Em dic Carles. De què està fet el president

Aquest és un llibre dels que es llegeixen en un dia, de la mateixa manera com Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat en un dia. Jo l'he llegit en dues tardes, més que res per raons de salut mental, necessitava descansar durant les vacances.

Recordo el dissabte del 9 de gener de 2016, quan vaig posar la televisió tornant de treballar a la biblioteca, cap a les vuit del vespre, i em vaig trobar amb la gran i trista notícia alhora, acompanyada de les primeres imatges del president Artur Mas al costat de Carles Puigdemont. Me'n vaig enamorar de seguida, encara que només fos perquè Mas l'havia escollit a ell.

Aquest polític de forta personalitat, emprenedor que no empresari, que escolleix els reptes justament per la seva dificultat, sense vertigen, relativament bohemi i independentista de socarrel, ha convençut qui escriu això, amb la seva habitual capacitat d'expressió, sobretot amb aquest passatge del 2007: "M'agrada trobar la raó dels altres i m'agrada que els altres la trobin en mi. Però em repugnen el comunisme, el feixisme i tots els seus succedanis. Per exemple, el populisme aberrant d'Hugo Chávez" (88).

A qui escriu això l'ha fet pensar, aquesta fortalesa envejable. Carles Puigdemont no és pas "Una cosa molt gran en una de molt petita", el títol d'un dels meus blogs, perquè jo, la seva autora, em considero molt fràgil i molt forta alhora. No, el Carles és la determinació, el lliure albir, contra tot determinisme, l'explicar-se per implicar del seu discurs de presa de possessió, la brillantor dels seus discursos que prové de la seva època com a periodista, la seva capacitat de sorprendre en la resposta als seus oponents al parlament, la naturalitat que tant costa d'aconseguir, en definitiva. I la bondat.

Tenia moltes ganes, des del 9 de gener passat, de saber més d'aquest home d'aspecte dolç i juvenil, "fal·lible però insubornable", com el seu admirat Gaziel, i ara ho he pogut fer, amb l'ajuda del també brillant Josep Riera. Hi ha qui comença a dir que sembla que el govern no es mou, però estic segura que, com en tot allò en què el Carles ha estat emprenedor, ens portarà a l'èxit. I tots els rumors, tota la desinformació, la infoxicació, picaran de nou amb el seu ferro fred.

RIERA FONT, Josep Em dic Carles. De què està fet el president. Barcelona: Ara llibres, 2016

Un segon després de Praga

"Quantes vegades un segon pot alterar la resta d'hores d'una vida...", diu el narrador a la pàgina 315, cap al final d'aquest llibre força extens, però que es llegeix com un caramel, un caramel de menta per l'acidesa del que es narra, que et té patint com El procés de Kafka fins ben al final. Que l'acció se situï al voltant d'un cap de setmana d'amics a Praga no és gratuït. Una història de lladres i serenos i d'amor.

El protagonista, el Pere, "un tipus corrent, un de tants" (13), amb un matrimoni amb la Marta també corrent. I és que encara que les flors de plàstic durin per sempre, les flors naturals s'extingeixen però són sinceres, com es diu a la pàgina 312. L'amor es pot extingir com un castell humà, però l'enxaneta ja ha tingut un segon de glòria. Un dit d'enxaneta que es relacionaria amb "el seu desig es va ensolir entre els designis del cor i la insistència del cap" (167), una imatge preciosa que utilitza aquest verb que jo desconeixia (d'agafar-se els dits, per exemple amb una porta o una finestra, però sempre un dit, diu Màrius Serra). "Potser s'estaven enamorant i quan un s'enamora és que busca el que no té" (154), l'enamorament sempre és una pèrdua d'identitat.

A banda de dir que aquest cap de setmana es torçarà inesperadament, no voldria desvelar més elements de l'argument. Només caldria destacar la rica intertextualitat d'aquest llibre, amb obres citades que he de reconèixer que no tenia presents, sobretot el Romanç de Tristany i Isolda, però també Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, i El mecanoscrit del segon origen (el que seria una picada d'ullet al segon origen del matrimoni dels protagonistes, en aquesta història en què tot és tan entrellaçat). Així com els paratextos del principi, un de El procés de Kafka i l'altre de Temps afegit de Josep M. Espinàs.

També voldria ressaltar un fragment a la pàgina 302 que és ben bé com l'stream of consciousness de Joyce i altres autors del Modernism anglès, el "corrent de consciència" en català. Així com quan el narrador diu que a Pere Romagosa, el protagonista, "Sempre l'havia molestat que la gent se li adrecés pel cognom" (250), una mania que jo comparteixo.

Després d'aquesta obra, que l'autor en un reportatge deia que va començar sense saber com l'acabaria, esperem llegir-ne més, com per exemple La noia d'aire blau, i els seus llibres de poesia també, uns llibres que acostumen a tenir uns títols molt lírics i originals, així com passa amb el seu interior, naturalment.

ROIG, Jordi, Un segon després de Praga. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2014

La ciutat òrfena

Una història tristíssima, la d'aquest llibre, de la qual se'n pot desprendre més d'una ensenyança. Davant d'una guerra que divideix els grecoxipriotes i els turcoxipriotes, dues famílies, cadascuna d'un dels dos costats, es troben convivint per les circumstàncies en relativa harmonia. La narradora no es decanta, no diu: aquests són els dolents. I és que els turcs que poblen l'illa no tenen la culpa que els seus antecessors l'haguessin ocupat, ni els grecs que els hagin ocupat.

La segona reflexió: no idealitzis mai el teu amor, perquè podria arribar a assemblar-se a aquesta ciutat abandonada a correcuita i en completa destrucció. És curiós, en aquest sentit, que es repeteixi més d'una vegada el molt bella que era Famagusta fins que va esdevenir un fantasma, la "ciutat òrfena" del títol, com si les rengles d'hotels elevadíssims, al millor estil "Marina d'Or", ho hagin estat  mai, de bells. El que no es pot negar és que la mar que envoltava la ciutat sí que n'era, de maca. I que la protagonista del llibre, Aphroditi, més enllà de ser una "pija", és bellíssima per dins i per fora, amb tot el que arriba a fer per amor.

Hi ha fragments d'aquest llibre tan ben narrat que colpeixen molt, com quan ella es talla la preciosa cabellera pel primer embat de la vida, provinent del seu marit: "L'Aphroditi va observar com la Savina escombrava els cabells foscos i en feia un munt. Era com veure desaparèixer les últimes restes de la infantesa" (99). Una amant apassionada, és ella a més, tot i ser com una nena d'entrada, pensa aquell que la sedueix un moment donat.

Un llibre que té una gran força i originalitat, un xic previsible al principi i molt sorprenent al final, força que es concentra doncs en aquest final. Més de quaranta anys més tard dels fets històrics, deixa entreveure una escletxa d'esperança en la reconstrucció que va començar el 2014 de la ciutat de Famagusta.

HISLPOP, Victoria, La ciutat òrfena. Barcelona: Ara llibres, 2015

Entrevista a Jesús Bonals, i ressenya sobre Concert per a la mà esquerra

http://www.rtvvilafranca.cat/2016/01/jesus-bonals-ha-presentat-a-vilafranca-la-seva-primera-novel%C2%B7la-per-adults-concert-per-a-la-ma-esquerra/

I la meva ressenya:

Ressenya de Concert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals

                        

Tinc l’honor de presentar el darrer llibre del meu pare, a qui espero fer la màxima justícia, jo que el conec.

I com que el conec, sé que és ell que s’amaga darrere molts passatges:

(...) no era pas un home callat, al contrari, parlava molt, li agradava donar sempre la seva opinió sobre gairebé tot, una opinió que solia ser original i sovint a contracorrent del que deia la majoria, però que jo no l’escoltava gaire, o això és el que en fins aleshores em pensava, però en el fons no devia ser així, perquè ara resulta que recordo sovint coses que ell m’havia dit (...)

Puc dir, per experiència, que tenir un pare savi sol venir a ser així. Els fills no escolten els pares moltes vegades, com ho fan les dones amb els seus marits escriptors, també. “Tots els arguments del meu pare em venien a la memòria, i els repetia a l’Ulibet com si fossin meus”: a mi em passa molt sovint, això.

El protagonista del llibre que acabo d’introduir, el Ramon, escriu en primera persona, sense punts ni majúscules, només amb comes, bàsicament la transcripció d’allò que li diu el seu oncle Pere sobre la vida del seu pare (el qual fins als quaranta-vuit anys encara menystenia com solen fer-ho els fills). Les comes vénen donades per la transcripció aparentment informal de tota la història. Història que va passant de la Guerra Civil i postguerra a l’any 1992, en plens Jocs Olímpics.

Aquest anar del passat al present em recorda els vers de Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, que podrien veure’s reflectits en la mescla d’un vi del 43 i un altre de novell, amb els que l’oncle Pere frueix explicant el passat del seu pare al seu nebot.

A part de la història, que no vull desvelar, les bones reflexions: “la badoqueria davant les coses foranes dels catalans”, que preferim moltes vegades de llegir en castellà, en gran part perquè és el que majoritàriament se sol trobar a les llibreries i biblioteques. “Perquè per sí les coses si no es comencen no es fan” (el que deia Cervantes: “por el hilo se saca el ovillo”). “Tenia el cap ben moblat, com es diu ara, i li tenia perquè sabia llatí”: saber llatí ajuda a raonar, a redactar també. “A vegades els silencis, també són eloqüents”, com es nota molt en la poesia, sempre el·líptica. A més de totes aquestes cites, hi ha uns quants passatges més llargs pels quals val la pena de llegir aquest llibre, i que no transcric per contribuir al misteri, un sobre el comportament del rei d’Espanya als jocs (segona part), i l’altre sobre com la societat no té pietat dels malalts mentals (quarta part). També més d’un tros del llibre parla, de la manera com fa una revisió de la història de Catalunya, del cas Banca Catalana, en què el narrador és carregat de raó. Tot són idees pròpies de l’autor.

Autor a qui la música el fa vibrar més que qualsevol art, i això es nota en les referències a “La leyenda del beso”. També amb la imatge “ja havia acabat l’ària”, per dir que l’altre parla brodant el que diu, alhora que el mateix narrador broda, és brillant també. Hi ha, a més, dues referències a dos músics catalans que precisament són uns anticànons, musicals, de Catalunya.

L’autor, doncs admira el seu pare com jo admiro el meu. De fet, una dada important, si no imprescindible, és que el pare del meu pare es dedicava a passar gent la frontera, fossin de dretes o d’esquerres, i ell també portava una boina, i tenia una mirada de persona intel·ligent, múrria. No recordo on he llegit la descripció del pare del protagonista, però concorda amb la meva. És en la memòria del meu avi que és escrit aquest llibre en gran part. El títol de la futura trilogia que Jesús Bonals voldria fer, Argelagues, romanins i foscor de matinada, vol fer referència a l’aventura de passar la frontera caminant de nit, i és extret d’una cançó popular recuperada per El pont d’Arcalís. El meu avi va morir quan el meu pare només tenia un any, amb la qual cosa ell es va haver d’eixorivir molt, i també li feu, segurament, generar una llegenda personal al voltant de la seva vida. Llegenda amb la qual ha pogut fer aquesta novel·la plena de “la dolçor de l’herba” de la vida al camp, enmig de successos relacionats amb la guerra, els que ha anat descobrint amb els anys l’autor d’aquesta obra, bona, sense necessitat de corroboració.

BONALS, Jesús, Concert per a la mà esquerra

Editorial Andorra 
504 pàgines - 12 x 18,5 cm.
ISBN: 9789992053775

Entrevista de Gaspar Hernàndez a Raül Romeva sobre "Pont de cendra"

Com ja sabeu, a causa de l’intens moment polític que està vivint el país, Raül Romeva no ha pogut dedicar-se totalment a la difusió de la seva novel·la Pont de cendra que ha publicat aquesta tardor sota el segell Amsterdam. Per aquest motiu, s'ha enregistrat una conversa amb Gaspar Hernàndez que trobareu aquí resumida.

Ja en vem fer la ressenya, que us convido a llegir.

El temps de cada cosa

Tenim un temps breu, breu, breu
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.

Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
 
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.

Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.

Dels versicles que encapçalen aquesta ressenya (de l’Eclesiastès), com a la novel·la, només em costa d’admetre el darrer, “un temps de guerra i un temps de pau”. Com si la guerra fos un estat natural. Tampoc sé entendre les actituds cruels d’alguns personatges d’aquest llibre, i les actituds meselles de d’altres.

Com per exemple els pares de Mary Castaway, un maltractador i una maltractada. Que a base de cops li faci perdre tots els fills que porta a la panxa, fins arribar ella, em sembla fortíssim, no em puc creure que això passi en la realitat.

Costa menys d’entendre que aquesta Mary es comporti com es comporta per patir el trastorn bipolar. De pujada en pujada, i les posteriors baixades, es fa creïble tot i la duresa amb la qual tracta els fills.

Un dels motius principals del llibre, en relació al títol i l’encapçalament també, és com els homes abandonen les dones en deixar-les embarassades. Es cita Aloma, de Mercè Rodoreda, en aquest sentit. Justament el Tomàs, enamorat bojament a València de l’americana Mary, s’estima profundament el seu fill, i no se li permet de tenir-lo, en contradicció amb la majoria dels altres homes de la història.

Una història de capítols força independents, que encaixen com un trencaclosques, amb un final molt emotiu, que seria el temps de la tendresa després dels temps de la duresa anterior. Es tracta de la dualitat de l’existència humana, aquest llibre, entre el bé i el mal. Aquest llibre que ha guanyat el “Premi El lector de l’Odissea 2014” amb justícia.

RICART, Raquel, El temps de cada cosa. Barcelona: RBA La magrana, 2015

Grans abans d'hora

Un llibre molt especial. Costa -almenys a mi m'ha costat- d'entrar-hi, però si arribes a mig llibre no el deixes. És d'aquell tipus d'autor que cerca el lector intel·ligent, que no permet una lectura desatenta. Ja que és escrit d'una manera peculiar, un xic poc racional, i amb expressions curioses;"fer el setze" amb les mans, per eixugar-se els mocs, surt moltes vegades. Així com els apel·latius dels protagonistes i els llocs carregats d'ironia, com amb "la Verga del Mamut", per referir-se al centre on estudien els protagonistes que donen títol al llibre, joves poc innocents.

De totes maneres, el narrador aconsegueix de distanciar-se més d'una vegada d'aquesta manca d'innocència. Davant "perquè als altres els encanta fumar. Ja se sap, la mania de ser grans abans d'hora" (65), hi oposa "Un que no creix" (106). Un que a més a més és el romàntic que penja versos d'una avioneta de paper i els envia als balcons de les noies. Que llegeix Jules Verne, Mark Twain, Demian de Hesse, Fedre i El banquet de Plató, i escolta Els sons del silenci de Simon & Garfunkel. De fet, les històries que conformen el llibre vénen a passar pels volts de 1971, l'any que es publicava la cançó Sol una altra vegada de Gilbert O'Sullivan, cançó de l'estiu que surt al darrer capítol. A finals del franquisme, doncs, amb uns professors frares especialment cruels.

Hi hauria una altra nota de romanticisme, de lirisme podríem dir, quan Llufes, el protagonista, diu "Només la Paula, la filla petita del taverner, somriu amb tristesa. Coi, per què m'agraden les noies que miren d'aquesta manera?" (144). O quan, al final del llibre, una altra noia li diu "Ets un noi estrany, però et fas estimar" (206). El que ve a passar amb aquest llibre, que per altra banda és ple d'humor. "El que pitjor s'aprèn és la vida íntima. Com s'ensenya la intimitat si cal fer-la amb un altre?" (125). És el camí que cal fer sense ajuda, he llegit alguna vegada. Com a adolescents que són, aquest tema omple molts capítols, que han de recordar l'adolescència del mateix autor.

Escrit per un autor sord i cec, que ha guanyat el premi Roc Boronat, sembla com si el lector topés amb la seva pròpia ceguera davant la brillantor enlluernadora  de tot el llibre.

VILAR, Agustí Grans abans d'hora. Barcelona: Ara llibres, 2015