Petites històries al replà de l'escala

Alguna vegada he llegit alguna cosa així com que no es pot ser feliç sense imaginació. Aquest llibre és un prodigi d'inventivitat, una mica hiperbòlic, això sí, que funciona com el fantàstic en el quotidià. I molt ben narrat, amb versemblança.

Entremesclant el que explica directament la Secundina, una portera amb molts anys d'experiència, i el que expliquen d'altres narradors, a vegades en primera persona, el llibre avança amb força. Des de l'època de la Guerra Civil fins ara, passa del "No corris, que t'aprimaràs", que li deien al pare de qui escriu això, a la història d'una anorèxica, duríssima, una de les que més m'ha colpit del llibre. Llibre que, sota el títol de "Petites històries", és molt ambiciós i punyent, amb referències al sexe, per exemple, sense pels a la llengua -llengua del marit que dues protagonistes reprimides no volen dins la boca, per cert.

Alguns personatges són molt ingenus, s'ho creuen tot, d'altres són molt cínics, se surten amb la seva amb crueltat, com quan una amant menystinguda fa creure a la seva amiga que el seu "príncep blau" li ha fet el salt . És un compendi de situacions molt humanes, tractades literàriament. Fins i tot hi entra la crisi actual.

Aquesta obra, que és força breu, com la de El món per un forat, m'ha deixat amb ganes de llegir més de l'autora, i quan pugui ho faré amb London is London, que té força més pàgines. Petites històries al replà de l'escala és un bon regal per Sant Jordi, he corregut a acabar-me'l per poder-ne fer ressenya.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria Petites històries al replà de l'escala. Cornellà: Tèmenos edicions, 2014

Els secrets de Clifftops

Crec que no m'hauria acabat aquest llibre si no m'hagués compromès amb l'editorial de fer-ne ressenya. I no pas perquè sigui dolent, avorrit o pretenciós, sinó pel molt que fa patir la seva lectura. Però estic contenta d'haver-lo acabat.

Aquesta és una història que podria assemblar-se, d'entrada, a una de les moltes telesèries que es fan a televisió, amb una casa rica de fons. Però de burgesa i comercial no n'és pas gens, l'obra. Més aviat molt profunda. De quatrecentes pàgines, cap a la meitat arriba al nus, amb la constatació a la qual arriba la família que el fill desatès per una sèrie d'errades redundants de tots ells ha desaparegut i mort.

Durant deu anys almenys els hi durarà el dol, amb un gran sofriment per tots ells. El llibre reflexiona sobre com val la pena de continuar vivint tot i el sofriment, com val la pena de tenir fills, encara que surtin com surtin.

Però abans de la recuperació podem llegir passatges com aquest: " Respirar li feia mal físicament, un dolor punyent, terrible, que li tenallava l'estómac. Cada cop que prenia alè significava un altre moment sense l'Alfie" (187). Per ser la primera obra de Hannah Richell, és molt ben escrita, i es llegeix molt i molt bé, encara que a vegades no continuïs per dosificar una mica el sofriment que se t'encomana.

El narrador, que va endavant i endarrere en el temps, ara i fa deu anys, és semiomniscient: no sabem mai exactament què li ha passat a l'Alfie en aquella platja, deixant-nos en la incògnita igual que a tota la família. La Helen, la mare, i tota la família, evolucionaran cap a ser més humans, amb la maduresa que els fa tenir la mateixa tragèdia (diuen que tot el que no et mata et fa més fort).

Si hagués de posar nota a aquest llibre, per descomptat que excel·lent o matrícula. No em fa pas por de recomanar-lo de cara a Sant Jordi. És una obra plena de secrets tan aviat dolents com bons de descobrir.

RICHELL, Hannah Els secrets de Clifftops. Barcelona, Ara Llibres, 2015

Interseccions

Una obra construïda com La ronda d'Arthur Schnitzler. Feta de narracions independents i alhora entrelligades en els seus protagonistes. Com a La ronda els protagonistes s'entrecreuen en les seves relacions sexuals fins que el darrer protagonista coincideix amb el primer. Això serien les interseccions a les quals el títol del llibre faria referència.

Una obra relativament breu, però que no es llegeix ràpid, i fins i tot reclama la relectura en més d'una ocasió. A la penúltima narració, fins i tot, hi ha un fragment amb l'"stream of consciousness" (corrent de consciència) tan fet servir en la literatura anglosaxona.

En destacaria molt la primera narració o capítol, depèn de com es miri, i l´última, com és normal per altra banda que sigui així. La història d'un músic molt important que trunca la seva carrera per haver-se desentès en el seu moment de salvar un amic del règim dictatorial d'Argentina. A qui escriu això aquesta angoixa del protagonista li recorda com fins i tot en una biblioteca pots arribar a ser conscient del que vol dir no poder-ho abastar tot, no poder ajudar tothom.

També destacaríem el capítol 8, per les reflexions punyents que fa sobre la malaltia mental el narrador. Una d'elles, la de la intel·ligència elevada que solen tenir els malalts mentals, que fa que encara costi més d'entendre com s'acaben tornant.

En definitiva, una escriptura densa, preciosista, tan elevada com els comentaris que l'autor deixa sovint al la blogosfera. Per a lectors exigents.

LÓPEZ MERCADÉ, Eduard Interseccions. Palma: Ifeelbook editors, 2014

El món per un forat

Un llibre amb un glossari al final de Maria Vilanova i un pròleg al principi provinent del filòleg Jordi Dorca, que és un començar bé i un deixar un bon regust de boca. Però la història de Maria Vilanova i Vila-Abadal té molta força per si sola, ambientada en el Vidrà de la Guerra i postguerra Civil, en l'opressió física, moral i lingüística exercida contra els catalans en aquest període de temps. De bon recordar en els temps que corren, tan prometedors i diferents de fa relativament poques dècades.

"El món per un forat" ho seria aquesta història, en ella mateixa una petita escletxa de denúncia d'una època en un lloc petit. Forats ho són tots els protagonistes i les seves visions de la història, que al final adquireix sentit, molt ben travada i més aviat realista, a voltes punyent.

"El patiment el continuava portant escrit a la cara, no el podia pas amagar. Era com una bestioleta esporuguida que saltava espantadissa quan algú li dirigia la paraula" (28). La cara, l'espill de l'ànima. La cara de la gent a la postguerra.

A banda de les nombroses paraules locals recuperades per a la narració, hi ha també alguna parèmia, com "a l'hospital i a la presó coneixeràs el bon companyó". És com les grans amistats fetes a un camp de concentració. Sembla que quan tot rutlla no es pugui distingir el que és autèntic del que no.

Encara que es tracti d'un forat, no és una història insignificant, però sí molt deliciosa de llegir. És un premi d'aquest any, amb l'actualitat del que no convé oblidar mai.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria El món per un forat. Barcelona: Tèmenos Edicions SCP, 2014

A l'ombra de l'arbre violeta

La història de l'Iran, la d'aquest llibre, és semblant a la de la Rússia comunista, però amb l'islamisme. Una revolució que va començar a finals de la dècada dels 80, contra la classe dirigent que aglutinava la riquesa i que s'havia tornat descreguda en estudiar fora. Una revolució què ràpidament va degenerar en un fonamentalisme religiós difícil de creure. He de dir que mai he llegit res que m'hagi tocat tant la sensibilitat.

Un arbre violeta, el de la flor de la xicranda, seria la imatge d'una successió de generacions, amb un color que contrasta amb el verd dels que s'oposen al règim fonamentalista, com aquí fem amb el color groc. Una mare empresonada que dóna a llum a la presó,  en les pitjors condicions, però que se n'acaba sortint. Un pare que, després d'arrossegar-se per la presó d'Evin, acaba a la forca, com milers més. Aquests dos personatges, el d'ella inspirat en la mare de l'escriptora, ja que Sahar Delijani també va néixer a la presó, seran el tret de sortida de la resta d'històries. Unes històries que, per contrast, són plenes d'empatia, molt sentimentals.

Dos fragments representatius de la duresa: quan l'Amir, el pare empresonat, li pregunta a un company de cel·la: "-Per què volies una cicatriu?", aquest li respon: "-De record", i la narradora afegeix: "Ferida. Dolor. Record" (96). Tal vegada el record sempre va lligat al dolor, tot i que diuen que tendim a oblidar les experiències doloroses. I aquest fragment: "Què és la vida", pensa, "llevat d'una llarga cançó de bressol de separació?" (125). Neixem morint, però quina sort no viure en aquest país. Encara que fa dos-cents anys aquí estàvem igual amb la Inquisició.

La bellesa d'un llibre com aquest és fora de dubte, per la manera com aborda el lector submergint-lo en totes les situacions de cop i sense flotador. Més a prop de la poesia que no del simple assaig. Com diu un protagonista, "la poesia existeix per dir el que no es pot dir. Existeix per parlar d'allò ocult, secret, sagrat" (199), com secretament porten aquestes famílies la seva situació de protesta contra el règim. A la darrera part de la història qui escriu això no podia deixar el llibre, amb una emoció creixent. Si no us fa por que un llibre us mossegui, que venia a dir Kafka, aquesta obra és per vosaltres.

DELIJANI, Sahar, A l'ombra de l'arbre violeta. Barcelona: Ara llibres, 2014

La catàstrofe de ser un nen

Una obra breu, com la infantesa, que es llegeix com un caramel, i que seria exactament l'exemple del que el seu autor sempre ha volgut, escriure bé. És molt fresca, espontània, com en el parlar d'un diàleg d'obra teatral. Explica la infantesa del dramaturg català, a les antípodes de la majoria de nens actuals. Per la duresa "catastròfica" que l'envoltava, la de la postguerra.

Sobre aquest tema es pot observar com l'autor fa servir l'estratègia de la repetició, tan útil en música i poesia. Repeteix, per exemple, fins a la sacietat,  que ell va ser sempre un estudiant mediocre, amb una excepció, i que li va costar d'aprendre a llegir. El que no obsta que sempre llegís molt, i que els còmics sempre l'acompanyessin, ell en va fer molts, anticipant-se a la seva obra teatral. També repeteix que el seu pare li posava les banyes a la seva mare, i, per últim, que va ser un nyicris, gairebé sempre malalt. Una cosa que no repeteix però que sobta força és que tenia un avi que era una mala persona, molt de dretes, mort pels del bàndol contrari durant la Guerra Civil. També li feia el salt a la dona.

L'escriptor havia d'estudiar peritatge industrial, però no va ser així. En cap moment se'ns anomena de manera evident el que serà la gran passió d'adult  de Benet i Jornet, però les ressonàncies del que ha deixat escrit creiem que són pistes de per on es va acabar decantant. Una petita joia, una més de les de la col·lecció d'Ara llibres destinada a descobrir la infantesa de personatges importants.

Viatge a Moscou

Sembla mentida, però avui en dia, després de la caiguda del mur de Berlín el 1989, encara hi ha qui creu en el comunisme. Que no els fa res que els Gulags fossin l'equivalent dels camps d'extermini nazis, que volen ignorar el que explica La granja dels animals de George Orwell. Ja ho diu aquest llibre excel·lent: "I és que la felicitat humana no es pot planificar" (15), com ho pretenia el comunisme.

Relacionat amb això: "a mesura que passen els anys, cada cop tinc més clar que la casualitat gairebé sempre emmascara la causalitat" (31), un leitmotiv que es repeteix al llarg del llibre, de la història de la coneixença del que esdevindrà el fill de qui l'escriu, el nen rus Alioixa.

Aquest nen viu amb els avis perquè té un panorama familiar desolador, amb pares bebedors i incapaços de cuidar-se'n. Alhora, la vida a Rússia s'ha tornat molt difícil en l'època en què Llibert Ferri, el periodista que ha fet aquest llibre, coneix i adopta l'Alioixa, el 1993. Pel capitalisme deshumanitzat que envaïa aquest país.

"Un fill no ha de ser un element de producció ni de consum, (...). Més aviat són els pares ells que són propietat dels fills" (59). Actualment això és massa així fins i tot.

L'Alioixa és un nen amb bon cor i de seguida reconeix el Llibert com a pare, fins i tot encara que sigui gai. Aquest llibre és un testimoni més d'un lloc i d'una època, un exercici de periodisme d'alt nivell, escrit de manera novel·lada. Si la casualitat ha fet que llegiu aquesta ressenya, feu cas de la causalitat que us empenyerà a llegir el llibre.

FERRI, Llibert Viatge a Moscou. Barcelona: Ara llibres, 2014