Cendra viva

Un títol, el d'aquest llibre, que és símbol, perquè funciona en la història, i com a imatge que sintetitza el sentit de la novel·la. "Cendra viva" ho serien els suposats pecats de la protagonista, que tindria culpa del que ha fet algun familiar seu, com la humanitat té culpa, segons l'Església, del pecat original d'Adam i Eva. Però a banda del que surt en una cançó dins del llibre, "Cendra viva" també es pot referir a l'encongiment asfixiant que viu la Josefina un cop casada, tot i que ella hi lluiti en contra, perquè malgrat tot vol viure.

Ella, en primera persona, no veu res, no entén res, de manera semblant al protagonista de Jo he servit al rei d'Anglaterra, però es veu forçada a veure-ho tot, a entendre-ho tot. Una sogra que és una autèntica creu per a ella, la mort del seu fillet, un marit que només la vol per posseir-la, viure sola només en companyia de la Cisqueta, una vella minyona, en un casalot, mentre ella desitja de tenir la seva pròpia llar. Pel que fa a la Cisqueta, és potser de les úniques persones que se salven en aquest panorama.

El pitjor de tots és el Joaquim, el seu marit. La submissió que la Josefina li té, no és pas gens sorprenent en una dona d'aquella època, a principis del segle XX, però no ho deu ser tampoc en moltes dones de l'actualitat. Fins a les més fortes se'ls pot girar el cervell en un moment determinat, com sol passar en les novel·les de Thomas Hardy. La veritat és que tot plegat no fa venir ganes de casar-se, ni de donar-se a cap home, un punt de vista oposat al de London is London, l'altra gran novel·la de l'autora.

Crec que només resta dir que aquest llibre ni curt ni llarg l'he llegit en tres dies, i que el seu final obert m'ha deixat moltes ganes de continuar.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria Cendra viva. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2015

Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries

Enric Prat de la Riba, en l'època de la primera implantació de les biblioteques a Catalunya, a partir de 1915: "A Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon". Aquest polític compartí importància amb Jordi Rubió, cap de les biblioteques a partir del seu impuls, i amb Eugeni d'Ors, que elevà el nivell de l'Escola de  Bibliotecàries fins que fou defenestrat, amb la suspensió de la Mancomunitat que tant de bé havia fet per Catalunya.

Val a dir que el nivell de la primera Escola de Bibliotecàries i de les primeres quatre biblioteques era sorprenent tot i ser tan primitives. Amb tota mena d'actes culturals i professors de nivell. Fins molt de temps després no hi ha hagut homes estudiant i treballant de biblioteconomia, per cert, per això el llibre  es titula Lletraferides. Tot i que "cal ressaltar que la matriu de les biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya (que era coetània), era dirigida i organitzada per personal masculí, investigadors erudits, homes universitaris" (61).

Sigui com sigui, aquest llibre transmet una imatge de bon funcionament de la feina de les bibliotecàries. "Tenia una companya que sempre em deia ""Nosaltres hauríem de pagar i no cobrar per treballar"" de tan bé que ens ho passavem" (190). I fa reflexionar sobre algunes anècdotes habituals de la feina: "muy a menudo vienen adultos pidiéndome libros de los que sólo conocen a medias el título o el argumento" (53). Relacionat amb això: "Em vaig convencent que entendre els lectors té gairebé tant de mèrit com catalogar" (131). I també: "L'Escola de Bibliotecàries, de l'any 1930, on durant tres cursos vaig fer els descobriments més importants de la meva vida" (120).

En aquest llibre farcit d'informació interessantíssima sobre tot aquest món, incloent textos originals trobats en els dietaris de les bibliotecàries, s'hi troben perles com quan parla del bibliobús a front: "Comencem a repartir llibres i cal fer una observació curiosa: els llibres de poesia són acaparats pels malalts de la secció de psiquiatria" (202). És important la quantitat de capítols dedicats al bibliobús de les biblioteques al front, que mostra la qualitat humana de les bibliotecàries a Catalunya.

Un llibre també de qualitat, escrit per una historiadora, no pas una bibliotecària, però que entra de ple en aquest món que qui escriu això encara desconeixia, tot i treballar en una biblioteca de tècnica auxiliar. Que és l'autora de La maternitat d'Elba, per cert, per tant demostra tenir molt d'interès per l'època de la Guerra Civil i la postguerra.

MONTELLÀ, Assumpta Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries. Barcelona: Ara Llibres, 2015

London is London

L'autora d'aquest llibre sí que és molt autora. Aconsegueix que la tesi del llibre, l'anar contracorrent del finals del franquisme i l'inici de la trasició a l'estat espanyol, però viscut des de Londres, gairebé tombi qui escriu aixo.

Perquè aquest Londres tan progressista tot i provenir encara de l'època victoriana en coses com el te a totes hores o el canvi de cognom de les dones en casar-se (no és tot blanc o negre), per força ha d'haver estat viscut a fons per Maria Vilanova. I aquesta versemblança atribueix molta força a l'obra.

Des de l'avortament fins al sexe oral, passant pel gairebé incest d'una de les relacions de la protagonista, tenim la Bet, que arriba a Londres amb una intenció i decideix de quedar-s'hi indefinidament, guanyant-se la vida amb feines sempre més aviat bohèmies (no és precisament que es posi a rentar plats).

Però amb alguns límits, com quan s'adona que l'amor lliure és molt difícil de practicar, tenim uns resorts mentals, uns atavismes que ens ho impedeixen. Tot el llibre ens mostra la influència en les convencions, que arrossega la Bet, d'aquest Londres tan líric de la pàgina 119 i alhora tan realista, que és molt colpidor. Una dita que es repeteix, de la seva àvia: "quan l'alegria és a la sala, la tristor puja l'escala" (454). El contrari també seria veritat.

La Bet madurarà molt, en aquest any i mig a Londres, i el lector amb ella. Aprendrà a "patir i gaudir sense esperar res, sense témer el que vindrà..." (450), a decidir per ella mateixa, i que "de maneres d'estimar, n'hi havia de tots tipus i colors i no tenien perquè ser excloents" (193), relacionat amb el "If you want somebody/set them free" (si vols algú permet-los -els sentiments- de ser lliures) que diu Sting en una cançó, i ho dic en anglès com en el títol i moltes intervencions en aquest llibre, una cosa molt original.

Amb la constància de la pluja a Anglaterra, Maria Vilanova ens sedueix de nou amb la seva escriptura que ha estat considerada amb raó de diferent i valuosa. Es nota que té molts bons records d'aquesta ciutat, per ser de la seva joventut, l'edat lírica.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria London is London. Barcelona: Témenos edicions, 2013

La sala d'estar és un camp de futbol

Aquest llibre autobiogràfic de la infantesa de l'autor sembla que vulgui recalcar que aquesta infantesa ha estat com un joc. Descriu sobretot els jocs a la sala d'estar (que és un passadís, de fet), i les joguines que els regalaven a tots els germans.

També parla de moltes celebracions relacionades amb la religió que els inculca el pare. El qual s'endú de viatge Josep M. a Roma, ciutat que diu que és la seva pàtria (a l'obra Climent es veurà).

Però el més interessant de tot és com parla dels antecedents literaris de la seva infantesa, quan Josep Pla en persona li diu que si es fa escriptor es morirà de gana. O quan aconsegueix de ser perdonat per una malifeta amb un text persuasiu que escriu a la mare, fent-se conscient del poder de les paraules. Per cert, sembla que no li agradi pas que els companys de l'escola li diguin "Fona", i sobretot no "Follanenes".

Aquest autor viu la infantesa a l'Empordà, a Girona, a tocar del riu té la casa. Parla de molts records de la família, d'una àvia n'ha contemplat la mort, és colpidora la seva descripció. A banda dels jocs de nens, parla sovint dels nous electrodomèstics i avenços en la cuina de la mare.

Però la perla d'aquest llibre és cap al final. "m'ensenyen com es distingeix una lluna que creix d'una lluna que decreix. En el primer cas, té forma de D, i, en el segon, de C, just el contrari del que podries pensar.  Saber això em servirà per a tota la vida i sé, quan m'ho explica l'Escorihuela, que no hi haurà mai més un ensenyament més profund i profitós que aquest". El que jo interpreto és que sovint a la vida, quan sembla que anem endarrere, anem endavant, i quan sembla que guanyem és que ens ho creiem massa.

Un escriptor amb un estil molt personal, amb cops amagats. Em va agradar Climent i he volgut repetir. Aquesta col·lecció de llibres "Memòries. Ara llibres. D'on vinc" em sembla excel·lent.

FONALLERAS, Josep M. La sala d'estar és un camp de futbol. Barcelona: Ara llibres, 2015

Petites històries al replà de l'escala

Alguna vegada he llegit alguna cosa així com que no es pot ser feliç sense imaginació. Aquest llibre és un prodigi d'inventivitat, una mica hiperbòlic, això sí, que funciona com el fantàstic en el quotidià. I molt ben narrat, amb versemblança.

Entremesclant el que explica directament la Secundina, una portera amb molts anys d'experiència, i el que expliquen d'altres narradors, a vegades en primera persona, el llibre avança amb força. Des de l'època de la Guerra Civil fins ara, passa del "No corris, que t'aprimaràs", que li deien al pare de qui escriu això, a la història d'una anorèxica, duríssima, una de les que més m'ha colpit del llibre. Llibre que, sota el títol de "Petites històries", és molt ambiciós i punyent, amb referències al sexe, per exemple, sense pels a la llengua -llengua del marit que dues protagonistes reprimides no volen dins la boca, per cert.

Alguns personatges són molt ingenus, s'ho creuen tot, d'altres són molt cínics, se surten amb la seva amb crueltat, com quan una amant menystinguda fa creure a la seva amiga que el seu "príncep blau" li ha fet el salt . És un compendi de situacions molt humanes, tractades literàriament. Fins i tot hi entra la crisi actual.

Aquesta obra, que és força breu, com la de El món per un forat, m'ha deixat amb ganes de llegir més de l'autora, i quan pugui ho faré amb London is London, que té força més pàgines. Petites històries al replà de l'escala és un bon regal per Sant Jordi, he corregut a acabar-me'l per poder-ne fer ressenya.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria Petites històries al replà de l'escala. Cornellà: Tèmenos edicions, 2014

Els secrets de Clifftops

Crec que no m'hauria acabat aquest llibre si no m'hagués compromès amb l'editorial de fer-ne ressenya. I no pas perquè sigui dolent, avorrit o pretenciós, sinó pel molt que fa patir la seva lectura. Però estic contenta d'haver-lo acabat.

Aquesta és una història que podria assemblar-se, d'entrada, a una de les moltes telesèries que es fan a televisió, amb una casa rica de fons. Però de burgesa i comercial no n'és pas gens, l'obra. Més aviat molt profunda. De quatrecentes pàgines, cap a la meitat arriba al nus, amb la constatació a la qual arriba la família que el fill desatès per una sèrie d'errades redundants de tots ells ha desaparegut i mort.

Durant deu anys almenys els hi durarà el dol, amb un gran sofriment per tots ells. El llibre reflexiona sobre com val la pena de continuar vivint tot i el sofriment, com val la pena de tenir fills, encara que surtin com surtin.

Però abans de la recuperació podem llegir passatges com aquest: " Respirar li feia mal físicament, un dolor punyent, terrible, que li tenallava l'estómac. Cada cop que prenia alè significava un altre moment sense l'Alfie" (187). Per ser la primera obra de Hannah Richell, és molt ben escrita, i es llegeix molt i molt bé, encara que a vegades no continuïs per dosificar una mica el sofriment que se t'encomana.

El narrador, que va endavant i endarrere en el temps, ara i fa deu anys, és semiomniscient: no sabem mai exactament què li ha passat a l'Alfie en aquella platja, deixant-nos en la incògnita igual que a tota la família. La Helen, la mare, i tota la família, evolucionaran cap a ser més humans, amb la maduresa que els fa tenir la mateixa tragèdia (diuen que tot el que no et mata et fa més fort).

Si hagués de posar nota a aquest llibre, per descomptat que excel·lent o matrícula. No em fa pas por de recomanar-lo de cara a Sant Jordi. És una obra plena de secrets tan aviat dolents com bons de descobrir.

RICHELL, Hannah Els secrets de Clifftops. Barcelona, Ara Llibres, 2015

Interseccions

Una obra construïda com La ronda d'Arthur Schnitzler. Feta de narracions independents i alhora entrelligades en els seus protagonistes. Com a La ronda els protagonistes s'entrecreuen en les seves relacions sexuals fins que el darrer protagonista coincideix amb el primer. Això serien les interseccions a les quals el títol del llibre faria referència.

Una obra relativament breu, però que no es llegeix ràpid, i fins i tot reclama la relectura en més d'una ocasió. A la penúltima narració, fins i tot, hi ha un fragment amb l'"stream of consciousness" (corrent de consciència) tan fet servir en la literatura anglosaxona.

En destacaria molt la primera narració o capítol, depèn de com es miri, i l´última, com és normal per altra banda que sigui així. La història d'un músic molt important que trunca la seva carrera per haver-se desentès en el seu moment de salvar un amic del règim dictatorial d'Argentina. A qui escriu això aquesta angoixa del protagonista li recorda com fins i tot en una biblioteca pots arribar a ser conscient del que vol dir no poder-ho abastar tot, no poder ajudar tothom.

També destacaríem el capítol 8, per les reflexions punyents que fa sobre la malaltia mental el narrador. Una d'elles, la de la intel·ligència elevada que solen tenir els malalts mentals, que fa que encara costi més d'entendre com s'acaben tornant.

En definitiva, una escriptura densa, preciosista, tan elevada com els comentaris que l'autor deixa sovint al la blogosfera. Per a lectors exigents.

LÓPEZ MERCADÉ, Eduard Interseccions. Palma: Ifeelbook editors, 2014