", els Peter Pan, podran retrobar-se quan ja no hi ha necessitat de protegir-se "del fred i la gana", quan només desitgen "el romanticisme d'un mot" o "algun pensament feliç"? O sigui, en la nit, en els somnis, en l''inconscient de l'obra escrita, en definitiva. La d'aquest llibre, que permet a l'autor de volar com ho explica el narrador, quan parla de les estrelles, l'aurora boreal i "les dues gotes d'éter", elements que són darrere les paraules quan aquestes, identificades amb la vida, ja ni calen.

Oona i Salinger

Si hem de fer cas de dos monstres de la literatura universal, com Oscar Wilde o Kafka, respectivament, quan diuen que "la literatura ha de sorprendre i pertorbar", o que "la bona literatura t'ha de mossegar", aquesta novel·la de "no-ficció" és l'obra que més ho ha fet de totes les que he llegit mai. Si sou poc soferts, aprensius, especialment sensibles, no la llegiu.

"Besar-se i discutir, aquest és el secret de la felicitat", i "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat", totes dues cites de la pàgina 88. "És com quan parlem amb algú per telèfon: la persona hi és sense ser-hi", continua. Només per aquestes frases, veritables versos, val la pena de llegir aquest llibre, fins i tot es pot dir que val la pena viure per a qui les ha escrit. La història d'amor d'Oona i Salinger -el veritable enamorat cortès de la cançó de Scarborough fair del paratext del principi-, és la història del contrast entre la seguretat que escull l'Oona, l'empatia; i el risc, la duresa inimaginable de la guerra on Salinger va a parar, l'abstracció, en definitiva. El més dur: constatar que víctima i botxí són el mateix, el que deia Kundera.

I projectant aquesta empatia i abstracció sobre la nostra història recent, el contrast entre el benestar d'Occident, que ens ha convertit en eternes criatures mimades, i la buidor existencial que aquest benestar genera en els probables terroristes que han sobrevingut en aquest context.

Tenint en compte que la major part de la narració, dels diàlegs d'aquest llibre són inventats, se li ha de reconèixer a l'autor una imaginació "basada en fets reals" desbordantment brillant. No hi ha gens de palla en aquesta obra. Fins i tot hi ha mostres de nou d'un lirisme envejable, com, parlant de Charles Chaplin: " Un trist final per a un encantador de noietes, col·leccionista de papallones, mag de paraules translúcides" (285), que contrasta amb la pobresa de quan l'autor prova de fer poesia real per a la seva estimada, "Aquest poema/ Té el mèrit de ser curt/ Crec que t'estimaré sempre" (308).

Oona O'Neill, filla del premi nobel irlandès Eugene O'Neill, el típic artista deshumanitzat, que fa d'ella una òrfena per abandó, és una noia tímida, bellíssima, que l'únic que cerca d'aquell que l'estimi és el fet de "consolar-la, ocupar-se'n, protegir-la, en comptes de donar-li lliçons de moral sobre les seves sortides nocturnes" (132). Jerry Salinger no ho sabrà fer, però el seu enamorament segurament es troba darrere l'única novel·la que va publicar, The catcher in the rye, un títol força intraduïble, d'un autor que va voler obviar la guerra, tancant-se en una cabana al bosc, com el mort vivent que es considerava com a veterà d'aquesta guerra. Sempre he entès aquest títol com una al·lusió a la voluntat de Salinger d'impedir que els infants caiguin en el precipici de l'edat adulta. El precipici on ell va caure, i que en aquesta novel·la voldria revertir, tot identificant-se amb l'etern adolescent Holden Caulfield.

Un etern adolescent que també s'identifica amb Fréderic Beigbeder, que comença el llibre explicant com a partir dels quaranta només ha cercat la companyia dels més joves, perquè els de la seva edat són tancats a casa amb els nens o estan treballant. Provocador, potser sí, però carregat de raó.

Oona i Salinger, Frédéric Beigbeder. Barcelona: Ara llibres, 2016

Em dic Carles. De què està fet el president

Aquest és un llibre dels que es llegeixen en un dia, de la mateixa manera com Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat en un dia. Jo l'he llegit en dues tardes, més que res per raons de salut mental, necessitava descansar durant les vacances.

Recordo el dissabte del 9 de gener de 2016, quan vaig posar la televisió tornant de treballar a la biblioteca, cap a les vuit del vespre, i em vaig trobar amb la gran i trista notícia alhora, acompanyada de les primeres imatges del president Artur Mas al costat de Carles Puigdemont. Me'n vaig enamorar de seguida, encara que només fos perquè Mas l'havia escollit a ell.

Aquest polític de forta personalitat, emprenedor que no empresari, que escolleix els reptes justament per la seva dificultat, sense vertigen, relativament bohemi i independentista de socarrel, ha convençut qui escriu això, amb la seva habitual capacitat d'expressió, sobretot amb aquest passatge del 2007: "M'agrada trobar la raó dels altres i m'agrada que els altres la trobin en mi. Però em repugnen el comunisme, el feixisme i tots els seus succedanis. Per exemple, el populisme aberrant d'Hugo Chávez" (88).

A qui escriu això l'ha fet pensar, aquesta fortalesa envejable. Carles Puigdemont no és pas "Una cosa molt gran en una de molt petita", el títol d'un dels meus blogs, perquè jo, la seva autora, em considero molt fràgil i molt forta alhora. No, el Carles és la determinació, el lliure albir, contra tot determinisme, l'explicar-se per implicar del seu discurs de presa de possessió, la brillantor dels seus discursos que prové de la seva època com a periodista, la seva capacitat de sorprendre en la resposta als seus oponents al parlament, la naturalitat que tant costa d'aconseguir, en definitiva. I la bondat.

Tenia moltes ganes, des del 9 de gener passat, de saber més d'aquest home d'aspecte dolç i juvenil, "fal·lible però insubornable", com el seu admirat Gaziel, i ara ho he pogut fer, amb l'ajuda del també brillant Josep Riera. Hi ha qui comença a dir que sembla que el govern no es mou, però estic segura que, com en tot allò en què el Carles ha estat emprenedor, ens portarà a l'èxit. I tots els rumors, tota la desinformació, la infoxicació, picaran de nou amb el seu ferro fred.

RIERA FONT, Josep Em dic Carles. De què està fet el president. Barcelona: Ara llibres, 2016

Un segon després de Praga

"Quantes vegades un segon pot alterar la resta d'hores d'una vida...", diu el narrador a la pàgina 315, cap al final d'aquest llibre força extens, però que es llegeix com un caramel, un caramel de menta per l'acidesa del que es narra, que et té patint com El procés de Kafka fins ben al final. Que l'acció se situï al voltant d'un cap de setmana d'amics a Praga no és gratuït. Una història de lladres i serenos i d'amor.

El protagonista, el Pere, "un tipus corrent, un de tants" (13), amb un matrimoni amb la Marta també corrent. I és que encara que les flors de plàstic durin per sempre, les flors naturals s'extingeixen però són sinceres, com es diu a la pàgina 312. L'amor es pot extingir com un castell humà, però l'enxaneta ja ha tingut un segon de glòria. Un dit d'enxaneta que es relacionaria amb "el seu desig es va ensolir entre els designis del cor i la insistència del cap" (167), una imatge preciosa que utilitza aquest verb que jo desconeixia (d'agafar-se els dits, per exemple amb una porta o una finestra, però sempre un dit, diu Màrius Serra). "Potser s'estaven enamorant i quan un s'enamora és que busca el que no té" (154), l'enamorament sempre és una pèrdua d'identitat.

A banda de dir que aquest cap de setmana es torçarà inesperadament, no voldria desvelar més elements de l'argument. Només caldria destacar la rica intertextualitat d'aquest llibre, amb obres citades que he de reconèixer que no tenia presents, sobretot el Romanç de Tristany i Isolda, però també Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, i El mecanoscrit del segon origen (el que seria una picada d'ullet al segon origen del matrimoni dels protagonistes, en aquesta història en què tot és tan entrellaçat). Així com els paratextos del principi, un de El procés de Kafka i l'altre de Temps afegit de Josep M. Espinàs.

També voldria ressaltar un fragment a la pàgina 302 que és ben bé com l'stream of consciousness de Joyce i altres autors del Modernism anglès, el "corrent de consciència" en català. Així com quan el narrador diu que a Pere Romagosa, el protagonista, "Sempre l'havia molestat que la gent se li adrecés pel cognom" (250), una mania que jo comparteixo.

Després d'aquesta obra, que l'autor en un reportatge deia que va començar sense saber com l'acabaria, esperem llegir-ne més, com per exemple La noia d'aire blau, i els seus llibres de poesia també, uns llibres que acostumen a tenir uns títols molt lírics i originals, així com passa amb el seu interior, naturalment.

ROIG, Jordi, Un segon després de Praga. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2014

La ciutat òrfena

Una història tristíssima, la d'aquest llibre, de la qual se'n pot desprendre més d'una ensenyança. Davant d'una guerra que divideix els grecoxipriotes i els turcoxipriotes, dues famílies, cadascuna d'un dels dos costats, es troben convivint per les circumstàncies en relativa harmonia. La narradora no es decanta, no diu: aquests són els dolents. I és que els turcs que poblen l'illa no tenen la culpa que els seus antecessors l'haguessin ocupat, ni els grecs que els hagin ocupat.

La segona reflexió: no idealitzis mai el teu amor, perquè podria arribar a assemblar-se a aquesta ciutat abandonada a correcuita i en completa destrucció. És curiós, en aquest sentit, que es repeteixi més d'una vegada el molt bella que era Famagusta fins que va esdevenir un fantasma, la "ciutat òrfena" del títol, com si les rengles d'hotels elevadíssims, al millor estil "Marina d'Or", ho hagin estat  mai, de bells. El que no es pot negar és que la mar que envoltava la ciutat sí que n'era, de maca. I que la protagonista del llibre, Aphroditi, més enllà de ser una "pija", és bellíssima per dins i per fora, amb tot el que arriba a fer per amor.

Hi ha fragments d'aquest llibre tan ben narrat que colpeixen molt, com quan ella es talla la preciosa cabellera pel primer embat de la vida, provinent del seu marit: "L'Aphroditi va observar com la Savina escombrava els cabells foscos i en feia un munt. Era com veure desaparèixer les últimes restes de la infantesa" (99). Una amant apassionada, és ella a més, tot i ser com una nena d'entrada, pensa aquell que la sedueix un moment donat.

Un llibre que té una gran força i originalitat, un xic previsible al principi i molt sorprenent al final, força que es concentra doncs en aquest final. Més de quaranta anys més tard dels fets històrics, deixa entreveure una escletxa d'esperança en la reconstrucció que va començar el 2014 de la ciutat de Famagusta.

HISLPOP, Victoria, La ciutat òrfena. Barcelona: Ara llibres, 2015

Entrevista a Jesús Bonals, i ressenya sobre Concert per a la mà esquerra

http://www.rtvvilafranca.cat/2016/01/jesus-bonals-ha-presentat-a-vilafranca-la-seva-primera-novel%C2%B7la-per-adults-concert-per-a-la-ma-esquerra/

I la meva ressenya:

Ressenya de Concert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals

                        

Tinc l’honor de presentar el darrer llibre del meu pare, a qui espero fer la màxima justícia, jo que el conec.

I com que el conec, sé que és ell que s’amaga darrere molts passatges:

(...) no era pas un home callat, al contrari, parlava molt, li agradava donar sempre la seva opinió sobre gairebé tot, una opinió que solia ser original i sovint a contracorrent del que deia la majoria, però que jo no l’escoltava gaire, o això és el que en fins aleshores em pensava, però en el fons no devia ser així, perquè ara resulta que recordo sovint coses que ell m’havia dit (...)

Puc dir, per experiència, que tenir un pare savi sol venir a ser així. Els fills no escolten els pares moltes vegades, com ho fan les dones amb els seus marits escriptors, també. “Tots els arguments del meu pare em venien a la memòria, i els repetia a l’Ulibet com si fossin meus”: a mi em passa molt sovint, això.

El protagonista del llibre que acabo d’introduir, el Ramon, escriu en primera persona, sense punts ni majúscules, només amb comes, bàsicament la transcripció d’allò que li diu el seu oncle Pere sobre la vida del seu pare (el qual fins als quaranta-vuit anys encara menystenia com solen fer-ho els fills). Les comes vénen donades per la transcripció aparentment informal de tota la història. Història que va passant de la Guerra Civil i postguerra a l’any 1992, en plens Jocs Olímpics.

Aquest anar del passat al present em recorda els vers de Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, que podrien veure’s reflectits en la mescla d’un vi del 43 i un altre de novell, amb els que l’oncle Pere frueix explicant el passat del seu pare al seu nebot.

A part de la història, que no vull desvelar, les bones reflexions: “la badoqueria davant les coses foranes dels catalans”, que preferim moltes vegades de llegir en castellà, en gran part perquè és el que majoritàriament se sol trobar a les llibreries i biblioteques. “Perquè per sí les coses si no es comencen no es fan” (el que deia Cervantes: “por el hilo se saca el ovillo”). “Tenia el cap ben moblat, com es diu ara, i li tenia perquè sabia llatí”: saber llatí ajuda a raonar, a redactar també. “A vegades els silencis, també són eloqüents”, com es nota molt en la poesia, sempre el·líptica. A més de totes aquestes cites, hi ha uns quants passatges més llargs pels quals val la pena de llegir aquest llibre, i que no transcric per contribuir al misteri, un sobre el comportament del rei d’Espanya als jocs (segona part), i l’altre sobre com la societat no té pietat dels malalts mentals (quarta part). També més d’un tros del llibre parla, de la manera com fa una revisió de la història de Catalunya, del cas Banca Catalana, en què el narrador és carregat de raó. Tot són idees pròpies de l’autor.

Autor a qui la música el fa vibrar més que qualsevol art, i això es nota en les referències a “La leyenda del beso”. També amb la imatge “ja havia acabat l’ària”, per dir que l’altre parla brodant el que diu, alhora que el mateix narrador broda, és brillant també. Hi ha, a més, dues referències a dos músics catalans que precisament són uns anticànons, musicals, de Catalunya.

L’autor, doncs admira el seu pare com jo admiro el meu. De fet, una dada important, si no imprescindible, és que el pare del meu pare es dedicava a passar gent la frontera, fossin de dretes o d’esquerres, i ell també portava una boina, i tenia una mirada de persona intel·ligent, múrria. No recordo on he llegit la descripció del pare del protagonista, però concorda amb la meva. És en la memòria del meu avi que és escrit aquest llibre en gran part. El títol de la futura trilogia que Jesús Bonals voldria fer, Argelagues, romanins i foscor de matinada, vol fer referència a l’aventura de passar la frontera caminant de nit, i és extret d’una cançó popular recuperada per El pont d’Arcalís. El meu avi va morir quan el meu pare només tenia un any, amb la qual cosa ell es va haver d’eixorivir molt, i també li feu, segurament, generar una llegenda personal al voltant de la seva vida. Llegenda amb la qual ha pogut fer aquesta novel·la plena de “la dolçor de l’herba” de la vida al camp, enmig de successos relacionats amb la guerra, els que ha anat descobrint amb els anys l’autor d’aquesta obra, bona, sense necessitat de corroboració.

BONALS, Jesús, Concert per a la mà esquerra

Editorial Andorra 
504 pàgines - 12 x 18,5 cm.
ISBN: 9789992053775