La biblioteca de los nuevos comienzos

 

Aquest llibre m’ha arribat d'entrada pel seu títol, després d’haver-lo fullejat mentre treballava a la meva biblioteca. En primer lloc perquè parla d’una biblioteca, on jo treballo, en segon lloc perquè reflexiona sobre els nous començaments, en tots els sentits, i, per últim, perquè és la construcció d’una novel·la genial a partir d’una idea genial. Que és la d’una bibliotecària que endevina amb poques indicacions el que necessiten els usuaris, i els ho prescriu, de manera que ells se’n fan la seva pròpia idea.

En aquest llibre s’aprenen moltíssimes coses, i també et pots projectar amb la teva experiència en les histories, que en són cinc en total. Que es tracta d'una novel·la perquè les històries es troben relacionades, connectant els diferents personatges que han entrat en contacte amb la mateixa bibliotecària. Tot lliga al final. És una mica com la novel·la Una habitació amb bona vista, d’E.M. Forster, parla tant dels anhels que tenim tots a la vida, com del que ja hem conegut i forma part de nosaltres per sempre. És com els versos de  Martí i Pol, “Tan sense esforç, venim de la claror i anem a la claror”.

Sobre la primera història, la d’una dependenta d’una botiga de roba, me n’ha arribat molt la reflexió a la qual arriba la protagonista, que ser dependenta no és una feina menor, i que és bo de cooperar amb els companys, com aprèn en el llibre per a nens que li han prescrit, el que sol passar amb els llibres per a nens. També aquest capítol, tot i ser bo, no és tan bo com el del mig del llibre, que és el que més m’ha arribat, però no és gens menor. Si continueu amb la lectura arribats fins aquí, segur que no deixareu aquest llibre.

Sobre la segona història, la del personatge que és comptable en una empresa de mobles. La seva descoberta de la possibilitat d’una carrera paral·lela, encara que sigui sacrificat, s’assembla molt als que són artistes i treballen alhora, una situació que es produeix molt. Que em recorda Wuthering heights d’Emily Bronte, en la idea de la pedra sota el terra i les fulles dels arbres a la superfície, que es complementen. L’ofici a sota, la vocació a dalt.

La tercera història, la de l’ex-editora d’una revista que és rellevada de la seva feina per haver estat mare, i l’angoixa que això li produeix juntament amb de les dificultats que té per tenir-ne cura. El que es reflecteix en el passatge clau que parla sobre el fet que sempre volem el que no tenim.

La quarta història, la d’un aturat i el seu amic, un escriptor sense èxit. Que se n’acaben sortint, com passa sempre en un llibre optimista com aquest. Relacionant-ho amb un llibre sobre Darwin i la seva teoria de l’evolució. Un  aturat que se’n va adormir a la matinada i es lleva passat migdia, com ja sol passar en els que no tenen cap raó per llevar-se d’hora.

I per últim, la història d’un home acabat de jubilar-se, que passa a conviure més temps amb la parella, i això el posa en perill que la dona li demani el divorci. La “bellesa y la crueldad del mar” (284) que fan pensar que jubilar-se és un motiu d’alegria (com indica la paraula “júbil”) tant com de tristesa, les coses són així d’ambivalents.

Encara que sembli que faig molt d’spoiler, aquest llibre no gaire llarg és ple de racons que serien com un bon centre d’interès en una biblioteca, no té pèrdua, i és per rellegir-lo, com passa amb tots els bons llibres. Ara per ara només hi és en castellà, un idioma en el que mai llegeixo res, aquesta seria l’excepció que sempre confirma la regla.

Aoyama, Nichiko La biblioteca de los nuevos comienzos. Barcelona: Planeta 2023

Jo, que no he conegut els homes

La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en retens, de tota l'obra, que no sembla res més que una al·legoria per parlar del sentit de la vida, tant com del de l'escriptura. Tot el que passa sembla no tenir-ne cap, de sentit, però les reflexions que es generen sí que en tenen molt, sorprenen i convencen.

El que més pertorbaria de tot, i en relació amb el títol, és la desconeixença de la protagonista i narradora alhora, del que vol dir haver estat amb un home, el que només coneixen les seves companyes més grans en el seu absurd captiveri.

I és que sembla que l'autora ens vulgui dir que podria ser una sort de no saber encara què és un home. Un possible home que pot arribar a la brutalitat de deixar prenyada una dona i anar-se'n dient "I com ho puc saber, que és meu?". O sigui, fer-ho i en acabat no voler saber res de l'altra, com els animals.

Tot i això, la protagonista es fa conscient de ser humana, que havia estimat i que podia patir, que no era un ser celestial sense desitjos i de tornada de tot. En aquest sentit, sobta com li repugna el contacte físic, un contacte que relaciona de manera més o menys inconscient amb el fuet dels vigilants de la seva presó, un fuet que no seria res més que un símbol fàl·lic.

Enmig de passatges subversius, sentimentals o també molt dolorosos, avança la història. De la presó del principi a una falsa llibertat, tot i l'alegria d’alliberar-se en un primer moment. Hi ha fragments molt lírics, com quan equipara la música amb el vent, el vent que seria la poesia i l'art per sobre de tot.

Aquesta obra, en definitiva, sembla que parli d'ella mateixa, com ho fa la metapoesia, amb la narració de la protagonista sense nom, que ningú llegirà mai. Perquè això sembla haver-li passat a l'escriptora, el que passa fins als escriptors més reconeguts de la història, al capdavall.

HARPMAN, Jacqueline Jo, que no he conegut els homes. La Torre de Claramunt: Edicions del Periscopi, 2021

L'era dels llops

Una vegada més, l'autora d'aquesta novel·la ens arriba, ens fa pensar, ens sorprèn i ens convenç amb la inspectora Mimí com a protagonista. Que és més psicològica, l'obra, com passa amb Simenon, que no pas del gènere negre, i serveix per dir alguna cosa d'important. El que condensa en part el títol per ell sol. Era: "Període històric més o menys llarg que es caracteritza pel domini d'un personatge, un fet o un procés". O sigui, l'era de les violacions en manada. De persones que han deixat de ser persones per esdevenir llops indomesticables, en grup, segurament per trobar més motius per perpretar el seu crim.

Aquest rerefons de reflexió a vegades es manifesta en passatges plens de poesia, o en forma de versos directament. Les reflexions de la Mimí sobretot, tenen molta importància: "perquè ho tenim tot" com en la cançó de Joan Dausà, en un sentit diferent, el de l'abundància, l'opulència de la nostra societat que no és més que la nostra "pífia" (45). Alhora que es carrega el tòpic que a l'Índia es viu millor. De fet, dins de la manada de la història, hi ha des del qui ho té tot fins del qui no té res. I tota la història fuig del blanc o negre. Amb una "impenetrable grisor" (354), la d'aquests llops, que em fa pensar en una cançó d'Elisard Sala que jo cantava a la meva coral, que deia "Portem tanta boira als ulls, sentim tanta cobardia". I és que la tesi d'aquest llibre és "que la responsabilitat última del que fan és seva" (300), perquè el pitjor enemic és l'interior, que deia Forster.

Que "L'home és un llop per a l'home", que deia un filòsof com Plaute, és el que és, no el que ha de ser. La història també incideix en la capacitat d'engany dels criminals, sota una pell de xai, que sovint ningú ho diria. El que més m'ha colpit de tot és "l'adicció crea una necessitat indefugible: els violadors necessiten violar, igual que necessiten menjar, beure o dormir" (359).

Hi ha una cosa curiosa d'aquest llibre: de tant repetir les paraules "violació" i "violador", arriba un moment que ja no et pertorben. Igual que deia Kandinski, i que recordo que també deia un personatge de la sèrie Heimat: de tant repetir una paraula com "guerra", aquesta perd el sentit i se'ns fa més indiferent. 

Una darrera reflexió en forma de poema d'aquest llibre, amb la que em sento molt identificada, i que relaciono amb el poema If de Rudyard Kipling: "Ensopegar amb una roca,/ caure per un barranc,/relliscar en el gel,/ depèn sovint de l'atzar./ Tornar-se a posar drets,/només d'ells mateixos" (143). 

Malgrat que aquest és un llibre de "sang i semen" en bona part, que deia Ramon Folch i Camarasa que ell no en volia ser, crec que es pot escriure bé, i llegir també, amb més d'un estil d'escriptura, que no fan més que complementar-se. Una obra d'una autora que escriu com un déu i és un deu.

DUCH DOLCET, Teresa L'era dels llops. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2023