Aquesta
novel·la és escrita com tots els clàssics, i és un futur clàssic. Està escrita
amb exigència i és molt ben treballada en el que diu i en com ho diu. S’hi ha
d’entrar a fons per gaudir-ne. És molt ben trobat de fer referències constants
a allò que passa a L’hora quieta, que tant de bo arribi a més lectors.
Que té moltes referències implícites a Shakespeare. Conté infinites frases i
passatges per recordar, de nou la narració és l’excusa per a les reflexions de
l’autora, en una obra que no és pas novel·la històrica. La diferència amb L’hora
quieta és que aquest llibre és fet d’una acumulació d’històries, i l’altre
era fet bàsicament d’una. Però és excel·lent igualment.
El
personatge de Jacme en seria el centre, tan entranyable en l’anterior novel·la,
sobretot per la seva autenticitat, relacionada també amb la seva manera de
parlar poc adequada en un monestir, perquè provenia del poble de Querós, i no
havia estat instruït. Incloure els pensaments amb paraulotes d’aquest
personatge, seguides pel que acaba dient realment, és una troballa de la
narració, com també quan es ressalta una paraula amb majúscules, o posant
guions entre síl·labes, o fent servir la cursiva. Per emfatitzar el que es diu.
Unes característiques en aquest frare jove que no impediran que el prior
fugitiu Daniel de Paterna de l’obra anterior el nomeni prior interí. La Maria
Dolors ha explicat que per escriure sobre aquest Monestir de Sant Llorenç del
Munt, que és real, a les Guilleries, es va inspirar en el fet que hi va haver
un prior que va fugir de debò.
També el
títol d’aquesta darrera novel·la de la Maria Dolors, El gran desordre, sintetitzaria
una constant de l’època que descriu, la disputa entre dos i fins a tres papes
que lluiten entre ells per dominar l’Església. Tant com la Claustra, que és una
paraula per designar l’estat de relaxació dels costums als monestirs i
l’Església en general, que va acompanyada de la pèrdua de vocacions que
permetessin de continuar amb monestirs com el de Sant Llorenç. Per últim, també
els episodis de pesta són generadors d’aquest gran desordre. Que a cada rentada
s’endú un llençol, cada episodi de pesta s’emporta algun personatge.
Però el
personatge de Jacme no és l’únic que té molt de carisma, que també és un
arquetip com el de Galzeran, sobretot, tant com el de Berenguer, protagonistes
de L’hora quieta. Hi ha sobretot la germana de Galzeran, Beàtrix, de qui
Jacme està secretament enamorat.
Després de
Beàtrix venen els seus fills, Arnau i Evenci. Tots ells tossuts, apassionats i
individuals. Tot i que Arnau es contradiu en com tracta la seva filla Antonieta.
Ell que ha estat rebel, vol dominar la seva filla, justament perquè és dona.
Com passa en nacions que han lluitat per sobreviure, i acaben fent el mateix
que els han fet a ells, el que passa a Israel i Gaza ara mateix. L’Antonieta és
tota una digna successora de la seva àvia Beàtrix, com les protagonistes
femenines de Jane Austen, tan tossudes i de caràcter fort.
De totes les
històries n’hi ha que acaben bé, i d’altres malament, però en general sempre hi
ha elements positius, contrapunts amables. I l’optimisme de les relacions
autèntiques, de parelles enamorades, que no són l’habitual en l’època, però no
són impossibles, al costat de les de conveniència. Tant com les dones com
Beàtrix i Antonieta, que poden estudiar com un home, que són intel·ligents,
valentes a més d’elegants. Hi ha moltes referències a la primera feminista, Christine
de Pisan. En una època on l’autor del Roman de la Rose deia que totes les dones
eren meuques de fet o de pensament.
L’autora
d’aquest llibre ha fet com Flaubert amb Madame Bovary, porta més de la
meitat de la seva vida escrivint les tres novel·les de la trilogia del monestir
de Sant Llorenç, El càstig, L’hora quieta i El gran desordre.
Els títols de cada novel·la són concisos, una síntesi perfecta de la història,
i gens comercials. Mereixen totes tres obres que se’ls faci justícia, més tard
o més d’hora.
FARRÉS, Maria Dolors El gran desordre. Almeria: Círculo Rojo Editorial, 2025
