La casa de foc

Ressenya de Jesús Bonals

La història d’un saurí podria ser també un títol per a aquesta magnífica novel·la. ¿I qui és en aquest llibre el saurí capaç, com diuen que ha saben fer els saurins, d’endevinar on cal foradar el pou per trobar-hi aigua? En Jordi de Can Sol. Però, em direu, si a encapçalament l’autor dedica l’obra a aquest mateix Jordi de Can Sol...! Cal suposar que el Jordi tal de Can Sol és un personatge de ficció, no un amic o un conegut de l’autor, perquè tot el que en diu i n’insinua el podria posar en un bon compromís si fos una persona real, de carn i ossos, encara que sigui mort. Però algú ha vist mai que un autor dediqui el llibre a un personatge de ficció del mateix llibre que acaba d’escriure?

Crec que, amb aquest detall  transgressor, Francesc Serés ens fa l’ullet i en està dient que La casa de foc és el millor llibre dels que ha escrit. Em ve a la memòria el gran Pedrolo, que mai va dedicar cap del centenar de llibres que va publicar, però va fer una excepció. A la meva filla Adelais va escriure a la primera pàgina d’Unes mans plenes de sol, que des del meu punt de vista és el seu millor llibre, i probablement també ho era des del punt de vista de Pedrolo, tot i que ell no ho va verbalitzar mai.  Per cert, l’escenari rural, en aquest cas potser seria més exacte dir neo rural del llibre de Serés, com en el cas de les mans plenes de sol de Pedrolo, podria  potser ocasionar que aquest llibre de Serés fos negligit i arraconat per raó de l’escenari, com més d’una vegada ho han fet alguns saberuts barcelonins. Tan de bo això no passi, tot i que les 600 pàgines del llibre de Serés fan que en sigui candidat, perquè quan el primer lector d’un llibre llarg avisa que estem davant de la publicació d’un gran llibre, ja han passat unes quantes setmanes i sovint, ja no en queden exemplars a les llibreries: ja els han retornat a les catacumbes del magatzem, a l’espera que algú dicti la sentència que els ha de convertir en pasta de paper. Amenitats d’aquest sistema comercial a que es veuen sotmesos els nostres creadors. Però tornem al llibre:

En Jordi de Can Sol no és solament el veritable protagonista, molt més que el narrador, sinó que és un personatge extraordinàriament ben dibuixat i aconseguit, un personatge viu, entranyable i desconcertant, del qual n’anem coneixent els replecs psicològics no pas a través del que ens  en pugui informar el narrador, sinó a través de les seves “rèpliques” als diàlegs que transcriu l’autor, algunes tan llargues que es converteixen en veritables monòlegs, però que no cansen mai el lector, perquè no contenen mai res sobrer.

En el primer capítol l’autor recorre molt encertadament al vell recurs de començar pràcticament  pel final i d’aquesta manera ens assabentem anticipadament que el Jordi de Can Sol no sobreviurà a les 600 pàgines. En observar que Serés adoptava aquesta tan vella estratagema narrativa, em vaig preguntar, amb una mica o molta desconfiança, si l’autor sabria mantenir el suspense al llarg d’aquell considerable totxo després d’haver desvelat un detall tan important,

Doncs bé,  l’autor no solament aconsegueix mantenir l’enjòlit, sinó que aquest augmenta a mesura que avança al llibre, amb una nova pila de trames i subtrames, en un crescendo fantàsticament ben aconseguit. I això malgrat que al llarg de les esmentades 600 pàgines va deixant anar el desenllaç, provisional, d’aquestes trames, i dic provisional perquè al final resulta que alguns d’aquesta desenllaços no eren encara el veritable desenllaç final. Jo crec que, si li hem de trobar algun defecte a una obra magna com aquesta, són precisament les dues o tres darreres dotzenes de pàgines en què el narrador ho vol deixar tot tancat, incloent-hi la mort del gos, el Núvol, que certament és un “personatge” important del llibre, però que no calia explicitar, si més no de manera tan extensa. Tampoc no ens arregla gens saber el quan i el perquè l’autor decideix abandonar el Sallent. Els lectors hauríem quedat millor sense saber aquest detall, i deixant sense tancar aquest extrem, de la mateixa manera que ens quedem en el dubte de si el Jordi és culpable o no de l’incendi del paller que dona preu al títol del llibre. Molt probablement  aquí li ha faltat valor per fer servir una mica més les tisores. Ho dic simplement a  benefici d’inventari, i potser com a resultat d’una primera lectura.

Aquest llibre em suggereix tantes coses que, si les esmentés totes, aquesta ressenya massa llarga, i al lector gairebé li sortiria més a compte llegir-se el llibre que no pas la meva ressenya. Però n’hi ha una que no em puc deixar al tinter. El caràcter gairebé teatral d’aquesta novel·la, que per cert facilitaria molt la seva adaptació a teatre, i al cinema. Fins i tot, si exceptuem aquelles darreres pàgines després del clímax, ja he dit que per al meu gust una mica massa llargues, l’autor respecta escrupolosament la unitat de temps, d’acció i de lloc que prescrivien els clàssics com a elements indispensables per al bon teatre. Ara que en veiem obligats, quan engeguem la tele , que per cert cada vegada molts ho fem menys, a causa del nivell tan baix a què ha arribat, quina alenada dirà frec no seria que hi apareguessin adaptacions d’obres com aquesta. També he de dir que, malgrat que no sé quin recorregut comercial tindrà una obra tan bona en aquest nostre país tan petit, sí que ben segur que el podria tenir molt gran en la traducció a l’alemany, i a altres llengües de països que ja han descobert que la llengua catalana té una gran literatura que milita a la primera divisió de la literatura mundial.

Finalment, no puc evitar de dir que les drogues hi són protagonistes. Ja esteu avisats. Però llegiu el llibre, si us plau.

 SERÉS, Francesc La casa de foc. Barcelona: Edicions Proa, 2020