 |
Presentació dijous, 3 de setembre,
a les 19h, al Zurich |
Una trobada
al cafè Zurich de Barcelona entre bloguers que no es va arribar a fer va ser el
punt de sortida d’aquest llibre que és com una macedònia tot ell. Els cinc
apartats principals d’aquest fictici congrés de Zurichologia són ben diferents,
i els textos inclosos són encara més diferents entre ells. Sincerament, crec
que cap d’ells desentona, el nivell és alt, partint d’històries reals o
inventades. Aquest cafè té ganxo.
El Zurich com a escenari de la
memòria
La Carme
Rosanas comença i continua més tard amb la història de la Laia, la suposada
filla de l’amo del cafè, una història d’amor impossible. La Carme a banda de
poeta és molt bona narradora.
La Sílvia
Teulats, que al costat de la Gemma Barberan és qui hi ha darrere de l’edició d’aquest
llibre, construeix una de les seves fantàstiques narracions en què la
protagonista parla del seu avi, de com es veien quan sortia de l’escola. “Ara
sé que l’amor i el record són les úniques coses que perduren després de la mort” (63),
diu ella. Normalment perduren en històries com aquesta.
L’Eduard
López escriu amb la seva habitual força narrativa dues narracions molt dures,
sobre l’efecte mortal del tabac i el d’un germà bastard en l’altre. La Glòria
Díaz parla del Zurich real que ella va conèixer als setanta, relacionat amb l’Ignasi
Oliveras que parla de les bromes que es feien amb les escales mecàniques quan no
hi havia més distraccions. Rafel Casas evoca el passat a Sarajevo amb un
exgeneral bosnià que visita el Zurich, és una història real. Més històries reals: la M. Roser entrevistant Raimon. Xavier Pujol també té una
bona història en aquest apartat (és el més prolífic), sobre una noia que, com
la seva mare, queda en aquest cafè per donar “la bona notícia” que és
embarassada. La Gemma Barberan, que ha d’haver
estudiat filosofia, fa una entrada curta i contundent, parlant de com ha trobat
l’amor no “transitori”, sinó “definitiu” (75). Dos termes que ella associa amb Barrio Sésamo, en una ironia, perquè són
conceptes filosòfics profunds. La Laia fa un text molt emotiu que acaba dient “El
Zurich ja no és casa nostra, perquè n’hem trobat una de debò” (78). L’Elfreelang
parla de com el Zurich era una “cita de seguretat” (79) en les persecucions
franquistes. També deu ser veritat.
Trobades i destrobades: bloguers i
altres espècies híbrides
El Zurich
convida a fer amics, això vindria a dir Gemma Barberan en la seva breu
narració. Joan Gasull fa una mica de broma de la seva amb “una trobada
memorable”. David Castejón s’inventa una història d’un que se’n va de vacances
i no es mou de lloc, però viu acompanyat com si ho hagués fet. La Carme Rosanas
de nou: “La seva mare li deia que quan una cosa costa massa d’aconseguir és que
potser no convé” (97), davant de la impossibilitat de la protagonista de quedar mai
al Zurich per un motiu o un altre. Dues històries més de la Gemma, una parlant
amb Sòcrates, i dues de la Montse Aloy, explosives com sempre. I una de McAbeu,
amb el seu enginy habitual. La de l’Artur hauria pogut anar a l’apartat d’històries
negres. També un breu diàleg d’una confusió del Zurich-cafè amb el Zurich real,
de la Fanal Blau. La Rits no s’està de dir “El lloc amb menys glamur que es
podia imaginar” (106), referint-se al cafè que ens ocupa. Esperem que no els sàpiga
greu als amos! L’Assumpta fa una història de ciència-ficció en un local com
aquest que és hereu del passat. Pons 007 escriu una història de revenja amb els
impuntuals a les cites. És alliberadora.
Interludi poètic
Ressalto,
entre d’altres bons poemes, un de la Carme que és com un aforisme: “No, no em
fragmentis la vida./ Vull la claror i l’ombra, el plaer i la set” (121). Com la
imatge que il·lustra el poema seria la set per al plaer del poema que l’acompanya.
El Zurich com a escenari de la
història romàntica
Els tres
microcontes de la Glòria Bosch Morera són una mostra del sentit de l’humor que
és present en aquest llibre en més d’una ocasió, sobretot a la darrera part.
Les dues narracions de la Sílvia, amb la força que té el desamor a vegades. El “Cafè
(Zurich) sol” de la Glòria té un acabament molt brillant. La història de l’Artur
és molt trista, els protagonistes no coincideixen per una mala interpretació,
com ho farien Romeo i Julieta. La Bruixeta, Núria Martínez, fa una nova
història de desamor, molt dura. La narració de l’Eduard López, “L’amant” també
és escrita amb la duresa de qui està gelós. La història de la Carme és entre
trista i optimista, una nova confusió entre enamorats. La Montse Aloy fa una
narració amb tocs d’erotisme i lluint els seus coneixements d’alemany. Les dues
històries lligades del Xavier Pujol, tan ben acompanyades d’imatges, són molt
adequades a aquest apartat. El XeXu fa una nova història trista de malentesos
entre enamorats, perquè el fet de no continuar llegint un Saramago esdevé un
símbol de tirar la tovallola estúpidament. La darrera història del Xavier, d’un
fantasma al Zurich, aprofita per comparar la protagonista amb l’estàtua de
Clarà que hi ha a tocar del cafè, molt ben trobat.
El Zurich com a escenari de la
història negra
En ressalto,
d’aquesta part, sobretot “Cràter” del XeXu. Mentre la llegia, anant amb tren,
em va agafar un atac de riure, tot i el cinisme de la història, que és molt ben
trobada i lligada, és genial. La història del JpMerch fa honor a la literatura
de misteri, costa una mica d’entendre. La de Jomateixa, i la de David Serrat
també costen una mica, i les dues darreres de Joan Gasull són molt bones, breus
i molt adequades.
Conclusió
La darrera narració, del Jordi Dorca, a qui no li coneixíem la capacitat de narrar tan bé, en una història surrealista, diferent de totes. He provat, a
banda dels autors dels poemes, de citar tothom que ha participat en el llibre, que és molt
ben trabat, amb el congrés de Zurichologia que s’han inventat les persones que
més hi han participat. Haig de donar les gràcies que m’hagin posat a la primera
pàgina de cites amb el poema que em va inspirar la imatge dissenyada per Ambonsulls,
Joan Bramona, que originalment havia d’anar a la coberta.
Quedem al Zurich? Valls: Quorum llibres, 2015
