dissabte, 9 de maig de 2020

Cap fred, cor calent




Ressenya de Jesús Bonals

“Si vols saber història, llegeix memòries”, és un refrany que fa temps que s’hauria d’haver inventat. Amb el pas dels anys, i de tants i tants llibres llegits, cada vegada veig més clar que aquest refrany és avui d’una vigència indiscutible.

Ara bé, cal matisar de seguida: no es pot donar credibilitat a tot el que s’explica en unes úniques memòries, n’hem de llegir moltes. Cada una de les memòries ens aporta una visió, des d’un angle o punt de vista, i és un complement de les altres. Sovint, fins i tot hi ha contradicció entre elles. Quan això passa, quan sobre un mateix fet dos memorialistes en diuen exactament el contrari, és evident que un dels dos testimonis menteix. És el lector, el qual se suposa que té criteri propi, qui ha de decidir a qui creu més.

En el cas present ens trobem davant d’un relat molt interessant que dona una visió documentada, però també, és clar, molt personal, dels deu darrers anys. Destriar, des del punt de vista de qui escriu aquesta ressenya, quins són els elements d’aquesta narració en què Artur Mas es irrebatible, i en quins la seva justificació dels fets és més aviat forçada, seria un tema no pas menor, però, amb el permís del lector, crec que no em correspon fer-ho. Del que voldria parlar és d’aquest text com a obra literària, i només com a obra literària.

En l’aspecte literari, he de dir que el llibre és un 10. Narrativa en estat pur, amanida, és clar, amb judicis de valor que no entrebanquen el ritme narratiu. He dit moltes vegades, i ho repeteixo, que les memòries, si són bones, són tan narrativa com ho és la novel·la. He dit també que la disjuntiva literària no hauria de ser, com ho és ara, entre “ficció” i “no ficció”, sinó entre “narrativa” i “no-narrativa”. Però com que en aquest punt ningú no em fa gaire cas, passo full  i continuo.

Aquest llibre és veritable narrativa, i de la bona. Perquè aquest gènere literari funcioni, cal que l’estructura de la narració sigui molt bona i encertada, i que l’autor hagi ponderat adequadament el temps i l’extensió que cal dedicar a cada episodi, així com l’ordre en què aquests han d’anar apareixent al relat. Artur Mas no solament excel·leix en tot això, sinó  que a més aconsegueix una cosa poc freqüent en els textos narratius: sap incrementar correctament, a mesura que s’avança en el relat, la intensitat dramàtica dels fets exposats. Aquesta intensitat dramàtica progressa amb pas segur i ritme adequadament accelerat, i la història acaba, no pas com en els drames shakesperians amb una mortaldat general dels personatges que ben poc li falti perquè abasti fins i tot l’apuntador, però sí amb una escabetxina judicial de persones condemnades, confiscades, empresonades i exiliades.

Per posar la cirereta a l’encert literari d’aquest llibre, cal remarcar també que el títol és molt ben trobat. Cap fred: Queda ben clar i palès al llarg del llibre que en aquest drama polític i personal del “Procés”, Artur Mas va actuar sempre amb el cap fred. Potser, diria jo, fins i tot massa, ja que el profund convenciment que té de l’encert de les seves decisions, el va portar, un cop preses, a continuar tossudament pel camí que havia triat, fins i tot quan ja es veia a venir que el camí portava a l’abisme. Cor calent: perquè va actuar sempre amb el cor calent d’una profunda estima pel país i per la seva aspiració de llibertat.

Més enllà dels aspectes literaris, ¿què es pot dir sobre la línia ideològica subjacent a l’actuació del protagonista del llibre durant els deu anys que s’hi relaten?

Doncs primer que aquest text hauria de servir, si fos abundosament llegit, perquè el lector es fes una idea bastant autèntica del polític i de la persona d’Artur Mas. Malgrat la imatge generalment vigent d’un home fred, distant i més aviat antipàtic, tots els que hem tingut  ocasió de conèixer-lo personalment sabem, que, per contra, es tracta d’una persona humana, amable i empàtica en la distància curta. El lector del llibre, si el llegeix fins al final, haurà de concloure que és així i que si havia fet cas de l’estereotip anava ben equivocat.

La justificació que fa Artur Mas del periple que va des que va ser elegit president de la Generalitat el 2010 fins a l’actualitat és ben fonamentada, honesta i coherent. Ara bé, des del meu punt de vista, hi ha almenys dos moments en què es va equivocar, i les conseqüències d’aquest parell d’errors, han estat determinants. No els detallo, aquests pretesos errors, per dues raons: primer, perquè en l’espai tan curt del que disposo, em seria molt difícil raonar perquè dic que són errors. I en segon lloc, perquè la història encara no s’ha acabat, i ves a saber si una estratègia que aparentment ens ha portat a recular, ves a saber si al final serà la via encertada, i anys a venir les conseqüències d’aquells pretesos errades potser seran les que ens portaran a la desitjada llibertat.

En resum, un llibre magnífic i altament recomanable, no solament per la seva qualitat literària, sinó perquè ens mostra la veritable imatge d’un polític tan rellevant i ens fa un relat interessantíssim d’un dels més importants episodis de la nostra història, que permetrà al lector assabentar-se de moltes coses que el sorprendran.

MAS i GAVARRÓ, Artur Cap fred, cor calent. Barcelona: Columna, 2020


Cap comentari:

Publica un comentari

El vostre eco