Després d'haver llegit La fugida, que em va agradar tant, això m'ha portat a voler llegir aquest altre llibre periodístic, també molt ben narrat. Sobre la vinguda i posterior marxa sobtada, breu com un haiku, que és fet de tres versos breus precisament. Plantejament, nus i desenllaç. També una coberta amb els tres protagonistes més importants, i un títol de tres paraules. Les cobertes haurien de ser sempre així de ben fetes. I el fet de llegir-los tots dos no ha fet que deixés de trobar molt trepidant el segon. Que, com a Cendra per Martina de Pedrolo, aproximar-se a la història des de més d'un punt de vista encara la fa més interessant, més enllà de les contradiccions que s'hi pugui trobar.
Per començar, en el fet que, en aquesta segona narració dels fets, el President voldria arribar a ser present al Parlament, el dia de la investidura d'Illa, fins al darrer moment, quan veu que no és factible. A La fugida el nostre protagonista tenia clar que volia tan sols arribar i marxar de seguida, i, com en un truc de màgia, fer-ho davant de tothom. Que ningú no mira on no passa res, repeteix més d'una vegada aquest segon relat. El que faria el Mago Pop per distreure els espectadors, per exemple, amb el qual va ser comparat, mig en broma, mig amb admiració.
Per admiració, la meva. Per això m'agrada quan una de les persones encarregades del dispositiu, semblant a l'entrada soterrada de les urnes el primer d'octubre, es dirigeix al President amb tots els honors que mereix, per la institució que representa: "Benvingut a Catalunya, president". Que també fa que la major part del temps en què transcorre aquesta aventura Puigdemont vulgui anar mudat, vestit amb la categoria humana que té.
Hi ha una altra diferència entre tots dos llibres, el referir-se als mossos que el van ajudar i després van ser detinguts -algú ha dit que eren dignes de ser condecorats-, com a agents 1, 2 i 3. Que per cert, en ser detinguts van ser tractats amb molta crueltat pels altres mossos, cosa que és una vergonya més. La crueltat que el president del Parlament, Josep Rull, tenia por que arribés a patir Puigdemont, ja que se'ns explica aquí com a Rull en ser empresonat li van lligar les mans per l'esquena i el van dur en una furgoneta a tota velocitat sense portar cordat el cinturó, entre d'altres tortures.
Una altra diferència entre les dues històries, més simpàtica, és quan l'estadant d'un dels dos pisos on es van amagar Turull i ell els va oferir un àpat a base de formatges. A La fugida hi posa que a un no li agraden, i l'altre no en pren mai. Aquí no se n'esmenta res.
Per acabar, voldria parlar de la Bàrbara Vidal, la que va permetre la part més important del dispositiu, traient els dos polítics de darrere de l'escenari de l'Arc del Triomf amb el seu cotxe blanc. Jo no el vaig veure, i hi vaig estar tota l'estona. Una de les cançons que els va posar al cotxe per trencar amb el nerviosisme -a banda d'algunes d'ella mateixa, que té una banda amb la seva parella mosso, per cert-, és la d'Oques grasses, Elefants. Amb una lletra tan positiva i i que fa tenir ànims com "he après a caure cap amunt", "no deixis mai de ser tu", "segur que has pensat que no es pot/ tornar a renéixer des de dins del sot". Perquè, encara que vulguin fer veure que és de broma, ridícula, aquesta gesta pacífica, un cop més, del nostre President, és molt transcendent, i ell ha patit i pateix molt pel fet de ser a l'exili.
NUALART CASULLERAS, Josep Tres dies d'agost. Barcelona: Vilaweb, 2025
