London is London

L'autora d'aquest llibre sí que és molt autora. Aconsegueix que la tesi del llibre, l'anar contracorrent del finals del franquisme i l'inici de la trasició a l'estat espanyol, però viscut des de Londres, gairebé tombi qui escriu aixo.

Perquè aquest Londres tan progressista tot i provenir encara de l'època victoriana en coses com el te a totes hores o el canvi de cognom de les dones en casar-se (no és tot blanc o negre), per força ha d'haver estat viscut a fons per Maria Vilanova. I aquesta versemblança atribueix molta força a l'obra.

Des de l'avortament fins al sexe oral, passant pel gairebé incest d'una de les relacions de la protagonista, tenim la Bet, que arriba a Londres amb una intenció i decideix de quedar-s'hi indefinidament, guanyant-se la vida amb feines sempre més aviat bohèmies (no és precisament que es posi a rentar plats).

Però amb alguns límits, com quan s'adona que l'amor lliure és molt difícil de practicar, tenim uns resorts mentals, uns atavismes que ens ho impedeixen. Tot el llibre ens mostra la influència en les convencions, que arrossega la Bet, d'aquest Londres tan líric de la pàgina 119 i alhora tan realista, que és molt colpidor. Una dita que es repeteix, de la seva àvia: "quan l'alegria és a la sala, la tristor puja l'escala" (454). El contrari també seria veritat.

La Bet madurarà molt, en aquest any i mig a Londres, i el lector amb ella. Aprendrà a "patir i gaudir sense esperar res, sense témer el que vindrà..." (450), a decidir per ella mateixa, i que "de maneres d'estimar, n'hi havia de tots tipus i colors i no tenien perquè ser excloents" (193), relacionat amb el "If you want somebody/set them free" (si vols algú permet-los -els sentiments- de ser lliures) que diu Sting en una cançó, i ho dic en anglès com en el títol i moltes intervencions en aquest llibre, una cosa molt original.

Amb la constància de la pluja a Anglaterra, Maria Vilanova ens sedueix de nou amb la seva escriptura que ha estat considerada amb raó de diferent i valuosa. Es nota que té molts bons records d'aquesta ciutat, per ser de la seva joventut, l'edat lírica.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria London is London. Barcelona: Témenos edicions, 2013

La sala d'estar és un camp de futbol

Aquest llibre autobiogràfic de la infantesa de l'autor sembla que vulgui recalcar que aquesta infantesa ha estat com un joc. Descriu sobretot els jocs a la sala d'estar (que és un passadís, de fet), i les joguines que els regalaven a tots els germans.

També parla de moltes celebracions relacionades amb la religió que els inculca el pare. El qual s'endú de viatge Josep M. a Roma, ciutat que diu que és la seva pàtria (a l'obra Climent es veurà).

Però el més interessant de tot és com parla dels antecedents literaris de la seva infantesa, quan Josep Pla en persona li diu que si es fa escriptor es morirà de gana. O quan aconsegueix de ser perdonat per una malifeta amb un text persuasiu que escriu a la mare, fent-se conscient del poder de les paraules. Per cert, sembla que no li agradi pas que els companys de l'escola li diguin "Fona", i sobretot no "Follanenes".

Aquest autor viu la infantesa a l'Empordà, a Girona, a tocar del riu té la casa. Parla de molts records de la família, d'una àvia n'ha contemplat la mort, és colpidora la seva descripció. A banda dels jocs de nens, parla sovint dels nous electrodomèstics i avenços en la cuina de la mare.

Però la perla d'aquest llibre és cap al final. "m'ensenyen com es distingeix una lluna que creix d'una lluna que decreix. En el primer cas, té forma de D, i, en el segon, de C, just el contrari del que podries pensar.  Saber això em servirà per a tota la vida i sé, quan m'ho explica l'Escorihuela, que no hi haurà mai més un ensenyament més profund i profitós que aquest". El que jo interpreto és que sovint a la vida, quan sembla que anem endarrere, anem endavant, i quan sembla que guanyem és que ens ho creiem massa.

Un escriptor amb un estil molt personal, amb cops amagats. Em va agradar Climent i he volgut repetir. Aquesta col·lecció de llibres "Memòries. Ara llibres. D'on vinc" em sembla excel·lent.

FONALLERAS, Josep M. La sala d'estar és un camp de futbol. Barcelona: Ara llibres, 2015

Petites històries al replà de l'escala

Alguna vegada he llegit alguna cosa així com que no es pot ser feliç sense imaginació. Aquest llibre és un prodigi d'inventivitat, una mica hiperbòlic, això sí, que funciona com el fantàstic en el quotidià. I molt ben narrat, amb versemblança.

Entremesclant el que explica directament la Secundina, una portera amb molts anys d'experiència, i el que expliquen d'altres narradors, a vegades en primera persona, el llibre avança amb força. Des de l'època de la Guerra Civil fins ara, passa del "No corris, que t'aprimaràs", que li deien al pare de qui escriu això, a la història d'una anorèxica, duríssima, una de les que més m'ha colpit del llibre. Llibre que, sota el títol de "Petites històries", és molt ambiciós i punyent, amb referències al sexe, per exemple, sense pels a la llengua -llengua del marit que dues protagonistes reprimides no volen dins la boca, per cert.

Alguns personatges són molt ingenus, s'ho creuen tot, d'altres són molt cínics, se surten amb la seva amb crueltat, com quan una amant menystinguda fa creure a la seva amiga que el seu "príncep blau" li ha fet el salt . És un compendi de situacions molt humanes, tractades literàriament. Fins i tot hi entra la crisi actual.

Aquesta obra, que és força breu, com la de El món per un forat, m'ha deixat amb ganes de llegir més de l'autora, i quan pugui ho faré amb London is London, que té força més pàgines. Petites històries al replà de l'escala és un bon regal per Sant Jordi, he corregut a acabar-me'l per poder-ne fer ressenya.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria Petites històries al replà de l'escala. Cornellà: Tèmenos edicions, 2014

Els secrets de Clifftops

Crec que no m'hauria acabat aquest llibre si no m'hagués compromès amb l'editorial de fer-ne ressenya. I no pas perquè sigui dolent, avorrit o pretenciós, sinó pel molt que fa patir la seva lectura. Però estic contenta d'haver-lo acabat.

Aquesta és una història que podria assemblar-se, d'entrada, a una de les moltes telesèries que es fan a televisió, amb una casa rica de fons. Però de burgesa i comercial no n'és pas gens, l'obra. Més aviat molt profunda. De quatrecentes pàgines, cap a la meitat arriba al nus, amb la constatació a la qual arriba la família que el fill desatès per una sèrie d'errades redundants de tots ells ha desaparegut i mort.

Durant deu anys almenys els hi durarà el dol, amb un gran sofriment per tots ells. El llibre reflexiona sobre com val la pena de continuar vivint tot i el sofriment, com val la pena de tenir fills, encara que surtin com surtin.

Però abans de la recuperació podem llegir passatges com aquest: " Respirar li feia mal físicament, un dolor punyent, terrible, que li tenallava l'estómac. Cada cop que prenia alè significava un altre moment sense l'Alfie" (187). Per ser la primera obra de Hannah Richell, és molt ben escrita, i es llegeix molt i molt bé, encara que a vegades no continuïs per dosificar una mica el sofriment que se t'encomana.

El narrador, que va endavant i endarrere en el temps, ara i fa deu anys, és semiomniscient: no sabem mai exactament què li ha passat a l'Alfie en aquella platja, deixant-nos en la incògnita igual que a tota la família. La Helen, la mare, i tota la família, evolucionaran cap a ser més humans, amb la maduresa que els fa tenir la mateixa tragèdia (diuen que tot el que no et mata et fa més fort).

Si hagués de posar nota a aquest llibre, per descomptat que excel·lent o matrícula. No em fa pas por de recomanar-lo de cara a Sant Jordi. És una obra plena de secrets tan aviat dolents com bons de descobrir.

RICHELL, Hannah Els secrets de Clifftops. Barcelona, Ara Llibres, 2015

Interseccions

Una obra construïda com La ronda d'Arthur Schnitzler. Feta de narracions independents i alhora entrelligades en els seus protagonistes. Com a La ronda els protagonistes s'entrecreuen en les seves relacions sexuals fins que el darrer protagonista coincideix amb el primer. Això serien les interseccions a les quals el títol del llibre faria referència.

Una obra relativament breu, però que no es llegeix ràpid, i fins i tot reclama la relectura en més d'una ocasió. A la penúltima narració, fins i tot, hi ha un fragment amb l'"stream of consciousness" (corrent de consciència) tan fet servir en la literatura anglosaxona.

En destacaria molt la primera narració o capítol, depèn de com es miri, i l´última, com és normal per altra banda que sigui així. La història d'un músic molt important que trunca la seva carrera per haver-se desentès en el seu moment de salvar un amic del règim dictatorial d'Argentina. A qui escriu això aquesta angoixa del protagonista li recorda com fins i tot en una biblioteca pots arribar a ser conscient del que vol dir no poder-ho abastar tot, no poder ajudar tothom.

També destacaríem el capítol 8, per les reflexions punyents que fa sobre la malaltia mental el narrador. Una d'elles, la de la intel·ligència elevada que solen tenir els malalts mentals, que fa que encara costi més d'entendre com s'acaben tornant.

En definitiva, una escriptura densa, preciosista, tan elevada com els comentaris que l'autor deixa sovint al la blogosfera. Per a lectors exigents.

LÓPEZ MERCADÉ, Eduard Interseccions. Palma: Ifeelbook editors, 2014

El món per un forat

Un llibre amb un glossari al final de Maria Vilanova i un pròleg al principi provinent del filòleg Jordi Dorca, que és un començar bé i un deixar un bon regust de boca. Però la història de Maria Vilanova i Vila-Abadal té molta força per si sola, ambientada en el Vidrà de la Guerra i postguerra Civil, en l'opressió física, moral i lingüística exercida contra els catalans en aquest període de temps. De bon recordar en els temps que corren, tan prometedors i diferents de fa relativament poques dècades.

"El món per un forat" ho seria aquesta història, en ella mateixa una petita escletxa de denúncia d'una època en un lloc petit. Forats ho són tots els protagonistes i les seves visions de la història, que al final adquireix sentit, molt ben travada i més aviat realista, a voltes punyent.

"El patiment el continuava portant escrit a la cara, no el podia pas amagar. Era com una bestioleta esporuguida que saltava espantadissa quan algú li dirigia la paraula" (28). La cara, l'espill de l'ànima. La cara de la gent a la postguerra.

A banda de les nombroses paraules locals recuperades per a la narració, hi ha també alguna parèmia, com "a l'hospital i a la presó coneixeràs el bon companyó". És com les grans amistats fetes a un camp de concentració. Sembla que quan tot rutlla no es pugui distingir el que és autèntic del que no.

Encara que es tracti d'un forat, no és una història insignificant, però sí molt deliciosa de llegir. És un premi d'aquest any, amb l'actualitat del que no convé oblidar mai.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria El món per un forat. Barcelona: Tèmenos Edicions SCP, 2014

A l'ombra de l'arbre violeta

La història de l'Iran, la d'aquest llibre, és semblant a la de la Rússia comunista, però amb l'islamisme. Una revolució que va començar a finals de la dècada dels 80, contra la classe dirigent que aglutinava la riquesa i que s'havia tornat descreguda en estudiar fora. Una revolució què ràpidament va degenerar en un fonamentalisme religiós difícil de creure. He de dir que mai he llegit res que m'hagi tocat tant la sensibilitat.

Un arbre violeta, el de la flor de la xicranda, seria la imatge d'una successió de generacions, amb un color que contrasta amb el verd dels que s'oposen al règim fonamentalista, com aquí fem amb el color groc. Una mare empresonada que dóna a llum a la presó,  en les pitjors condicions, però que se n'acaba sortint. Un pare que, després d'arrossegar-se per la presó d'Evin, acaba a la forca, com milers més. Aquests dos personatges, el d'ella inspirat en la mare de l'escriptora, ja que Sahar Delijani també va néixer a la presó, seran el tret de sortida de la resta d'històries. Unes històries que, per contrast, són plenes d'empatia, molt sentimentals.

Dos fragments representatius de la duresa: quan l'Amir, el pare empresonat, li pregunta a un company de cel·la: "-Per què volies una cicatriu?", aquest li respon: "-De record", i la narradora afegeix: "Ferida. Dolor. Record" (96). Tal vegada el record sempre va lligat al dolor, tot i que diuen que tendim a oblidar les experiències doloroses. I aquest fragment: "Què és la vida", pensa, "llevat d'una llarga cançó de bressol de separació?" (125). Neixem morint, però quina sort no viure en aquest país. Encara que fa dos-cents anys aquí estàvem igual amb la Inquisició.

La bellesa d'un llibre com aquest és fora de dubte, per la manera com aborda el lector submergint-lo en totes les situacions de cop i sense flotador. Més a prop de la poesia que no del simple assaig. Com diu un protagonista, "la poesia existeix per dir el que no es pot dir. Existeix per parlar d'allò ocult, secret, sagrat" (199), com secretament porten aquestes famílies la seva situació de protesta contra el règim. A la darrera part de la història qui escriu això no podia deixar el llibre, amb una emoció creixent. Si no us fa por que un llibre us mossegui, que venia a dir Kafka, aquesta obra és per vosaltres.

DELIJANI, Sahar, A l'ombra de l'arbre violeta. Barcelona: Ara llibres, 2014