Les hores isardes

 

Una delícia de llibre, per les fotografies, les aquarel·les i sobretot els textos que les acompanyen. Són també tres les dèries que té el Xavier, la muntanya, la fotografia i l'escriptura, que inclou la poesia, i tres són els autors del llibre, pròleg inclòs. Aquest dietari d'una setmana de ruta a vegades sembla novel·lat, com quan el Xavier es troba la Pirene, que no queda clar si és un personatge inventat.

Algunes perles dins la narració: "I si el reflex és la realitat, i el que hi ha a dalt és un miratge?"(71), sembla que parli de la poesia. "La felicitat va i ve com les nuvolades, com la pluja, com les boires... De sobte t'arriba i no saps quan durarà" (126), em recorda el que deia Folch i Camarasa sobre l'amor, que sempre ve sense avisar i sense causa aparent. "Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà" (152), això em genera molta esperança. "Si el cel existeix no deu ser gaire diferent d'aquest paisatge" (160), fa enveja, tot plegat.

A banda d'això, hi ha dos fragments que serien el que a la carrera en dèiem "stream of consciousness", el que són dos somnis del Xavier. I el poema de cap al final, que representa que ha escrit la Pirene, no té pèrdua. No em pensava que m'agradaria tant, aquest llibre.

PUJOL I GUARRO, Xavier; DOMINGO I CORTÈS, Enric. Les hores isardes, 2022