El miracle és viure. Vivències

Per a una persona que prova de fer poesia, com la que escriu això, és un plaer de llegir aquest llibre de vivències amb poemes intercalats de la mateixa autora que sempre il·lustren el que està explicant. Però la poesia de Montserrat Abelló mai no és fàcil, i costa d'arribar a entendre a què es refereix amb "basant-me en el sentit profund de les paraules i el seu ritme intern", o bé "no poso títols als poemes, perquè els limita", com diu al pròleg. Es tractaria de "la meva veritat" (105), la de la poeta, que ha escrit sempre més enllà dels cànons i la mètrica.

La primera part del llibre d'aquesta poeta i traductora, que ens ha deixat als noranta-sis anys el 9 de setembre del 2014, parla de la seva vida a Anglaterra de petita, que feu de l'anglès la seva segona llengua, i també, després de tornar, de com s'exilia per la guerra civil durant vint anys a Xile, passant de nou per Anglaterra. De fet, hi ha dues anècdotes que es relacionarien amb el títol del llibre, El miracle és viure, i són la manera com se salva de la mort als camps de concentració de França en fugir, i després que el vaixell on anaven ella i el seu pare és destruït per un submarí en la tornada, quan ja no hi eren

La segona part del llibre es basa en el seu retorn a Catalunya, en les seves classes d'anglès al CIC, i de com comença a publicar poesia i traduccions, a partir dels quaranta-cinc anys, així com del seu feminisme i catalanisme. Pel que fa a les traduccions, és possible que amb "les dues meitats del cel" (168) es refereixi a original i traducció, a dia i nit.

Cap al final del llibre es van acumulant tots els premis i reconeixements que va tenir els darrers anys de vida, una cosa molt maca. Cita totes les persones que anaven als actes o els presentaven, entre elles Jackie Hurtley, gran professora meva de la carrera de filologia anglesa, que la Montserrat Abelló també va fer.

M'agrada moltíssim quan diu que "el poeta és un trobador" (185), perquè Picasso també deia "jo no busco, trobo". O bé, "Si no escrivís/ és com si no existís" (201), dos versos que contradiuen Descartes. I també la seva divisa "Estimo tant/ la vida/ que la faig meva moltes vegades" (204). Era una dona molt valenta alhora, no tenia por de morir. Hi ha un haiku escrit arran de la mort de Maria Mercè Marçal que m'ha arribat: "L'ombra d'un pètal/ damunt la mà exsangüe/ com un preludi" (165), seria una manera molt delicada de comparar la mort d'una persona amb la bellesa d'un pètal que cau. Per últim, "Si em calia escollir, / em quedaria amb la ploma/ a la mà. Mai més sola, /cada nit" (211). Tot i que es va casar i va tenir fills, amb la poesia en tenia prou per no sentir-se sola.

"Fidelitat no té res a veure amb literalitat" (209), diu parlant de la traducció que feia de poetes angleses. Només amb aquesta frase es pot observar el nivell d'aquesta autora, que amb justícia va rebre la Creu de Sant Jordi el 1998, i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2008. Xavier Montoliu Paulí com a transcriptor del llibre, i Laura Borràs com a impulsora, són al darrere d'aquest gran homenatge, que ha arribat després de la seva mort. Una autora semblant a Joana Raspall, reconeguda sobretot a la maduresa i vellesa.

ABELLÓ, Montserrat El miracle és viure. Barcelona: Ara llibres, 2015

Pensaments

He de dir d'entrada que aquest llibre curull de saviesa no me l'he llegit pas tot. Me n'he estalviat els capítols dedicats gairebé exclusivament a fer una apologia de la religió cristiana, perquè no sóc creient. Però sembla mentida l'actual que és la resta del llibre, amb molta intertextualitat, moltes idees que giren sobre el mateix.

Per començar, la defensa de la imaginació per sobre de la raó, i la constatació que una obra d'art no té precisament mèrit per assemblar-se a la realitat. "Dos infinits, un terme mitjà", "Quan es llegeix massa ràpid o massa lentament no s'entén res" (50). La imaginació "constitueix la bellesa, la justícia i la felicitat, coses que ho són tot al món" (53). Qui escriu això subscriu completament aquesta frase, sense imaginació no es pot ser feliç, que deia Ramon Gener.

"No és bo ser massa lliure. No és bo tenir totes les necessitats cobertes" (57), aquest passatge introdueix un altre tema cabdal en aquest llibre, que serà desenvolupat de les pàgines 82 a la 88. És el tema de l'avorriment dels que, per exemple, són reis i tenen massa temps per adonar-se del miserables que són com a éssers humans al capdavall. La humanitat en general vol oblidar aquesta misèria, i per això es proposa d'omplir-se el temps com ho fa un rei amb els que l'entretenen. Diem que volem viure sense treballar, però al cap de poc de ser de vacances ja solem tenir ganes de tornar-hi, aquesta és la tesi central d'aquesta obra. "Saber que ets miserable és ser gran" (73), al costat dels que volen ignorar-ho. "El fred és agradable per escalfar-se" (304), en el contrast trobem el gust per les coses.

Hi ha dos fragments més que voldria ressaltar per com m'han arribat: "Som tan presumptuosos que voldríem ser coneguts a tot arreu i fins i tot per la gent que vindrà quan nosaltres ja no hi serem. I tan gran és la nostra vanitat que l'estima de cinc o sis persones del nostre entorn ens diverteix i ens satisfà" (75). Aquestes dues frases em recorden el món dels blogs, curiosament. I finalment: "Com és que un coix que camina tort no ens irrita i una ment coixa ens irrita? Doncs perquè un coix reconeix que nosaltres caminem drets i que una ment coixa diu que som nosaltres qui anem torts. Si no fos per això, els tindríem compassió en comptes de ràbia" (69). És exactament com passa a la vida, em sembla d'una lucidesa total. Igual que "Burlar-se de la filosofia és, de fet, filosofar (253).

En definitiva, un llibre que el pots obrir per qualsevol pàgina, com El llibre del desassossec de Pessoa, i trobar-hi alguna perla o altra. No el coneixia gens i m'ha impactat molt.

PASCAL, Blaise Pensaments. Barcelona: Ara Llibres, 2015

Cendra Viva

Presentació a la Casa de la Vila de Vidrà el diumenge, 13 de setembre a les 11h

A banda de Jordi Dorca i l'autora, Maria Vilanova i Vila-Abadal, jo hi seré! Aquí en teniu la meva ressenya.

Quedem al Zurich?

Presentació dijous, 3 de setembre,
a les 19h, al Zurich

Una trobada al cafè Zurich de Barcelona entre bloguers que no es va arribar a fer va ser el punt de sortida d’aquest llibre que és com una macedònia tot ell. Els cinc apartats principals d’aquest fictici congrés de Zurichologia són ben diferents, i els textos inclosos són encara més diferents entre ells. Sincerament, crec que cap d’ells desentona, el nivell és alt, partint d’històries reals o inventades. Aquest cafè té ganxo.

El Zurich com a escenari de la memòria

La Carme Rosanas comença i continua més tard amb la història de la Laia, la suposada filla de l’amo del cafè, una història d’amor impossible. La Carme a banda de poeta és molt bona narradora.

La Sílvia Teulats, que al costat de la Gemma Barberan és qui hi ha darrere de l’edició d’aquest llibre, construeix una de les seves fantàstiques narracions en què la protagonista parla del seu avi, de com es veien quan sortia de l’escola. “Ara sé que l’amor i el record són les úniques coses que perduren després de la mort” (63), diu ella. Normalment perduren en històries com aquesta.

L’Eduard López escriu amb la seva habitual força narrativa dues narracions molt dures, sobre l’efecte mortal del tabac i el d’un germà bastard en l’altre. La Glòria Díaz parla del Zurich real que ella va conèixer als setanta, relacionat amb l’Ignasi Oliveras que parla de les bromes que es feien amb les escales mecàniques quan no hi havia més distraccions. Rafel Casas evoca el passat a Sarajevo amb un exgeneral bosnià que visita el Zurich, és una història real. Més històries reals: la M. Roser entrevistant Raimon. Xavier Pujol també té una bona història en aquest apartat (és el més prolífic), sobre una noia que, com la seva mare, queda en aquest cafè per donar “la bona notícia” que és embarassada.  La Gemma Barberan, que ha d’haver estudiat filosofia, fa una entrada curta i contundent, parlant de com ha trobat l’amor no “transitori”, sinó “definitiu” (75). Dos termes que ella associa amb Barrio Sésamo, en una ironia, perquè són conceptes filosòfics profunds. La Laia fa un text molt emotiu que acaba dient “El Zurich ja no és casa nostra, perquè n’hem trobat una de debò” (78). L’Elfreelang parla de com el Zurich era una “cita de seguretat” (79) en les persecucions franquistes. També deu ser veritat.

Trobades i destrobades: bloguers i altres espècies híbrides

El Zurich convida a fer amics, això vindria a dir Gemma Barberan en la seva breu narració. Joan Gasull fa una mica de broma de la seva amb “una trobada memorable”. David Castejón s’inventa una història d’un que se’n va de vacances i no es mou de lloc, però viu acompanyat com si ho hagués fet. La Carme Rosanas de nou: “La seva mare li deia que quan una cosa costa massa d’aconseguir és que potser no convé” (97), davant de la impossibilitat de la protagonista de quedar mai al Zurich per un motiu o un altre. Dues històries més de la Gemma, una parlant amb Sòcrates, i dues de la Montse Aloy, explosives com sempre. I una de McAbeu, amb el seu enginy habitual. La de l’Artur hauria pogut anar a l’apartat d’històries negres. També un breu diàleg d’una confusió del Zurich-cafè amb el Zurich real, de la Fanal Blau. La Rits no s’està de dir “El lloc amb menys glamur que es podia imaginar” (106), referint-se al cafè que ens ocupa. Esperem que no els sàpiga greu als amos! L’Assumpta fa una història de ciència-ficció en un local com aquest que és hereu del passat. Pons 007 escriu una història de revenja amb els impuntuals a les cites. És alliberadora.

Interludi poètic

Ressalto, entre d’altres bons poemes, un de la Carme que és com un aforisme: “No, no em fragmentis la vida./ Vull la claror i l’ombra, el plaer i la set” (121). Com la imatge que il·lustra el poema seria la set per al plaer del poema que l’acompanya.

El Zurich com a escenari de la història romàntica

Els tres microcontes de la Glòria Bosch Morera són una mostra del sentit de l’humor que és present en aquest llibre en més d’una ocasió, sobretot a la darrera part. Les dues narracions de la Sílvia, amb la força que té el desamor a vegades. El “Cafè (Zurich) sol” de la Glòria té un acabament molt brillant. La història de l’Artur és molt trista, els protagonistes no coincideixen per una mala interpretació, com ho farien Romeo i Julieta. La Bruixeta, Núria Martínez, fa una nova història de desamor, molt dura. La narració de l’Eduard López, “L’amant” també és escrita amb la duresa de qui està gelós. La història de la Carme és entre trista i optimista, una nova confusió entre enamorats. La Montse Aloy fa una narració amb tocs d’erotisme i lluint els seus coneixements d’alemany. Les dues històries lligades del Xavier Pujol, tan ben acompanyades d’imatges, són molt adequades a aquest apartat. El XeXu fa una nova història trista de malentesos entre enamorats, perquè el fet de no continuar llegint un Saramago esdevé un símbol de tirar la tovallola estúpidament. La darrera història del Xavier, d’un fantasma al Zurich, aprofita per comparar la protagonista amb l’estàtua de Clarà que hi ha a tocar del cafè, molt ben trobat.

El Zurich com a escenari de la història negra

En ressalto, d’aquesta part, sobretot “Cràter” del XeXu. Mentre la llegia, anant amb tren, em va agafar un atac de riure, tot i el cinisme de la història, que és molt ben trobada i lligada, és genial. La història del JpMerch fa honor a la literatura de misteri, costa una mica d’entendre. La de Jomateixa, i la de David Serrat també costen una mica, i les dues darreres de Joan Gasull són molt bones, breus i molt adequades.

Conclusió
La darrera narració, del Jordi Dorca, a qui no li coneixíem la capacitat de narrar tan bé, en una història surrealista, diferent de totes. He provat, a banda dels autors dels poemes, de citar tothom que ha participat en el llibre, que és molt ben trabat, amb el congrés de Zurichologia que s’han inventat les persones que més hi han participat. Haig de donar les gràcies que m’hagin posat a la primera pàgina de cites amb el poema que em va inspirar la imatge dissenyada per Ambonsulls, Joan Bramona, que originalment havia d’anar a la coberta.

Quedem al Zurich? Valls: Quorum llibres, 2015

'Concert per a la mà esquerra', de Jesús Bonals

El passat 3 de juliol es va presentar a la Biblioteca Sant Valentí de Navarcles el llibreConcert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals (Editorial Andorra, 2015). La presentació es va complementar amb un concert a càrrec dels alumnes de cant de l’escola municipal de música i arts de Navarcles i Sant Fruitós, acompanyats al piano per Anna Puigmartí i dirigits per Jordi Noguera, i unes paraules de cloenda de Llorenç Ferrer i Alòs, alcalde de Navarcles.

Autor de novel·les molt celebrades amb el pseudònim de Raimon Esplugafreda, Jesús Bonals (Balsareny, 1943) ens ofereix una novel·la ambiciosa i vibrant, centrada en un fill que vol reconstruir la vida del seu pare. Una vida que ens parla dels anys de la República, de la Guerra Civil, de l’exili i de la postguerra, dels emboscats al Solsonès durant la guerra i dels «passadors», guies que ajudaven a travessar la frontera d’Andorra, primer cap a França, durant la Guerra Civil, i després cap a Espanya, durant la Segona Guerra Mundial. La recerca ens presenta un vast retaule de personatges, d’aventures, de drames i de passions, de misèries públiques i d’heroïcitats secretes.

El llibre representa ser la transcripció literal d’unes cintes enregistrades per un dels personatges principals, l’oncle Pere. És, per tant, allò que els crítics en diuen un «flux de consciència», una transcripció pretesament no retocada d’un relat tal com raja. Per deixar-ne constància, l’autor fa servir el recurs de no posar punts i seguit ni punts i final (excepte a la fi de cada capítol), reduint la puntuació a comes, interrogants i signes d’admiració; i eventualment dos punts i punts suspensius. També fa començar els paràgrafs amb minúscula i no fa servir el guionet per indicar els diàlegs. Val a dir que el lector s’hi acostuma de seguida, i no passa res, al contrari: en queda un tret característic. L’autor fa esment explícit de les influències de Manuel de Pedrolo i Ramon Folch i Camarasa, però potser hi podríem trobar ressons d’autors tan diversos com André Malraux, Georges Bernanos, Virginia Woolf, Lluís Cerarols, Pep Coll o Jaume Cabré.

Com sol passar en els monòlegs, de vegades l’oncle Pere es desvia del tema i amolla reflexions i consideracions que li vénen al cap. Sovint, aquestes disquisicions fan referència a fets històrics o geogràfics o etimològics, i són especialment interessants perquè aporten valors afegits: esments a l’estraperlo, als escamots de la FAI, al pas clandestí de jueus pel Pirineu, als plàtans de la carretera, a l’afer Banca Catalana i a Jordi Pujol, a la visita del Papa (i els aiguats que va portar), als Jocs Olímpics, a Lluís M. Xirinacs, a TV3… Tot plegat dóna cos, color i gruix al relat.

Hi ha una galeria de personatges rica i complexa. Alguns resulten especialment ben trobats: l’oncle Pere, la Pilar, la Rosa, el Pòlit, la pubilla de Molí-Sanç, el tinent, el senyor Venedig i el seu fill, el mestre Olzinelles, el senyor Colldejou… També els difunts dels quals es reconstrueixen fragments de vida: en Ramon Valldora pare,  l’Estevet,  el Nelet, l’oncle Miquel…  La narració de la retrobada dels jueus a la festa de la Saleta és especialment emotiva.

L’obra es complementa amb un seguit de quadres genealògics que resulten molt útils al lector per situar-se en el teixit de les diverses famílies que intervenen en l’acció al llarg dels anys, i que basteixen un entrellat complex de relacions, amb amors secrets, fidelitats i traïcions, i actes humanitaris d’abnegació personal enfrontats a sordideses polítiques i accions inconfessables. Entremig, omnipresent, la música —el Concert per a la mà esquerra i la Suite del Ball de l’Àliga de Santa Creu, o la cançó popular balcànica Rosa de Temesvar— i, latent, la dramàtica epopeia d’uns jueus fugitius. I sempre l’amor.

Finalment hi ha una bibliografia que recull assaigs històrics de Daniel Arasa, Francesc Cabana, Josep Clarà, Xavier Fàbregas, Llorenç Ferrer i Alòs, Néstor Luján, Roser Porta, Josep M. Reguant, Antoni Rovira i Virgili, Joan Sellarés Serra, Felip Vendrell, Josep Viadiu i molts altres; sense oblidar la Postguerra del balsarenyenc Marc Mas i Soler.

En resum: un retaule de la vida a pagès durant la guerra i la postguerra, recuperada a través de diferents punts de vista als anys 90, amb una galeria de personatges molt interessants. Un llibre molt ben escrit i que enganxa; una obra mestra que fa de molt bon llegir, i que recomano vivament.

Ramón Carreté dins la revista Sarment

Cendra viva

Un títol, el d'aquest llibre, que és símbol, perquè funciona en la història, i com a imatge que sintetitza el sentit de la novel·la. "Cendra viva" ho serien els suposats pecats de la protagonista, que tindria culpa del que ha fet algun familiar seu, com la humanitat té culpa, segons l'Església, del pecat original d'Adam i Eva. Però a banda del que surt en una cançó dins del llibre, "Cendra viva" també es pot referir a l'encongiment asfixiant que viu la Josefina un cop casada, tot i que ella hi lluiti en contra, perquè malgrat tot vol viure.

Ella, en primera persona, no veu res, no entén res, de manera semblant al protagonista de Jo he servit al rei d'Anglaterra, però es veu forçada a veure-ho tot, a entendre-ho tot. Una sogra que és una autèntica creu per a ella, la mort del seu fillet, un marit que només la vol per posseir-la, viure sola només en companyia de la Cisqueta, una vella minyona, en un casalot, mentre ella desitja de tenir la seva pròpia llar. Pel que fa a la Cisqueta, és potser de les úniques persones que se salven en aquest panorama.

El pitjor de tots és el Joaquim, el seu marit. La submissió que la Josefina li té, no és pas gens sorprenent en una dona d'aquella època, a principis del segle XX, però no ho deu ser tampoc en moltes dones de l'actualitat. Fins a les més fortes se'ls pot girar el cervell en un moment determinat, com sol passar en les novel·les de Thomas Hardy. La veritat és que tot plegat no fa venir ganes de casar-se, ni de donar-se a cap home, un punt de vista oposat al de London is London, l'altra gran novel·la de l'autora.

Crec que només resta dir que aquest llibre ni curt ni llarg l'he llegit en tres dies, i que el seu final obert m'ha deixat moltes ganes de continuar.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria Cendra viva. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2015

Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries

Enric Prat de la Riba, en l'època de la primera implantació de les biblioteques a Catalunya, a partir de 1915: "A Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon". Aquest polític compartí importància amb Jordi Rubió, cap de les biblioteques a partir del seu impuls, i amb Eugeni d'Ors, que elevà el nivell de l'Escola de  Bibliotecàries fins que fou defenestrat, amb la suspensió de la Mancomunitat que tant de bé havia fet per Catalunya.

Val a dir que el nivell de la primera Escola de Bibliotecàries i de les primeres quatre biblioteques era sorprenent tot i ser tan primitives. Amb tota mena d'actes culturals i professors de nivell. Fins molt de temps després no hi ha hagut homes estudiant i treballant de biblioteconomia, per cert, per això el llibre  es titula Lletraferides. Tot i que "cal ressaltar que la matriu de les biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya (que era coetània), era dirigida i organitzada per personal masculí, investigadors erudits, homes universitaris" (61).

Sigui com sigui, aquest llibre transmet una imatge de bon funcionament de la feina de les bibliotecàries. "Tenia una companya que sempre em deia ""Nosaltres hauríem de pagar i no cobrar per treballar"" de tan bé que ens ho passavem" (190). I fa reflexionar sobre algunes anècdotes habituals de la feina: "muy a menudo vienen adultos pidiéndome libros de los que sólo conocen a medias el título o el argumento" (53). Relacionat amb això: "Em vaig convencent que entendre els lectors té gairebé tant de mèrit com catalogar" (131). I també: "L'Escola de Bibliotecàries, de l'any 1930, on durant tres cursos vaig fer els descobriments més importants de la meva vida" (120).

En aquest llibre farcit d'informació interessantíssima sobre tot aquest món, incloent textos originals trobats en els dietaris de les bibliotecàries, s'hi troben perles com quan parla del bibliobús a front: "Comencem a repartir llibres i cal fer una observació curiosa: els llibres de poesia són acaparats pels malalts de la secció de psiquiatria" (202). És important la quantitat de capítols dedicats al bibliobús de les biblioteques al front, que mostra la qualitat humana de les bibliotecàries a Catalunya.

Un llibre també de qualitat, escrit per una historiadora, no pas una bibliotecària, però que entra de ple en aquest món que qui escriu això encara desconeixia, tot i treballar en una biblioteca de tècnica auxiliar. Que és l'autora de La maternitat d'Elba, per cert, per tant demostra tenir molt d'interès per l'època de la Guerra Civil i la postguerra.

MONTELLÀ, Assumpta Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries. Barcelona: Ara Llibres, 2015