Consumits pel foc

 

Una nova novel·la de Jaume Cabré que és en tot com les anteriors menys en la llargada, és relativament breu. Escrita d'una manera una mica kafkiana, molt misteriosa, sobretot quan escriu trossos en alemany. Aquest "Consumits pel foc" fa pensar molt al llarg de l'obra. Que és tan breu com concisa, no hi ha gens de palla en tot el llibre. A mi personalment em recorda uns versos de Josep Maria Flotats en la presentació de l'obra de teatre El despertar de la primavera, que diuen: "Papallones inexorablement atretes/ per la flama que les devora". Flotats parla de l'amor, i en el fons aquest llibre també parla de l'amor, hi ha dues històries del protagonista, l'Ismael, amb dues dones.

Hi ha un passatge que m'ha recordat una altra obra, Oona i Salinger, de Frédéric Beigbeder, de quan diu: "Li va agafar el braç i el va deixar anar en adonar-se del seu gest" (107). O sigui, una altra versió de "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat" (88). La dona a la qual l'Ismael agafa el braç dirà més tard: "Jo vull saber si m'estimaràs sempre" (149), cosa a la qual ell contesta: "D'acord. Però el futur ningú no el sap. I jo amb prou feines recordo el passat". És obvi, això que diu, però no ho havia llegit mai enlloc, Jaume Cabré es mostra molt brillant en això. Aquesta dona és una mica com la nimfa Calypso que vol impedir que ell, com un Ulisses, després de moltes aventures torni amb la seva Penèlope, la Leo.

De nou el tema de l'amor: "No va poder fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció" (174). És tan dur com colpidor. A banda d'això que explico, és una història de lladres i serenos, que fa dir al protagonista: "Jo pecador em confesso", (162), enllaçant amb l'anterior novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso.

Escrita de manera molt original, relacionant les trifulgues del protagonista amb un petit senglar que és com si fós ell, n'és una imatge. I l'originalitat també es manifesta en expressions com "Al cap de molta angúnia" (152), o bé "suava por" (153). I amb els noms que l'Ismael dona als altres personatges, sempre literaris com el seu propi nom (igual que el protagonista de Moby Dick), el de la Bovary o el Zhivago.

És de nou una narració molt atractiva que serveix d'excusa per introduir idees profundes, com solen fer les bones novel·les. Crec que ja està tenint molt d'èxit, i segur que encara en tindrà més.

CABRÉ, Consumits pel foc. Barcelona: Proa, 2021